8. CRISTIANISME (PRINCIPIS)

Matilde Asensi. L'últim Cató. (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs.

Una novel·la del segle XXI protagonitzada per una monja! Vegeu la fotografia de la portada com l'autora ja té un cert aspecte mongil. Més narració de lladres i serenos que novel·la històrica, amb fil conductor de la Divina Comèdia de Dant. Ampli registre de vocabulari gràcies a la traducció. Prescindible.

Julia Navarro. La Biblia de barro. Ed. Debolsillo, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-9793-889-5. 768 pàgs. Pàg. 257.

Molt distreta, enganxa força... que no és poc. Hi ha un nombre de personatges intel·ligents per pàgina al quadrat increïble.

Navarro, Julia. La hermandad de la sábana santa. Ed. Plaza & Janés, 26º ed. Barcelona, 2005. ISBN: 84-01-33513-2. 528 pàgs.

Més novel·la policíaca que històrica, només distreta.

Bulgákov, Mijail. El maestro y Margarita. (Macmep u Mapkapuma, trad. Marta Rebón). Ed. Nevsky, 1ª ed. Madrid, 2014. ISBN: 978-84-941637-4-6. 524 pàgs.

Judici, mort i enterrament de Jesús, entorn a la figura de Ponç Pilat. Només pels capítols 2, 16, 25, 26, 32 i epíleg. La resta és sobre la Unió Soviètica dels anys 1930. Novel·la cabdal d'aquest període.

A l’estany dels Patriarques de Moscou, un grup de joves cadets fa futing i exercicis físics vestits amb uniformes esportius de l’exèrcit de la Federació Russa. Al principi, una pensa que aquesta exhibició es fa aquí perquè aquest parc és emblemàtic: moscovites i pelegrins estrangers el visiten massivament perquè és on Mikhaïl Bulgàkov situa el començament de la seva novel·la El mestre i Margarida, un dels grans testimonis escrits sobre la dialèctica entre la llibertat individual i el despotisme del poder. Però no és aixi. En realitat és el carrer de darrere, i els aprenents a militars fan pràctiques aquí diàriament. (...)

Contemplo Moscou des de l’interior del palauet Paixkov, on se celebra la gala dels premis a les millors traduccions estrangeres de la literatura russa, i recordo les paraules de Wolland, el diabòlic protagonista de l’esmentada novel·lade Bulgàkov, pronuncia cap al final del llibre, a la teulada d’aquesta mansió neoclàssica: “Parlem llengües diferents, però no per això canvien les coses de què parlem”

Tamara Djermanovic, directora del Seminari d’estudis eslaus de la UPF, diari Ara, dissabte 27 de setembre de 2014, pàg. 34 (debat)

Rogelio se acercó a nuestra mesa y dijo que el más grande escritor de este siglo, era sin duda, Mijaíl Bulgákov. Alguno de los catalanes había leído El maestro y Margarita y La novela teatral, pero Rogelio citó otras obras del insigne novelista, creo recordar que más de diez, y las citó en ruso.

Roberto Bolaño. Llamadas telefónicas (La nieve). Ed. Anagrama, 13ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-339-6713-8. 206 pàgs.

Les dimensions descomunals de Moscou fan que la millor manera de copsar-ne la magnificència sigui sobrevolant-la. Mikhaïl Bulgàkov (1891-1940) acaba una de les seves novel·les més importants, El mestre i Margarida, amb el vol de la protagonista femenina del títol. “El realisme màgic de Bulgàkov obre el camí a possibilitats descriptives que estan negades a les ciències històriques -assegura Schlögel al llibre-. Constitueix una història de la confusió i la dissolució de totes les categories fixes, un espai de la fantasia que de cap manera resulta irreal o surrealista: és el real fantàstic”.

Acabada el 1939, tot i que no va poder veure la llum fins a tres dècades després, El mestre i Margarida narra l’arribada del dimoni al Moscou de les delacions, de la repressió i la disbauxa: una de les coincidències entre la ficció plantejada per Bulgàkov i la metròpoli real és la sobtada desaparició de persones. En un any es van arribar a arrestar gairebé dos milions de ciutadans, i d’aquests en van ser assassinats més de 700.000. “Com a historiador m’interessava poder explicar l’ambivalència que impregnava la ciutat durant el 1937. La plaça Roja podia ser el lloc ideal per escenificar la bellesa, l’esport i l’optimisme, però també una enorme arena de l’odi”.

