L’occità (també anomenat llengua d’oc o provençal) es convertí durant la primera meitat del segle XII en la primera llengua romànica per a la literatura culta (que, abans, només emprava el llatí), i passà a ser la llengua poètica per a Catalunya fins a Ausiàs March (segle XV); també fou la llengua per a la poesia en terres franceses (on es parlava la llengua d’oïl o francès) o italianes, però no es notava massa la procedència geogràfica del trobador, perquè tots utilitzaven amb força uniformitat l’occità. El fet d’haver de saber occità per fer poesia motivà l’aparició de gramàtiques occitanes, com les Razós de trobar (1213) de Ramon Vidal de Besalú (en aquest cas, adreçada als catalans). Encara que la poesia trobadoresca començà a decaure en el segle XIV (amb l’aparició d’una burgesia amb un pes social cada cop més important i amb qui no s’adeia gaire un gènere tan aristocràtic), hi hagué obres semblants fins al segle XV.
La poesia trobadoresca fou molt conreada a Catalunya, i fins i tot alguns reis s’hi dedicaren, com Alfons I el Trobador (1162-1196). Les raons d’aquesta gran acceptació són diverses:
- hi havia entre Occitània i Catalunya relacions polítiques i econòmiques
- hi havia proximitat geogràfica
- les llengües s’assemblaven i eren contigües
- i la poesia en occità era molt prestigiosa.
A partir de la batalla de Muret (1213) i del dramàtic final de la croada contra els albigesos, desapareixerà progressivament aquest prestigi. Però restaren unes 2.500 poesies escrites entre els segles XII i XIII a Itàlia, França i Catalunya.
L’amor cortès és el concepte d’amor de les corts feudals exposat a la literatura trobadoresca i és la principal temàtica que s’hi tractà. Simplificant, l’amor cortès és la transposició de l’estructura de la societat feudal (senyor - fidelitat - vassall) al terreny de la literatura amorosa (dama - fidelitat - amador). La dama (anomenada midons, que prové del llatí meus dominus, i que significa “el meu senyor”) de qui s’enamora el trobador és sempre una dona casada i d’una posició social igual o superior a la del trobador; solen aparèixer també uns acusadors envejosos i aduladors (els lausengiers) que alerten el marit intolerant i poc cortès (el gilós) de l’amor entre la dama i el trobador. El nom de la dama sempre és amagat sota un pseudònim (senhal) que sol aparèixer a l’última estrofa (la tornada) de la composició.
La poètica trobadoresca.
Els trobadors distingien entre trobar leu (”lleu, lleuger”, directe, senzill) i trobar clus (”tancat”, difícil de llegir). En els poemes trobadorescos només s’admetia la rima consonant i es tenia molta cura que hi hagués el mateix nombre de síl×labes en cada vers. L’estrofa utilitzada era l’anomenada cobla.
Hi havia diferents gèneres, classificats segons la temàtica:
- la cansó: amb el tema de l’amor cortès cap a una dama
- el sirventès: poesia moralitzadora, d’atac personal o de propaganda ideològica
- el planh: destinat a lloar un personatge mort
- la pastorel·la: explica la trobada i diàleg entre un cavaller i una pastora
- l’alba: els amants es desperten i s’han de separar després d’haver passat junts la mit
- altres (gap, cançó de croada, etc.).
Sovint, els poemes començaven amb un exordi primaveral: descrivien un paisatge bonic, amb flors, ocells, arbres, etc., i un cop efectuada aquesta descripció (que, sovint, no tenia res a veure amb la resta del poema) el trobador començava a tractar la temàtica del poema.
Cal distingir entre el significat medieval de poeta, de trobador i de joglar, ja que són conceptes que de vegades s’utilitzen erròniament. A l’edat mitjana catalana es distingia entre:
- poeta: el qui feia versos en llatí.
- trobador: el qui feia versos en occità, i sovint en composava també la música (la poesia trobadoresca era tota cantada).
- joglar: el qui divulgava i cantava els poemes dels trobadors; de vegades, hi havia trobadors que també eren joglars.
Alguns trobadors importants no eren catalans (com Jaufré Rudel i Bertran de Born), però d'altres sí (Guillem de Bergadà o Guillem de Cabestany).