9. MEDIEVAL
Scoot, Walter. Ivanhoe. Ed. Sino, 2010. ISBN: 9788484473046. 260 p.
Tot i el reconeixement, no és una gran novel·la, malgrat que millora cap a la meitat.
Això era perquè els seus professors d'anglès feien escarafalls i es tapaven les oïdes i els donaven carbasses i així sempre cada vegada que no parlaven com aristòcrates anglesos abans de la primera guerra mundial. A més a més, se'ls deia que no eren dignes de parlar o escriure el seu idioma si no podien estimar o entendre novel·les i poemes incomprensibles sobre persones molt antigues i llunyanes, com ara Ivanhoe. Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 123.
Steinbeck, John. Los hechos del rey Arturo y sus nobles caballeros. (The acts of King Arthur and his Noble Knights, trad. C. Gardini) Ed. Salvat, Barcelona 1994. ISBN: 843459045X. 270 pgs.
Les proeses dels llegendaris cavallers medievals repartides amb desigual interès, seguit de la correspondència de l’autor sobre les seves lectures, indagacions i procés de redacció.
Chaucer, Geoffrey, Contes de Canterbury. (The Canterbury tales, trad. Victòria Gual i Godó), Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1998. ISBN: 84-7727-253-0. 548 pàgs.
Per una vegada un recull de contes adquireix la categoria de novel·la històrica total: un veritable monument a la literatura i història. Una important tasca de la traductora i l’editor. El contingut reflecteix el desig d’avançar vers el Renaixement.
De una época concreta lo que suele perdurar es lo que tuvo un desarrollo más vigoroso. Leer la historia al revés es una costumbre estupenda. Para el hombre de hoy es mucho mejor remontarse a la Edad Media a través de Shakespeare, al que puede comprender por sí mismo y en quien la influencia medieval era todavía muy grande, que avanzar en la época a través de Caedmon, de quien nada puede saber y de quien saben muy poco incluso las autoridades más reconocidas. Y lo que vale para Shakespeare aún es más cierto en el caso de Chaucer. Cuando el lector medio se interesa por los Cuentos de Canterbury, que son tan divertidos como Dickens y tan medievales como la catedral de Durham, ¿qué es lo primero que se pregunta? Pues, por ejemplo, por qué se llaman Cuentos de Canterbury y qué hacían los peregrinos camino de Canterbury. Estaban, por supuesto, participando en un festival popular, igual que una fiesta moderna aunque mucho más jovial y divertido. Tal vez también nos cueste reconocer que sea un progreso que sus fiestas tuviesen que ver con los santos, mientras que las nuestras nos las dictan los banquero.
(G. K. Chesterton. Breve historia de Inglaterra (A Short history of England. Trad. M. Temprano) (data: 1929). Ed. El Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2005. ISBN: 8496136930. 252 p. Pp. 83-84).
William Watson. Beltran un templario en el exilio. (Beltran in Exile, trad. A. Desmonts), Ed,. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-0527-5. 312 pàgs.
Decadència i eliminació de l’Ordre del Temple a través d’un dels seus membres. Irregular.
Salvadó, Albert. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2008. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs.
Soporífer. A més: “Ell em va mirar els pits i es va posar vermell com un tomàquet” (Pàg. 305) quasi bé tres-cents anys abans de que el tomàquet vingués d’Amèrica! Això és tenir reis avançats al seu temps.
Navarro, Julia. La hermandad de la sábana santa. Ed. Plaza & Janés, 26º ed. Barcelona, 2005. ISBN: 84-01-33513-2. 528 pàgs.
Més novel·la policíaca que històrica, només distreta.
Frank Baer. El Puente de Alcántara. Ed. Planeta DeAgostini, Barcelona 1999. ISBN: 84-395-8244-7. 2 vols. 722 pàgs.
Vides creuades de tres protagonistes, un jueu, un àrab i un cristià. Amena, ben documentada.
Ildefonso Falcones. L’església del mar (La catedral del mar, trad. C. Urritz). Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 206, 6ª ed. ISBN: 84-01-69-6. 666 pàgs.
