Embedded Files
Oli de mòculo, ràpulo, coculos, oli de mata i mantega d'asahar. Puix tinc ací mos vassalls aprenents de ma destresa, bé podré traure en públic los secrets de mes receptes. Què és lo que emblanqueix la cara? Lo tartre, blanquet, ametlles, oli, solimany, pomada, greix de gallina i mantega. I per colorir les galtes? Los paperets de Castella, el mangra, atzercol, carmí i los gresols de Florència. Per ennegrir los cabells? Caparrós i pega grega, negre d'os, carbó de pi o fer-se una cabellera. Per fer les celles voltades? Paper cremat les augmenta, vidre trencat les iguala, que és bo per majors empreses. Contra les rugues del front? Emblanquinar de paleta. I per encendre los llavis? Ungüent de cera vermella. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 151.).
Cada acció volia dir una cosa o una altra. Va trigar també a utilitzar les pigues a la cara per exterioritzar el seu estat: si en tenia una a la templa esquerra volia dir que festejava; si la tenia a la dreta, que estava farta del festeig i en podia acceptar d'altres; al costat dels ulls, els llavis o el nas, diferents maneres de mostrar l'estat d'ànim de la senyora.
Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 618.
L'ORIGEN DE L'EAU DE COLOGNE: cliqueu AQUEST ENLLAÇ
(1604)
El rey Enrique IV apestaba. No le gustaba lavarse. El acre olor a sudor rancio que desprendía su cuerpo resultaba chocante incluso en una época como aquella, en que la gente no se solía bañar. Y en lo tocante a su aliento..., la combinación de ajo, pescado, carne y vino consumidos día tras día sin ninguna forma de higiene bucal producía una halitosis tan amrcada, tan pútrida, que a Alain casi le dieron arcadas.
Rutherfurd, Edward. París. (París. Trad. D. Gallaert – A. Herrera). Ed. Roca, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-15729-60-0. 846 pàgs. Pàg. 370.
Enric IV (Viquipèdia)
LA ROBA I LA HIGIENE
Un dels tòpics més arrelats és el de la manca d'higiene en el nostre període i, més en general, creure que en el passat existia un estat de brutícia perpetu i, per tant, una manca acusada d'higiene personal. En canvi, la fàcilment constatable cura per la neteja constant de la roba interior, entre d'altres dades, ens mostra el contrari d'allò que afirma dit tòpic. Sempre tenint en compte que la nostra obsessió actual per la neteja implica una mirada distorsionada sobre aquest fet de la higiene personal que deixa fora de lloc i fa poc recomanables les comparacions.
La roba de portar a sobre, com ara els gipons, les casaques o les jupes no es rentaven, per raons de conservació de les peces mateixes, sinó que s'airejaven sovint. La preocupació permanent per la neteja s'observa clarament en la neteja de la roba interior i de tota aquella que es podia rentar sense fer-la malbé. I això sense excloure, en absolut, les classes baixes (hem vist, en aquest mateix llibre, l'abundància de camises, per exemple, en membres de tots els grups socials).
AADD. Indumentària. Barcelona 1700. Ed. Ajuntament de Barcelona, Barcelona 213. ISBN: 978-84-9850-459-0. 288 pàgs. Pàgs. 171-172.
BARROC
(Any 1664)
-¿ Crees que debería hacerme un tatuaje?
Van Dyck calló un momento, observandola con embeleso. Llevaba los piececillos calzados con mocasines y la larga cabellera negra atada con una correa. Al igual que la mayoría de niñas indias de su durante los meses de calor sólo se cubría la parte inferior del cuerpo con una falda de piel de ciervo que le llegaba a las rodillas. En el torso desnudo descansaba sólo el pequeño colgante; aún no habían comenzado a despuntarle los pechos. Su piel, que protegía del sol y de los mosquitos una fina capa de aceite de mapache, era perfecta. Cuando fuera mayor, seguramente se aplicaría un poco de pintura roja en las mejillas y maquillaje oscuro en torno a los ojos. Hasta entonces, él deseaba que siguiera siendo la misma niña encantadora de siempre. Tampoco era que las mujeres indias se adornaran con grandes tatuajes como los hombres, pero aun así ...
