12. RENAIXEMENT

Luther Blisset. Q. (Q.trad. J.R. Monreal). Ed. Mondadori, Barcelona, 2000. ISBN: 8439705301. 668 pgs.

Trepidant narració. Progressista enmig de les guerres de religió, guanya en interès a partir de la meitat.

Merezhkovski, Dimitri. El romance de Leonardo. (trad. Juan Santamaría). Ed. EDHASA, 1ª ed. Barcelona, 1995. 710 pp.

Tot i la valorable informació, els continguts judicis de valors i l’acurada descripció d’ambients i obres d’art, resulta un xic farragós, massa llarg.

Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2. 508 pàgs.

Sense massa atractiu, sense ni una data. El papa Alexandre VI va viure entre 1431 i 1503, el seu papat comença el 1492 i acaba amb la seva mort. A la novel·la surten dos productes americans, el tomàquet (Pàg. 192)i els tubercles(Pàg. 229). El primer va arribar a finals del segle XV i tot i que difícil podia estar present a la cuina del Borja; però els tubercles o patates la cosa canvia. ‘Els primers conreats foren vistos pels exploradors espanyols a Colòmbia el 1537’; i “ es creu que la patata fou importada des del Perú cap a la península Ibèrica el 1554 com a curiositat, essent -inicialment- cultivades per clergues i nobles com una raresa botànica. Amb tot el tubercle tingué una nul·la acceptació inicial com a aliment, malgrat que els exploradors i mariners coneixien les propietats del tubercle, fent-se com a norma, amb grans quantitats d'aquest per tal d'emprar-los com a provisió pel viatge de tornada cap a Europa”.

( https://ca.wikipedia.org/wiki/Patatera)

Manuel Mujica Lainez. Bomarzo. Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1997. ISBN: 84-226-6714-2. 688 pàgs.

Atractiva, ben escrita i suggerent, cabdal per copsar l'ambien renaixentista.

Sierra, Javier. El maestro del Pardo. Ed. Planeta, 1ª ed., Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-08-03069-0. 322 pàgs.

Com a trama novel·lesca: zero; la resta, pinzellades d'història de l'art. Completament prescindible.

Juan Eslava Galán. En busca del unicornio. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 1988. 284 pp.

Atractiva i molt distreta novel·la d’aventures i viatges per Àfrica. Bon llibre.

Brown, Dan. Codi Da Vinci, El. The Da Vinci Code . Ed. Empúries. Barcelona, 2003. 492 pàgs. Col. Narrativa. Núm. 223.

Una novel·la de lladres i serenos amb pretensions, distreta i mal escrita. Amb hipòtesis ingènues per a lectors inexperts; mediocre, té alguna utilitat alhora de descriure alguna obra d’art.

“No el sorprèn, a Mira, l’èxit de novel·les pseudohistòriques com el Codi da Vinci i Dante, amb vendes milionàries a tot el món. Es tracta de llibres ‘que estan plens d’ignorància’, fins al punt que no hi pot haver cap mena de comparació amb la bona literatura...”

(Mira [Joan Francesc] rep el Premi d’Honor, diari Avui, 9 de juny del 2004).

-Su linaje?

-Por herético que pueda parecer, esta línea de pensamiento, que por cierto es muy popular, afirma que Jesús y María Magdalena tuvieron un hijo, quizá más, que creció a escondidas de los romanos, y que el linaje de Jesús ha sido un secreto cuidadosamente guardado durante los últimos dos mil años, a través de toda clase de misteriosas sociedades que protegían a sus descendientes y transmitían el secreto a un selecto grupo de illuminati. Da Vinci, Isaac Newton, Victor Hugo, y se supone que casi todas las ilustres personalidades que ha habido a lo largo de los siglos, han formado parte de esta cábala secreta destinada a proteger el sagrado linaje. -Tess hizo un alto para ver como reaccionaba Reilly-. Sé que suena ridículo, pero es una teoría muy conocida y que ha investigado mucha gente; no estamos hablando de una novela best seller, sino de eruditos y académicos.

