2. PREHISTÒRIA

Jean M. Auel. La terra de les coves pintades. (The Land of Painted Caves, trad. Esther Roig). Ed. Maeva, Madrid 2011. ISBN: 9788415120117. 752 pàgs.

De lluny, com va escriure Gombrich del neoclàssic edifici del Parlament de Londres; pot semblar un llibre, però tantes pàgines perquè no passi res és prou avorrit. Llegir çó fent de M. J. De Larra és com plorar. De tota manera és la tercera novel·la, que esmento ací de la mateixa autora. Vist des de fora crec que té el seu mèrit. O que diu molt poc de l’esperit crític d’aquestes (d’aqueixes, o queixes) línies (humils o pedants?). Tornarem a ser abatuts per aquesta bestselleria imparable. De fet tant déu, la televisió i la vida extraterrestre per força gent existeixen; millor, però, no emprenyin gaire.

Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs.

Distreta, tot i que no és res de l'altre món, digue'm que voluntariosa, malgrat l'aval d'Eudald Carbonell. Una mica pretensiós el subtítol: La gran novel·la sobre la prehistòria.

Un neolític per al nostre temps

Penso en Ànima, de Wajdi Mouawad, premi Llibreter 2014, una de les novel-les que han interessat més lectors i que Edicions del Periscopi ha hagut de reeditar quatre cops, cosa que sempre és motiu d'alegria. Ànima és una road movie cap al fons de l’àníma humana, la història d’uns assassinats, d'una persecució, d’una fugida i d'un retrobament que esgarrifa. Parteix de Faulkner i de Cormac McCarthy, també dels germans Coen, però em sembla que hi ha més seguiment a una moda, molt més la voluntat de pujar a un tren que veritat literària. Com el gitano que voldria arribar amb el seu tambor a la lluna i que ja en té prou fent ballar l’ós, que diría Flaubert. I com que Mouawad és primer de tot dramaturg, Ànima és una novel-1a ďescenes, més impactant que ben travada, amb uns capítols molt curts, de cop de puny sobtat més que de teranyina i de trama allargada excessivament com passa a moltes altres novel·les. Molt especialment en les del gènere mal anomenat novel·la històrica.

Fa temps que Martí Gironell s'hi mou amb més èxit de lectors que no de crítics. Va ambientar El pont dels jueus a l’edat mitjana; La venjança del bandoler, a les guerres napoleòniques; a L'arqueòleg, narrava un viatge del monjo Bonaventura Ubach del Caire al monestir de Montserrat, amb mòmia inclosa. A L'últim abat, el protagonista era Pere Frigola, un altre monjo. En El primer heroi (Ediciones B), ens du al neolític. Situa el poblat del Clan dels Cavalls a la Draga, al Pla de l’Estany. Però podria ser a qualsevol altre lloc. Com el monjo Ubach, Ynatsé fa quasi el mateix periple, si bé cinc mil anys abans. Sí no fos per la marrada cap a Anglaterra i perquè el recorregut és molt més terrestre, recordaría també el viatge ďUlísses. Però Gironell descriu poc: El primer heroi és sobretot acció. I com que Horner va ser el primer a explicar un viatge com tants altres, Gironell adorna el viatge que fa Ynatsé amb unes cireretes per evitar caure en un tòpic. I amb una lliçó final.

Justaınent Edicions del Períscopi va publicar fa poc Un viatge a l’Índia, a una contraepopeia homèrica on Gonzalo M. Tavares narra un viatge paròdic que passa, a més, pel sedàs del Bloom de James Joyce. Martí Gironell, en canvi, gravita sobre el seu món proper. El mateix que el nostre. S’entreté excessivament a narrar escenes inversemblants, ambientades en un marc històric de documental. “Mentre llegeixes, t’imagines que ets un més de 1a tribu”escríu Eudald Carbonell en el de presentació. No ben bé, perquè Ynatsé no és precisament “un més”, sinó, amb permís de Faar, el seu pare, el primer heroi. Però irònicament.