Gairebé tots els temes que fan del 1937 un any “enigmàtic i terriblement dramàtic” apareixen, disseminats, a la novel·la de Bulgàkov, autor que en altre temps “havia sigut molt apreciat per Stalin per les obres de teatre en què volia detallar la caiguda del món burgès”. Schlögel en fa una petita enumeració: “El 1937 hi ha una irremeiable confusió, les diferenciacions clares desapareixen, irrompen poders anònims i desconeguts en forma d’atacs per sorpresa a la vida de persones normals i corrents. Hi ha por i desesperació”. Molta por i molta desesperació, de fet, perquè tothom podia ser objecte de l’arbitrària persecució de les autoritats. “El Gran Terror s’escampa per tot arreu. També a les arts: havia passat en la literatura, en casos com el d’Óssip Mandelstam i Borís Pasternak, però també al cinema, amb diversos actors i directors que també van desaparèixer ”.

Karl Scholögel, Terror y utopía, Ed. Acantilado, trad. Aníbal Campos, 998 pàgs, 45 €.

Saramago, José. Caín. Caim. Ed. 62. Barcelona, 1ª ed. 2009. 142 pp.

Singular i herètica narració dels inconfessables orígens. No és el millor Saramago.

"A Saramago li agrada fer el gamberro i als seus 87 anys no sembla que se’n cansi. L’Evangeli segons Jesucrist, una novel·la del 1991, ja va aixecar polseguera entre el món cristià, i ara hi torna ambCaín, editada en català a Edicions 62, en traducció de Núria Prats, i en castellà aAlfaguara. L’escriptor ens proposa un recorregut crític pels episodis més significatius del Gènesi. L’expulsió d’Adam i Eva, el sacrifici d’Abraham,la construcció de l’arca, Sodoma i Gomorra, i les arts amatòries de l’apòcrifa, independent i sexi Lilith són alguns dels capítols triats per als seus estralls. Saramago parteix de la gran emprenyada que protagonitza Caín –al llibre tots els noms són en minúscula– quan retreu a Déu que no hagi evitat l’assassinat del seu germà Abel, encara que ell n’hagi estat la mà executora.

A la Bíblia, Caín és condemnat a errar pel món i a la novel·la de Saramago també erra amunt i avall per l’AnticTestament, sense cap rumb cronològic. Com era d’esperar, i ja és trist que encara sigui així, el llibre ha escandalitzat la Conferència Episcopal Portuguesa, que no ha tingut en compte una certesa: qualsevol creient que hagi llegit aquests episodis del Gènesi i l’Èxode, com a mínim en la intimitat, s’haurà hagut de plantejar les desavinences que exposa Saramago davant d’un Déu cruel i venjatiu. Una altra cosa és que hi ha creients que ho resolen amb el distanciament històric i d’altres, creients o no, que en fan novel·les de fina ironia i sentit de l’humor, com Saramago, a qui no es pot acusar, com s’ha dit amb prepotència, de no tenir un bon coneixement de la Bíblia. Que cadascú ho jutgi com vulgui."

(Art. Ada Castells, diari Avui / Cultura, 29/10/2009)

El president d’un altre banc triava l’Assaig sobre la ceguesa, de l’autor José Saramago (o de l’escriptora Sara Mago, segons com ho entengueu), que posseeix una fama del tot immerescuda: tota la seva obra és una enorme catàstrofe literària. (Jordi Llobet, diari Ara, 11/09/2021)

Graves, Robert. Rey Jesús. King Jesus. Ed. Edhasa. Barcelona, 1984. 478 pàgs. Col. Narrativas Edhasa.

Molt interessant per apropar-se a la figura històrica, no gens metafísica, del profeta.

Saramago, Jose. El Evangelio según Jesucristo. O Evangelio segundo Jesus Cristo. Ed. Alfaguara. Madrid, 2003. 446 pàgs.

Relat molt heterodox de la vida de Jesucrist, amè i amb tocs irònics, àdhuc humorístics.

El president d’un altre banc triava l’Assaig sobre la ceguesa, de l’autor José Saramago (o de l’escriptora Sara Mago, segons com ho entengueu), que posseeix una fama del tot immerescuda: tota la seva obra és una enorme catàstrofe literària. (Jordi Llobet, diari Ara, 11/09/2021)

Waltari, Mika. Marco el romano. Valtakunan salaisuus. Ed. Plaza & Janés. Barcelona, 1961. 520 pàgs.

Àgil narració de les primeres passes del cristianisme des de la mateixa mort de Jesús, a partir del testimoniatge d’un inquiet romà.