-Creo que deberías esperar a que te cases -opinó con tacto-, para elegir entonces un tatuaje que sea del agrado de tu marido.
La chiquilla asintió tras un instante de reflexión.
-Esperaré.
Edward Rutherfurd. Nueva York. New York. Ed. Roca, Barcelona, 1ª ed., 2010. 942 pgs. ISBN: 978-84-9918-185-1. Pg. 38-39.
También los hombres utilizaban maquillaje, y durante algo más de un siglo exhibieron un afeminamiento sobrecogedor, a veces en las circunstancias más inesperadas. El duque de Orleans, hermano de Luis XIV, «a pesar de ser uno de los sodomitas más famosos de la historia», según las sorprendentemente directas palabras de Nancy Mitford, fue un valeroso soldado, aunque muy poco ortodoxo. Llegaba al campo de batalla «pintado, empolvado, con sus pestañas pegadas, cubierto de cintas y diamantes -escribió en El Rey Sol-. Nunca llevaba sombrero por miedo a aplastar la peluca. Pero cuando entraba en combate, era valiente como un león y tan solo temía los efectos que el sol y el polvo pudieran tener sobre su tez». Tanto hombres como mujeres adornaban su cabello con penachos y plumas y aderezaban sus rizos con cintas. Hubo hombres que se aficionaron incluso a llevar tacones -no zapatos con plataforma maciza, sino tacones finos de aguja de hasta quince centímetros de altura- y manguitos de piel para mantener las manos calientes. Algunos llevaban parasol en verano. Y casi todos se echaban perfume a mansalva. Se los conocía como macaronis, en honor al plato que descubrían cuando viajaban a Italia.
Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. P. 519.
ROCOCÓ
Segle XVIII
L'elaboració dels desmesurats pentinats exigia una complexa elaboració que podia durar hores i, a imitació de les dames franceses, les petimetres barcelonines s’aplicaven pigues, denominades mosquetes, al rostre emblanquinat.
Elisenda Albertí. Un passeig per la moda de Barcelona. Ed. Albertí, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-7246-098-0. 192 pàgs. Pàg. 16.
Documents en la novel·la d’Alfred Bosch, Les set aromes del món (per a la Història del Maquillatge)
Cronologia: finals del segle XVII a finals del XVIII
(hugonots francesos refugiats a Londres)
-Amén -va fer el publicista-. Mireu, reverend, aquí no hem vist la vostra criatura.
L'home ja donava la facècia per acabada, havent esgotat el divertiment. Va fer un gest amb els dits, i els estudiants em van convidar a marxar. En aquell instant, però, l’altra perruca es va aixecar. El poeta llorejat va exhibir el seu rostre ullerós, emporcat pel maquillatge que s'escorria galtes avall. Els vapors del bol de cafè, el bol que havia amagat sota el drap de seda, li amaraven la cara.
-Us noto un deix francès, pastor -va parpellejar-. ¿Que sou hugonot?
-Sóc un creient dels evangelis, milord. I fa deu anys que visc a Londres. ¿Què hi fa d’on vinc?
Alfred Bosch. Les set aromes del món. Ed. Planeta, Barcelona, 2004. ISBN: 84-9708-127-7. 310 pàgs. (Pàg. 34).
(higiene al món musulmà, Istanbul, imperi otomà)
Se sentia entendrit per la devoció que mostraven els pobladors cap a les flors, els arbres i les bèsties de tota mena. Una gent tan atenta i companyona, fins i tot amb les criatures menors, no havia trobat enlloc. Per descomptat, al seu país no hi havia gent així. Com tampoc no hi havia cossos que es rentaven cada dia, o robes que es canviaven cada divendres. Com tampoc no hi havia la diversitat de formes, colors i veus que convivien a Istanbul.
Alfred Bosch. Les set aromes del món. Ed. Planeta, Barcelona, 2004. ISBN: 84-9708-127-7. 310 pàgs. (Pàg. 72).
(Àfrica negra tribal)
Quan vam arribar a la rotllana, el poble ja hi era en pes. Les dones s’aguantaven el riure, els nens reien obertament i els homes seien a terra, ben solemnes. El meu avi es va inventar una història que jo no havia sentit mai, però que era molt bella. Totes les rondalles que explicava el meu avi eren sempre molt boniques. La novetat era que les seves paraules sempre eren veritat, i aquell dia no ho eren pas.