Gironell agrada perquè basteix els seus llibres damunt d’alguns dels tòpics més estesos del nostre temps. És per això apuntala les seves novel·les tot d’ucronies. Ell en diu llicències. A El primer heroi n'hi cor què vols: des del feminisme bonhòmic ďAynires, la dona que estima Ynatsé, com si l’amor romàntic ja existís en el neolític, al llenguatge complex o a conceptes del nostre temps con arribar a un lloc ďhora o la reflexió ecologicosanitària del vell Baasi sobre la llàntia de que se serveix per il·luminar una cova. També com tants ďaltres, Gironell fa creure que ens parla d’altre món. I no ens recorda a la nota final que escriu des d’una taula veïna.

Potser el seu problema és l’excés. Voler entatxonar massa informació en unes planes. I uns finals hiperbòlícament feliços. Però té èxit. Hauríem de tenir-ho present. I hauríem de parlar dels seus llibres amb humilitat, a més d'un xic d'enveja. Més que res perquè El primer heroi ha venut no sé quants cops del que ha venut Ànima. Jo ja sé que la literatura no són els diners, però sense diners i sense lectors, no hi ha res. Ai, sí! Sempre ens quedarà algun íl·luminat rabíós, revestit d’intel·lectual, de gran professor o de gran crític, que es despatxarà impartint lliçons i anatemes. Sempre, naturalment, que el llibre de què parli no l’hagi escrit un conegut seu.

Xavier Cortadellas. Suplement Cultura, diari El Punt Avui, 04/07/2014, pàg 4.

Darnton, John, Neandertal. Neanderthal. Trad. Ana Juandó. Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1998. ISBN: 84-226-7387-8. 478 pp.

El descobriment de dues espècies de neandertals a l’època actual per un grup de científics: aventures quasi de ciència ficció.

Jean Courtin. El chamán del fin del mundo. Le Chamane du Bout-du-Monde. Trad. Manuel Serrat Crespo. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-3527-5. 284 pp.

Anodina narració d’aventures d’una parella a la costa meridional de la França pretèrita.

Kurtén, Björn. La danza del tigre. Dance of the tiger. Traducció M. Rodríguez Sarró.Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-4094-5. 202 p.

Ficció sobre las relacions entre neandertals i sapiens: passable.

Pelot, Pierre. El viento del mundo. Sous le vent du monde. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-4145-3. 224 p.

Pretensiosa i avorrida, amb algun moment salvable: prescindible.

Pérez Henares, Antonio. El clan Nublares. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-3524-0. 272 pp.

Distreta narració: aventures prop del Tajo d'un noi i del seu clan.

Pérez Henares, Antonio. El hijo de la garza. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-4100-3. 240 pp.

Distreta i poca cosa més.

Auel, Jean M. El clan del oso cavernario. The Clan of the Cave Bear. Maeva Ediciones, Madrid, 1991. 592 pàgs.

Distreta narració: una nena Cro-Magnon s’incorpora a una tribu neandertal.

Auel, Jean M. Els caçadors de mamuts. The Mammuth Nunters. Ed. Columna, Barcelona, 1995, 474 pàgs.

Noves aventures de la mateixa protagonista que l’anterior, però ara avorrides i previsibles.

Jean Marie Auel: «Tots tenim una mica de neandertal»

Trenta anys després d''El clan de l'ós de les cavernes' la seva autora publica el sisè i últim títol de la sèrie, 'Els fills de la terra'

Dimarts, 8 de març - El Periódico de Catalunya

Fa 30.000 anys, en plena era glacial en el que avui és Europa, cromanyons i neandertals coexistien entre mamuts, rinoceronts llanuts, panteres de les neus i lleons de les cavernes. Allà Jean M. Auel va donar a llum el 1980 la seva protagonista, Ayla, una nena cromanyó criada per neandertals, segons algunes teories menys evolucionats, i va donar forma a El clan de l'ós de les cavernes, novel·la que estrenava una sèrie publicada en 50 països, amb 45 milions d'exemplars venuts, tres d'ells a Espanya i Llatinoamèrica, i amb una versió cinematogràfica, del 1986, de la qual només va salvar Daryl Hannah. L'autora, membre de Mensa, organització de superdotats amb un alt coeficient intel·lectual, va presentar dissabte a Londres l'últim títol, La terra de les coves pintades, que el pròxim 29 de març es llançarà a tot el món i que Maeva, que reedita tota la sèrie, publica en castellà, català i e-book.

