DOCUMENTS

BIBLIOGRAFIA

• • AA. DD. Cinco miradas sobre la novela histórica. Ed. Evohé, 1ª ed. Madrid, 2009. ISBN: 978-84-936908-6-1. 144 pàgs.

  • AADD. La novela histórica. Teoría y comentarios. Ed. EUNSA, 2ª ed. Pamplona, 1998. ISBN: 84-313-1569-5. 194 pàgs.

  • De Miquel, Maria Antonia . Cómo escribir una novela histórica. Ed. Alba, 1ª ed., Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8428-959-3. 110 pàgs.

  • Fernández Prieto, Celia. Historia y novela: poética de la novela histórica. Ed. EUNSA, Pamplona, 2003. 2ª ed. ISBN: 84-313-2108-3. 242 pàgs.

  • Eco, Umberto. Apostillas a El nombre de la rosa. Ed. Lumen, Barcelona, 1984.

  • García Gual, Carlos. Apología de la novela histórica y otros ensayos. Ed. Península, Barcelona, 2002.

  • Jurado Morales, José (ed.). Reflexiones sobre la novela histórica. Universidad de Cádiz, 2006.

  • Lukács, Giorgy. La novela histórica. Ed. Grijalbo, Barcelona, 1976.

Antologia de textos sobre la novel·la històrica

En Garp deia de broma que la seva primera novel·la es deia Tardança perquè havia trigat tant a escriure-la, però de fet hi havia treballat ininter­rompudament i amb molta cura; en Garp no retardava res gairebé mai.

La novella es va qualificar d'«històrica». Es desenvolupa a la Viena dels anys de la guerra, 1938-1945, i durant tot el període de l'ocupació russa. El personatge principal és un jove anarquista que s'ha d'amagar després de l'annexió i espera que arribi el moment oportú per atacar els nazis. Espera massa temps. El que hauria hagut de fer és atacar abans de l'ocupació nazi, però no està segur de res, i és massa jove per copsar el que passa. Això de banda, la seva mare —vídua— és molt gelosa de la seva vida privada, no es preocupa de la política i acumula els diners del seu difunt marit.

Durant tots els anys de la guerra el jove anarquista treballa com a guàrdia del zoològic de l'Schünbrunn. La població de Viena comença a morir de fam i no és gens estrany que es facin incursions nocturnes al zoològic per robar aliments; l'anarquista decideix d'alliberar els animals que queden, els quals evidentment no tenen la culpa que el seu país hagi vacil•lat tant, ni de la seva aquiescència envers l'Alemanya nazi. Però com que els animals mateixos també s'estan morint de gana, quan eh deixa anar se'l mengen. «La cosa més natural del món», va escriure en Garp. Al seu tom els animals són degollats per una turba afamada que vaga per Viena buscant menjar, just abans de les tropes russes. Això també era «la cosa més natural del món».

La mare de l'anarquista sobreviu a la guerra i viu a la zona russa (en Garp la situa al mateix pis de l'Schwindgasse on van viure ell i la seva mare); finalment, després de contemplar una vegada i una altra les atrocitats comeses pels soviètics, sobretot les violacions, a la vídua gasiva se li acaba la tolerància. Observa que la ciutat torna a caure en la moderació i la complaença, i la seva pròpia passivitat quan els nazis van ocupar el poder h reca molt. A la fi els russos se'n van; és el 1956 i Viena es torna a replegar en si mateixa, però la dona plora pel seu fill i pel seu país desfet; cada cap de setmana recorre el zoològic parcialment reconstruït i en bon funcionament de l'Schónbrunn recordant les visites secretes que feia al seu fill durant la guerra. És la revolució hongaresa el que porta a la dama a realitzar la seva darrera acció. A Viena arriben altre cop centenars de milers de refugiats.