-El sol tenia gust de calor -va recitar l'avi-, les flors tenien gust de perfum, i els arbres tenien gust de fusta. Fa molt temps d’això, abans que existís el país de les ganes.
Aleshores van néixer els homes, va dir, quan van sentir les ganes i van deixar de ser animals. També va venir la mort, que abans no existia. I una matinada fresca, amb gust de mel, va arribar un bona cuinera que tenia gust de cuina. Va ser ella qui va comentar a repartir olors a tort i a dret. A poc a poc, les olors van conquerir els gustos, i va passar que els gustos i les olors es van començar a casar. El sol va fer olor de calor, les flors olor de perfum, els arbres olor de fusta. Així va ser el país de les ganes, després que hi anessin les olors. Per això, avui totes les coses tenen gust i tenen olor. Si no ho creieu, va proclamar, tasteu i oloreu.
Els homes es van tocar el penis amb ganes; les dones van riure; els nens van saltar com vedells joves, i el fill del vent va somriure. Ell que no sabia res va somriure. Ell era el centre de la broma, però no li havíem dit res, i per tant no sabia res. Tot ho havíem inventat per ensarronar-lo, i va ser per aquesta raó que jo no vaig riure ni vaig saltar, ni tampoc no vaig tocar-me el penis. Jo em vaig fregar la panxa amb les mans. Pobre Feli Dafo, em sabia greu enganyar-lo.
Van treure els fruits de la terra: arrels plenes de sucs, melons nans i gerds silvestres. Vam agrair als fruits que volguessin ser part de nosaltres. Tots vam menjar. El nostre convidat va ensumar i va menjar. Després vam sortir a collir bestioles menudes, i al cap d’una estona vam tornar amb uns quants cabassos carregats de formigues blanques, cucs, grills i cargols. També els vam agrair que volguessin entrar a formar part de nosaltres; vam menjar i Feli Dafo va ensumar i va menjar. Amb ganyotes estranyes, però va menjar. A la tarda, els homes van anar a caçar, i van tornar amb llebres i un antílop jove: els vam donar gràcies per voler entrar dins nostre, i ens els vam empassar. El foraster va ensumar, va menjar i va pair tota aquella caça. Llavors, cap al tard, les dones van portar els beuratges. (Pàgs. 209-210)
Alfred Bosch. Les set aromes del món. Ed. Planeta, Barcelona, 2004. ISBN: 84-9708-127-7. 310 pàgs.
(Segle XVIII, rococó, París)
-Félicien... -vaig preguntar-, ¿d'on heu tres les vostres aptituds per al cafè?
-Suposo que olorant el món -va suggerir-. No ho sé, crec que he ensumat les aromes que el componen. La majoria, si més no.
Ah, les set aromes -vaig afirmar-. El vinagre, la menta, la flor, el mesc, l’èter, la càmfora. Un, dos, tres -vaig fer anar els dits de la ma-, vejam, ¿quina m’he oblidat?
-No ho sé, solem oblidar allò que tenim més a prop.
-¿Com? Ah, és clar -vaig fer petar els dits-, la fetor. El setè aroma. ¿I com dieu? ¿La pudor, és el que tinc més a la vora? ¿Aquí, al meu París? He, potser sí. La pudor, he, he... ¿Doncs voleu que us confessi una cosa? Jo mai no havia donat gaire crèdit a les olors. Sempre he tingut més fe en el paladar. Quan un cirurgià obre un mort, al nas no hi troba cap rastre de res. Però a la llengua hi troba de tot. I si us hi fixeu bé, podreu localitzar-hi els gustos: el dolç a la punta de la llengua, la salabror als costats, l’amargant tocant a la gola...
-No ho sabria dir, doctor -va alçar les celles, cicatriu i tot-. La llengua no la faig servir gaire.
Se'm va acudir més d’una rèplica aguda al seu comentari. Però el carruatge s'havia aturat, davant la reixa principal del jardí botànic, i vaig convidar Félicien a baixar. (Pàg. 234)
Les barcasses, poblades per dones i criatures, cobrien el canal, i quan s'insinuava l'aigua per alguna escletxa, revestia una personalitat tan viscosa que les rates hi caminaven al damunt.
