11. SEGLE XX  PRIMERES AVANTGUARDES: DOCUMENTS

La  Mary  s'estava  maquillant.  La  Nina  era  al  dar­rere  observant-la  amb  interès  i  a  estones  li  oferia consells que no li havien demanat. La Nina havia estat prou temps amb els Leonard per parlar una mica l 'anglès, i la Mary, en els cinc mesos que feia que era a la vil·la, havia après molt d'italià, i s'ente­nien molt bé.

-¿Et sembla que m'he posat prou coloret, Nina?

-va demanar la Mary.

-Amb aquest color tan bonic que té de natural

la signora, no sé per què s'ha de posar coloret. -Les altres dones de la festa n'aniran empastifa­des, i, si no me'n poso una mica, faré cara de morta. [W. Somerset Maugham. Una vil·la a Florència (Up at the Villa, trad, J. De Jòdar) Ed. Viena, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788417998974. 174 p. P. 23.].

 

 

La Mary no sabia a quina hora aterrava l'avió de l'Edgar i l'esperava des de l'hora de dinar. Li .va fer arribar el missatge que estaria encantada de veure'l quan li convingués. El cor se li va accelerar una mica. Va treure el mirallet de la bossa. Estava pàl·li­da, però no es va posar coloret perquè sabia que a l'Edgar no li agradava gaire; es va empolvorar la cara i es va pintar els llavis. Portava un vestidet d'es­tiu de lli groc, estampat com el paper pintat; sembla­va una roba tan senzilla que hauria pogut portar-la una criada, però l'havia confeccionat la millor mo­dista de París. [W. Somerset Maugham. Una vil·la a Florència (Up at the Villa, trad, J. De Jòdar) Ed. Viena, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788417998974. 174 p. P. 143.].



Mientras marcaba el número, me di cuenta de que tenía las uñas pintadas de verde esmeralda, color muy mal elegido porque llamaba la atención sobre sus manos, muy mancha- das de nicotina y tan sucias como las de una niña. Tenía el pelo tan oscuro que podría pasar por hermana de Fritz. Su rostro era alargado y delgado, empolvado de blanco mate. Sus ojos, muy grandes y castaños, deberían haber sido más oscuros para hacer juego con su cabello y con el lápiz que usaba para pintarse las cejas.

[Cristopher Isherwood. Adios a Berlín (Goodbaye to Berlin, trad. M. Belmonte). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 9788416011278. 264 p. P. 35.].


-Eso que has dicho es horrible replicaría, a lo mejor, la escritora, y podemos imaginarla acodada en una ventana, con sus mangas negras amplias y flotantes, su cabellera frisada, contemplando las plantas del pequeño jardín interior de María, las flores, las azaleas, las pomposas hortensias. Se pintaba la cara con una pintura blanquecina, de mujer acostumbrada a las tablas, y recargaba sus labios con un rojo espectral, tirando a negro. No podemos competir con la descripción habitual de sus cabellos, que eran gruesos, leoninos, encrespados, de un rojizo oscuro artificial, de laca, de manera que daba, en conjunto, una vaga impresión de máscara japonesa, entre ceremonial y fúnebre. Como los tiempos que corrían, quizá: oscuros, tormentosos, con el horizonte marcado por estelas negras que avanzaban y se deshacían.

(Jorge Edwards. La última hermana. Ed. Acantilado, 1ª ed. 2016. ISBN 978841601940. 378 p. P. 30.).

 

L’home que va aixecar l'imperi de tints i xampús de L'Oréal.pdf
Helena Rubinstein, la dona que va inventar la bellesa.pdf

Va fer que l'Eilis obrís la maleta i li ensenyés la roba que duia per triar-li la indumentària més adient per quan desembarquessin i per assegurar-se que no duia res massa arrugat.

-No ha de ser res gaire cridaner -va dir-. No és qüestió que semblis una ramera.

Va triar un vestit blanc amb un motiu floral que la Rose li havia regalat i un càrdigan ben discret, i un mocador d'un color també discret. Es va mirar els tres parells de sabates que l'Eilis havia agafat, va escollir les més discretes i li va dir que les hauria d'enllustrar.

-Porta l'abric al braç i fes cara de saber on vas, i no et tornis a rentar el cap, que l'aigua d'aquest vaixell fa que se t'aixequi com un manyoc de fils d'alumini.

Al matí, mentre feia els preparatius perquè li pugessin el bagul a la coberta, la Georgina es va començar a maquillar i va fer que l'Eilis, que s'havia raspallat ben bé els cabells, els dugués encara més llisos que de costum per poder-se'ls recollir al darrere en un monyo.

-No has de semblar massa innocent-va dir-. Quan et maquilli una mica els ulls i et posi coloret a les galtes i una mica de rímel, no s'atreviran a aturar-te. La maleta és un desastre, però amb això sí que no hi podem fer res.

-Què li passa?

És massa irlandesa, i sempre els aturen, els irlandesos.

-De debò?

-Intenta no semblar massa espantada.

-Tinc gana.

-Tots en tenim. Però, preciosa, no et convé gens que es noti. Fes veure que estàs ben tipa.

-I a casa gairebé mai no porto maquillatge.

-Molt bé, doncs ets a punt d'entrar a la terra dels lliures i els valents. I no sé com has aconseguit aquest segell al passaport. El capellà aquest deu conèixer algú. L'única cosa per la qual et podrien aturar és si els semblés que tens tuberculosi, o sigui que facis el que facis, no tussis, o si pensessin que tens una malaltia estranya dels ulls, que ara no recordo com es diu. O sigui que obre'ls ben bé. De vegades no et paren, només miren els papers.

