Invasió pirata

Marilina i Mireia                                          ESCOLTA LA LLEGENDA

Encara als nostres dies, podem contemplar la nit del 10 de juliol de cada any, la celebració de la festa dels pirates. Com tot, hi ha una raó per la qual se celebra aquesta celebració. Tot començà a Premià de Mar. Era juliol, per tant, feia una calor insuportable. Tothom, premianencs i premianenques, esperaven la nit. Els esperava la festa d’inauguració de la nova plaça dels tresors (l’actual plaça l’Ajuntament); s’anomenava així perquè des de feia molt de temps es deia que en aquell terreny s’havia descobert algun cop un passadís secret que arribava a una cova on hi havia un tresor amagat, amb 10 milions de monedes d’or, o sigui, que havia de ser bastant gran la cova...

En aquestes festes tan importants se solia invitar-hi a l’extraordinari comte de Barcelona, el senyor Francesc. Era un home bastant sociable per ser comte, per això a tothom li encantava. Per aquest mateix motiu, tots els habitants havien treballat dur en els seus vestits, tant d’home com de dona, treballats a mà. L’organitzador de la festa, el consideraven el president de Premià de Mar, perquè era un home generós que feia el que calgués per la gent del poble i sempre organitzava totes les festes, les reunions i la recol·lecció de diners per a l’esglesia; en definitiva, era un home complidor.

PER FI!! Ja era de nit, les taules amb un bell mantell blanc i els aperitius ja estaven preparats. Tothom ja estava amb els seus vestits, arreglats i pentinats. El president va col·locar a tothom a les seves cadires corresponents. Van començar a sopar d’allà cap a les 10 de la nit. Tothom parlava del tresor entusiasmat. Un home va dir: - Tinc una idea! – digué admirat. El president s’aixecà de la seva cadira i mantingué diàleg amb l’home – Digueu!- Havia pensat que si hi ha 10 milions de monedes de debò seria injust que se les quedes algú per a ell sol, les podríem repartit entre tots i així seríem un poble ric literalment!- Teniu raó- digué el president.- estic d’acord, hi ha algú que no hi estigui?Una veu molt greu i sospitosa va dir:- Jo no hi estic, jo i els meus companys agafarem tot els diners i marxarem d’aquí amb els nostres naus...

- Naus?- digué el president.- són pirates!

- ATAQUEU!- Va dir el vell pirata. Els filibusters van començar a arrasar tota la plaça, només se sentien crits de desesperació i els plors dels més petits. Els més valents i àgils es van quedar i es van enfrontar a la colla de bojos que l’únic que volien era el maleït tresor! Van lluitar hores fins que... es van rendir. Els pirates van marxar. Però no per sempre. Cada any tornaven i tornen encara per aconseguir el tresor. El que els passa és que no s’adonen que després de segles i segles no hi ha res ocult... Ells diuen que no es rendeixen ni es rendiran mai!

                                                           FI!