10. EL SEGLE XIX: DOCUMENTS

Estava tan prima que gairebé semblava transparent; els braços amb què li rodejava el coll no eren més que fràgils ossos que. li recordaven l'ossada dels pollastres, i el seu rostre pansit estava tremendament arrugat. Els rínxols grisos, que encara duia penti­nats a la moda dels seus anys tendres, li atorgaven un aspecte estrany i patètic, i cl seu cosset agostat era talment una fulla autumnal que s'enduria la primera forta ventada que bufés. Philip comprengué que aquelles dues plàcides criatures havien arriba t a la fi de la vida: pertanyien a una generació passada, i allà s'estaven esperant pacientment -gairebé estúpidament- l'arribada de la mort. I ell, en tota la vigoria de la seva joventut, assedegat d'emocions i d'aventures, s'horroritzava davant aquelles vides desaprofitades. No havien fet res, i quan desapareixerien seria talment com si no haguessin existit mai. Experimentà una profunda compassió per la tia Louisa i, tot de sobte, l'estimà perquè ella l'estimava.

Aleshores entrà a la sala la senyoreta Wilkinson, que s'havia mantingut discretament absent, per tal que els Carey tinguessin ocasió de rebre el seu nebot en la intimitat familiar.

-Et presento la senyoreta Wilkinson, Philip -va fer la senyora Carey.

-El fill pròdig ha tornat -exclamà ella, tot allargant-li la mà-. He dut una rosa per al trau del pròdig.

Amb un alegre somriure col·locà a la jaqueta de Philip la flor que acabava de collir al jardí. El noi es ruboritzà i es va sentir com un beneit. Sabia que la senyoreta Wilkinson era filla de l'últim rector de l'oncle William, i estava familiaritzat amb el tarannà de les filles dels pastors. Duien vestits mal girbats i botes gruixudes. Generalment anavent vestides de color negre car, a la primera època de l'estada de Philip a Blackstable, els vestits estampats encara no havien arribat a East Anglia, i les esposes del clergat no toleraven els colors. Es pentinaven sense cap gràcia i sempre exhalaven una agressiva sentor a roba emmidonada. Consideraven indecoroses les gràcies femenines i, tant si eren joves com si eren velles, sempre tenien el mateix aspecte. Ostentaven la religió amb arrogància. L'íntim contacte amb l'església les menava a adoptar una actitud lleugerament dictatorial envers la resta de la humanitat.

Però la senyoreta Wilkinson era molt diferent. Duia un vestit de mussolina blanca estampada amb alegres ramells de flors, sabates en punta de taló alt i mitges reixades. Amb la seva inexperiència, Philip la trobava meravellosament elegant; no advertia que el seu vestit era massa llampant i ordinari. El pentinat era excessivament complicat, amb un rínxol al bell mig del front; tenia els cabells molt negres, brillants i gruixuts, i feia l'efecte que mai no els podia dur escabellats. Tenia uns enormes ulls negres, i el nas era lleugerament aguilenc; de perfil, feia recordar en certa manera els ocells de rapinya, però de cara el seu aspecte era imposant. Somreia sempre, però tenia la boca gran, i quan ho feia procurava d'ocultar les dents, que eren grosses i groguenques. Però el que més xocava a Philip era que duia la cara tota empolvorada; ell tenia criteris mol t estrictes respecte a la conducta femenina i considera­va que una dama mai no havia de posar-se pólvores; tanmateix, la senyoreta Wilkinson era sens dubte una dama, car el seu pare havia estat pastor, i cis pastors són uns cavallers.

Philip pensava que mai no li acabaria de fer el pes. La senyoreta Wilkinson parlava amb un lleu accent francès, i ell no comprenia per què ho feia, ja que era nascuda i s'havia educat al cor d'Anglaterra. Trobava que el seu somriure era afectat, i la coqueta vivacitat de les seves maneres l'exasperava. Durant dos o tres dies es va mantenir callat i hostil, però aparentment la senyoreta Wilkinson no se n'adonava. Ella era sempre d'allò més afable. Quan parlava, s'adreçava gairebé exclusivament a Philip, i resultava en certa manera afalagadora la forma en què ella apel·lava constantment al seu bon criteri. També el feia riure, i Philip mai no s'havia pogut resistir a les persones que el divertien; posseïa el talent de dir, de tant en tant, una frase enginyosa, i resultava agradable tenir una interlocutora capaç d'apreciar-ho. Ni el vicari ni la senyora Carey tenien sentit de l'humor, i mai no celebraven les seves sortides. A mesura que s'acostumava a la senyoreta Wilkinson, i que desapareixia la seva timidesa, l'anava trobant més agradable; el seu accent francès li semblava pintoresc, i en una recepció a l'aire lliure que va donar el metge al jardí de casa seva, ella era la més elegant de totes les dames presents. Duia un fulard blau amb punts blancs, i Philip es va sentir molt orgullós per la sensació que causà.

-Estic segur que pensen que no sou tan formal com hauríeu de ser -li digué ell, rient.

-El somni de la meva vida és que em prenguin per una fresca

-replicava ella.

Un dia, quan la senyoreta Wilkinson s'estava a la seva cambra, Philip preguntà a la tia Louisa quants anys tenia la seva amiga. -Oh, fillet, no has de preguntar mai l'edat d'una dama; però no cal dir que és massa gran per a casar-te amb ella.

El vicari inicià el seu llangorós somriure d'obès.

-No és pas una perdiueta, Louisa -digué-. Ja era gairebé una dona feta quan érem a Lincolnshire, i això va ser vint anys enrere. Aleshores portava una llarga trena.

-Potser no tenia més de deu anys -va remarcar Philip.

-En tenia bastants més -afirmà la tia Louisa.

-Jo crec que en tenia a la ratlla de vint -ponderà el vicari.

    -Oh, no, William! Setze o disset, a tot estirar.       .

-Aleshores ara en tindria uns quants més de trenta -féu

Philip.

En aquell moment la senyoreta Wilkinson baixà àgilment l'escala, tot taral·lejant una cançó de Benjamin Goddard. S'havia posat un capell, ja que ella i Philip havien d'anar a donar un tomb, i allargà la mà al noi per tal que li cordés el guant. Philip ho va fer força maldestrament. Estava torbat, però volia mostrar-se galant. Ara conversaven deseixidament, i mentre passejaven xerraven de tota mena de coses. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 150-152.].

 

Sense esperar que li ho demanessin, es va posar a recitar-lo, molt lentament, tot marcant el ritme amb el dit estès. Possible­ment era un excel·lent poema, però en aquell moment entrà una dona al cafè. Tenia els llavis d'un vermell escarlata, i era evident que els intensos colors de les seves galtes no eren obra exclusiva de la vulgar naturalesa; s'havia pintat de negre les pestanyes i les celles, i les parpelles d'un blau fosc, tot acabant en un triangle a les comissures dels ulls. Feia un efecte fantàstic i graciós alhora. Duia els negres cabells recollits sobre les orelles, seguint la moda creada per Cléo de Mèrode. Philip no la perdia de vista, i quan Cronshaw hagué acabat de recitar els seus versos, li somrigué amb indulgèn­cia. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 216.].