La Georgina va fer seure l'Eilis a la llitera de baix, li va fer tombar la cara cap a la llum i li va dir que tanqués els ulls. Va estar vint minuts treballant lentament, va posar-li una capa fina de maquillatge i en acabat una mica de vermell, i li va pintar els ulls i li va posar rímel, Li va crepar els cabells. Quan va haver acabat, va enviar l'Eilis al bany amb una mica de pintallavis i li va dir que se'l posés amb molta suavitat i que vigilés de no escampar-se'l per tota la cara. Quan l'Eilis es va mirar al mirall es va quedar parada. Semblava més gran i gairebé li va semblar que feia goig. Va pensar que li encantaria saber maquillar-se bé, com la Rose i la Georgina. [Colm Tóibín. Brooklyn (Brooklyn, trad. Ferran Ràfols). Ed. Amsterdam, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788492941056. 238 pàgs. Pàg. 49-50.].

 

Al final, l'Eilis es va esperar a casa amb la senyoreta McAdam i la Sheila Heffernan i no van sortir cap a la parròquia fins a les deu tocades. Es va fixar que totes dues duien un parell de sabates de taló a la bossa que pensaven posar un cop fossin al ball. Totes dues s'havien cardat els cabells, s'havien maquillat i s'havien pintat els llavis. Quan les va veure, en un primer moment va tenir la sensació que al seu costat tindria un aire poc atractiu; es va sentir incòmoda pensant que havia de passar la resta de la nit, per curta que fos, en la seva companyia. Semblava que s'hi haguessin escarrassat molt, i ella s'havia limitat a arreglar-se una mica, posar-se l'únic vestit bo que tenia i un parell de mitges de niló noves de trinca. Mentre anaven a la parròquia enmig d'aquella nit gelada, va decidir que estaria molt atenta al que duien la resta de dones del ball i que la propera vegada s'asseguraria de no anar-hi poc mudada.

A mesura que s'hi acostaven, l'únic que sentia era una mena de temor, i hauria estat encantada de tenir una bona excusa per quedar-se a casa. Abans de marxar, la Patty i la Diana havien rigut molt, havien corregut escales amunt i escales avall i havien obligat tothom a ad- mirar-les mentre anaven d'un pis a l'altre, i fins i tot havien picat a la porta de la senyora Kehoe perquè les pogués veure. L'Eilis s'alegrava de no haver anat amb elles, però ara, enmig del silenci tens i estrany que s'havia desenvolupat entre la senyoreta McAdam i la Sheila Heffernan des del mateix moment que havien entrat a la casa parroquial, percebia clarament el seu nerviosisme i li sabia greu per elles, de la mateixa manera que li sabia greu pensar que les hauria d'acompanyar tot el vespre i que marxaria quan elles ho decidissin.

La sala era pràcticament buida; quan van haver pagat, es van acostar al guarda-roba de dones, on la senyoreta McAdam i la Sheila Heffernan es van fer una ullada al mirall, es van maquillar una mica més, es van repassar els llavis i, en acabat, van oferir el pintallavis i una mica de rímel a l'Eilis. Quan totes tres es van mirar al mirall, l'Eilis es va adonar que duia un pentinat terrible. Encara que no tornés a anar a cap més ball, va pensar, bé hi havia de fer alguna cosa, als seus cabells. El vestit que duia, que havia comprat amb l'ajuda de la Rose, també feia una fila lamentable. Com que havia estalviat uns quants diners, va pensar que es compraria una mica de roba, però sabia que fer-ho tota sola no li seria mai fàcil i que les seves dues companyes li farien tan poc servei com la Diana i la Patty. Les primeres eren massa encarcarades i es vestien amb un excés de formalitat, i les altres dues eren massa modernes i cridaneres. Va decidir que un cop hagués acabat els exàmens, el mes de maig, dedicaria una mica de temps a anar a veure botigues, comparar preus i descobrir quina mena de roba americana li esqueia més. [Colm Tóibín. Brooklyn (Brooklyn, trad. Ferran Ràfols). Ed. Amsterdam, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788492941056. 238 pàgs. Pàg. 101-102.].

 

L'Eilis es va fixar que la senyoreta Delano tenia les celles perfectament depilades. Va tenir una imatge mental d'ella passant-se hores davant del mirall amb unes pinces a la mà. [Colm Tóibín. Brooklyn (Brooklyn, trad. Ferran Ràfols). Ed. Amsterdam, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788492941056. 238 pàgs. Pàg. 107.].

 


-És més dolenta que la pesta -va protestar Antoinette. 

Mademoiselle Isabelle, una cosina dels Kampf, professora de música de nombroses famílies de rics corredors de borsa jueus, era una solterona plana, tibada i enravenada com un paraigua. Feia classes de piano i solfeig a Antoinette. Com que era ex- cessivament miop i mai no volia portar ulleres de pinça, ja que se sentia molt orgullosa d'uns ulls força bonics i unes celles espesses, enganxava a les partitures el seu llarg nas polpós, punxegut, blau de pólvores d'arròs, i, cada vegada que Antoinette s'equivocava, li picava els dits amb violència ajudant-se d'un regle de banús tan pla i dur com ella mateixa. Era perversa i tafanera com una vella cotorra. El dia abans de cada classe, Antoinette murmurava amb gran fervor quan resava abans d'anar a dormir (com que el seu pare s'havia convertit en casar-se, a Antoinette l'havien educat en la religió catòlica): 

“Bon Jesús, feu que Mademoiselle Isabelle es mori aquesta nit.” [Irène Némirovsky. El ball. (Le bal. Trad. L. Comes). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 848643369X. 74 pàgs. Pàg. 23-24.].



