Sardana
Fa molt i molt de temps, a Premià de Mar, un petit poble costaner de la comarca del maresme
de Catalunya, a la plaça de la vila, anomenada Plaça de la Sardana, es va lliurar la batalla més
important de la comarca, entre homes i bèstia.
Una bèstia immensa habitava en les profunditats en una cova a dalt de tot de les muntanyes
Pipilipipa. I els homes vivien en… bé els homes en el poble - normal no??? A la bèstia se li estaven acabant els recursos per viure, com l’aigua i la carn i ja no li quedava res per menjar, i els homes doncs… els homes sí que en tenien de menjar.. ( normal, no?).
El cas és que el monstre, bèstia maligna, com vulgueu anomenar-la, era un animalot molt gran,
d'uns quinze metres d’alçada, amb cornamenta de brou, una cua enorme, unes ales molt petites que no servien ni per volar, només per voletejar i fer soroll, era d'un color lila fosc molt lleig i escopia una bestial flamarada de foc per la boca, es moria de gana, i va aprofitar per apropar-se a Premià de Mar per alimentar-se. Alimentar-se de què? Doncs alimentar-se de tot, dels habitants del poble, de fruites dels mercats, de la carn ben fresca,dels animals del ramat, de tot el que pogués trobar. La vila de Premià vivia contínuament atemorida per aquella bèstia i van decidir, si! si!, els ciutadans, ja que en el poble no hi havia Rei ni governants, ni ningú al càrrec del poble, era una societat de bojos sans. Van decidir que havien d'acabar amb el monstre aquell, ja què no es podien permetre quedar-se sense aliments, ni habitants, el poble tenia que viure!! El cas és que això és el que va passar en el moment de prendre una decisió tots reunits a la plaça:
Ciutadà popular: -Això no pot continuar així-
Ciutadà qualsevol: -Cert, hem d'acabar amb aquesta bèstia-
Ciutadana: -Per favor, acabeu amb aquesta bèstia que s'ha menjat tota la meva roba-
Ciutadà popular: -Decidit doncs, anem a matar la bèstia-
Els ciutadans van enviar un colom missatger al Barba Gris, que és el ferrer que millor forja el
ferro de tota la Terra, el cas és que li va demanar que fes espases, destrals, masses, llances, arcs,
fletxes, cascos, cuirasses, botes, pantalons, muscleres, garrots etc. I, per completar l'armadura, uns punys americans. Després d’obtenir tot l'armament, es van posar a entrenar dia i nit seguidament, però es van adonar que per poder vèncer-lo necessitaven practicar i entrenar durant més temps, ja que la majoria de la gent del poble eren pagesos que poc sabien de lluitar (normal no?), de fet no podien ni aixecar les espases per que pesaven molt i el que van pensar era que, havien d'acorralar-lo i empènyer-lo per un gran penya-segat i així guanyar una mica de temps. Per portar-lo cap al penya-segat, els homes van tirar moltíssim menjar al forat i el monstre, que es moria de gana i no en tenia mai prou, es va llençar de cap al menjar i el van tenir acorralat i donant-li menjar tot el temps que els homes i dones del poble van necessitar per poder entrenar-se, prou temps per poder així vèncer en una lluita que s’esperava molt y molt dura. Va arribar el dia que el monstre havia de morir ràpidament perquè el poble pogués tornar a la tranquil·litat de sempre. El van obligar a sortir del penya-segat on estava, amb menjar, clar i el van fer retrocedir cap a la plaça de la Sardana on tots els homes i dones del poble havien reunit prou menjar. La lluita va ser molt intel·ligent per part del poble, mentre el monstre menjava, tot el poble l’atacava i finalment, van poder vèncer-lo amb l’ajut de les armes. La tranquil·litat i alegria van tornar a Premià, que aquell dia es va vestir de festa. La festa més gran mai vista.
Pol Gant - Iago Picado