-¿Com descriuria el món prehistòric que vostè ha creat?

-És la història d'una noia que va morir a l'alba de l'home modern a Europa, la història de gent com nosaltres en temps molt primitius, de com vivien, com interactuaven, com sobrevivien. I la idea que hi havia un altre tipus d'ésser humà totalment diferent però amb la mateixa intel·ligència. L'altre. És igual de fascinant avui. ¿Com respondria el món si descobríssim ara un altre poble humà i intel·ligent però diferent?

-¿Eren tan iguals a nosaltres pel que fa a sentiments?

-L'única diferència, segons els científics amb qui he parlat, és que l'home modern, el cromanyó, no és ni més ni menys que nosaltres però en una altra època i una altra cultura. La seva psicologia i intel·ligència eren com les nostres i per tant les seves reaccions també, és com si parléssim dels nostres rererebesavis.

-L'encreuament entre cromanyons i neandertals que planteja en la ficció divideix els científics.

-Fa 30 anys, quan vaig escriure el primer llibre, al neandertal se l'anomenava homo sapiens neandertalensis. Després va canviar la teoria i li van treure el sapiens perquè no se'ls va considerar totalment humans. Ara el pèndol ha tornat i diuen que també són sapiens, una altra branca primitiva.

-¿Què va passar amb els neandertals?

-Ells van desaparèixer, ningú sap exactament per què, i nosaltres seguim aquí. Gibraltar va ser un dels seus últims refugis. A Portugal es va trobar l'esquelet d'un nen d'uns 4 anys i a l'examinar-lo no sabien si definir-lo com a neandertal o com a cromanyó perquè tenia característiques de tots dos. Alguns diuen que s'equivoca, però el paleoantropòleg Erik Trinkaus, gran expert en neandertals, està convençut que, segons l'ADN, tota la descendència europea té entre un 1% i un 4% de gens o cromosomes de neandertal.

-¿Què tenim de neandertal?

-No se sap, els científics ho estan estudiant, saben que hi ha alguna cosa, però no han pogut identificar exactament el què. Jo no n'estic segura. Els neandertals eren molt forts però crec que té més a veure amb la forma de pensar. Segurament hem heretat alguna cosa útil però no sé el què.

-Ayla té 25 anys i és una mare feliç però en la seva història d'amor amb Jondalar sorgeix la gelosia, que en la seva societat està molt mal vista.

-No és que abans no existís, però era una societat on depenien tant els uns dels altres que si hi havia un element que l'alterés i fos causa de fricció, com la gelosia, que és tan destructiva, havien de trobar una forma d'evitar-la i no deixar que aflorés. Me'n vaig adonar a l'estudiar pobles nòrdics, com els inuit, els esquimals, que tenen lluites sempre verbals, d'insults ferotges, però mai arriben a l'agressió física perquè depenen molt els uns dels altres.

-La seva societat prehistòrica és liberal i una mica hippy, hi ha relacions sexuals molt liberals, fins i tot orgies, ritus d'iniciació sexual, divorcis... fins que descobreixen que els fills són conseqüència de l'acte sexual...

-És l'element clau. Ja en el primer llibre vaig introduir la sexualitat però sense la concepció que serveix per procrear. El sexe era lliure, un plaer, no associaven una cosa amb l'altra. Però al descobrir que el sexe fa nens, la societat canvia per sempre. A la dona se l'allibera al saber-se que té el control de la sexualitat, de quan tenir fills o no encara que l'home no devia estar gaire satisfet amb això. Era el final apropiat per arrodonir la sèrie perquè permetia al lector pensar en com això va canviar les coses i com naixia la responsabilitat de la procreació que comporta el plaer.