Interessant a estones, ben travada.
Ildefonso Falcones anirà a judici per no haver declarat els beneficis de 'La catedral del mar'
L'Audiència de Barcelona determina que va crear una trama "fictícia" per defraudar Hisenda
ARA BARCELONA | 14/09/2018
L'Audiència Provincial de Barcelona ha rebutjat el recurs presentat per Ildefonso Falcones contra la demanda que l'acusa d'haver defraudat 1,4 milions d'euros a Hisenda per tres delictes de frau fiscal. Segons avança la Cadena SER, la sala considera que "a partir de la documentació entregada per l'Agència Tributària i per les autoritats irlandeses es desprèn que Falcones i el seu entorn familiar van construir un entramat societari inicialment fictici".
Aquest entramat, diu l'Audiència, "estava configurat amb la finalitat d'eludir tributs a partir de la publicació de l'obra 'La catedral del mar' amb un probable criteri de previsió i oportunitat respecte a l'èxit de la novel·la". Aquest era l'últim recurs de Falcones per evitar anar a judici i enfrontar-se a una petició de nou anys de presó. L'escriptor s'asseurà al banc dels acusats tres anys després que fos acusat per la fiscalia d'un frau fiscal comès, presumptament, entre el 2009 i el 2011.
En l'escrit d'acusació, la Fiscalia de Barcelona acusa Falcones, la seva dona i el seu germà (que presumptament també van col·laborar en el frau fiscal) de tres delictes contra la hisenda pública, que s'haurien dut a terme a través de l'entramat societari amb el qual va cobrar els beneficis de les seves obres. La fiscalia demana nou anys de presó per a Falcones i la seva dona, i també el pagament de multes que sumen 2,9 milions d'euros. Per al germà de l'escriptor, sol·licita sis anys de presó i 1,3 milions d'euros en sancions econòmiques.
Penina Keen Spinka. La niña que sabía dibujar. Picture Maker Trad. G. Moral; J. Homedes. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-4090-2. 564 pp. .
Èpica amb protagonisme femení entre els gels de nord-america. Bon retrat antropològic dels distints pobles de la zona de gels. Distreta.
Contreras, Antonio. Genoveva de Bravante. Ed. Antonio Virgili, Barcelona. 1200 pp.
Llegenda històrica diu el subtítol. Soporífera, previsible i carregada de moralina.
Rutherfurd, Edward. Príncipes de Irlanda. The Princes of Ireland. Ed. Roca, Barcelona, 1ªed., 2006. 796 pàgs. ISBN: 978-84-96544-71-0.
La història d’Irlanda des de finals de finals de l’Antiguitat fins l’epoca moderna, a partir d’unes nissagues vinculades a Dublín. Força irregular, de menys interès que altres novel·les de l’autor.
Gore Vidal. En busca del rey. A Search for the king. Ed. Edhasa, Barcelona, 2003, 2ª ed. 288 pàgs.
Molta acció i distracció, una novel·la completa sobre l’amistat a través del viatge.
Graves, Robert. Conde Belisario, El. Count Belisarius. Ed. Edhasa. Barcelona, 1982. 452 pàgs. Col. Narrativas.
Aproximació molt seriosa al mon bizantí.
Gordon, Noah. Médico, El. The Physician. Ed. Plural. Barcelona, 1999. 610 pàgs. Col. Nueva Novela Histórica.
Amena, informativa i intercultural.
Gordon, Noah. Rabino, El. The Rabbi. Barcelona, 1998. 610 pàgs.
Amena, informativa i intercultural.
Eco, Umberto. Nom de la Rosa, El. Il nome della Rosa. Ed. Destino. Barcelona, 1985. 576 pàgs. Ed. Llibres a mà. 23.
Tot i l’èxit, pretensiosa, avorrida i complicada. Recomanable primer mirar la pel·lícula per tenir una idea de l’argument.
