És un dels exemples més clars de la misogínia (denigració de les dones) medieval. Neix a València a principis del XV. Fou metge de la dona del Magnànim i personatge representatiu de la burgesia valenciana de l’època, ocupant càrrecs importants en el govern de la ciutat. Casat amb Isabel Pellisser, fou la seva esposa l’única dona que es lliurà de la dura misogínia de l’Espill.
L’Espill
Fou redactat al voltant de 1460 i és contemporani del Tirant lo Blanc. Fou una de les peces catalanes medievals de més èxit, amb diverses reedicions. És escrit en noves rimades (versos apariats del mateix nombre de síl·labes) de tetrasíl·labs. El relat és molt extens (16.359 versos) i sorprèn la considerable habilitat de l’autor, perquè la narració en vers a la segona meitat del XV era una cosa caduca.
En el prefaci se’ns exposa la finalitat del llibre: aconsellar els homes perquè defugin les dones, ja que la relació amb aquestes només provoca penes. Entre tots els homes, l’autor vol aconsellar especialment al seu nebot Baltasar Bou, al qual adreça l’obra. Amb aquest propòsit, l’autor oferirà dos tipus d’arguments: la seva pròpia experiència, car tota la seva vida ha estat un continu fracàs a causa de l’engany, la perversió i la viltat de les dones; i una revelació divina que tingué en un moment determinat de la seva vida en què se li aparegué Salomó per adoctrinar-lo sobre la maldat de les dones.
L’Espill se’ns presenta, doncs, com una obra didàctica i moralitzadora, per corregir els homes que van per un camí errat. També és una obra exemplar: la vida de l’autor és plantejada com a model a evitar (pel fracàs amb les dones) i com a model a seguir (pels consells de Salomó i la reconversió ascètica del protagonista). Serà redactat en primera persona i el protagonista coincidirà, en la ficció, amb l’autor. Però no és una autobiografia (no coincideixen en el temps), tot i que l’autor explota aquesta ambigüitat al llarg de tota l’obra, artifici que incidí en molts dels coetanis. Després que l’autor ha indicat el seu propòsit, comença la narració, explicant en tres llibres les aventures del narrador.
El primer, “De la fadrinea amb sa mare”, relata aventures de joventut i de formació. Mort el seu pare, la mare el treu literalment de casa. Pobre i malalt, es dirigeix a l’hospital, on l’hospitalera el tracta pitjor que la mare. En fuig i comença a caminar vers Catalunya, entrant al servei d’un bandoler, que l’educarà. Per gelosia, la dona del bandoler induirà el seu fill efeminat a assassinar el protagonista, que escapa a València. Mentrestant, la seva mare s’ha tornat a casar i el seu marit li malgasta l’herència del primer matrimoni i ella, senilment enamorada, no se n’adona. Com que la seva mare no l’ha rebut bé, es dirigeix a casa d’un amic del seu pare que l’ajuda, però a esquenes de la seva dona. Se’n va a París, on s’instal·la en un hostal i l’hostalera, una parricida, li pren l’equipatge i diners. S’enriqueix com a mercenari i torna a València.
El segon llibre, “De quan fon casat”, narra els quatre intents fracassats del protagonista per casar-se. Una alcavota vella el casa amb una dona que, a més de ser capriciosa, bruta, etc., resulta que ja era casada. Emprèn un viatge a Sant Jaume de Galícia i, en retornar-ne, intenta casar-se amb una veïna beata que ha tingut cura de casa seva mentre era de viatge, però abans de casar-s’hi descobreix que és una viciosa. Una vídua li fingeix un embaràs, i el fill d’una altra dona li serveix per suplantar el fill. El nen mor, és perseguida per la justícia i es penja. Una nit que estava amoïnat per no tenir fills es presenta Salomó i li fa una llarga exposició contra les dones, que constituirà el llibre tercer, “De la lliçó de Salomó”. Salomó, per mitjà del recurs a l’exemple, convencerà el protagonista que no intenti de prendre muller. I així ho farà al llibre quart, “D’enviudar”, on el veurem, després d’haver fet un llarg pelegrinatge, lliurat a la vida contemplativa i conreant el seu hortet.
L’Espill és, doncs, el relat del fracàs vital d’un home a causa de les dones. És un cru pamflet misogin, que entronca amb una llarga tradició literària condemnatòria de les dones. Hi trobem els mateixos tòpics antifemenins de tots els seus antecessors misògins, que poden resumir-se en el fet que consideren la dona com a origen de tots els mals i vicis del món, com a font primigènia del pecat. La dona és, evidentment, la descendent d’Eva. Sorprèn també a l’Espill que aquestes dones tan absolutament malvades tinguin uns opositors masculins deformadament bons i purs.