Raymond Khoury. La orden del Temple. Ed. Umbriel, Barcelona, 2006, 444 p. P. 113.Porque hay que ser un santo Job cualquiera para iniciar ese desolador viaje que supone la búsqueda, infructuosa casi siempre, de algúntitulo interesante que, por obra y gracia de los hados o por enajenación mental transitoria de algún editor, haya podido extraviarse entrelas montañas de enigmas, misterios, conjuras y conspiraciones de todo orden que pueblan las secciones de novedades de narrativa histórica. Por supuesto, no descubro nada nuevo, porque éste es un mal endémico que venimos padeciendo los aficionados al género desde hace decenios, si bien rebroto con ímpetu tras el éxito, tan arrollador como sorprendente, de la excelente novela de Eco, EI nombre de la rosa; una renovada epidémia cuyos primeros síntomas asomaron en los mil émulos que le nacieron al intuitivo franciscano (de la mana de Lindsey Davis, Paul Doherty -o Paul Harding, a gusto del consumidor-, Steven Saylor, Alys Clare, Margaret Doody y otro buen rosario de nombres) y que se ha propagado después, con desatada virulencia, desde la publicación del mediocre y torticero relato -de cuyo nombre no quiero acordarme-, de un escritor que, más que al «marrón» o al «castaño», debiera asociarse al gris o al negro.

AADD. (Pedro Gogoy). Cinco miradas sobre la novela histórica. Ed. Evohé, Madrid, 1ª ed. 2009. 144 pp. Pàg. 14.

"Criticar los libros de Dan Brown es como criticar la fórmula de la Coca-Cola", Toni Hill, autor de "El verano de los juguetes muertos (Debolsillo) La revista, dilluns 18 de juliol de 2011, diari gratuït 20 minutos, núm. 2657. El contingut de l'article no amplia el mig titular i l'afirmació de l'entrevistat que es veu que publica una novel·la "thriller". És a dir subgènere, en aquestes pàgines hi ha alguna excepció: el gran John Le Carrée per exemple, clau per entendre el fenomen colonial. Barcelona manta de vegades és l'excusa ideal per col·locar la crònica de successos. No ho va fer el gran Eduardo Mendoza amb El caso... o les grans obres de novel·la històrica que són en aquesta pàgina. Sergi Berbel va regalar la novel·la de Brown que aquí matxuco a la meva filla Berta, entusiasmat li va dir que l'havia llegit de corrua. La vaig llegir i al final, res de res. Vocabulari pobre, trama estúpida i misteris sense solta ni volta. És preferible consultar directament La Bíblia que és un llibre magnífic i que a més té grans compiladors i crítics. Si vaig de rollo és perquè la Coca-Cola és una marca prou seriosa com per ser comparada amb un vulgar escriptor de best-sellers i que mai no es regenerarà, tipus Ken Follet, un altre ximple què perquè es pensa que posant al seu segon llibre sobre l'època medieval una "fellatio" i exclaustrant monges, ha complert amb el públic adult. Espero que el sr. Hill, Toni, distingeixi els gèneres tan bé com es compara amb un narrador de tonteries policíaques. Tot distreu ja se sap, però ja maneres de fer llegir què són obscenes.

El perill que suposa abandonar el pensament coherent -aquest és el nucli dur de tota la narrativa lligada a la investigació criminal- el

podem veure amb el cas de EI codi da Vinci (2003) de Dan Brown. No és una novel·la com les que comentem aquí, direu, precisament.

L'èxit dels seus vuitanta milions de còpies venudes rau en el fet que a cap país, ni el més petit, amb el qual està establerta la circulació

internacional de produc­tes editorials no hi pot haver ja cap Pedrolo ni Fuster ni Coma que pogues­sin barrar el pas a aquest thriller -el

llibre era un èxit abans de començar el viatge perquè les campanyes de pro­moció es negocien corporativament i els traductors tenen en

aquest pro­cés menys importància que la nego­ciació de les condicions amb les distribuïdores de quants exemplars es veuran en una

llibreria.

El problema, però, no és el do de la seva ubiqüitat, sinó allò que deixem entrar a casa gràcies al segell d'un innocu producte de masses.