-Per a aquest llibre va visitar gairebé totes les coves prehistòriques d'Espanya però l'ha ambientat a França.

-Vaig voler posar alguna cosa d'Espanya però ai, el llibre s'allargava molt. Em queda molt material i, qui sap, potser escric una novel·la policíaca amb un crim a la prehistòria, ha, ha.

-¿Què sent al veure aquelles pintures?

-En tres de les coves vaig plorar. L'art és tan perfecte... Tinc les parets de casa plenes d'art, és el meu vici, la meva debilitat. Les joies de la corona són Altamira, Lascaux i Chauvet i Ekain.

-¿Per què creu que els paleontòlegs la respecten? ¿Pel seu rigor, per anar a jaciments, per la seva investigació, que l'ha portat a fer cursos de supervivència a l'àrtic, aprendre a fer foc o tallar la pedra?

-No ho sé. Potser perquè empro material científic, teories en què uns estan d'acord i altres no. Crec que veuen que em baso en coses sòlides.

Rosny, J. H. En busca del fuego. La Guerre du Feu. Ed. RBA, Barcelona, 2005. 220 pàgs.

L’assumpte és la cerca del foc que la tribu Naóh no va saber conservar i que és incapaç de crear. Els seus guerrers hauran de robar, canviar o aconseguir per qualsevol procediment la flama que és la vida per a l’horda. S’han fet versions cinematogràfiques. Molt ben ambientada amb descripcions molt aconseguides de la flora i la fauna prehistòrica a més de ferotges combats i persecucions espectaculars.

Sarabande, William. Más allá del mar de hielo. Beyond the Sea of Ice. Ed. RBA, Barcelona, 2005, 408 pàgs.

Distretes aventures de caçadors vers la colonització d’Amèrica.Jean M. Auel. La terra de les coves pintades. (The Land of Painted Caves, trad. Esther Roig). Ed. Maeva, Madrid 2011. ISBN: 9788415120117. 752 pàgs.

De lluny, com va escriure Gombrich del neoclàssic edifici del Parlament de Londres; pot semblar un llibre, però tantes pàgines perquè no passi res és prou avorrit. Llegir çó fent de M. J. De Larra és com plorar. De tota manera és la tercera novel·la, que esmento ací de la mateixa autora. Vist des de fora crec que té el seu mèrit. O que diu molt poc de l’esperit crític d’aquestes (d’aqueixes, o queixes) línies (humils o pedants?). Tornarem a ser abatuts per aquesta bestselleria imparable. De fet tant déu, la televisió i la vida extraterrestre per força gent existeixen; millor, però, no emprenyin gaire.

Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs.

Distreta, tot i que no és res de l'altre món, digue'm que voluntariosa, malgrat l'aval d'Eudald Carbonell. Una mica pretensiós el subtítol: La gran novel·la sobre la prehistòria.

Un neolític per al nostre temps

Penso en Ànima, de Wajdi Mouawad, premi Llibreter 2014, una de les novel-les que han interessat més lectors i que Edicions del Periscopi ha hagut de reeditar quatre cops, cosa que sempre és motiu d'alegria. Ànima és una road movie cap al fons de l’àníma humana, la història d’uns assassinats, d'una persecució, d’una fugida i d'un retrobament que esgarrifa. Parteix de Faulkner i de Cormac McCarthy, també dels germans Coen, però em sembla que hi ha més seguiment a una moda, molt més la voluntat de pujar a un tren que veritat literària. Com el gitano que voldria arribar amb el seu tambor a la lluna i que ja en té prou fent ballar l’ós, que diría Flaubert. I com que Mouawad és primer de tot dramaturg, Ànima és una novel-1a ďescenes, més impactant que ben travada, amb uns capítols molt curts, de cop de puny sobtat més que de teranyina i de trama allargada excessivament com passa a moltes altres novel·les. Molt especialment en les del gènere mal anomenat novel·la històrica.