En un intent de desvetllar la ciutat tan satisfeta de si mateixa —per evi­tar que es torni a escarxofar i a contemplar corn tot torna a ser igual—, la mare intenta de fer el que va fer el seu fill: deixa anar els animals del zoo­lògic de l'Schónbrunn. Però ara els animals van ben alimentats i estan satisfets, amb prou feines aconsegueix que un parell abandonin les gàbies, i no costa gens impedir que els que surten no vagin més enllá dels camins i jardins de l'Schónbrunn; a la fi els fan tornar a les gàbies il·lesos. Un ós vell té un atac de diarrea molt fort. El gest de la senyora gran ha estat fet amb bones intencions, però no té cap mena de sentit i passa del tot desapercebut. La vella senyora és detinguda, i durant la revisió un metge de la policia descobreix que té càncer: és un cas terminal.

És irònic que a la fi els diners amassats li serveixen d'alguna cosa. Mor enmig de tots els luxes, a l'únic hospital privat de Viena, el Rudolfiner­haus. En el seu somni de mort s'imagina que uns animals s'escapen del zoo­lògic: un parell d'óssos asiàtics negres joves. S'imagina que sobreviuen i es multipliquen amb tant d'èxit que arriben a ser una nova i famosa espècie animal de la vall del Danubi.

Però això només passa en la seva imaginació. La novena acaba —després de la mort de la vella senyora— amb la mort de l'ós amb diarrea al

zoològic de l'Schónbrunn. «Una al·lusió a la revolució en els temps moderns», escriu un crític que va qualificar Tardança de «novel·la antimarxista».

La novel•la va ser lloada per la precisió de la investigació històrica, un punt que no interessava especialment en Garp. També es va destacar la seva originalitat i que tingués una envergadura poc habitual en un autor tan jove. L'editor havia estat en John Wolf, i tot i que havia convingut amb en Gaip que a la solapa de la portada no esmentaria que era la primera novel.la del fill de l'heroïna feminista Jenny Fields, ben pocs crítics van deixar de propagar-ho als quatre vents.

«És sorprenent que el fill, ara famós, de la Jenny Fields —va escriure un de gran hagi esdevingut el que deia que volia ser quan fos gran.» En Garp es va enrabiar molt perquè aquesta i altres sagacitats sense importància referents a la relació entre ell i la Jenny van impedir que el llibre es pogués llegir o discutir pels seus propis defectes i/o mèrits, però en John Wolf li va parlar amb franquesa i fi va dir que probablement a molts lectors els interessava més saber qui era ell que no pas què havia escrit.

«El noi Garp encara escriu sobre óssos —va renyar-lo un espavilat que havia tingut l'humor de desenterrar el relat de la Grillparzer de la seva

publicació obscura—. Potser quan creixi escriurà alguna cosa sobre persones.»

Però en conjunt el seu debut literari va ser més sorprenent que el de la majoria de principiants, i es va notar més. El llibre, és clar, no es va vendre mai gaire, i no cal dir que no va donar nom a l'S. T. Gaip; no en va fer «el producte del país» —com ell ho deia— en què s'havia convertit la seva mare. Però això no es podia esperar del seu llibre; ell no era un escriptor d'aquesta mena, 1 mai no ho seria, i en John Wolf li ho va dir.

«Qué t'esperaves? —va escriure-li en John Wolf—. Si vols fer-te ric i famós has de triar una altra línia. Si t'ho prens seriosament, no remuguis. Has escrit un llibre seriós que ha estat publicat amb serietat. Si vols viure d'aixà, és que vols la lluna en un cove.

I no te n'oblidis: tens vint-i-quatre anys. Crec que encara escriuràs molts.

En John Wolf era un borne honrat i intel.ligent, però en Garp estava insegur, i gens satisfet. Havia guanyat uns quants diners i ara la Helen tenia un sou; ja no necessitava els diners de la Jenny, tot i que tampoc no li feia

res d'acceptar-ne si de totes maneres els repartia. D'altra banda tenia la sensació que si més no s'havia guanyat una recompensa: va demanar-li un altre a la Helen. En Duncan tenia quatre anys, ja era prou gran perquè ti

agradés tenir un germà o una germana. La Helen hi va convenir perquè en

Garp ho havia resolt tot, amb en Duncan. Si volia canviar bolquers entre els capítols del nou llibre, era cosa seva.

Però la raó que en Garp es volgués tornar a reproduir en realitat no era simplement que li agradés tenir un altre fill. Sabia que era un pare sobre‑protector i patidor, i Ii semblava que amb un altre fill que absorbís part del

seu excés d'ansietat podria estalviar a en Duncan part de la pressió de les pors paternes.