 

Algunes de les dones tenien l'aspecte de criades, d'altres eren meuques que anaven totes pintades, però la majoria eren depen­dentes. Vestien pobrament, amb còpies barates dels models que s'estilaven a l'altra banda del riu. Les meuques s'havien maquillat imitant l'artista de cabaret o la ballarina que gaudia de més mala fama en aquells moments; duien els ulls exageradament pintats de negre i les galtes provocativament enceses amb coloret vermell. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 264.].

 



Uno podría afirmar que el hecho de que el eunuco principal estuviera ausente el día en que la concubina favorita del emperador se rompió una uña fue una casualidad, un puro azar. Yo no lo creo así, sin embargo. Fue el yuanfen lo que nos atrajo el uno hacia el otro.

 

Era al final de la tarde y yo me encontraba en la cocina, lavado y listo para irme a casa, cuando la Hoja Temblona apareció de re­pente.

 

-¿Alguién sabe cómo recomponer la uña rota de una dama? -gritó.

 

Yo agucé el oído de inmediato. Sabía de qué debía de hablar.

 

Según la moda del momento, las damas manchúes de esa época te­nían unas uñas largas, de más de dos centímetros. Supongo que se consideraba como una prueba de que no tenían que trabajar. Si el eunuco mas importante del palacio estaba tan preocupada por la cuestión, debía de ser porque la propietaria de la uña era alguien de prestigio, una mujer destacada. ¿Por qué había acudido a preguntar a la cocina precisamente?

 

Seguramente porque ya había probado en todas partes. ¿Por qué no había encontrado ningún voluntario entonces? Era extraño que ninguna de las damas de palacio ni de las sirvientas hubieran podido arreglar una uña rota.

 

«No quieren asumir la responsabilidad -aduje-, porque re­presenta un peligro.» También representaba una oportunidad, me dije. Ademàs ¿qué tenía que perder? Nada. De hecho, si hubiera preguntado si alguien sabía cómo atrapar a un tigre, supongo que también me habría ofrecido como voluntario.

 

-Yo puedo ayudar en eso, señor Yuan declaré

 

¿Tú? ¿Cómo? -preguntó.

 

-Yo fui artesano, señor. Hacía refinadas obras de lacado. Estoy seguro de que, con laca y barniz, podría pegar una uña rota.

 

-Bueno, eres la única persona de que disponemos -admitió con irritación-. Espero que seas capaz.

 

-¿Puede preguntar su necio sirviente -me aventuré a consul­tar, mientras me precedía por un pasillo- cual es la dama alguien se le ha roto la uña?

 

-La concubina favorita del emperador, la noble consorte Yi. Ese era su nombre entonces. Mas adelante pasaron a llamarla Cixi. La gente te cambia varias veces de nombre a medida que asciende de categoría. De todas formas, ya era una persona importante.

 

Si la emperatriz, la esposa oficial, hubiera sido capaz de dar hijos oscuro, la túnica tenía unos motivos de rayas y cuadrados abiertos, en perfecta simetría. Aquel atrevido efecto continuaba más arriba, puesto que, si bien llevaba el pelo dividido con una raya en el me­dio y recogido hacia atrás, según el estilo habitual manchú, no lo tenía enrollado en la nuca en torno a una gran peineta en forma de abanico, como las otras damas, sino en torno a una barra horizon­tal colocada encima de la coronilla, que ni siquiera había decorado con flores.

 

En lugar de parecer guapa, la noble consorte Yi había creado un conjunto similar a un carácter chino perfectamente diseñado. Ha­cía gala de un control perfecto y sus emociones eran contenidas. Como sabe todo jardinero, basta con contener un espacio dentro de una pared para que parezca más grande. Cuando se contiene un carácter, su simetría se vuelve impresionante. Es taba claro que ella comprendía todo eso. Sabía cómo mirarse a sí misma desde fuera, para crear un diseño del que ella solo era una parte. Eso es precisa­mente el estilo, el arte.

 

La gente dice que tenía una cara mas bien fea. ¿Qué sabrán ellos? Tenía una cara ovalada. Aunque sus rasgos eran demasiado marcados para ser considerados bellos, eran perfectamente regula­res. Llevaba unos pendientes largos y pesados. Tenía una barbilla firme. Sabía lo que quería. De la expresión de su boca se podía de­ducir que le agradaba ser amable, tal vez. Sus ardientes ojos oscu­ros eran, no obstante, los de una mujer de más edad ... con su mi­rada cauta y observadora. «Esta mujer es valiente, pero prudente», pensé.

 

-¿Tienes experiencia en manicura? -preguntó, observándome.

 

-Su esclava no es una experta en manicura, Alteza -respon­dí-, pero tengo practica en toda clase de trabajos de lacado. Estoy seguro de que podría aplicar laca de manicura de tal forma que quedara pegada su uña rota.

 

-El material de esa muchacha estúpida está en esa mesa de ahí.

 

Las cuchillas, limas, cepillos y botecillos de laca estaban dispues­to en desorden dentro de una caja plana, como si los hubieran arro­jado allí.

 

-Tal vez si tuviéramos un poco de cola ... -sugirió Hoja Tem­blona.

-Nada de cola --contestó con aspereza la dama-. Detesto la cola.

 

Tenía razón, por cierto. La cola da mas problemas que otra cosa.

 

A veces es venenosa y lo peor es que a menudo es más fuerte que la uña, con lo cual esta puede volverse a romper.

 

Cogí lo que necesitaba y me arrodillé delante de ella. Tenía la mano apoyada en el brazo del sillón, con los dedos apuntando hacia abajo, al mismo nivel de mis ojos. Las uñas eran, en efecto, largas. La del dedo medio, la más larga, debía de medir por lo menos siete cen­tímetros. Era curvada y tenía una decoración fantástica. No me re­fiero solo a la laca roja, que, tal como aprendí poco después, solo están autorizadas a llevar las mujeres de la realeza, sino a las gotitas doradas y los diminutos diamantes que había incrustados en la laca. [arnés había visto una uña así.

 

La uña rota era la del índice. Se había rasgado de una forma ho­rrible. No era de extrañar que estuviera enojada.

 

¿Disponemos de la punta rota? -pregunté.

 

Una de las damas me la presentó encima de un cojincillo. La volví a colocar en el dedo para ver si encajaba bien y comprobé que sí. El hecho de que se hubiera rasgado podía ser positivo, ya que los hilillos que sobresalían podrían facilitar el ensamblaje. Si aplicaba un poca de laca entre la parte superior de la uña y la inferior del pedazo despren­dido, eso actuaría como un pegamento para mantenerlas juntas. Des­pués solo sería cuestión de lacar la uña por arriba y por debajo.

