L'esperança dels nens pobres

Sully i Guillem

Hi ha una llegenda de fa molts anys que tracta d’uns nens indigents i un gos a La Cadira del Bisbe, és una llegenda antiga que encara s’explica...

            Hi havia un vegada dos nens pobres, en Jason, que era el gran , i el petit Dan. Tenien un problema i és que la seva mare estava indisposada de càncer. La seva mare, per la nit, sempre els explicava una llegenda, era l’única de les històries que els nens pensaven que podia ser certa. Aquesta llegenda consistia que, a La Cadira del Bisbe, hi havia un gos d’or, que només apareixia amb la gent més pura de cor, que creien més en ell i que requerien la seva ajuda urgentment. Aquest gos, si les persones li arrancaven un pèl i el posaven com a un ingredient més per a fer una sopa com a resultat, es tornava màgica i podia curar tota malaltia.

                En Jason i en Dan només podien confiar en el gos per ajudar la seva mare i, per això, el van anar a buscar. A l'arribar, gràcies a les indicacions dels habitants dels pobles del voltant, van anar a buscar-lo,  però no van aconseguir trobar res. Com més buscaven, més perdien  l’esperança... No es van rendir i van seguir buscant-lo. En un moment donat, la terra va cedir i els dos van caure i van perdre el coneixement. En Dan, al despertar, va notar que tenia la cara mullada, de saliva. En mirar bé al voltant, va veure un gos daurat llepant la cara a en Jason. Va començar a escridassar al seu germà perquè despertés i també per l’emoció d’haver-lo trobat. El gos que tant buscaven estava allà. En Jason, al despertar i veure el gos d’or, també es va posar a cridar i ploriquejar d’alegria.

                En aquell mateix instant, no sabien on eren i els va canviar completament la cara: estaven perduts. Al sortir del bosc, preguntaven a la gent dels pobles propers si els podien indicar per on havien d’anar per tornar a casa seva, però ningú els va poder ajudar. En un moment de completa desesperació, en Dan, que era el que pensava més en els miracles, va pensar que, com que tenien un gos màgic, potser els podia portar a casa. Li va preguntar sense esperar que sabés la resposta. Però va ser llavors que el gos es va posar a bordar i a córrer. En aquell moment, el dos germans el van seguir corrents i quan el gos va parar, els nens, sense adonar-se’n,  ja eren al seu poble.

                A l’arribar a casa, li van fer a la seva mare la sopa. Es va trobar bé immediatament i va dir:

                -Gracies fills meus si no arriba a ser per la vostra ajuda ara mateix...

                -Per la nostra mare el que sigui-van dir els dos a l’hora-.