John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàgs. 142-145.

-oOo-

MIRADOR / LITERATURA

ORGULL | SACRIFICI

El Club Editor reedita, revisada, la traducció que Joan Sales va fer d'Els germans Karamàzov, de Dostoievski, una novella construïda com un edifici neoclàssic, el poder de la qual descansa en el lent desplegament de la prosa.

La limitació dels textos de Twitter a un màxim de 140 caràcters ha consolidat una transformació que es va iniciar amb el telègrafi que sha accelerat amb laparició de nous dispositius de transmissió instantània: dio, telèfon, teletip, televisió, xarxes socials. Ara l'exigència s'ha disparat. Ja no ens conformem amb la brevetat, sinó que exigim el llacet de la sorpresa, de la ironia, de l'humor, de vegades tot junt. Les ficcions del segle XXI incorporen centenars de frases brillants, de sentències citables, de rèpliques que no podria rebatre ni el sofista més experimentat. En canvi s'en ressent l'arquitectura, o si voleu el sentit general de la història, sigui novella o pel·lícula. L'acumulació d'espurnejos enlluernadors està guanyant la batalla a aquella vella glòria, la coherència. Fins i tot a les ficcions que pretenen representar el passat hi apareixen personatges anacrònics que en comptes de parlar piulen. Certament, els aforismes existeixen des de l'antigor, però es concentraven en determinats llibrets o eren expel·lits per personatges genialoides. Quin sentit té llegir una novel·la presumptament històrica que clona els mecanismes retòrics de la modernitat? Les úniques novel·les que tenen el dret d?anomenar-se històriques són les que s?han escrit generacions abans que nosaltres nasquéssim. Un llibre com Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievski (1821-1881) no només se centra en debats que ara han deixat de ser omnipresents, sinó que s'articula com un edifici neoclàssic, amb llargs panys de paret i passadissos de passos perduts, sense vidrieres ni efectes espectaculars sinó confiant tot el poder al lent desplegament de la prosa. Ara per ara, submergir-se en una novel·la del segle XIX és la millor manera de viatjar en el temps, ja que ens imposa els temes, les formes i sobretot el ritme de l'època en què va ser escrita. Encara que Els germans Karamàzovincorpori tan sols una dotzena de frases piulables, inclou discursos de trenta pàgines i biografies que es poden entendre com a novelles dins la novella. El que impressiona més del llibre és que sembla escrit duna tirada, com si lautor no hagués tingut ni un moment de dubte, sinó que s'hagués dirigit directament al punt final a través del recorregut més curt possible, rodejant els accidents de terreny, sortejant obstacles i construint ponts.

CRIM´I JUDICI. A continuació miraré de reproduir la meva lectura seguint les quatre parts del llibre. La primera presenta el pare, Fiodor Karamàzov, luxuriós fins a la crueltat, com un perillós insecte, l'home que no troba lletja cap dona i a qui l'herència de dues vídues permet viure de renda.Ara per ara, submergir-se en una novella del segle XIX és la millor manera de viatjar en el temps, ja que ens imposa els temes, les formes i sobretot el ritme de l'època en què va ser escrita.També sens presenten els tres fills: el religiós Alioixa, el sensual Dmitri i el culte Ivan. El pare i Dmitri estan enamorats de la mateixa noia, Gruixenka, vulgar i perversa.

Durant la segona part, a aquest triangle inicial se nhi afegeix un altre, el que formen els germans Dmitri, Ivan i Kàtia, aristocràtica i recargolada. A la tercera part, Dmitri i Gruixenka es reconcilien de manera aparatosa. Mentrestant, però, el pare apareix assassinat. El principal sospitós és Dmitri, tot i que també podria estar-hi implicat un fill natural del mort, Smerdiàkov, que ve a ser el quart germà Karamàzov.