 

-Su esclavo necesitará que apoye la mano en el brazo del sillón y que no la mueva, Alteza -solicité-. Voy a aplicar varias capas de laca y llevara un tiempo para que se sequen.

 

Sin decir nada, colocó la mano tal como le pedí.

 

Debo reconocer que estuvo magnífica. Estuve trabajando duran­te una hora y no se movió para nada, ni siquiera para pestañear. Su control era impresionante.

 

-Su esclavo cree que es suficiente por hoy -declaré por fin.

 

Mientras trabajaba, me había percatado de que, aparte de la incrus­tación de diamantes en la uña del índice, tenía un hermoso capuchón protector de plata en el anular-. ¿No hay ni un capuchón que su Alteza pueda llevar para proteger la uña duran te la noche? -pre­gunté-. La laca seguirá endureciéndose mientras tanto.

 

Tenía, en efecto, otro de madera pintada, que encajé en la uña recompuesta. Justo cuando acababa de colocarlo oír la suave voz de Hoja Temblona.

 

-Por la mañana encontraremos una manicura profesional y se la mandaremos, noble consorte -murmuró.

 

No era precisamente lo que me convenía. Sabía muy bien lo que pensaba. Me había llevado allí porque la concubina estaba rabiosa y a él le había dado pánico. También preveía, no obstante, lo furioso que se pondría el eunuco principal cuando se enterara de que yo había entrado allí.

 

-¿Puede hablar su esclavo? -pedí. Ella asintió--. Lo que su esclavo ha hecho durara hasta mañana, pero si por la mañana pudie­ra traer mis propios pinceles y laca, puedo conseguir que la uña que­de tan dura como para resistir hasta que haya crecido al menos un par de centímetros más.

 

Hoja Temblona se dispuso a argüir algo, pero ella lo atajó. -Que lo termine él -zanjó-. Es así como debe ser.

 

A la mañana siguiente, había cambiado de túnica. Esta era de color crema pálido, con un estampado menos vistosa. Llevaba el mismo peinado que el día anterior, pero esta vez lo había adornada con flores artificiales, peonías y flor de ciruelo, de nácar y coral. Me dije que lo había hecho para mí, aunque, por supuesto, no era así.

 

Me puse manos a la obra de inmediato, encantada de volver a sentir el tacto de mis pinceles en la mano. Al principio no dijo nada, pero advertí que me observaba con atención.

 

-Se nota que sabe lo que hace -dictaminó por fin.

 

-Sí, Alteza, así es -confirmé.

 

Hoja Temblona me había avisado ya de que, puesto que no era realmente una princesa, no debía llamarla «Alteza». «Debes decir "noble consorte"», me había explicado. Yo creo que a ella le agrada­va que la tratara de Alteza, de modo que fingí no estar bien enterado y seguí llamándola así.

[Edward Rutherfurd. China (China, trad. D. Gallart). Ed. Roca, 1ª ed. Barceona 2021. ISBN: 9788416700752. 864 p- P.  509-514.].

 



LLIBRE SEGON

No és bonica, no porta coloret. SAINTE-BEUVE 

Stendhal. El roig i el negre (Le rouge et le noir. Trad. F. Toutain). Editorial Destino, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788496863590. 608 p. P. 275.


La petita s'agafava fort a Fridolin, com si ell l'hagués de protegir. Tenia la carona prima tota empolvorada de blanc i portava pigues postisses, i dels pits delicats en pujava un perfum de roses i pólvores; els ulls li somreien amb picardia i sensualitat.

 Arthur Schnitzler. Història somiada (Traum novelle, trad. A. Soler). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1998. ISBN: 847727231X. 138 p. P. 55.


Banys de mar

JORDI LLOVET DIARI ARA 16/07/2016

Anar a prendre banys de mar no és un costum de tota la vida. Els grecs de l’antigor, per exemple, no solien banyar-se al mar -hi jugaven a pilota, com Nausica a l’ Odissea -, però hi navegaven per comerciar i per fer la guerra: la batalla de Salamina, per exemple, va ser únicament marítima. Els romans preferien les termes d’aigua dolça que el mar quan es tractava d’higiene o d’esbargiment: a Roma hi ha encara les termes de Caracal·la -antigament amb aigua calenta a l’hivern!-, per fer-nos la idea de com va ser d’important la cultura dels banys en aquella època. A l’Edat Mitjana, llevat dels senyors molt rics, la gent amb prou feines es rentava: qui tenia un riu a la vora s’hi submergia per treure’s la brutícia de sobre i prou. Feien molta pudor, per això els perfums eren molt valorats. És veritat que una carta de Madame de Sévigné ens ennova d’una anada a la platja atlàntica d’uns amics seus, als quals un gos malalt de ràbia havia mossegat; a manca de vacuna, pel que sembla, el bany va produir un efecte terapèutic. Però això són excepcions: la platja va ser un terreny desert d’homes i dones fins molt endavant. S’hi anava a l’hivern -com encara llegim a les pàgines de Proust-; i llocs de clima temperat com Niça o Canes, i molts indrets de la costa mediterrània d’Itàlia, eren famosos, des del segle XVIII, com a llocs per practicar la vida social -els casinos feien parella amb les platges- i caminar per les avingudes que hi havia ran de mar, al temps fred.

Va ser al darrer terç del segle XIX que els banys de platja, a l’estiu, es van popularitzar seguint les teories higienistes d’una sèrie d’escoles de medicina que aconsellaven aquests banys com a cosa molt saludable: la llista dels beneficis dels banys salats és molt extensa. Llavors, aquella aristocràcia que anava a estiuejar a llocs de mar només perquè s’hi estava fresc va començar a edificar casetes per despullar-se i revestir-se -els vestits de bany eren tant o més complexos que un vestit d’estiu-, locals d’esbarjo i tot el que és del cas, seguint sempre el model que havien creat els balnearis d’aigua dolça, molt més antics, que al seu torn seguien la idea de les termes romanes.

Però de la mateixa manera que aquesta moda va començar en un cert moment, així mateix podria desaparèixer un dia. El soroll de les ràdios portàtils, les burilles i les tallades de meló escampades per l’arena, els venedors de cocos, les criatures cridaneres, els melanomes, els desmais, els cops de calor, les morts sobtades i tot plegat, bé podrien fer que el dia que el continent torni a ser una civilització -com ho va ser Roma-, les platges es trobin, a l’estiu, completament desertes.

També l’aigua corrent va començar a arribar als nous pisos de l'Eixample, i amb l’aigua, que ja no calia anar a buscar a una font, també van arribar els banys. Abans de l’aigua corrent, la gent es banyava rarament, perquè era molt fatigós carregar tanta aigua per a un bany. La gent es rentava mans i cara, de vegades el cos i poca cosa més. Però quan l’aigua va començar a rajar amb generositat per les aixetes, les coses van canviar. Tot i així, ningú pensava ni que fos necessari, ni tan sols convenient, abusar de la neteja. Quan el cos estava suat, per exemple, es considerava un perill cert mullar-lo. Banyar-se més de dos cops a la setmana ja era una excentricitat, i alguns manuals deien que tant el bany com el sexe no convenia practicar-los més d’un parell de cops al mes. 

