Un jorn, de bon matí, prosseguint el viatge, [Blandin de Cornualla i el seu amic Guiot Ardit de Miramar] s’endinsaren per un bosc. Després de cavalcar força estona per aquell boscatge veieren un gosset que venia tot dret cap a ells i se’ls posava al davant, fent camí amb ells; meravellats d’aquest fet es digueren l’un a l’altre: “Això és sens dubte l’inici d’una aventura”. Llavors va dir Blandinet:
-Seguim-lo fins a la nit i veurem quin camí prendrà i quina aventura mostrarà.
Després d’aquestes paraules, el gosset arrencà a córrer i, sortint del camí, va entrar per un torrent fins que trobà una cova profunda que s’endinsava a la terra i, primer el cap i després tot ell, hi entrà i desaparegué. [...]
-Espereu-me, Guiot Ardit -va dir llavors Blandinet-, que jo vull entrar dins per buscar l’aventura. Espereu-me durant tres dies. Després no us preocupeu per mi.
-Faré el que em demaneu, amic -respongué Guiot-. Partiu quan vulgueu que aquí em trobareu.
Aquí s’acomiadaren i Blandinet entrà a la cova tot armat. [...] Després d’anar força temps en la fosca, veié una gran claredat i, al lluny, un hostal de molt bella portalada, cap on es dirigí. En arribar-hi, un porter li obrí la porta i li digué:
-Entreu en aquell hort, on certament trobareu aventura, si la busqueu.
Llavors Blandinet hi va entrar. Aquí trobà, vertaderament, molt gran deport i sota l’ombra d’un bell pomer florit s’adormí. I mentre ell dormia profundament arribaren dues donzelles molt belles i l’una digué a l’altra:
-Un bell cavaller dorm allà, sota aquell pomer florit. Et prego que l’anem a despertar, perquè si ens podia rescatar d’aquell gegant que aquí ens té preses, nosaltres l’estimaríem de bon grat.
Llavors, elles se’n van anar vers Blandín i li van dir:
-Bell cavaller, seguiu el vostre camí abans que vingui el gegant, ja que de segur us mataria si us pogués agafar, que n’ha mort molts d’altres que per fets d’armes ens volien rescatar.
Blandín, que les oí, se sentí ferit d’amor per la bellesa d’elles dues i elsdigué:
-Franques donzelles, ¿voldreu estimar-me si jo us puc rescatar?
-Sí, verament; i farem la vostra voluntat -respongueren elles.
I mentre que així estaven parlant, van veure venir el gran gegant, que va dir:
-Qui ets tu, desventurat, que has gosat entrar tan endins d’aquest hort?
Llavors ell li respongué:
-Jo em dic Blandinet.I he vingut per rescatar aquestes donzelles, i me les vull emportar.
El gegant fou presa de la ira en sentir aquestes paraules i, aixecant una gran maça, li digué ultratjantment que primer hauria de batallar amb ell. Blandín, enfurit, saltà ràpidament i amb una gran llança que portava li donà un gran cop al mig del cos i el va tombar. El gegant, en sentir-se ferit, féu un gran crit i, aixecant-se, se’n va anar vers Blandín i va donar-li un gran cop amb la maça que li va trencar l’escut i el llançà a terra. El gegant, però, que perdia molta sang per la ferida, sense que pogués aturar-la, sentí que el cor li fallava i s’anà amortint.
(Anònim: Blandín de Cornualla, versió en prosa i en català actual de Jordi Tiñena, Ed. Bromera, 1987, pàg. 30-34).
-
E quan hàgron gran temps anat
per lo boscatge et cavalcat,
ells víron venir un braquet
que se’n venia a ells tot dret,
e met-se trestot lo primier
e va am ells per lo sendier.
Adoncs els se merevilléron
quan lo braquet aquí trobéron,
e diséron la un a l’autre:
“Aiçò és aventura sens fauta”.
Adonques Blandinet ha dit:
-Segam-lo entro a la nit,
e veirem qual camí tenrà
ni qual ventura mostrarà.-
Adonc lo braquet tot corrent
se’n va entrar per un torrent,
e aquí trobet una cava
que dedins terra se n’intrava,
e met-se dins, lo cap primier,
que depuis hom no el poc veser.
(Anònim: Blandín de Cornualla a Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV, MOLC, Edicions 62, 1983, pàg. 28).