“Després de llargs estudis, un investigador de l’època medieval descobreix el secret de la pedra filosofal. Per demostrar-ho fa un voluminós objecte de paper, i gairebé tothom li dóna la raó en veure que es converteix en ingents piles d’or. Més tard repeteix l’experiència, per als incrèduls.”
Bernat Hervàs, revista L’home invisible, núm. 4, 1989.
Follet, Ken. Pilares de la Tierra, Los. The Pillars of the Earth. Ed. Plaza & Janés. Barcelona. 2000.1356 pàgs. Col. Debolsillo, núm. 98.
Llarga i exitosa narració sobre l’Anglaterra gòtica. Útil per a l’art. Amena malgrat que es mes una novel·la d’aventures que una històrica.
En lo que respecta a los profesionales de la Historia, esta aversión queda patente en el irónico comentario de Georges Duby:
Ponéis una pizca de romanticismo venido del siglo XIX. Lo mezclais con violencia y un delicado amor y obtendréis muchos relatos agradables.
Y hemos de reconocer que no le falta razón al gran medievalista. La receta que ofrece es la misma que una y otra vez cocinan los escritores de best-sellers, porque conocen sobradamente los gustos culinarios de su público. Es lo que ocurre, por ejemplo, con La Hermandad de la Sabana de Julia Navarro, o con Los pilares de la tierra de Ken Follet, clásico de ese tipo de novelas, cuyos ingredientes son exactamente los que Duby sugiere y otros que se derivan de ellos: intriga y suspense, sangre, sexo, romances, amoríos, injusticias, venganzas ... con los que el autor elabora una novela maniquea y de personajes planos, en la que caben todos los tópicos del medievo, y cuya mayor virtud reside exactamente en el significado del barbarismo que usamos para denominar a esta clase de «literatura»: un libro archirrentable.
AADD. (Pedro Gogoy). Cinco miradas sobre la novela histórica. Ed. Evohé, Madrid, 1ª ed. 2009. 144 pp. Pàg. 19.
Dalmau, Antoni. Terra d’oblit. Ed. Columna-Proa. Barcelona, 1998. 304 pàgs. Col. Els millors llibres de l’any, núm. 15.
Molt interessant per aproximar-se al catarisme i a la intransigència catòlica.
La doctrina cátara había surgido a mediados del siglo x, tomando su nombre de la palabra griega katharos, que significaba «los puros». Se basaba en la idea de que el mundo era malo y de que las almas se reencarnaban una y otra vez (incluso en animales, razón por la cual los cátaros eran vegetarianos) hasta que trascendían el mundo material y alcanzaban un cielo espiritual.
Todo aquello en lo que creían los cátaros era herético para la Iglesia. Eran dualistas que creían que, además de un Dios bueno y misericordioso, tenía que haber otro Dios igualmente poderoso pero malo para explicar los horrores que plagaban el mundo. El Dios benévolo creaba los cielos y el alma humana, y el Dios malo encerraba el alma en el cuerpo del hombre. Para el Vaticano, los cátaros elevaban a Satanás sacrílegamente ala categoría de Dios. Como consecuencia de esta creencia, los cátaros consideraban que todos los bienes materiales eran malos, por lo que rechazaban las trampas de la riqueza y el poder que, sin duda, habían corrompido a la Iglesia católica y romana medieval.
Pero lo que más le preocupaba a la Iglesia es que también eran gnósticos. El gnosticismo -que como la palabra katharos procede de un termino griego, gnosis, que quiere decir «conocimiento supremo o espiritual»- es la creencia de que el hombre puede entrar en íntimo contacto con Dios sin la necesidad de un sacerdote o una Iglesia, cosa que liberaba a los cátaros de toda prohibición moral u obligación religiosa. Además, al no necesitar suntuosas iglesias ni opresivas ceremonias, tampoco necesitaban sacerdotes. El culto religioso se realizaba con sencillez en las casas o en el campo; y, por si eso no fuera suficiente, a las mujeres se las trataba como iguales y se les permitía convertirse en parfaits, lo mas cercano a un sacerdote para los cátaros. Dado que lo físico no contaba para ellos, el alma que residía en un cuerpo humano podía ser indistintamente masculina o femenina, con independencia de la apariencia externa.