Enric Calpena. Barcelona una biografia. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-297-7460-3. 832 pàgs. Pàg. 725.


Estaba próxima a los cincuenta años, según confesión que varias veces hizo a sus hijas; pero era tan arrogante y bien plantada, unía a su elevada estatura tal opulencia de formas, que todavía causaba cierta ilusión, especialmente a los adolescentes, que con la extravagancia del deseo hambriento sienten ante los desbordamientos e hinchazones de la hermosura en decadencia la admiración que niegan a la frescura esbelta y juvenil. 

La mitad de los polvos y menjurjes que sus niñas tenían en el tocador los consumía la mamá, que en la madurez de su vida comenzó a saber cómo se agrandan los ojos por medio de las rayas negras, cómo se da color a las mejillas cuando éstas adquieren un fúnebre tinte de membrillo, y cómo se combate el vello traidor que alevosamente asoma en el labio y en la barba cual película de melocotón, convirtiéndose después en espantosas cerdas. Acicalábase como una niña, guardando con su cuerpo atenciones que no había tenido en su juventud. ¿Para quién se arreglaba? Ni ella misma lo sabía. Era puro deseo de retardar en apariencia la llegada de la vejez; precauciones, según propia afirmación, para no parecer la abuela de sus hijas y para sentir una indefinible satisfacción cuando en la calle echaban una flor descarriada a su garbo de buena moza. 

Vicente Blasco Ibáñez. Arroz y tartana. Ed. Plaza & Janés, 1ª ed. Esplugues de Llobregat, 1976. ISBN: 84-01-80535-X. 264 pàgs. Pàgs. 8-9.


Amb la fantasia excitada per l’article la gent ja es representava el personatge, per dins, fet una carnisseria, i per fora tot ple de postissos i cosmètics, pintat, perfumat, rissat, igual que una dona pública envellida. Abans de rompre a parlar, va acariciar-se la barba amb el gest elegantíssim que li era familiar; i, com si en tal moment també el perseguís aquella idea de la mort que capficava l'auditori, va començar a pintar amb funeràries negrures l'estat de descomposició en què jeien els partits.

Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 212.


No podem donar notícia de cap cambra destinada exclusivament a bany, i ho confessem sense rubor perquè l'horror a l'aigua o almenys a la freqüència del seu ús per a la neteja del cos era comú a tots els països de l'Europa occidental, quin més quin menys. Lluís XIV tenia fama de no haver-se rentat mai i de les dames de Versalles, tan elegants i ben compostes, hom deia que abellien a tots els sentits menys al de l'olfacte. Per això s’empraven tant els perfums forts i penetrants, com l'ambre, el mesc i el pitxolí, i hom preferia la fricció amb essències i aigües d'olor a les immersions. Per què ? 

Hi havia una doble prevenció contra els banys generals del cos, que hom considerava immoderats si es feien fora de casos fortuïts, quan ja no es podia més: l'aspecte sanitari i el moral. 

Els adagis són fruit tant de l’experiència com d'una convicció fondament arrelada en el cor de la gent senzilla. I com que no falta un adagi per a cada cas, tenim aquest: ”Home de banys, home de pocs anys.” Hom creia, com a article de fe, que els banys debilitaven l'organisme i que obrien els porus a tota llei de malures, si no era en circumstàncies especials que obraven com a remei. D'ací ve que els que es banyaven en un cubell, estri precursor de les banyeres, ho feien generalment per prescripció facultativa. En l'aspecte moral, els banys tenien mala anomenada. Eren considerats com una cosa pagana i execrable que provocava la voluptuositat i excitava la concupiscència carnal tan blasmada pràcticament pels ascetes, que es feien una virtut del foment del crostam i de la pegadella. Les xafarderes del veïnat malparlaven de les dones que es rentaven massa sovint i no mancava la dita, equivalent a un refrany, que "només es renten els bruts”.

 Banyar-se al mar -on hom procurava més la fresca que no pas la netedat- era tingut com un costum plebeu, propi de gent ordinària.

La cara, l'escot —en les dones— i les mans no solament eren exempts de pecat, sinó que s'hi tenia una cura extremada i hi havia una mala fi d’untets i llets ”virginals” i d'ametlles per a mantenir-los suaus i amorosits. Quant als peus, extremitats que no es feien visibles... En el Vuit-cents corria per les escoles un llibre de text, del qual es van fer una infinitat dedicions, que es deia Tratado completo de urbanidad en verso para uso de las niñas, obra del reverend Josep Codina, “Caballero de la Real Orden de Isabel la Católica, capellán párroco castrense, profesor de Instrucción Pública y Arcade Romano". En aquest llibre es donava el següent precepte:

 

Toma baños de limpieza,

mayormente en el verano

y los pies también es sano

de vez en cuando lavar.

Tienes que lavarte los pies

cada dos meses o tres 

Que figura, segons diuen, en un tractat d’urbanitat que no ha arribat a les nostres mans. 

¿Convindrem que els nostres avantpassats eren uns bruts en allò que es refereix a la condícia de la part no visible de la persona? De cap manera. Els nostres avis es rentaven in totum sempre que ho creien necessari, com feien emblanquinar, per exemple, la cuina, no pas a data fixa, sinó quan era indispensable. 

L'habitud de banyar-se amb freqüència ve del segle XIX. Segons un escriptor italià, Alfredo Panzini, "il secolo glorioso di Napoleone si apre con el uso del sapone e dei bagni”. 

A començos del segle XIX, s'obren a Barcelona les primeres cases públiques de banys i, quan no eren propagades com a medicinals, s'anomenaven d'esbarjo —de recreo—, comportant una escapada al divertiment i, per tant, una propensió al vici. 

L'any 1816, es construïen al presidi de la Ciutadella ”rentamans de planxa i cubells de llauna, amb cilindres per a escalfar l'aigua”, i la confecció d'aquests estris, en sèrie, vol dir que tenien una sortida normal. (Pàgs. 28-30)

 

AGENCAMENT PERSONAL 

Si ens limitéssim a parlar de l'aigua clara -freda, tèbia o calenta —, del sabó, de la tovallola per a eixugar-se i, extremant-ho més, de la pinta, de les tisoretes per a tallar les ungles, dels escuraorelles i àdhuc dels raspallets per a les dents -elements bàsics de la neteja del cos-, aviat estaríem llestos. Es sabut, però, que, des de la infantesa de la humanitat, ha estat llei universal, tant en les tribus salvatges com en els pobles de cultura més refinada, de complicar les pràctiques més elementals. 