Les tres primeres parts del llibre tenen unes dues-centes pàgines cadascuna, però la quarta, que narra el judici, supera les tres-centes. Els quatre germans parlen entre si, un es penja, un altre té al·lucinacions febrils. Gruixenka i Kàtia visiten Dmitri a la presó en l'escena més dramàtica d'un llibre on aquestes escenes sovintegen. Per la seva banda, el fiscal i la defensa pronuncien discursos de trenta pàgines cadascun, però el que pesa en la sentència més és la carta inculpatòria que presenta tia. Després es planteja un pla de fuga, que no sabem com acaba, ja que el que hem llegit és tan sols la primera part de la novella, que tan sols havia de servir per entendre la segona, que Fiódor Dostoievski no va viure prou per escriure.

A partir d'aquest resum, necessàriament matusser, és possible que algun lector cregui que som davant una novella romàntica o d'intriga. I, efectivament, en Els germans Karamàzov coincideixen aquests dos gèneres, però encara més el de la novella moral. Perquè Dostoievski incorpora tot de personatges que, sense relació directa amb la trama criminal, conversen llargament sobretot amb Alioixasobre la justícia terrenal, la divinitat, lEsglésia, les necessitats humanes, lexpiació i la resurrecció de la carn. Un daquests personatges és el místic Zossima, que té un protagonisme destacat durant la primera meitat del llibre. Alioixa també es veu involucrat en una trama parallela, la que es relaciona amb la família Sneguiriov. (...)

Vicenç Pagès Jordà, article revista L'Avenç, núm. 62, maig. 2015, pàg. 62.

-oOo-

Potser no té massa sentit

Tinc clar que és un subgènere de la pròpia novel·la, com ho pot ser la policíaca, d'espionatge, i poca cosa més, ja que els grans èxits de vendes o els exercicis diletants que fan en nom propi o amb sinònims els personatges coneguts per altres activitats que no sia definir-se com a escriptor, d'antuvi, poden ser qualsevol cosa.

Pel que es llegeix hi ha vàries classificacions de novel·la històrica, es descarta per tant la poesia, els contes i tota mena d'exercici que com sempre vol ser novetat, i acaba sent biografia, emmascarada en el que és més fàcil d'escriure, el dietari. Allò pueril d'"estimat diari", és el que els exercicis dels tallers d'escriptura, es deu, simplificant, col·locar en primer instància per escriure com a mínim un guió cinematogràfic o una obra de teatre. Gèneres encara més menors, quant estan fets per ser filmats o representats, dirigint-se l'atenció del receptor de la literatura, cap a imatges i no paraules escrites. És factible, però no és ampli, el seguiment d'autors no massa consagrats a partir del teatre o guió. No diguem encara, l'opera, poca gent és capaç de recordar el nom dels llibretistes musicals a no ser que coincideixin amb els creadors, inclús amb els cantants o grans estrelles líriques de tots els gèneres, fins i tot els folklòrics.

Vivim, certament, els temps de la irrupció de la novel·la històrica, de la narrativa de ficció i dels productes audiovisuals dedicats a la temàtica històrica, i hom parla de la decadència i del qüestionament dels instruments tradicionals de transmissió utilitzats pels historiadors. Ara bé, pot sostenir-se, com insinua Nora, que avui les obres dels historiadors són poc conegudes, poc llegides i que, fins i tot, no són tingudes en compte? Jo tinc els meus dubtes que això sigui així.

Fa uns anys Pierre Nora ja va fer un crit d’alerta davant del perill que no acabés imposant-se la visió d’un passat que no cal interpretar, que només s’ha descriure amb fantasia, brillantor i atractiu. Segons ell, és cada cop més freqüent que les reproduccions del passat ja no prestin atenció a explicar el fons de la situacions, les causes, els perquès; és a dir, que es menyspreï el terreny propi dels historiadors. Ens trobem, deia Nora, davant de la pèrdua d’interès social per la causalitat, per explicar els perquès. És real, aquest perill?

Penso que les alarmes d’aquest historiador francès són un xic excessives. En la meva opinió l’actual boom de la novel·la històrica i dels programes de divulgació històrica als mitjans de comunicació no suposen un especial perill per a la ciència històrica, sinó més aviat tot el contrari. Actualment al nostre país, a Catalunya, tenim proves prou evidents que tant la majoria dels programes de divulgació històrica que s’emeten a la televisió i a la ràdio, com bona part dels productes del que podríem qualificar de narrativa històrica, no sols estan confegits amb seriositat i rigor, sinó que, a més. no defugen una qüestió tan fonamental com l’explicació de les causes dels grans esdeveniments i, a més, estan provocant un notable interès dels espectadors i lectors per les obres d’història diguem-ne més acadèmiques. Prova d’això és que la brillant irrupció de la narrativa històrica no ha impedit que continuïn publicant-se, i amb prou èxit de públic i de crítica, excel·lents llibres d’història en totes les seves varietats: biografies, assaigs, monografies, de síntesi, etc.