Aquella nit tan bonica, perfum de xuclamel i de glicina, aquella nit extraordinària, la recordo ara amb un 1940 sentiment barrejà de gratitud i disgust: la tensió sexual gener, de seguida es va fer insuportable. Amb l'ajut de l'alcohol, tot d'una em va semblar, amb un malestar immens, que aquells vuit joves junts no paraven de grapejar-se, de pessigar-se, de fer-se petons, clavar-se cops, intercanviar paraules obscenes i fer-se més petons, no pas a la galta, sinó a la boca, amb un soroll mullat que consideraven viril, innocent. 1940 gener, Highland Hospital.

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 22.].

 

Dos cossos joves es convertien en fum en l'olor negra del querosè (dos cossos joves que la nit anterior ballaven damunt unes cames immenses i somreien amb les seves galtes constel·lades, fent la bona olor dels nois com cal, de cuir flexible, de sabó natural, sota la colònia fresca, mentre l'esforç del ball els inundava el front de suor i l'olor del cos es tornava a imposar, el torbador perfum de salvatgina en el qual jo em submergia, presonera dels seus braços, espantada, èbria i feliç.

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 30-31.].

 

Un tornado

Ahir vaig llegir a l'Smart Set la seva primera narració publicada. Deu estar orgullós, Fitz, Goofo meu. 1919, agost Llàstima que a la foto fa cara de verdura.

La seva cara bonica sotmesa a una permanent, engominada i exagerada com una actriu de cinema, amb prou feines el vaig reconèixer. Les ulleres corregides, massa maquillatge gris a les parpelles i massa llapis negre sota les celles. Els seus ullassos verds tan clars, per què posar-hi carbó? Què volen dir aquestes fantasies? Deixi'm a mi el rímel i totes aquestes coses de dona.

Hauria de demostrar més dignitat, Fitz, amic meu. No deixar-se manipular així, fora que trobi divertit, potser, fer de nina muda. Què significava, l'any passat, quan no tenia ni un cèntim a la butxaca, la coqueteria d'anar a veure el sastre més car de Nova York per fer- se fer l'uniforme?

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 37.].

 

Jo no m'hi havia fixat mai, però recordo un vespre, a la nostra suite de l'Algonquin Hotel, que em vaig pintar, em vaig pentinar els cabells endarrere amb la clenxa al mig i tot un tub de brillantina, abans de posar-me un vestit de l'Scott (era el seu vestit de gala, em sembla, un esmòquing blau fosc amb fils de plata a les solapes, baguetes de setí a la costura dels pantalons i els botons gra- vats amb l'àguila imperialista), després em vaig posar una corbata negra directament sobre la pell. El vestit m'anava perfecte, com fet a mida per als meus malucs estrets i el meu pit pla de noi: notava que aquell escot, al meu coll, esdevenia vertiginós. Per primera vegada a Manhattan era una dona sexy, una bomba, que diuen ells, una dona amb qui surts boig d'orgull i amb qui tornes boig de desig, res a veure amb la bleda provinciana excèntrica. Tota l'assistència havia aplaudit, bocabadada, alguns fins i tot incòmodes perquè jo també sabia imitar i havia «agafat», com diuen els actors, moltes expressions de Scott.

 

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 43.].

 

Party

Porto un vestit de pell d'àngel i és un vestit molt bonic. Me'l va regalar Minnie abans que marxéssim en una falsa botiga francesa d'Atlanta (un vell texà portava la caixa i jurava que el vestit era «d'època», i segur que volia dir que era de marca), i em sento incòmoda. Totes aquestes mentides. Se'm sent l'olor de sexe? S'endevina que últimament els banys de mar han substituït els banys d'oli perfumat?... Scott em mira de reüll, amb aire dolorós, torbat. Ja va borratxo abans que arribin els primers convidats. No sembla que la gent s'adoni de res, al contrari, em diuen que estic magnífica, faig cara de felicitat. Em sento tranquil·la, molt plena i tranquil·la. Baixo a la platja de la Villa Marie i espero sense motiu que aparegui l'aviador. Sento un xiulet. Em penso que són gamberros que vénen a rentar-se els ulls amb els meus banyadors de color carn, aquells banyadors que van ser el meu primer gran escàndol al país. (És clar, durant un segon o dos, fins que els ulls s'acostumen, pot semblar que no porto res.) Es torna a sentir el xiulet, seguit d'un murmuri. Del temps d'anar a trobar-lo rere la duna, Joz ja està despullat, ajagut sobre un sac de dormir de l'exèrcit.

-Aquest vespre t'he fet un fill.

Ric, però ell em tanca la boca amb un petó autoritari

-No riguis: n'estic segur. Un home això ho pot saber. Estem units, Zelda. Ja no et podràs separar de mi. I jo sóc teu. (1924, estiu)

 

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 66-67.].

 

Va ensumar l'aire del vespre, amb els narius tremolosos, com si busqués un perfum que no hi era, sens dubte un perfum de la nostra infantesa que els nostres cossos fets malbé ja no sabien detectar. Tenia una mosqueta enganxada al racó de la boca. No se n'adonava -a causa del gruix de pintallavis, em deia jo, tan agressiu i llefiscós. Com es podia pintar algú així la cara, els ulls, els llavis, les galtes? De les sandàlies de taló en sortien dos dits grossos amb les ungles pintades de lila com les ungles del mico amazònic del zoo d'Oaks Park, que entre dos barrots de la gàbia allarga la mà negra tota arrugada per la desgràcia als visitants impassibles.

 

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 152.].



Com una flor, sempre més

el teu amor en ma vida

hi ha deixat una fragància

que ja no en serà esvaïda.

Com una flor, sempre més

el teu amor en ma vida.

 

Ves qui t'ho havia de dir,

cara fresca i colorada,

per un breu instant d'amor

tota ma vida enflairada.

Ves qui t'ho havia de dir,

cara fresca i colorada.

(1911).

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 104.).


-Oh, fixa't que bufons-va entendrir-se la tieta Mame-. Els colors rosats i daurats de la complexió dels angle sos. Semblen sortits d'1 anunciar dels cosmètics Yardley!