L'art -diguem-ho així - de polir i d'adornar la persona amb untets, pólvores, aigües d'olor, pentinats, penjolls i aplics és anterior a l'ús del vestit i, fent un salt de moltes centúries fins a arribar a la divuitena, ens trobarem amb el cas singular que hom podia compondre's la figura sense tocar ni una gota d'aigua. Es tractava de fer goig als ulls i a l'olfacte, per mitjans d'artifici destrament administrats, sense preocupacions higièniques i, quant a la condícia corporal, podia ésser o no atesa, però en la toaleta ocupava un graó inferior. 

El nostre Eiximenis diu de les senyores del segle XIV: ”...qui porten les celles pintades e arcades ab XIV colors (...) totes almescades e ab odors de tupín.” No seria just que oblidéssim els homes, almenys els qui presumien d'elegants, que en el vestir i a arranjar-se el rostre, el pentinat i les mans empraven tantes hores com les dames més primmirades, i, si escorcolléssim un cofret d'estris i substàncies per a l'embelliment, ens seria difícil d'esbrinar, d'antuvi, si pertanyia a una dona o a un home, perquè usaven quasi les mateixes potingues i idèntics perfums. Heus ací, com a mostra, aquests versos extrets d'unes sàtires de darreries del segle XVIII, dedicades als currutacos i petimetres: 

Ya todito el día

 le voy disipando,

 mirando al espejo

 mi bello traslado.

 

Allí está mi estudio;

allí mi regalo;

alli me compongo;

allí me arrebato;

 

...  ...

 

La pomada para el pelo

ha de ser de la exquisita

fragancia de ámbar o almizcle,

mas que se arrojen las tripas.

 

Molts atribueixen al popular Moro Benani, que tenia més d'espavilat que de moro, si és que de moro en tenia quelcom, l'establiment de la primera perfumeria a Barcelona. Això passava, segons diuen, en el període comprès entre el 1820 i el 1850. Algú altre ha escrit que el perruquer Roviralta, que vivia al carrer dels Escudellers, fou el qui, per primera vegada, en ple segle XIX, rebé perfumeria de París. Doncs bé: a darreries del segle XVIII, a més dels innombrables perruquers que venien perfums, més o menys bons, tenim notícia de l'existència, en la nostra ciutat, de divuit establiments de venda de perfumeria; entre ells, sis fàbriques, que anotem a títol d'informació: casa Baret, carrer de la Boqueria, cantonada al carrer del Vidre; Joan Jordana, fàbrica a la Barceloneta i botiga al carrer d'En Gignàs, Ramon Coy, carrer dels Banys; Pere Stirling, carrer dels Escudellers; Blai Pazzi, carrer Nou de Sant Francesc; La Font, amb fàbrica a la Barceloneta i botiga al Call; Josep Santet; Marta Lamotta, Carrer Ample; Chabas i Barbé, a la Bòria, cantonada als Mercaders; Viuda Salvà, carrer del Regomir; Ramon Marés, prop de les Escales de la Seu; Joaquim Bassas, Carrer Ample; Joaquim Rosàs, al mateix carrer; Teresa Coll, carrer dels Banys; Francesc Romegat, a la proa dels Escudellers; Lluís Benench, Carrer Ample: Pròsper Grandi, als Escudellers; i Josep Abadia, carrer d’En Gignàs. Segurament n'hi havia més, però fem constar tan sols els qui han arribat al nostre coneixement. 

També venien públicament pólvores, pomades i essències els guanters, alguns quincallaires i les modistes o a les botigues de modes. El fet que molts perruquers, modistes i també perfumistes fossis estrangers ens convenç que també rebien articles de fora. Alguns declaren que llurs productes procedien de les acreditades destil·leries de Grassa (Provença), el mateix que asseguraven els mantegaires que venien perfums per les cases. Tot això sense comptar les essències i aigües d’olor de fabricació domèstica, com ho demostra que, en quasi totes les llibretes de receptes i de secrets —que en deien - anotats pels nostres avis, hi figuren fórmules per a l'elaboració d'aigua de colònia i d'altres articles de perfumeria. 

Quines eren les olors i les substàncies preferides? Alguns perfums han passat definitivament de moda; però molts subsisteixen amb canvis de nom i de composició, gràcies als perfeccionaments de la química i a l'ús dels productes sintetics. 

En el ram d'afaits per a l'adob i l'embelliment del cutis, figuraven, entre molts, els següents: Blanc d'ou -fet amb cloves d'ou -, ”Resplendor” o blanquet, ceretes i carmí de diverses gammes, ”Llet de roses”, pastilles d'ametlles líquides, dites de ”la Reina”, per a rentar-se les mans sense necessitat d'aigua, mantega de cacau i pomada de roses per als llavis, ”Mocadors de Venus”, llet virginal, "Cascarilla de l'Havana”, crespons d'Itàlia, pomada de cogombre, ‘’Eau d'argent”, safrà de les Indies, llet de coco, talc acolorit amb carmí, ”linon” tintat amb cotxinilla per a emblanquir, acolorir o assuaujar el rostre; pomada de cargols, aigua de belladona i oli d'ametlles amargues per a guarir grans a la primavera, refrescar la pell i treure les taques del sol. 

El nombre de pomades, olis, pólvores, quintes essències, esperits i aigües és imposant: ambre, mesc, bergamota, ”pitxolí”, ”Lavanda de Llenguadoc” (espígol?), llimó, taronja de Xina, roses, llessamí, opopònac, vainilla, aroma, clavell, jonquilla, frangipana, "giroflé”, violeta, flors de tarongina, lliris de Florència, acàcia, aigua de la Reina d'Hongria —a base de romaní-, essència de Portugal i una infinitat més. Els vinagres d'olor-vermells, blancs o a la rosa - eren insubstituïbles i ja, en el segle XVIII, es feia un gran consum d'aigua de colònia, adquirida a les perfumeries o confeccionada a casa mateix. L’aigua de colònia era com una mena de panacea, ja que servia tant per a la toaleta com per a guarir dolors histèrics, desmais, talls, contusions, i també per a treure taques de cera i sèu. 

La neteja i la conservació de la dentadura eren, generalment, bastant negligides, no tant, però, com algú vol suposar. Els dentistes, establerts a Barcelona, eren quasi tots italians, com ho diuen prou bé els noms de Malagamba, Puglisi, Gheduzzi, Appignani, Fonzi, Ginesti, etc., i, a més de l'exercici de llur professió de guarir malalties de la boca i col·locar dents artificials, venien opiates, pólvores de coral i aigües de palissandre, menta, angèlica, romaní i bergamota per a la neteja de la boca i la conservació de l'esmalt de les dents. Sense recórrer a preparats especials, molts es netejaven la dentadura amb cendra o pólvores de carbó i, quant a aquest darrer dentifrici, verament popular, hom en demostrava l'eficàcia en veure com els carboners lluïen, la majoria, dents ben blanques i senceres. 

Els qui empraven aigües i elixirs els glopejaven tant per combatre les afeccions de la boca com per netejar les dents, i els qui es servien de pólvores usaven un tros de roba, cotó fluix o bé unes espongetes que es venien a posta. Els raspallets van arribar molt més tard, i els primers eren fets amb fibres vegetals i arrels de plantes medicamentoses. 