Aviat ens va colpir de ple la bafarada calenta de l’illaa de la Cité. La gentada s'espessia, però la feina era meva per trobar perruques o mitges decents. Ens vam endinsar, als envolts de Nótre Dame, pels carrerons estrets que no havien conegut mai la llum del sol. Ara veia el còlera en un gos mort, ara la verola en un avi mig despullat, ara la grip en una bugadera esquelètica. Félicien eixamplava les narius per captar les més diverses fragàncies. Però el perfum que es gastava en aquell sector era el de la suor rància, mixturada amb la dolçor pesada dels fems i les evacuacions humanes. Jo sempre havia defensat l'enderroc d'aquell formiguer, i que quedés només la mola despullada de la catedral, per airejar així el cor de París.
-¿Quina olor us crida, aquí? -vaig preguntar al meu acompanyant.
-No us ho sabria dir -va alçar les celles-. Alguna flaire de la meva infància, crec.
Naturalment, vaig pensar. La infància només fa pudor de merda. Com la meva, la meva infància també.
-¿No us heu preguntat mai -vaig aventurar- per què París és el centre de la moda, de les lavandes i dels talcs? -Digueu-m’ho vós, doctor.
- Doncs perquè fa pudor -vaig escombrar 1'aire amb el bastó-. Quan tenim quatre sous, el primer que fem és perfumar-nos fans a la punta dels dits. És l’única manera d'oblidar la nostra infància, i aquella ciutat menuda que no volem tornar a trepitjar. L’aristocràcia tanca els balcons, omple les alcoves de fragància oriental, i a la primera de torn fuig cap als palaus campestres.
L’aristocràcia, vaig continuar, combatia la brutor amb aigua de pètals i essència de fruites. Després l’empresonava sota camusses de Flandes, damasquins i teles venecianes, ben relligades de cintes i cordoneries. Sobretot les dames de Franca, vaig subratllar. Perquè les dones angleses eren febles, blanques com la neu, i corrien perill de fondre’s si s’acostaven massa al foc; ¡però les franceses! Les de París, en especial, degeneraven en monstres. Vestits absurds i inflats, cabell rinxolat i enfarinat com la llana, les galtes amb coloret lluent, i alguna piga artificial. Mal m’estava dir-ho, però les dames de casa nostra cada cop s’assemblaven més a ovelles acabades de marcar. Allò era l’aristocràcia, l’estament que batallava per fugir de la ferum del poble -i en el qual tots hi volíem ingressar.
Travessàvem l'altre braç de riu, pel pont dels Canvis, i entràvem als carrers més sorollosos de la vila. Ens acostàvem al gran mercat de les Halles, cèlebre pels crits estridents, el gènere esclafat a terra i els pispes més ràpids de l'univers. Vam evitar aquell món tan emprenedor i ens vam dirigir al Louvre.
-Diría que l’única aristocràcia de debò) -va murmurar Félicien- és la de l'esperit.
Certs pobles la coneixen, però els francesos, no ho sé pas...
-¿A quins pobles us referiu?
-Més aviat als que viuen a les extremitats de la terra, allà on encara es pot viure del que és essencial. Allà on la vida val la pena, perquè és senzilla i digna. Allà on sobren els farbalans.
Era una idea a tenir en compte, aquella. No pas per dur a la pràctica, és clar, perquè acabaria amb la nostra civilització. Però com a joc mental, tenia gràcia; sí, hauria de parlar-ne amb els meus amics il·lustrats, potser amb Voltaire. Félicien els podria servir d'estudi de cas, atès que en el seu capteniment hi havia 1'empremta del bon salvatge. (Pàgs. 238-239)
Alfred Bosch. Les set aromes del món. Ed. Planeta, Barcelona, 2004. ISBN: 84-9708-127-7. 310 pàgs.
