Fill del poeta Pere March i nebot del també poeta Jaume March, fou adobat cavaller molt jove i com a tal participà en la primera expedició a Itàlia d’Alfons el Magnànim, entre 1420 i 1425. Uns favors aconseguits del rei per aquests mèrits militars van permetre-li retirar-se de la vida militar als 27 anys, a Gandia. Es casà als 40 anys amb Isabel Martorell, germana de Joanot; hi hagueren litigis entre les dues famílies sobre la dot fins que morí Isabel. Es casà per segona vegada (però no tingué fills de cap de les dues dones) i es traslladà a València, ciutat on conservà una sèrie de privilegis que van fer possible la seva perllongada activitat poètica, compatible amb el càrrec que tingué molts anys com a administrador i proveïdor de falcons per a les caceres reials. Ausiàs se’ns presenta com un exponent típic de la petita noblesa, escrupolós defensor d’uns drets cada vegada més amenaçats pel poder creixent de les ciutats, i oposat sovint a l’extensió del poder de la monarquia.
March fou el primer a emprar la llengua catalana per a la poesia lírica, i això fou motivat per diverses raons: el fet que l’occità clàssic conreat pels catalans ja s’havia degradat força; el fet de viure aïllat i no estar sotmès als gustos de corts i mecenes, etc. Però la raó principal és el caire de la seva poesia, de caràcter molt personal, íntim, que es refereix al seu jo angoixat, i que ha d’adoptar la llengua que utilitza. Després d’ell, desapareix l’ús de l’occità en la poesia catalana. Per altra banda, cal remarcar que la llengua emprada per March per expressar els seus sentiments recorre tant al llenguatge col×loquial com al registre culte.
De la seva producció (128 poesies), la primera cosa que destaca és la individualitat. La poesia anterior (i també la contemporània i la immediatament posterior) es caracteritza justament pel seu caràcter poc “singularista” (com la dels trobadors, que repetia llocs comuns d’estil i de temàtica). La seva poesia va influir en tota la producció poètica posterior, tant catalana com castellana, cosa que s’explica perquè la poesia de March no obeïa a circumstàncies locals, sinó a l’expressió de grans temes de tota la història de la poesia occidental: l’amor, el desig i la mort.
March manifesta la seva voluntat d’allunyar-se de la poesia trobadoresca: “lexant a part l’estil dels trobadors / qui, per escalf, trespassen veritat…”. Això vol dir que March substituí l’occità pel català com a llengua poètica, però també que els trobadors volien anar més enllà de la veritat; la poesia de March, en canvi, té un caire intel·lectual i reflexiona sobre la realitat i la veritat. Malgrat això, encara resten influències trobadoresques a la seva obra, com per exemple:
- l’ús del senyal per anomenar la dama (els més utilitzats foren “Llir entre cards” i “Plena de seny”).
- la mètrica (cobles de vuit versos decasíl·labs, amb cesura després de la quarta síl·laba, que solen seguir l’esquema ABBACDDC, amb una tornada final de quatre versos amb senyal)
- alguns temes, com la timidesa de declarar el seu amor a una amada menyspreadora.
Ausiàs March ens presenta dos tipus d’amor, que ell anomena fina amor i folla amor. El primer és l’amor espiritual, honest, i és el tipus d’amor preferible; el segon és l’amor sensual, carnal, en el qual no vol caure, però sovint no pot evitar-ho. Encara que valora l’amor espiritual, cal tenir en compte que la dama és sempre presentada com a dona de carn i ossos, real, amb virtuts i defectes. A més, una característica important és que el mateix March se’ns planteja en els seus poemes com un ésser únic i diferent de tothom, que viu l’amor més profundament que ningú, que sap més d’amor i de sofriment que ningú.
Pel que fa al seu estil, el tret més característic n’és l’ús de les comparacions. Sovint estructura els poemes al voltant de comparacions, que poden estendre’s al llarg de molts versos o de diverses estrofes.
Molt aviat, March fou traduït al castellà i influí directament sobretot en Joan Boscà (Juan Boscán), Garcilaso de la Vega i Gutierre de Cetina. A més, la referència contínua a la mort el farà influir de manera indirecta en Jorge Manrique o en Quevedo.