*  *  * 

Solament a un escoliasta de la petita història li és permès d’introduirse, sense indiscreció, en la cambra màgica -fons juventia et venustatis - on es refan joventuts i es crea, es conserva o es realça la bellesa. Si sempre ha estat considerat de mal to l'intent de visitar les dames quan és de suposar que no estan ”preparades”, i, per això, tenen llurs dies i hores de rebre, esgarrifa de pensar que algú fos prou agosarat per a sorprendre-les en els moments -més llargs que curts - que estan ocupades, en el secret de llur laboratori, en l'operació pacient i delicada de millorar la naturalesa i donar més lluïment a llurs gràcies. Moltes senyores eren tan extremades en aquest punt, que no haurien tolerat la presència de llurs marits mentre es feien la toaleta. 

La toaleta no és limitava sempre a les operacions que es practicaven després de llevar el llit, com a preludi de la jornada. Molt sovint, s'iniciaven la nit abans, i no eren poques les senyores que, després de sopar, s'installaven llarga estona davant del seu lligador -especialment a la vigília de dies solemnes de festes, visites, passeigs o comèdia — ocupades en la col·locació d'agulles, cargols, papillotes, bandes, lligats, emplastres, etc., com a preliminars de la gran obra d'embelliment que havia de completar-se l'endemà. 

El mateix que diem de les dames podríem fer-ho extensiu, amb poques variants, als cavallers ataleiats en la composició mirífica de llur persona. També es passaven hores davant el mirall, feien tertúlia amb els seus amics més matiners; i llegim que alguns 

acuéstanse con guantes para conservar la blancura de las manos, y con papeles puestos en el pelo para que mantengan el rizo, y no falta alguno que conserva aún por la mañana tal cual reliquia de los emplastos en que ha puesto su rostro en infusión durante la noche... 

En els necessers d'adreç per a homes hi trobem, a més de les navalles i de les sabonetes oloroses per a afaitar, pròpies del sexe, el braseret per a escalfar els ferros, agulles, pinces, raspalls i pintes per a tots els usos, pólvores perfumades per al pentinat, oli elàstic per al cabell, borles de ploma de cigne i de pèl de gat d'Angora, i una infinitat d'objectes i ingredients per l'estil que no manquen en els lligadors de les senyores.

La peça de la casa destinada a fer-hi la toaleta tenia, si fa no fa, la mateixa disposició i comprenia iguals elements, tant si es tractava de gent modesta com d'una família senyorial. Variaven, naturalment, la grandària, el luxe i la riquesa de la decoració, la qualitat dels mobles i el nombre i el valor dels estris i articles d'ús, segons la importància de les persones —la que tenien i també la que es donaven -, com llur afecció a la polidesa i llur gust més o menys extremat. A les dones els plau de fer bonic sense distinció d'estaments i el que hem convingut d'anomenar ”coqueteria”, en un concepte potser excessiu del mot, és propi de totes les classes socials. 

El que ara anomenem ”lavabo” era abans simplement ”pentinador” i, com a màxim, tocador”. El lavabo es reduïa al ”palanganer” o ”rentamans”, encara que la primera denominació era més adequada, perquè el moble destinat a rentar-se ho era tant a les ablucions de les mans com de la cara i del cos fins a la cintura. Aquest moble consistia en un trespeus de forma variada, però d'estructura simple, que comprenia tres compartiments, l’un damunt de l'altre. El de dalt era destinat a la palangana i el de sota, al gerro o gran vas que contenia l'aigua; al mig, entre l'un i l'altre, es posaven l'esponja i la sabonera. El palanganer es completava amb un penjador vertical o horitzontal per a col·locar-hi la tovallola. Primitivament, els palanganers eren quasi tots de fusta, de la qualitat i l'estil dels mobles de la cambra, però, després, es van introduir els construïts amb vareta de ferro, extremadament senzills, que es trobaven quasi exclusivament en les llars humils i en les cases de dispesa modestes. 

S’entenia com a "pentinador”, ”tocador” o “lligador” la taula de les operacions d'agençament i maquillatge, ara propiciatòria, en la qual regnaven l'indispensable mirall, com a peça principal, i el copiós utillatge d'instruments, flascons, pots i tota mena d'estris, embruixat conjunt que alguns qualificaven maliciosament de ”capsa de Pandora”, de la qual sortien tots els mals en formes enganyoses i seductores. 

L'estil dels lligadors seguia, naturalment, les modes; però, de tots els mobles, aquesta peça acostumava a ésser la de línies més delicades i d'estructura adient al seu objecte i al caràcter i a les possibilitats de la persona que se'n servia. Rafael d'Amat parla entusiasmat de: 

...un tocador amb sos petges prims y polidets, tot fusta, sens entrarhi en sos vius colors encarnat, blau, groch, etc., pinsell algun, si tot unió de fustas de estos colors amb un com quadro al mig amb figures y un com escut per posarhi armas, haventmo dit el fuster d'haverlo treballat per lo ús de la Sra. Marquesa de Ciutadilla y si de preu cerca de quatre doblas de quatre, haventni dintre sos calaxets corresponents y no sent estranger, fa veure clar lo adelantament de nostres artesans, fent honor à nostra Nació Catalana. 

Pel novembre de l'any 1784, es posava a la venda un lligador de gran valor material i artístic, tot d'argent cisellat i daurat, el mateix que les nombroses peces i accessoris que el completaven. Aquest joiell, obrat a Barcelona i que no sabem on va anar a parar, estava destinat a l'emperadriu Caterina de Rússia; per motius que no s'expressen, no es pogué trametre a la seva destinació, possiblement a causa que, en el temps en què el lligador fou fet, Rússia es trobava en perill de guerra amb Turquia. 

Encara que els lligadors d’argent no abundessin gaire, podem esmentar-ne dins de la mateixa època, pertanyents a famílies aristocràtiques de la nostra ciutat; el de la casa Llupià i Alfarràs, treballat per l'argenter cisellador Martí, del Carrer Ample, del qual havem parlat ja en un altre lloc d'aquest llibre; i l'altre, propietat de la casa Vega-Cortada, valuosa peça d'orfebreria, adornada amb un riquíssim pavelló de tafetà, memòria de Manuel d'Amat, virrei del Perú. 

A mitjan segle XVIII, començaren a tenir molta acceptació els lligadors anomenats ”Pompadour”, creació de la cèlebre favorita de Lluís XV, capriciosament decorats amb faldellí i cortines de tul, blondes i cintes de colors blau, rosa, blanc i lila, subjectes damunt del mirall per un motiu ornamental de metall o de fusta daurada, que representava un Cupido amb el seu buirac, una parella de tórtores, corns de l'abundància, una cistella de flors, una corona o qualsevulla altre adornament. Aquests lligadors delicats i senyorívols, perfectament femenins en llur senzilla elegància, tenien l'avantatge de poder ésser adaptats a les cases més humils. Amb traça i bon gust, hom podia substituir el tuli les costoses blondes amb percala, indianes ramejades i labors de ganxet -treball casolà - i alguns guarnien la draperia amb ocells dissecats, papallones virolades i insectes de colors metàl·lics del país o que venien d'Amèrica per conducte d’un mariner amic. 