Justo en el mismo periodo se pusieron de moda las pecas artificiales, lo que se conocía como mouches. Poco a poco, estos parches fueron adquiriendo distintas formas, como estrellitas o lunas en cuarto creciente, que se exhibían en la cara, el cuello y los hombros. En el momento cumbre de esta moda, todo el mundo llevaba tantas mouches encima que la gente daba la impresión de estar realmente cubierta de moscas. Los parches los utilizaban tanto hombres como mujeres y se decía que, dependiendo del lugar donde los llevaran colocados, reflejaban las inclinaciones políticas de sus usuarios: quien los lucía en la mejilla derecha era partidario de los whigs, mientras que quien los aplicaba sobre la izquierda era partidario de los tories. De un modo similar, un corazón en la mejilla derecha indicaba que su portador estaba casado, y en la mejilla izquierda, que estaba comprometido. Los parches acabaron complicándose hasta tal punto y siendo tan variados que generaron también la aparición de un nuevo vocabulario. De este modo, el parche que se aplicaba en la barbilla se denominaba silencieuse, el de la nariz l'impudente o l'effrontée, el que se colocaba en medio de la frente era un majestueuse, y así sucesivamente. En la década de 1780, y solo para demostrar que la ridiculez creativa no conocía límites, se puso brevemente de moda llevar cejas falsas hechas con piel de ratón.
Al menos, los parches no eran tóxicos, y como tal eran prácticamente los únicos productos de belleza que no lo eran desde hacía muchos siglos. En Inglaterra existía una larga tradición de envenenamientos en nombre de la belleza. Había quien se dilataba de forma atractiva las pupilas con gotas de belladona. Pero lo que más peligro entrañaba era la cerusa, una pasta hecha con plomo blanco y conocida comúnmente como «pintura». La cerusa era muy popular. En el caso de las mujeres con marcas de la viruela se aplicaba como si fuese una lechada, para rellenar los hoyos de la piel, pero la utilizaban incluso las mujeres sin imperfecciones para conseguir una encantadora palidez fantasmagórica. La cerusa continuó siendo popular durante muchísimo tiempo. La primera referencia que encontramos a la cerusa como cosmético se remonta a 1519, en una anotación que afirma que las mujeres que van a la moda «blanquean su cara, su cuello y su pappis [que es lo mismo que decir sus pechos] con cerusa», mientras que en 1754, el Connoisseur, un periódico, seguía maravillándose por el hecho de que «cualquier dama que conozcas va embadurnada con ungüento de cerusa y yeso». La cerusa tenía tres inconvenientes destacados: se resquebrajaba cuando su portadora sonreía o hacía una mueca, se volvía gris al cabo de pocas horas y si se utilizaba durante un tiempo prolongado podía matar. Como mínimo, provocaba dolorosas inflamaciones oculares y pérdida de piezas dentales. Se sabe de al menos dos conocidas bellezas, una cortesana llamada Kitty Fisher y una dama de la alta sociedad, Maria Gunning, condesa de Coventry, que murieron por envenenamiento de cerusa con poco más de veinte años de edad, y resulta casi imposible imaginar cuántas mujeres más vieron su vida abreviada o su organismo perturbado por su afición a la cerusa.
Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. Pp. 516-518.
Aquella nit, la germana de la Marianna i el seu cunyat eren a la casa del Terçcó d'Alella, i ella s'estaria sola a la residència del carrer Montcada. La vetllada es va allargar fins ben entrada la marinada en una interminable conversa al balcó, tota una novetat arquitectònica en aquells temps, que els permetia mitigar els efectes de la xafogor nocturna. El coronel va riure de valent quan la bella espia li va explicar el significat que, a la cort de Lluís XIV, tenien una mena de pigues negres anomenades mosques. Només eren un petit ornament facial, pera en funció del lloc del rostre on es col·loquessin tenien un significat o un altre. La Marianna li va fer una explicació detallada sobre les diverses opcions, bo i fent cares divertides per a delícia del coronel.
Primer se'n va posar una al costat de l’ull com a sinònim d'apassionada, després a sota de l’altre ull en la posició d'assassina, va continuar per la gaita volent ser galant i va cloure el recorregut facial damunt deis llavis per fer la coqueta.
Jaume Clotet – David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 2012. ISBN: 978-84-664-1528-6. 458 pàgs. Pàgs. 166-167.
Page updated
Google Sites
Report abuse