A l’hora d’afrontar les aproximacions vers el passat és pertinent, penso, delimitar els espais de la ficció i de la no ficció. Les obres de ficció no solament són lícites, només faltaria, són també necessàries per a la societat. Les divulgacions fetes des del món de la ficció poden jugar un paper de complementarietat i de relació sana amb la història. Cada cop hi ha més lectors encuriosits per les obres de ficció que s’aproximen a les obres històriques cercant incrementar els seus coneixements i aclarir qüestions que els interessen.

Sempre hi ha hagut un gran interès social sobre el passat, demandes d’explicacions, però cal reconèixer que no sempre la història, és a dir el producte intel·lectual explicatiu elaborat pels historiadors, ha atès prou bé aquestes sol·licituds. De vegades, potser massa sovint, han estat les interferències de cairc polític les que han dificultat la divulgació d’algunes interpretacions del passat.

Borja de Riquer. Passat, història i política un diàleg difícil. Intervenció en l'acte de presentació del número 400 de L'Avenç el 2 d'abril de 2014 (reproduït a L'Avenç 441, des. 2017, pàg. 60.

LA NOVEL·LA HISTÒRICA DECIMONÒNICA ESPANYOLA

El éxito de estos relatos sirvió de pauta para algunos escritres españoles que cultivaron el género de la novela histórica con un considerable éxito, como Fernández y González (escritor prolífico que llegó a cobrar una auténtica fortuna por los textos que dictaba a sus secretarios), Ortega y Frías, Torcuato Tárrago, Wenceslao Ayguals de Izco (editor y periodista, que buscaba en sus relatos, algunos de tanto éxito como María, la hija de un jornalero, aproximarse a un público trabajador), Francisco José Orellana (que además de novelas publicó textos proteccionistas y escribió obras históricas) o Estanislao de Kotska Vayo (autor de novelas costumbristas estimables, pero famoso ante todo por su biografía de Fernando VII). Las novelas por entregas seca convirtieron también en vehículo de difusión de ideas avanzadas en manos de autores como Rafael del Castillo (Los pobres Barcelona, Los misterios catalanes o El obrero de Barcelona), o Ceferino Tresserra, cuyos relatos (Los misterios del Saladero, El poder negro), calificados por él mismo como “novela filosófico-social”, contienen amplios espacios de información y discusión acerca de “temas sociales” (las cárceles, en el primer título citado, y el crédito y la usura, en el segundo).

El mercado abierto por la edición por entregas sirvióig mente, como se ha dicho, para difundir literatura histórica con una carga política, como lo muestran las innumerables biografías de Espartero o de Prim (pero no de Narváez, que no hubiera tenido un público popular de compradores), las obras sobre la guerra carlista, los libros de Fernando Garrido (Los crímenes del despotismo, La regeneración de España, Historia de las persecuciones políticas y religiosas, Historia del reinado del último Borbón de España o Historia de las clases trabajadoras), o publicaciones colectivas como Los mártires de la república.

Por las diversas vías del pliego de cordel, el periódico, el folletín y la novela, o a través de las obras históricas por entregas, como de los folletos políticos de pequeñas dimensiones y bajo precio (como la larga serie de los publicados por Roque Barcia), se fue articulando un corpus de cultura alternativa que difundió en las capas medias y populares un conjunto de ideas definían las bases de una identidad distinta a la propagada los textos oficiales destinados a la educación. Una cultura basada en la crítica de la sociedad existente, con una fuerte carga antimilitarismo y anticlericalismo, y orientada hacia la conquista de las libertades en el marco de una república federal.

Josep Fontana. La época del liberalismo. Ed. Crítica / Marcial Pons, Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-9892-807-5. 574 pàgs. Pàgs. 312-313.