Fa temps que Martí Gironell s'hi mou amb més èxit de lectors que no de crítics. Va ambientar El pont dels jueus a l’edat mitjana; La venjança del bandoler, a les guerres napoleòniques; a L'arqueòleg, narrava un viatge del monjo Bonaventura Ubach del Caire al monestir de Montserrat, amb mòmia inclosa. A L'últim abat, el protagonista era Pere Frigola, un altre monjo. En El primer heroi (Ediciones B), ens du al neolític. Situa el poblat del Clan dels Cavalls a la Draga, al Pla de l’Estany. Però podria ser a qualsevol altre lloc. Com el monjo Ubach, Ynatsé fa quasi el mateix periple, si bé cinc mil anys abans. Sí no fos per la marrada cap a Anglaterra i perquè el recorregut és molt més terrestre, recordaría també el viatge ďUlísses. Però Gironell descriu poc: El primer heroi és sobretot acció. I com que Horner va ser el primer a explicar un viatge com tants altres, Gironell adorna el viatge que fa Ynatsé amb unes cireretes per evitar caure en un tòpic. I amb una lliçó final.

Justaınent Edicions del Períscopi va publicar fa poc Un viatge a l’Índia, a una contraepopeia homèrica on Gonzalo M. Tavares narra un viatge paròdic que passa, a més, pel sedàs del Bloom de James Joyce. Martí Gironell, en canvi, gravita sobre el seu món proper. El mateix que el nostre. S’entreté excessivament a narrar escenes inversemblants, ambientades en un marc històric de documental. “Mentre llegeixes, t’imagines que ets un més de 1a tribu”escríu Eudald Carbonell en el de presentació. No ben bé, perquè Ynatsé no és precisament “un més”, sinó, amb permís de Faar, el seu pare, el primer heroi. Però irònicament.

Gironell agrada perquè basteix els seus llibres damunt d’alguns dels tòpics més estesos del nostre temps. És per això apuntala les seves novel·les tot d’ucronies. Ell en diu llicències. A El primer heroi n'hi cor què vols: des del feminisme bonhòmic ďAynires, la dona que estima Ynatsé, com si l’amor romàntic ja existís en el neolític, al llenguatge complex o a conceptes del nostre temps con arribar a un lloc ďhora o la reflexió ecologicosanitària del vell Baasi sobre la llàntia de que se serveix per il·luminar una cova. També com tants ďaltres, Gironell fa creure que ens parla d’altre món. I no ens recorda a la nota final que escriu des d’una taula veïna.

Potser el seu problema és l’excés. Voler entatxonar massa informació en unes planes. I uns finals hiperbòlícament feliços. Però té èxit. Hauríem de tenir-ho present. I hauríem de parlar dels seus llibres amb humilitat, a més d'un xic d'enveja. Més que res perquè El primer heroi ha venut no sé quants cops del que ha venut Ànima. Jo ja sé que la literatura no són els diners, però sense diners i sense lectors, no hi ha res. Ai, sí! Sempre ens quedarà algun íl·luminat rabíós, revestit d’intel·lectual, de gran professor o de gran crític, que es despatxarà impartint lliçons i anatemes. Sempre, naturalment, que el llibre de què parli no l’hagi escrit un conegut seu.

Xavier Cortadellas. Suplement Cultura, diari El Punt Avui, 04/07/2014, pàg 4.

Darnton, John, Neandertal. Neanderthal. Trad. Ana Juandó. Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1998. ISBN: 84-226-7387-8. 478 pp.

El descobriment de dues espècies de neandertals a l’època actual per un grup de científics: aventures quasi de ciència ficció.

Jean Courtin. El chamán del fin del mundo. Le Chamane du Bout-du-Monde. Trad. Manuel Serrat Crespo. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-3527-5. 284 pp.

