EXEMPLE DEL MERCADER I EL DIABLE
Deus saber que a Mallorques havia un mercader qui, entrant en la Seu e faent gràcies a Déu, aprés que fos vengut de son viatge, encès candeles per los altars, e a la fi sobrà-li’n una; e viu aquí la imatge del diable, e dix entre si mateix així:
-Per ma fe, puis tots los sants han haüt de mes candeles e em sobra aquesta, aitambé te n’hauràs.
Així, que encès la candela aquella a la imatge del diable.
E, al vespre, durment, somnià en son llit que lo diable li apareixia fort alegre, faent-li gràcies de la honor que feta li havia, dient que cent anys havia que estava pintat en aquella esgleia e mai no trobà qui tanta honor li faés; per la qual cosa ell deïa que demanàs què es volgués, e ell dar-li-ho hia tantost.
E lo mercader demanà molts diners. Dix lo diable:
-Jo te’n daré assats.
E fonc li vijares que el menàs en un gran camp; e aquí féu-lo cavar, e trobà una gran olla d’or plena.
-Ara -dix lo diable- sia tua, e amaga-la aquí amteix; e torna-hi de nits, e port-la-te’n per guisa que ningú no la veja.
Dix lo mercader, quan hagué coberta l’olla del tessor:
-Ací volria lleixar qualque senyal, sobre aquest lloc on era l’olla; e açò per tal que conega on serà.
E com lo dit mercader, girant-se de totes parts no trobàs pedra ne fust, neres ab què hi lleixàs senyal, dix-li lo diable:
-Vols fer bé? Puis que no trobes res ab què hi lleixs senyal, fes tos afers sobre lo lloc on és l’olla, e açò romandrà-hi per senyal.
E com lo mercader fenyés ço que lo diable li consellava, lo diable se n’anà, e lo mercader se despertà ab infinit goig, esperant que anàs al camp aquell que havia vist en somnis, e que prengués lo dit tessor. E reconegué-se, e trobà que tot s’era sullat dins son llit. E dix entre si mateix per escarn:
-Ara havem prou diners e pecúnia! Aquest és lo tessor qui dóna lo diable, car d’altre no en pot dar. Ara façam-li honors, eell per bones gràcies sullar-nos ha tots, de cap a peus!
Vet lo diable com escarní a aquest. Semblant se fa de tots aquells qui per mà sua volen ésser rics-hòmens, car a la fi tots ne van enganats. E meresquen que així elsen prena, car fan Déu del diner, lo qual volen créixer e multiplicar sens fi.
(Francesc Eiximenis: Lo Crestià , fragment del capítol CL)