La pro­tagonista, Sophie Neveu, és salvada de petita d'un accident de trànsit per­què el seu cos representa el Sant Grial vivent. Ella mateixa

és el recipient que conté el secret de la vida eterna. A ella, la societat secreta de Sió la salva, però al seu germà de sang i els seus pares

autèntics no: per què? Els altres membres de la mateixa famí­lia no són part d'aquest llinatge que cal conservar a tot preu? Hauria de fer

estremir a qualsevol amb una mínima cultura històrica que la societat secreta que protegeix els descendents de Crist s'anomeni la

germandat de Sió. El llibre apòcrif de Els protocols dels savis de Sió va servir per gestar els arguments de la destrucció dels jueus

europeus tant a la Rússia tsa­rista com també durant el nazisme -i encara cueja en el món àrab i entre els negacionistes.

Es tracta, efectivament d'això. Dan Brown torna a introduir a una Euro­pa les idees racistes per la porta falsa. Només cal que busqueu les

fotogra­fies de Himmler a Montserrat a la recerca del Grial pels monestirs amb aires de misteri per comprendre que això no és cap joc. No

es tracta tam­poc d'un text destinat a una audièn­cia global, sinó a l'inrevés: en un món cada cop més obert i més divers, Brown retorna

amb una trama que només té sentit per al món cristià. El seu relat és excloent i té sentit només per aquells que estiguin disposats a

reconèixer l'absoluta centralitat de l'univers vaticà -un centre que lla­vors ell vol suplantar amb una histò­ria més autèntica gràcies a les

seves veritats «secretes».

El corporativisme que només reco­neix la importància d'arguments eco­nòmics ens vol forçar a pensar de forma inconnexa, incongruent,

sal­tant d'una reminiscència a l'altra, sense permetre mai ni a esbossar els arguments racionals. Dan Brown ensenya a recuperar pors

infunda­des i tots aquells odis somorts i atàvics. Fins i tot a Sherlock Holmes amb la seva elegància aristocràtica i la necessitat de

controlar els mecanis­mes que els altres mortals no ente­nen, mai no li passaria pel cap fer aquesta estafa. La incongruència és només una

altra forma de pensament màgic que deixa tots els recursos sota el control dels escollits.

Per vint-i-cinc dòlars al dia. Simona Skrabec. Article revista L'Avenç núm.374, des. 2011. ISSN: 0210.0150. Pàg. 65.

Ja fa molts anys que hi ha escriptors en diversos idiomes –incloent-hi el català– que escriuen amb l'únic objectiu de vendre com més exemplars millor. I punt. A Anglaterra, per exemple, a principis del segle XX, un tal Nat Gould va aconseguir vendre 6 milions d'exemplars de les seves 130 novel·les; i un tal Henry Allingham va arribar a publicar fins a 700.000 pàgines de ficció popularíssima. Això sí, els seus noms són ara tan oblidats com ho seran els d'E.L. James i Dan Brown (i els Motards Peluts, espero) d'aquí a pocs anys.

MATTHEW TREE. BASTANT. ARTICLE DIARIA EL PUNT AVUI, 27/01/2013

Benaventurat sigui Dan Brown perquè ens ha fet veure que l'infern és abominable. Sense anar-hi, només llegint-lo.

Jaume Aulet. Benaurances benaurades. Art. Revista L'Avenç, 392, juliol/agost 2013, pàg. 5. ISSN: 0210.0150.

Sobre el moment "Codi da Vinci", mirar la revista Sapiens 148, octubre 2014, pàg. 74. De tant popular que vol ser l'autor de l'article, oblida que la novel·la és directament: detestable.

Chauvel, Geneviève. Lucrecia Borgia la hija del Papa. Ed. Planeta. Barcelona, 2002. 286 pàgs. Col. Últimos Éxitos de la Novela Histórica.

Narració atractiva per acostar-se a la Roma renaixentista governada per la família valenciana dels Borja. Punt de vista femení, redimeix en part la mala fama de la protagonista.

Cowan, James. El somni d’un cartògraf. A Mapmaker’s Dream. Ed. Empúries. Barcelona, 1997. 166 pàgs. Col. Narrativa. Núm. 65.

Subtítol: Les meditacions de fra Mauro, cartògraf a la cort de Venècia.

Totalment prescindible.

Joan F. Mira. Borja Papa. 3 i 4 edicions, València, 1996. 340 pàgs.

Suposades memòries del Papa valencià, ben documentades, guanyen interès cap a la meitat del llibre.