Dins de l'estil Imperi, es van crear uns petits miralls de pentinador, que els francesos anomenaven psychés, que podien moure's davant i darrera, per mitjà d'un eix fixat en els muntants d'un bastidor. Aquests miralls, que es col·locaven damunt una taula, foren els precursors dels tocadorets de caoba amb un mirall d'un pam i mig en quadre, sostinguts per dues columnetes que aguantaven un fris recte o ondulat, amb adornament o sense al capdamunt, i proveïts d'un calaixet, que veiem en totes les cases de l'època isabelina i que, ara, ens semblen propis per a jugar-hi a nines. 

Deixem que les senyores, en baixar del llit, s’instal·lin davant del mirall, després de rentar-se més o menys sòbriament, cobertes amb la seva bata, calçats llurs peus amb plantofes i tret l'estrenyecaps o el ret de filoja que duien a la testa. No seria gaire interessant que descrivíssim la laboriosa operació, feta amb tota cura i paciència, d'empastissar-se el rostre amb pomades, colorets i pólvores. L'acte de més importància era el del pentinat, que efectuaven, sovint, amb ajut de les cambreres i de la pentinadora, encara que per a composicions complicades i difícils, com s'esqueia amb vista a una festa o recepció de compromís, hom requerís la intervenció d'un perruquer experimentat. (Pàgs. 101-106) 

Aquest canvi de figura va contribuir a accentuar la personalitat i el caràcter de la persona, contràriament a la monotonia dels rostres rasurats i de les perruques estilitzades dins uns models concrets. 

Els perruquers van poder donar curs a la inventiva i crear fantasies, i si bé no anaven tan sovint a domicili a arranjar el cap als seus clients, aquests acudien als ”salons”, convertits en lloc de lectura i de relació. 

Reculem uns quants anys per tornar a situar-nos en el període de transició entre la perruca i el cabell natural. Quan el perruquer donava per acabada la seva tasca, començava el segon temps de la toaleta destinat a la manicura, operació entretinguda en la qual, a més d'assuaujar-se les mans amb pomades primer i després amb essències que absorbissin la greixor, hom es tallava les ungles -rodones o llargues — i es tenyien de groc, vermell o verd. Era considerat com de gran to, entre els elegants, deixar-se créixer les ungles, com a testimoniatge que, per privilegi de naixement o de fortuna, no estaven obligats a un treball manual. (Pàg. 112) 

Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs.


Manuel Godoy había salido de su Extremadura natal a los diecisiete años para servir en los guardias de corps, sin más méritos que lo distinguiesen que los de su físico. Era de alta estatura, lleno de carnes, aunque no gordo, muy cargado de espaldas, a punto de llevar la cabeza algo baja, de pelo rubio y color muy blanco... Sobre la blancura de sus mejillas relucía un vivísimo carmín que los maldicientes achacaban al uso de algún afeite. Llamó la atención de la princesa de Asturias María Luisa, quince años mayor que él, y se convirtió al parecer en su amante. 

Josep Fontana. La época del liberalismo. Ed. Crítica / Marcial Pons, Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-9892-807-5. 574 pàgs. Pàgs. 2-3.

                                                                                                                                           Manuel Godoy

(1897)

Su pelo, su piel y su dentadura eran impecables. Aquella onerosa perfección se lograba a bases de ceras, polvos, perfumes y sesiones de peluquería y manicura que se superponían hasta hacer de ella una obra de arte.

Rutherfurd, Edward. París. (París. Trad. D. Gallaert – A. Herrera). Ed. Roca, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-15729-60-0. 846 pàgs. Pàg. 292.


De fet, en Yashim havia trobat temps per visitar l'harem aquell dia, però hi havia anat en secret, sense alertar ningú, només per veure el lloc on havien trobat el cos i on havia viscut la noia. 

A la seva cambra, que havia compartit amb tres noies més, hi havia les estructures de ferro dels llits i moltes fileres de penjadors on les noies tenien la roba i les bosses que contenien els sabons aromàtics que tant els agradaven, uns quants xals i babutxes, algunes peces de lli ben planxades i tota mena de braçalets i joies. Com a cariyeler, criades de l'harem, les seves companyes d’habitació encara no havien assolit el rang de gözde, ho esperaven algun dia. Dues de les noies havien estès un llençol vell al damunt del es dedicaven a depilar-se amb un ungüent enganxós de color verd; el treien d'un gibrell pla de llautó que tenien a sobre d’una tauleta de nit octogonal. Una d’elles, una pèl-roja d’ulls verds i pell blanca, s’untava amb molta cura amb una espàtula quan en Yashim va entrar i va fer una reverència. La noia aixecar la barbeta com a salutació informal. 

-El llit de la gözde? -va demanar en Yashim. 

La noia que estava agenollada l'hi va indicar amb l'espàtula- L’altra, que estava eixarrancada, va aixecar el cap i es va observar el cos amb els ulls mig clucs. 

-Haurien d'endur-se’n les seves coses, pobreta -va dir-. No és gaire agradable per a nosaltres. 

-Ho sento –va respondre-li en Yashim. Només vull veure què hi ha -va passar les mans per sobre la seva roba; després va treure dues bosses dels penjadors i les va buidar damunt del llit-. Devíeu ser amigues... 

La noia que estava de genolls va baixar del llit i s’hi va acostar per mirar-s’ho de més a prop. Mantenia el colze aixecat per al que l'ungüent que s'havia posat a l'aixella estigués en contacte amb l'aire, i amb una sola mà es va recollir els cabells negres en una cua de cavall. Tenia la pell morena i els llavis foscos com el vi vell, del mateix color que els mugrons, i uns pits que naixien amb corbes fermes. 

En Yashim va fer un cop d'ull enrere i va començar a remenar amb cura les pertinences escampades pel llit buit. 

-Tenia la meva talla va afirmar la noia estirant-se endavant per agafar un feix de gasa transparent. Totes ho sabíem.

L'altra noia va fer una rialleta des del seu llit. 

-Tenia...! -la noia va sacsejar el farcell amb la mà i se’l va acostar al pit, fent anar el braç lliure de tal manera que el farcell li creués per damunt d'un pit i les tiretes de seda translúcida quedessin suspeses contra la seva panxona. El seu gest tenia alguna cosa tan innocent i alhora tan obscena que en Yashim es va posar vermell. 

L'altra noia el va salvar d’haver de parlar: 

-Deixa-ho on era, Nilu. És irreverent. Heu vingut a buscar les seves coses, lala

La Nilu va deixar el bustier amb penjolls de nou a sobre el llit, i es va girar cap a la seva amiga. 