La tieta Mame era curta de vista i massa presumida per dur ulleres, però aa a els meus ulls hi veien prou Bé per adonar- em que si la signatura Yardley hagues Estat anunciant Moltes Pells com aquelles, hauria FET molts anys que hauria FET fa llida. Aquelles criatures eren aa a els típics Vailets cockneys, ra bassuts, de genolls malgirbats i costelles prominents, que trobes als barris baixos de Londres, ia a a els cinc anys Passats amb la santa de la senyora Armbrusterno havíen SERVIT pas per Fer-els Millorar. (294)

L'endemà del Dia de la Victòria, la tieta Mame va anar a Elizabeth Arden i va Demanar 1 Tractament integral. Quan en va Sortir Semblava deu anys més jove, Llevat de la metxa blanca absolutament natural que li veia entre a a els rínxols. Aquells Cabells blancs eren, Efectivament, l ' tot genuïns, però no juraria el MATEIX dels Cabells negres quea a els envoltaven. La tieta Mame és va descriure com de qua Ranta-Molt-ben-portats, Tot i que de FET  en tenia cinquan ta de repicats, i va Fer Moltes Referències a la fèrtil collita d'aquella estació femenina. (319)

Patrick Dennis. La tieta Mame ( La tia Mame,  trad. F. Parcerisas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010, Barcelona. ISBN: 9788477274865. 382 pgs.


1921.05.05

Llançament de Chanel núm. 5

El perfum més famos del món va Sortir al mercat per Encàrrec de la disenyadora francesa Coco Chanel. Ella Volia 1 perfum que fes olor de dona autèntica, ni de monja n de prostituta. De les Vuitanta barreges que li van presentar, va escollirb la número 5 i per AIXÒ va decidir Començar a Vendre -la al dia 5 del mes 5. Et voilà, Chanel núm. 5.

1921

Llançament del perfum Chanel N ° 5. Realitzat per Ernest Beaux Amb una base de Gessamí, va ser el primer perfum amb el nom d'01: 00 dissenyadora.

(222)

1918-1928

Els pinta llavis és guardaven en petits necessers joia, realitzats per joiers com Van Cleef & Arpels i Cartier, en plata i or, esmalt, nacre, jade i lapislàtzuli, también hi havia Còpies Barates realitzades amb pedres de vidre de Colors i plàstic. Aquests necessers de vegades tenint un mini compartiment per a la barra de llavis que penjava en una borla o también és guardava en un braçalet de baquelita que és portava a Canell. Mentre la  flapper  brillava a la pista de ball, su bossa havia de ser Lleuger i fàcil de portar. El tango, 1 ball popular de Sud-amèrica, va prestar el su nom a una bossa amb anelles o amb cordons que és lligaven al braç. (239)

 1927

La nord-americana Helen Wills, guanyadora de 31 títols del Grand Slam, va utilitzar una ombra d'ulls que va ser molt copiada. (252)

1938

Schiaparell va inventar la bossa Lite-Ori en col·laboració amb Dalí. Dues bombetes interiors il·luminen un mirall amb un compartiment per al pinta llavis. (263)

Marnie Fogg (dir.). Moda. Tota la història. ( Fashion. The Whole Story,  trad.  R. Cano - A. Diaz). Ed. Blume, Barcelona 2016. ISBN: 9788498018905. 576 pp.


Pinzellades en remull

Una noia d'origen humil, Maria Boursin, es va convertir en la model, amantimuller del pintor francès Pierre Bonnard, cèlebre pels cartells publicitaris. La noia, que va canviar el nompel de Marthe de Méligny per semblar aristocràtica, es passava bona part del dia en remull, fet que hi ha qui ho atribueix a una obsessió, mentre que d'altres apunten que patia una dermatitis Severai que els banys li calmaven la picor. Foscomfos, el lavabo es va convertir en el centre de la casa, i Bonnard va pintar molts quadres della seva estimadarentant-se. Els anys passaven, i ell continuava plasmant les mateixes escenes, amb diferents perspectives però mostrant sempre Martha nuaieternament jove. Tenia una manera particular de pintar. Noli feiamantenirunapostura, sinó que l'observavaila pintava en les activitats quotidianes, per això els seus quadres transmeten la impressió duma instantània. D'altra banda, el pintorprenia es bossos en blanci negre, i després, a l'estudi, deixava fluir els colors de memòria, creantum teixit fet de colors harmònics en gradació, molt rics, que es fomen isestenen com un feix de llum incandescent, Curiosament, a mesura que l'artista envellia, les seves obres esfeien més brillants.

Per aconseguiraquestefecte calun treball meticulós a base de pinzelades minúscules. Bonnard no el donava mai per acabat, fins al punt que quan visitava els museus on sexposaven les seves obres, no es podia estar de ferhi alguns retocs mentre un amic i còmplice, probablement el seu marxant, Ambroise Vollard, distreia el personal.

MONTSE ARMENGOL. Article revista Sàpiens núm. 178, febrer 2017, pàg. 16.

Resultat d'imatges de gran banyera Bonnard

Pierre Bonnard, "La gran banyera" (1937-1939)

Època, principis segle XX, moltes influències del segle XIX, històries de la moda, del pentinat i del maquillatge

 

—Eugenia — le dijo —, voy a salir; tengo necesidad de aire libre y también de los servicios de un peluquero. Cuidará usted de que no falte nada, a fin de que esté yo dispuesto en algunos minutos si, por casualidad, volviera con retraso. Extenderá usted mi frac sobre mi cama, cepillará mi sombrero, untará de manteca mis escarpines y colocará en mi plastrón el alfiler de perlas para que no me estropee yo los dedos en el último momento. Pondrá a mi alcance mi corbata y mis guantes, los cuales le he rogado que los cuelgue de un bramante en una corriente de aire para librarlos de ese insoportable humo a bencina con el que un verdadero gentleman no debe jamás incomodar a sus semejantes. De paso dará usted una hoja de lechuga a la tortuga, que no ha comido nada desde hace cuatro meses, y procure no hacerle abandonar mi cuarto, porque, como me es imposible obtener de usted que tenga al buitre en la cocina, se la encontraría en el corredor y la atacaría con violencia. Hasta la vista. Deme cincuenta céntimos. A su regreso de Constantinopla, mi padre la indemnizará a usted. 

