Tirant pres llicència de tots i anà-se’n a la posada, entrà-se’n en una cambra i posà lo cap sobre un coixí als peus del llit. No tardà molt que li vingueren a dir si volia dinar. Digué Tirant que no, que lo cap li dolia. I ell estava ferit d’aquella passió que a molts engana. Diafebus, que veié que Tirant no eixia, entrà en la cambra i digué-li:
-Capità senyor, prec-vos per amor meva que em digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos podrà ésser donat alguna remei ho faré ab molt bona voluntat.
-Cosí meu -digué Tirant-, lo meu mal a present no fretura vós saber-lo; i jo no tinc altre mal sinó de l’aire de la mar que m’ha tot comprès.
-Oh Capità!, ¿i de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals i béns heu tinguts, jo en sóc estat arxiu, i ara de tan poca cosa me bandejau de vostres secrets? Digau-m’ho, jo us clam mercè i no em vulgueu amagar res que de vós sigui.
-No vulgueu turmentar la meva persona -digué Tirant-, que mai sentí tan greu mal com lo que ara sent, que em farà venir prest a mort miserable o a glòria reposada si fortuna no m’és contrària, car la fi de totes aquestes coses és dolor per aquella amorque és amarga.
I girà’s de l’altra part de vergonya que no gosà mirar a Diafebus en la cara, i no li pogué eixir altra paraula de la boca sinó que digué:
-Jo ame.
Acabant-ho de dir, els seus ulls destil·laren vives llàgremes mesclades ab sanglots i sospirs. Diafebus, veient lo vergonyós comport que Tirant feia, conegué la causa per què Tirant reprenia a tots los de son llinatge i encara a aquells ab qui tenia amistat, com venia cas que parlaven d’amors. Ell los deia: “Bé sou folls tots aquells que amau. ¿No teniu vergonya de llevar-vos la llibertat i de posar-la en mans de vostre enemic, que us lleixa abans perir que haver-vos mercè?”, faent de tots una gran burla. Emperò jo veig que ell és vengut a caure en lo llaç en lo qual força humana no basta a resistir.
(Joanot Martorell: Tirant lo Blanc, capítol XCVIII, pàg. 129-130)