teoria de la novel·la històrica

L’escriptura de La història: alguns reptes actuals

En l’àmbit del que genèricament anomenem ciències, la publicació dels resultats de les noves recerques es produeix normalment a través de les revistes especialitzades - molt sovint, en forma d'articles molt breus- i el currículum del professorat universitari es construeix publicant en les revistes que són més valora­des internacionalment. El lli­bre es deixa, en general, per al manual a la divulgació, com les conferències, les exposi­cions a les jornades sobre la ciència. Algunes branques de les humanitats i de la histò­ria han començat a introduir­-se també en aquesta dinàmica. Així, una revista com Science acull prou sovint articles de prehistòria i les institucions que avaluen la «qualitat» universitària, al seu torn, apli­quen també sense contem­placions els paràmetres de publicació de les «ciències» a totes les àrees de coneixement.

Tanmateix, en història i en humanitats la publicació dels resultats de la investigació s'ha consolidat al llarg del segle xx sota la forma d'un lli­bre en paper, amb un nombre prou apreciable de pagines, molt sovint amb quadres i gràfics, i sempre amb profusió de notes a peu de pàgina (que eren -i són- con­siderades pels autors una garantia de cientificitat, o sigui, el requisit neces­sari perquè les afirmacions d'un escrit puguin ser validades i, especialment, es puguin avaluar les fonts d'arxiu utilitzades). Per descomptat, al llarg del segle xx la revista s'ha consolidat

també com una forma de publicació de resultats de recerca, però no hi ha dubte que les obres de referència de la historiografia catalana i mundial s'han publicat en forma de llibre. Aquest llibre tenia, també, una altra ambició: la d'arribar a un públic culte relativament ampli més enllà del cena­cle estricte dels especialistes, al qual no arribaven, per descomptat, les revistes especialitzades. En els darrers temps, però, aquest producte ha estat sotmès a fortes pressions, derivades tant de la «cultura de l’avaluació» ja esmentada com del mercat i dels mateixos debats acadèmics. La tendència es cada vegada més a reser­var la revista per a la publicació de resultats acadèmics i deixar el llibre per a la divulgació, amb formes que sovint no l'allunyen gaire del relat

Efectivament, ja fa més de quaranta anys que un autor com Hayden White va asse­gurar que el relat historiogràfic no es diferenciava en allò essencial del literari, i que les notes a peu de pàgina no eren més que un artifici per apa­rentar autoritat. Es una pos­tura defensada des de posicions que en historiografia normal­ment s'anomenen postmoder­nistes i que sostenen que el coneixement històric es impos­sible perquè els documents que ens resten del passat no reflecteixen aquest passat sinó només interpretacions. Cer­tament, bona part de la his­toriografia - especialment la dedicada a qüestions culturals i polítiques- accepta actual­ment quelcom semblant sobre la relació entre món i llenguat­ges, o sigui, que tota experiència o descripció de la realitat és més una construcció social

i lingüística que no pas la rea­litat mateixa. Tanmateix, d’aquí no s'ha deduït la impossibili­tat de conèixer aquest món, sinó la necessitat d' estudiar seriosament «la força activa social del llenguatge i de Is seus usos socials per part d'in­dividus o grups per controlar-ne d'al­tres a per defensar-se d' eixe control; per canviar la societat [ ... ] a per evi­tar eixe canvi».' Per importants que siguin les dificultats per arribar al passat, i per provisionals que siguin les seves respostes - no pas més, al capdavall, que les de qualsevol altre ciència -, la historiografia ha man­tingut, així, l' anhel de conèixer el passat com a diferencia fonamental davant de la creació literaria.

Per això, la proximitat entre el relat literari i algunes formes de fer histò­ria no ha vingut tant de la influen­cia del postmodernisme (especialment al nostre país) com de la revalorització mateixa que alguns historiadors han fet de la «narració» (en el que s’'ha anomenat «el retorn de la narració»).2 Pensem en el Bandits d'Eric J. Hobsbawm, una obra que, a diferèn­cia de la història narrativa del segle XIX, inclou anàlisi de la realitat i no només la descripció, i abasta temes i fonts poc explorats fins aleshores. Aquestes versions més narratives de la història van ampliar el nombre de lectors molt més enllà de les obres d'història més convencionals, però la sensació que la història s'aproxi­ma extraordinàriament a la litera­tura envaeix el lector quan llegim paràgrafs com el següent, que expli­ca les darreres hores del maquis anar­quista Quico Sabaté (de la mort del qual aquest gener passat s'han com­plert cinquanta anys): «Cabe decir, por lo menos, que murió tal como l0 había deseado [ ... ] En aquellos momentos la herida del pie se Ie había infectado. Cojeaba y tenía una fiebre muy alta; aguantó a base de inyec­ciones de morfina que llevaba en su botiqufn [ ... ] En Massanet se deslizó hacia el furgón de correos, trepó a la nueva locomotora electrica y se abrió camino hacia la cabina del maqui­nista [ ... ] En aquell momento me da la impresión de que comprendió que iba a morir) (p. 147). Al ja massa freqüent autor omniscient de molts lli­bres d'història que, com diu Josep Fontana,3 segueix l'estructura de la novel·la burgesa tot desenvolupant un argument amb un «final» cohe­rent, potser s' afegeixen ara detalls difícils de documentar que es com­pleten amb un excés d’imaginació.

Finalment, com ha destacat fa poc el periodista, novel·lista i biògraf francès Pierre Assouline, a les obres d’història se'ls demana darrerament s' alleugereixin traient-ne Ies notes a peu de pagina, per exemple- ­manera que el que abans era «garan­tia de seriositat o de rigor», ara esdevé sobrer per que ocupa massa espai i fa massa «universitari».4 L'objectiu. és clar, es aconseguir una obra que en la forma s'acosti a la narrativa i arribi, així, a un públic més ampli, no interessat en els detalls i menys en la forma de l'escriptura acadèmica. El mateix Assouline considera que potser els historiadors hauríem d’entrar sense recança en aquestes for­mes de creació literària amb cantin gust històric -a Catalunya ho ha fet, per exemple, Ricard Vinyes amb El soldat de Pandora- i arreu la novel·la històrica i l' assaig històric triomfen com mai, de manera que el resultat final és que les fronteres entre creació i història es difuminen més i més. Per això, una col·lecció com Biografies i Memòries d'Edicions 62 pot publicar al mateix temps llibres de memòries, recerca històrica i biografies novel­lades sense que la forma del llibre delati gaire les diferencies.

Però, aleshores, vol dir això que l' escissió radical entre divulgació i acadèmia es inevitable, a imatge de les «ciències»? Vol dir que el llibre que mira alhora cap a l’especialista i al lector interessat en història està condemnat a desaparèixer? És possible pensar en un producte seriós, que alhora que atreu prou lectors es diferencia de la creació literària?

No hi ha cap dubte que en els propers anys conviuran en el mercat formes molt diverses de llibres de temàtica històrica, però no crec que les ­tendències de fons siguin gaire diferents de les exposades aquí. Potser si que cal deixar per les revistes la ­publicació dels resultats de les recerques, i dedicar-se de valent, al mateix temps, a aquestes formes més divulgatives i més narratives de la història que combinen fins i tot història i ficció - un camp ocupat ara per escriptors ben diversos.