En la calle, Santiago de Meillán observó que hacía muy buen tiempo, y como no habitaba lejos de la Cannebière, bajó hasta allí. La muchedumbre era la misma que los demás días del año: vendedores de naipes transparentes, floristas, hombres mantenidos por las mujeres, mujeres mantenidas por otros hombres, periodistas, agentes de cambio, comisionistas, bebedores de ajenjo — ya —, levantinos cargados de tapices con hilillos de oro representando todos el Angelus, de Millet... 

“Está muy buen día — pensó —. La temperatura justifica el atrevido aserto de mi compañero Alfonso Caquet, quien afirma que la vida es hermosa. Todo va bien en la más alejandrina de las ciudades de Francia. Pero ¿adónde van todos esos Angelus de Millet? ¿De dónde vienen? ¿Qué se hace con ellos? Aquí no hay más que cuatrocientos setenta mil habitantes, una buena parte de los cuales no tiene con qué ofrecerse un tapetillo para lámpara. Aun suponiendo que todos tengan uno, ¿qué es de los demás tapetillos de tapiz...? Y eso no se gasta. Pronto hará tres años que mi amiga Paulita Azouley tiene en su mesa... ¡Ah! Ahora que pienso en Paulita... Pues era para hoy para cuando prometí llevarle el frasco de agua oxigenada que por consejo mío debe ensayar en sustitución del henné con que desde hace tanto tiempo ensucia su cabellera... Verdad es que no tengo dinero... ¡Bah! Si me apuran un poco, diré que envíen a cobrar a su casa. Esto sería un pretexto honrado para entrar en casa de Palanquin y Panka, el perfumista... ¡Cuán bien se está en casa de un perfumista! ¡Cuán blancas son las paredes Cuán cómodas son las sillas Cuán afables son las señoritas dependientas! ¡Qué lástima que se vea uno forzado a comprar algo y a marcharse! A Dios gracias, la Providencia, que decididamente se ocupa de mí, ha desparramado por el establecimiento algunas señoras clientes, que van a permitirme permanecer acá dedicado a la buena dicha de respirar.”

Por secretas y mentales que fueran estas palabras, fueron fatales para Santiago, como todas las frases en que se ha cometido la imprudencia de nombrar a la dicha, igual que a una persona presente. Muy pequeña era la dicha de estar sentado en un establecimiento de perfumería. Pues bien; si nuestro héroe hubiera tenido la menor experiencia de la vida, no habría convenido en ello. Porque de aquel instante dataron la turbación y el trastorno en su existencia: el Amor, al que no esperaba sino a partir de medianoche, a las cuatro menos cuarto entró en su existencia y se hizo su dueño. 

Cuando estaba sentado, ebrio de perfumes diversos y aguardando tranquilo, he aquí que se volvió hacia él una señora rubia, con el rubio ideal y principesco de los tintes, la cara radiosa y mate alumbrada por dos ojos azul cambiante, fina, alta, vaporosa, divina, y sin embargo, viviente, humana; una señora a la que él ya no podría describir, una aparición tangible, y no obstante, a dos mil leguas de toda aproximación. Y esta dama hablaba, se dignaba emplear la lengua vulgar y cotidiana que comprenden los mercaderes, consentía en discutir con aquellos seres inferiores, tan estúpidos, que ni siquiera tenían aspecto de sospechar que era Ella, ¿Lo harían adrede...? 

Ella decía: 

—Va usted a darme un tarro de Crema Simon. Su último carmín no estaba fresco. Haga el favor de enseñarme uno más tenue. 

Ciertamente, habría que ser el último de los hombres para no advertir que, al decir estas banalidades... (Pàgs. 34-35) 

Aquella señora compraba afeites. Bueno, ¿y qué...? ¿Acaso el encanto de su sonrisa no desmentía lo que esta gestión tenía de terrestre? ¿Acaso no establecía un límite indubitable entre la mujer de mundo que ella quería parecer y el silfo, ligero, nacido para el único Amor, que era aun en contra de mi prejuicios en que quizá creía? Y el mismo Santiago, al paso de este instante revelador, comprendió que los cincuenta céntimos que tenía en el bolsillo, el frac de su tío Adolfo que iba a ponerse, los bailoteos de la señora Morille, la existencia y los viajes de su padre, la inquietud a causa de su barba descuidada y lo distraído de la ropa que llevaba no eran nada más que los accidentes y los pretextos de un ser insospechado y que acababa de surgir, aéreo, ardiente, tremante de deseo, maravillosamente atraído y poseído por aquella transeunte 

Durante un segundo, la dama rubia vio a Santiago de Meillán y vio que la miraba. Pero era demasiado dama rubia para escuchar al hada, Pagó la crema y el carmín, sopló sobre la nube blanca del boa, en el cual quedó envuelta de repente, y partió. (…)