Anodina narració d’aventures d’una parella a la costa meridional de la França pretèrita.

Kurtén, Björn. La danza del tigre. Dance of the tiger. Traducció M. Rodríguez Sarró.Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-4094-5. 202 p.

Ficció sobre las relacions entre neandertals i sapiens: passable.

Pelot, Pierre. El viento del mundo. Sous le vent du monde. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-4145-3. 224 p.

Pretensiosa i avorrida, amb algun moment salvable: prescindible.

Pérez Henares, Antonio. El clan Nublares. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-3524-0. 272 pp.

Distreta narració: aventures prop del Tajo d'un noi i del seu clan.

Pérez Henares, Antonio. El hijo de la garza. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-4100-3. 240 pp.

Distreta i poca cosa més.

Auel, Jean M. El clan del oso cavernario. The Clan of the Cave Bear. Maeva Ediciones, Madrid, 1991. 592 pàgs.

Distreta narració: una nena Cro-Magnon s’incorpora a una tribu neandertal.

Auel, Jean M. Els caçadors de mamuts. The Mammuth Nunters. Ed. Columna, Barcelona, 1995, 474 pàgs.

Noves aventures de la mateixa protagonista que l’anterior, però ara avorrides i previsibles.

Jean Marie Auel: «Tots tenim una mica de neandertal»

Trenta anys després d''El clan de l'ós de les cavernes' la seva autora publica el sisè i últim títol de la sèrie, 'Els fills de la terra'

Dimarts, 8 de març - El Periódico de Catalunya

Fa 30.000 anys, en plena era glacial en el que avui és Europa, cromanyons i neandertals coexistien entre mamuts, rinoceronts llanuts, panteres de les neus i lleons de les cavernes. Allà Jean M. Auel va donar a llum el 1980 la seva protagonista, Ayla, una nena cromanyó criada per neandertals, segons algunes teories menys evolucionats, i va donar forma a El clan de l'ós de les cavernes, novel·la que estrenava una sèrie publicada en 50 països, amb 45 milions d'exemplars venuts, tres d'ells a Espanya i Llatinoamèrica, i amb una versió cinematogràfica, del 1986, de la qual només va salvar Daryl Hannah. L'autora, membre de Mensa, organització de superdotats amb un alt coeficient intel·lectual, va presentar dissabte a Londres l'últim títol, La terra de les coves pintades, que el pròxim 29 de març es llançarà a tot el món i que Maeva, que reedita tota la sèrie, publica en castellà, català i e-book.

-¿Com descriuria el món prehistòric que vostè ha creat?

-És la història d'una noia que va morir a l'alba de l'home modern a Europa, la història de gent com nosaltres en temps molt primitius, de com vivien, com interactuaven, com sobrevivien. I la idea que hi havia un altre tipus d'ésser humà totalment diferent però amb la mateixa intel·ligència. L'altre. És igual de fascinant avui. ¿Com respondria el món si descobríssim ara un altre poble humà i intel·ligent però diferent?

-¿Eren tan iguals a nosaltres pel que fa a sentiments?

-L'única diferència, segons els científics amb qui he parlat, és que l'home modern, el cromanyó, no és ni més ni menys que nosaltres però en una altra època i una altra cultura. La seva psicologia i intel·ligència eren com les nostres i per tant les seves reaccions també, és com si parléssim dels nostres rererebesavis.

-L'encreuament entre cromanyons i neandertals que planteja en la ficció divideix els científics.

-Fa 30 anys, quan vaig escriure el primer llibre, al neandertal se l'anomenava homo sapiens neandertalensis. Després va canviar la teoria i li van treure el sapiens perquè no se'ls va considerar totalment humans. Ara el pèndol ha tornat i diuen que també són sapiens, una altra branca primitiva.

-¿Què va passar amb els neandertals?