Cuando la creencia se popularizo y se extendió por todo el sur de Francia y norte de Italia, la preocupación del Vaticano se incrementó y, al fin, decidió que esa herejía no podía seguir tolerándose. No sólo amenazaba a la Iglesia católica, sino también a la base del sistema feudal europeo, pues los cátaros consideraban que el juramento era un pecado porque ligaba a las personas al mundo material, y por tanto malo. Esto socavaba seriamente el voto de fidelidad de los siervos para con los senores. El Papa no dudó en apoyar a la nobleza francesa para acabar con esta amenaza. En 1209, un ejército de cruzados invadió el Languedoc, y durante los treinta y cinco anos siguientes se dedicó a masacrar a mas de treinta mil hombres, mujeres y niños. Se dijo que en las iglesias donde algunos de los villanos perseguidos se habían refugiado la sangre llegaba hasta la altura del tobillo, y que cuando uno de los soldados del Papa se quejó de que no sabía si mataba a herejes o a cristianos, simplemente recibió la orden de matar a todos: «Dios reconocerá a los suyos».
Raymond Khoury. La orden del Temple. Ed. Umbriel, Barcelona, 2006, 444 p. Ps. 139-140.
Racionero i Grau, Luis. Cercamón. Barcelona, 1994. 206 pàgs.
Avorrida i pretensiosa amb alguns detalls curiosos sobre la Catalunya alt medieval.
Martorell, Joanot; Martí, Joan de Galba. Tirant lo Blanc. Ed. Ariel. Barcelona. 1160 pàgs.
Cal tenir molta paciència per llegir-se aquest clàssic dels clàssics; caldria primer acostar-se a una versió reduïda i mirar-se la sèrie de la televisió.
“Tirant lo Blanc, cavaller bretó, després d’una estada a Anglaterra, es trasllada al Regne de Sicília i a l’ illa de Rodes, on és revela com un eficaç almirall. Esdevingut cap suprem dels exèrcits bizantins, no pot sostreure’s a l’encís d’un amor ingenu, temorenc i apassionat alhora. Després d’una estada a Tunis, on lluita victoriosament contra els infidels, l’heroi retorna a Grècia i mor d’una ben prosaica pulmonia.”
Agustí Alcoberro, revista L’home invisible, núm. 4, 1989.
Corral, José Luis. Cid, El. Ed. Planeta. Barcelona, 2000. 570 pàgs. Ed. Últimos Éxitos de la Novela Histórica.
Intranscendent narració sobre l’heroi castellà.
Maalouf, Amin. Cruzadas vistas por los árabes, Las. Les Croisades, vues par les arabes. Ed. Alianza-Del Prado. Madrid, 1994. 310 pàgs. Col. Biblioteca Temática Alianza, núm. 10.
Un punt de vista no europeu sobre un període clau per a la formació d’Europa. Valors interculturals. Amena i divulgativa: educadora.
Follett, Ken. Un mundo sin fin. World Without End. Ed. Plaza & Janés. Barcelona, 2007, 1ª ed. 1182 pàgs.
La continuació dels Pilars tot aprofitant el boom. Res de l’altre dijous, distracció amanida amb un xic de sexe com a novetat.
"Ken Follet és l'autor d'Els pilars de la terra, una novel·la elefantina que li va permetre fer-se un nom com a autor de best-seller. La seva trajectòria posterior no ha mantingut el tremp -la segona part d'Els pilars de la terra és un autèntic bunyol literari- però el seu nom garanteix vendes."
Òscar Monferrer. Un segle XX folletià. Article diari El Punt Avui, 18/01/2013.
Raymond Khoury. La orden del Temple. The Las Templar. Ed. Umbriel, Barcelona, 2006, 444 p.
Una de lladres i serenos previsible i no massa distreta amanida amb episodis de caire històric i alguna que altre informació útil.