 (…) Pensando ir arrimado a los muros hasta la peluquería más próxima, no se había quedado sino con su pantalón viejo de mañana y su camisa de noche, sobre la cual una larga levita abrochada ponía una máscara de respetabilidad impenetrable, pero inquietante. A falta de cuello postizo, se había contentado con un pañuelo de seda malva perdido con un alfiler de ópalo. Y llevaba un bastón en la mano. Así acondicionado, no se asemejaba a nadie, pues si la levita larga le hacía parecerse a un conspirador bonapartista de 1820, su aire de juventud cándida daba un formal mentís a esta suposición. Tenía el aspecto de lo que se quiera, de un vendedor callejero, de un obrero desocupado, de un loco — aunque un no sé qué de irónico y de y de afable en sus modales revelara una educación mundana—; pero seguramente no recordaba de ningún modo al “señor que sigue a las mujeres”, y aquella tarde seguía a una por primera vez en su vida. (Pàgs. 36-37) 

—Señora, la verdad es que voy de lo más desaliñado, tengo la barba crecida y mi levita estaba de moda hace setenta y cinco años; pero yo no podía prever que sería hoy precisamente, una de las escasas veces en que me ha ocurrido salir sin hacerme el tocado, cuando la encontraría a usted en casa de Palanquin y Panka, el perfumista. No repare en estos detalles, señora. La he amado en seguida (no se manda en el Destino), y en adelante me sería tan imposible dejarla como a usted huirme, si, después de haberme visto mirarla, fuera usted tan cruel... 

—Pero —dijo la dama rubia — yo soy una mujer honrada, caballero. 

— Me tomaría usted por un sinvergüenza, señora? Gracias a Dios, somos personas honradas ambos. Pero, si usted lo permite, desde este atrio surcado de corrientes de aire vamos a subir al primer piso. Allí regatearemos faldas; hay un rico saldo de indianas cuyos precios y méritos diversos podremos discutir muy bien. Yo pasaré por pariente de usted... por pariente pobre, tranqui1ícese... El ascensor está a la izquierda... Me llamo Santiago de Meillán, señora, soy joven todavía y de una familia excelente: puede usted conocerme sin rebajarse. 

Estaban en el ascensor. Despectivo y lejano, no los miraba el mozo. Santiago repuso : 

—Por otra parte, ¿qué importan su nombre y el mío? Yo la amo... la amo de un modo extraordinario, revelador, ardiente, loco, extraño. Usted se cree, sin duda, una señora rubia que compra cosas en los almacenes; pero se equivoca... Usted es un hada, la más deliciosa, la más paradójica, la más amada de las hadas... (Pàgs. 38-39) 

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.


Època, principis segle XX, moltes influències del segle XIX, històries de la moda, del pentinat i del maquillatge 

—Harías mal— dijo el señor Cabillaud—. Mira, es asombroso lo que puede uno reducir su presupuesto a medida que se va adquiriendo el sentido de la realidad. Así, ya ves a Paillon. Es un mozo bastante mediocre de inteligencia y de ingenio, y de una instrucción más bien sumaria. Como médico, yo no le confiaría ni un callo, por miedo a que me lo transformara en un absceso incurable. Pues bien; considera cómo vive. Ha sabido arreglarse para dormir y tomar sus comidas en casa de su prima, pagándola en consultas menudas; hace durar tres años sus vestidos, gracias a los cepillos y a los extensores y evitando salir cuando llueve. Con cuatro sueldos de bencina para limpiar su corbata blanca, creo que sale del paso. Se afeita solo y no hay memoria que recuerde haberle visto dar una propina a un mozo de café. En cuanto a las mujeres no solamente no le cuestan nada, sino que siempre ha evitado el desilusionador y dispendioso cuarto amueblado, recibiéndolas en su casa cuando su prima está ausente o en casa de ellas cuando las ha escogido esposas de laboriosos empleados asiduos o de viajantes. 

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàg. 117.

Firmó el billete y recibió de la señora Verrière la seguridad tan formal como verbal de que no sería molestado en el caso improbable de que, el veintiuno de abril, experimentara dificultades para redimirse, pues ella tenía dispuestos, para ayudar a su joven cliente, mil recursos, el más anodino de los cuales era una renovación por tres meses duplicando el valor del billete, y el más seguro un chantaje organizado contra el señor Gripenberg, de quien ella sabía muchas cosas. Luego le dio él las gracias, le juró un agradecimiento duradero y se retiró, apretando con su codo replegado contra su jaquette la cartera donde el recorte de cincuenta francos, comprado tan caro, dormía, aguardando la continuación de su destino errante de billete de banco. 

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàg. 129.

 

El señor Tintouin condescendió con su sonrisa. Eugenia, correctamente ceñida con un delantal blanco, y disimulando con una capa de polvos de arroz las livideces y las arrugas de sus fatigas nocturnas, fue a remplazar las conchas de ostras con una tajada colosal de caballo con manteca de anchoas, que levantó un murmullo de admiración. 

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàg. 76.


La graciosa rubia, desde que era rica, se perfumaba de un modo violento, como si quisiera aislarse del hedor de fango que envolvía al lago. Se lavaba poco la cara, como todas las mujeres de la isla; su piel no era muy limpia, pero jamás faltaba sobre ella un capa de polvos, y a cada paso sus ropas despedían un rabioso perfume de almizcle, que hacía dilatar el olfato con placentera beatitud a los parroquianos de la taberna.

Vicente Blasco Ibáñez. Cañas y barro. Ed. Plaza & Janés, 3ª ed., Barcelona, 1978. ISBN: 84-01-80525-2. 254 pàgs. Pàg. 100.


Maquillatge, vers 1914

Como mis padres no dejaban a mi hermana maquillarse, tenía que hacerlo en las escaleras, cuando salía, casi a oscuras. Esta vez lo hizo en el circo, mientras yo sacaba las entradas. 

Ramon J. Sender. Crónica del alba, 1. Ed. Destino, Barcelona, 1ª ed. 1973. ISBN: 84-233-0813-8. 658 pàgs. Pàg. 342.