-Ells van desaparèixer, ningú sap exactament per què, i nosaltres seguim aquí. Gibraltar va ser un dels seus últims refugis. A Portugal es va trobar l'esquelet d'un nen d'uns 4 anys i a l'examinar-lo no sabien si definir-lo com a neandertal o com a cromanyó perquè tenia característiques de tots dos. Alguns diuen que s'equivoca, però el paleoantropòleg Erik Trinkaus, gran expert en neandertals, està convençut que, segons l'ADN, tota la descendència europea té entre un 1% i un 4% de gens o cromosomes de neandertal.

-¿Què tenim de neandertal?

-No se sap, els científics ho estan estudiant, saben que hi ha alguna cosa, però no han pogut identificar exactament el què. Jo no n'estic segura. Els neandertals eren molt forts però crec que té més a veure amb la forma de pensar. Segurament hem heretat alguna cosa útil però no sé el què.

-Ayla té 25 anys i és una mare feliç però en la seva història d'amor amb Jondalar sorgeix la gelosia, que en la seva societat està molt mal vista.

-No és que abans no existís, però era una societat on depenien tant els uns dels altres que si hi havia un element que l'alterés i fos causa de fricció, com la gelosia, que és tan destructiva, havien de trobar una forma d'evitar-la i no deixar que aflorés. Me'n vaig adonar a l'estudiar pobles nòrdics, com els inuit, els esquimals, que tenen lluites sempre verbals, d'insults ferotges, però mai arriben a l'agressió física perquè depenen molt els uns dels altres.

-La seva societat prehistòrica és liberal i una mica hippy, hi ha relacions sexuals molt liberals, fins i tot orgies, ritus d'iniciació sexual, divorcis... fins que descobreixen que els fills són conseqüència de l'acte sexual...

-És l'element clau. Ja en el primer llibre vaig introduir la sexualitat però sense la concepció que serveix per procrear. El sexe era lliure, un plaer, no associaven una cosa amb l'altra. Però al descobrir que el sexe fa nens, la societat canvia per sempre. A la dona se l'allibera al saber-se que té el control de la sexualitat, de quan tenir fills o no encara que l'home no devia estar gaire satisfet amb això. Era el final apropiat per arrodonir la sèrie perquè permetia al lector pensar en com això va canviar les coses i com naixia la responsabilitat de la procreació que comporta el plaer.

-Per a aquest llibre va visitar gairebé totes les coves prehistòriques d'Espanya però l'ha ambientat a França.

-Vaig voler posar alguna cosa d'Espanya però ai, el llibre s'allargava molt. Em queda molt material i, qui sap, potser escric una novel·la policíaca amb un crim a la prehistòria, ha, ha.

-¿Què sent al veure aquelles pintures?

-En tres de les coves vaig plorar. L'art és tan perfecte... Tinc les parets de casa plenes d'art, és el meu vici, la meva debilitat. Les joies de la corona són Altamira, Lascaux i Chauvet i Ekain.

-¿Per què creu que els paleontòlegs la respecten? ¿Pel seu rigor, per anar a jaciments, per la seva investigació, que l'ha portat a fer cursos de supervivència a l'àrtic, aprendre a fer foc o tallar la pedra?

-No ho sé. Potser perquè empro material científic, teories en què uns estan d'acord i altres no. Crec que veuen que em baso en coses sòlides.

Rosny, J. H. En busca del fuego. La Guerre du Feu. Ed. RBA, Barcelona, 2005. 220 pàgs.

L’assumpte és la cerca del foc que la tribu Naóh no va saber conservar i que és incapaç de crear. Els seus guerrers hauran de robar, canviar o aconseguir per qualsevol procediment la flama que és la vida per a l’horda. S’han fet versions cinematogràfiques. Molt ben ambientada amb descripcions molt aconseguides de la flora i la fauna prehistòrica a més de ferotges combats i persecucions espectaculars.

Sarabande, William. Más allá del mar de hielo. Beyond the Sea of Ice. Ed. RBA, Barcelona, 2005, 408 pàgs.

Distretes aventures de caçadors vers la colonització d’Amèrica.