Encara sento el perfum d'una mena de pòlvores de tocadors -em penso que les va robar a la criada espanyola de la seva mare-, dolcenc, vulgar, moscat. Es barrejava amb l'olor de galeta del seu cos i, de cop, els meus sentits eren a punt de sobreeixir; una remor sobtada en uns matolls propers va impediar que es desbordessin- i mentre ens separàvem i, amb les venes bategant, escoltàvem allò que sens dubte era la fressa d'un gat que rondava,... (Pags. 18-19)

Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs.


Des de 1936 les noies van formar part obligatòriament de la secció femenina de les Joventuts Hitlerianes, la Lliga de les Noies Alemanyes, de les quals moltes farien el salt cap el Partit Nazi. Els líders nazis propugnaven l'ús de bellesa forjat en la dieta i l'exercici i rebutjaven l'ús dels cosmètics -un producte jueu que conduïa a la degeneració racial. Una edició especial de Mein Kampf, el llibre de Hitler, era un regal de noces habitual i lectura obligatòria a les aules, on la genealogia i la instrucció per triar un bon marit passaren a substituir assignatures com el llatí.

Les dones de Hitler. Marta Solé i Andreu Mayayo. Art. revista Sapiens núm. 152, febrer 2015. Pàg. 47.


 -Una mujer ha de cuidar con gran esmero de su propio aspecto -me dijo-. A diferencia de los hombres, estamos siempre en escena. Los hombres pueden peinarse de la misma forma, llevar el mismo estilo de traje o zapatos durante años. No se maquillan, ni tienen que preocuparse por alguna mancha en la piel. Pero una mujer... -me dijo, haciendo una pausa para volverse hacia mí y fijar sus suaves ojos castaños sobre mio rostro- una mujer siempre está interpretando una gran entrada, desde el primer día que entra en la escuela hasta el día que sube al altar para casarse. Cada vez que una mujer entre en una sala, todos los ojos se posan en ella un instante, y de inmediato se extraen conclusiones. No menosprecies nunca la importancia que tienen las primeras impresiones. Lillian querida. -Se hechó a reir y volvió a mirarse en el espejo-. Como decía mi madre, el primer chapuzón es el que más moja a todo el mundo y el que todos recuerdan durante más tiempo. 

V. C. Andrews. La hora más osccura. (Darkest Hour, trad. A. Kerrigan). Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1994. ISBN: 84-226-5266-8. 384 pàgs. Pàg. 26.

 

1937 ca

-Queixant-se de la calor, com tothom. Els pobres monarques s'han estat quasi tota l'estona al porxo. Però fins i tot allí, hi feia calor. Nosaltres no hem fet res més que donar tombs pel jardí. Em sembla que duu maquillatge el rei (Jordi VI del Regne Unit). Té un color terriblement terrós, i el seu cutis sembla molt fi.

-Com el teu. (Pàg. 109) 

Ella el besa a la galta; el senador reacciona pel perfum que duia. Sí, avui tot rutllaria adequadament. En tenia la certesa, excitat com sempre per les seves maneres (atentes, bé que estudiades) i per la seva figura (perfecta i acurada). Sobretot, li plaïa la seva pal·lidesa. Tant si no duia maquillatge com si en duia (i en aquest cas estava discretament aplicat) semblava... una camèlia, un mot que inesperadament conjura la imatge d'una flor rosada esplendent. És clar que també hi havia camèlies blanques. (Pàg. 157)

Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. 


1929

L'Exposició Internacional de 1929, celebrada a Barcelona, seria el punt culminant d’aquest període, perquè els anys trenta estarien marcats per una devastadora crisi econòmica d’abast mundial. En aquest context, es va imposar una major austeritat, mentre les estrelles cinematogràfiques de Hollywood esdevingueren el model a seguir: cossos prims i atlètics, celles depilades, cabells rossos i ondulats, amplis somriures i mallots de bany, fins i tot de dues peces. 

Elisenda Albertí. Un passeig per la moda de Barcelona. Ed. Albertí, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-7246-098-0. 192 pàgs. Pàgs. 146-147.

 

(1914)

La muchacha rodeó el escritorio y colocó el cuaderno abierto delante del conde. Los sirvientes domésticos estaban obligados a bañarse una vez a la semana, de modo que no olía tan mal como solían hacerlo los miembros de la clase trabajadora. De hecho, su cuerpo cálido desprendía una fragancia floral. Tal vez había robado el jabón aromático de Bea. 

Ken Follet. La caída de los dioses (Fall of Giants, trad. Anuvela). Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 5ª ed. 2010.ISBN: 978-84-01-33763-5. 1022 pàgs. Pàg. 54.


Evelyn parecía como si estuviera rehaciendo su cara, más fresca y más joven, con las manos llenas de cremas de Elizabeth Arden-. Si es Nesta puede curar algún día. Hay mucha gente que se recupera de los colapses nerviosos, tú bien lo sabes. (Pàg. 841) 

Después de haber comprado el café, Mrs. Natwick se quedó vagabundeando un rato más por la ciudad. Si se hubiera quedado en casa, seguro que los nervios se le habrían de punta, en espera de que llegara la tarde. Aunque, a fin de cuentas, aquel deambular sin rumbo sólo le causaba irritación. Ella nunca había sido una mujer perezosa. Por tanto, se detuvo en 1a sección de cosméticos de una gran tienda, como si no supiera por qué decidirse -y éste era su verdadero propósito-, y al final se dirigió a una señorita que parecía aburrirse detrás de uno de los mostradores y le preguntó: 

-Deseo un de labios. ¿Podría usted aconsejarme el más Conveniente para mí? 

Como una concesión a la chica, Ella trató de hacer de aquello un asunto risible, pero 1a joven estaba aburrida de verdad; tanto, que no movió ni siquiera uno de sus párpados plateados. 

-Las señoras entradas en años -dijo- prefieren siempre las cosas de tonos más brillantes.

Mrs. Natwick nunca se había sentido tan humílde, tan poca cosa. Seguro que mamá se estaría revolviendo en su tumba. 

-Éste es uno de los preferidos. 

Con un golpecito de sus largos dedos, 1a muchacha expuso la barra como si fuese un arma. Aquello parecía tener ha punta demasiado resbaladiza, de color carmesí escarlata, asomando por encima de su vaina dorada. A Mrs. Natwíck le temblaban las rodillas. 

-¿No le parece que es demasiado agresivo? -preguntó, tratando nuevamente de hacer que aquello pareciese una broma... 

Pero la muchacha de cabello blanco limitóse a reír. 

-¿Y qué hay de malo en que sea agresivo? 

Mientras Mrs. Natwíck probaba el lápiz de labios en el torso de una de sus manos, como había visto hacer a otras mujeres, la muchacha, detrás del mostrador, se iba apoyando alternativamente en un pie y en el otro. Canturreaba, tal vez pensando en algún amante. Mrs. Natwick se sonrojó. 

¿Qué pasaría si no conseguía meter de nuevo la punta de aquel lápiz de labios dentro de 1a vaina que lo cubría? 

Podría haber salido corriendo sin decir una sola palabra más, sí la muchacha no hubiera tenido aquella apariencia tan profesional y tan aburrida. 

-Nunca me imagine que pudiera llegar a verme con mejillas de color malva.

Por lo menos, aquello era seco y fácil de manejar. 

-Es lo que se usa ahora. 

Mrs. Natwick no se atrevía a rechazarlo. Observó los largos dedos de 1a muchacha, con sus uñas plateadas, mientras envolvía el paquetito. Parecía como si aquellos dedos pudieran resentirse de tocar cualquier cosa que no fuera cosméticos. 

La muchacha le dio el cambio y Mrs. Natwick se marchó sin contarlo. 

Sea Como fuere, Ella no estaba tranquila en modo alguno; no haría más que moverse ante el espejo del tocador. Procuró trazar una línea delgada, pero su boca estalló en una flor púrpura. Se restregó las dos mejillas con aquel cojinete tan seco al tacto; el resultado fue unas pesadas sombras color malva, que despedían un intenso perfume. Podía oír su corazón, agitado como un balón de goma estrujado, mientras seguía mirándose. Luego volvió a coger el lápiz labios, con la punta aún fuera de 1a vaina. Su boca se estaba haciendo enorme, tan espesa de grasa, que apenas podía cerrar los labios bajo aquella pastosa capa. Innumerables puntitos líquidos iban brotando en torno a las sombras color púrpura de las mejillas. 

Empezó a sentir náuseas al inclinarse sobre el lavabo y restregarse con el cepillo para las uñas. Lo más probable era que algo de aquel pegote se le quedara adherido a los poros, y entonces se vería. Aunque uno no necesitaba ver, no lo necesitaba. (Pàgs. 965-966) 

Patrick White. El árbol del hombre – Las cacataúas (The Tree of Man – The cockatoos). Ed. Plaza & Janés, Esplugues de Ll., 1ª ed., 1979. 1104 pàgs.


Los problemas tecnológicos ralentizaron también la acepta­ción de los cuartos de baño. Fundir una bañera de una sola pieza que no fuera ni demasiado gruesa ni demasiado pesada se convirtió en un auténtico desafio. En cierto sentido, era más fácil fabricar un puente de hierro fundido que una bañera de ese material. Estaba además el problema de proporcionarle a la bañera un acabado que no se astillara, ni se manchara, ni se resquebrajara o, simplemente, que no se desgastara. El agua caliente era un medio formidablemente corrosivo. Las bañeras de zinc, cobre o hierro fundido tenían un aspecto estupendo de nuevas, pero no mantenían su acabado. No fue hasta la inven­ción de los esmaltes cerámicos, hacia 1910, cuando las bañeras se convirtieron por fin en un objeto duradero y atractivo. El proceso de fabricación de ese material consistía en rociar el hie­rro fundido con una mezcla de polvos y hornear repetidas veces hasta conseguir un brillo similar al de la porcelana. Los esmal­tes cerámicos no son en realidad ni esmalte ni cerámica, sino una capa vítrea, es decir, un tipo de vidrio. La superficie de las bañeras de esmalte era casi transparente cuando al compuesto no se le incorporaban blanqueadores u otros tintes.

Por fin el mundo pudo disfrutar de bañeras bonitas y que continuaban siendo bonitas durante mucho tiempo. Pero se­guían resultando carísimas. En 1910, una bañera podía costar fácilmente zoo dólares, un precio que quedaba muy lejos del alcance de la mayoría de familias. Pero a medida que los fabri­cantes fueron mejorando los procesos de producción en masa, los precios cayeron, y hacia 1940 un norteamericano podía ya comprarse el conjunto completo del cuarto de baño -lavabo, bañera e inodoro- por 70 dólares, un precio que casi cualquie­ra podía permitirse. 

Pero en otras partes las bañeras seguían siendo un lujo. En Europa, gran parte del problema residía en la falta de espacio donde ubicar los cuartos de baño. En 1954, solo una vivienda francesa de cada diez tenía ducha o bañera. En Gran Bretaña, la periodista Katharine Whitehorn ha recordado que hasta una fecha tan reciente como finales de la década de 1950, ella y sus compañeros de la revista Woman's Own no tenían permiso para escribir artículos sobre cuartos de baño porque no había suficientes hogares británicos que los tuvieran, y aquellos escri­tos solo servirían para fomentar envidias.

Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. Pp. 499-500.


I et veig així esllanguida al fons del gineceu,

pestanyes maquillades i ullorosa de khol,

Maria-Mercè Marçal. La passió segons Renée Vivien. Edicions B / Proa. Barcelona, 1999. 356 pàgs. Pàgs. 116.