En Yashim inspeccionava amb compte les pertinences de la gözde

-Com era? -va preguntar. 

La que es deia Nilu es va enfilar al llit de la seva companya; en Yashim va sentir com cruixia el matalàs. Hi va haver un silenci. 

-Era... bona noia. 

-Éreu amigues? 

-Era maca. Tenia amigues. 

-I enemigues? -va dir en Yashim tombant-se. Les dues noies seien costat per costat, mirant-lo. 

-Aaau! de sobte la noia es va posar una mà entre les cames -Pica, pica, pica! 

Va saltar del llit balancejant els pits blancs amb una mà ficada entre les cames esveltes. 

-Vine, Nilu; m’he de rentar!

La Nilu va agafar una tovallola del penjador. 

-Tenia amigues -li va repetir mentre s’apressava cap a l’entrada, Moltes amigues va afegir encara per damunt l'espatlla. 21 

-Ah, hola estimat! 

Qui parlava era una dona ossuda d’uns quaranta anys que lluïa una perruca negra, un bustier de lluentons amb els pits encoixinats, una llarga faldilla transparent i unes xinel·les perlejades. També duia mig quilo de maquillatge. La feia semblar més vella, es va adonar en Yashim amb una mica de tristesa. (Pàgs. 67-69) 

En aquell precís instant l'esposa de l'ambaixador estava envoltada per cinc minyones entusiastes que l'ajudaven a desvestir-se. Agafaven cada peça de roba com si se l'haguessin trobada per casualitat i l’examinaven amb graus variables d'excitació i admiració. 

Quan la Validé li havia suggerit que s'hauria de banyar amb les dones de l'harem del sultà, rematant l'oferta amb un núvol de fum al capdamunt del narguil, l'Eugènia s’havia quedat per moments sense parla. No era fàcil deixar-la estupefacta, però de seguida se li havia ocorregut que potser al sultà se li fiaria al cap de banyar-se, també. O bé que podria decidir gaudir de l'espectacle des d'una gelosia oculta. I, finalment, es va preguntar si la Validé no li estaria gastant una broma, simplement. 

-No us amoïneu va dir-li la Validé-. El sultà mai no fa servir el bany de les dones. A les noies els agradaria molt, si preferiu que no... 

Així tindria resposta a dues de les tres coses que volia saber, menys, va pensar l'Eugènia. 

-Estaria encantada -va respondre. 

En pocs minuts, ja reia mentre les noies examinaven la cotilla posant cares divertides. Una de les noies va inflar les galtes i a bufar. Una altra, per a divertiment general, va fer veure que tancava una porta amb pany i clau. Encongint les seves espatlles fermes de color crema va voler indicar a l’Eugènia que les donesotomanes gaudien de certes llibertats denegades a les seves cosines europees. Però quan l'Eugènia va treure’s els enagos, es van fer enrere amb el que semblava admiració sincera per l'efecte fins que es van adonar del seu púbic. Aleshores, amb la mateixa sinceritat, la sorpresa els va fer esbatanar els ulls. Desprès la van ajudar a descordar-se i la van escortar cap al bany. 

Més tard, l'Eugènia va reflexionar sobre la diferència en un bany turc i un de rus. A les finques que el seu pare tenia fora de Moscou, sovint havia passat amb plaer de la cabina de vapor a esbufegar enmig de la neu mentre les assistentes li fuetejaven escrupolosament la pell fins a fer-la-hi tornar vermella amb un feix de branquillons de bedoll. Al bany de l'harem, el plaer s’sobtenia sense dolor: el plaer semblava infinit i curiosament detallat. La van ensabonar, fregar i massatgejar i semblava que cap part del seu cos no escapava a les atencions de les noies ni les de la dona ferma que li va flexionar les extremitats, li va fe espetegar el coll i fins i tot els dits de les mans i dels peus. Només gràcies a una gran força de voluntat, de la qual després se’n va mig penedir, va aconseguir expressar la seva opinió contrària a la cera calenta i la navalla que l'assistenta de bany havia portat. Quan el bany ja era acabat i jeia en un sofà a la sala i sota, rodejada d’altres dones que fumaven, prenien cafè i avaluaven el seu premi i tota la seva roba, l'Eugènia no tenia ni idea de quanta estona havia passat. El parlotejar de les don era molt relaxant i quan va tancar els ulls les seves cadència melodioses, barrejades amb l'olor de les pomeres i del tabac, la van transportar cap al passat, a una tardor d'infantesa aprop d'un riu molt lluny d’allà, no feia pas tant de temps. (Pàgs. 207-208) 

L'Eslek ho havia entès de seguida, va pensar en Yashim. Per sort, no havia refusat cobrar: la tasca era crucial, massa important per dur-la a terme com un pur favor. A més a més, ell ja l'havia rebut, el seu favor. Ara era hora de retornar-lo.

Es va treure la roba i la va donar a l’assistent, i es va calçar un parell d'esclops per protegir-se les plantes dels peus de la pedra calenta. A dins les cambres del hammam, el terra sempre relliscava perillosament. Nu, excepte per una tela embolicada als malucs, va creuar la porta fent cloc-cloc amb els esclops i va entrar en una cambra plena de vapor. La cúpula se sustentava sobre arcs atrompetats que creaven capelletes semicirculars a totes les parets. Allà, hom podia asseure’s al costat d'un broc d'on rajava aigua calenta que fluïa pel pendent fins a l'embornal del centre, i anar-se tirant palades d'aigua per rentar-se el cos fins a les profunditats dels porus. 

En Yashim va entrar agraït a la sala del vapor. Va separar els peus i va arquejar l'esquena fins que les articulacions de les espatlles li van espetegar. Llavors es va passar els dits pels rínxols negres i va mirar al seu voltant per buscar un lloc on seure. Va prendre possessió d'una cavitat i es va instal·lar en el petit banc baix amb l'esquena contra la paret i les llargues cames estirades al davant. No es va moure durant una bona estona, sentint com la suor començava a regalimar-li. Al final, es va acotar endavant i va agafar la pala de llauna que hi havia als seus peus. Va allargar un braç per omplir-la d’aigua i molt a poc a poc se la va anar abocant damunt del cap. Tenia els ulls tancats. L'encantava sentir com l'aigua buscava de formar rierols entre els seus cabells i s’escolava, com uns dits suaus, pel seu coll. Ho va tornar a fer. Va escoltar la rialla d'un home. Va ensumar la ma animal de la pell neta. Al cap d'uns quants minuts va agafar una pastilla de sabó i va començar a ensabonar-se el cos, començant pels peus i acabant per la cara i els cabells. 

Va continuar tirant-se aigua per damunt del cap i les espatlles. Finalment, es va anar traient tot el sabó, de cap a peus, agafant-se la pell amb els dits i observant com els pèls de les cames prenien la mateixa direcció de l'aigua. Això sempre el feia pensar en el somni d'Osman, el somni en què el fundador de la dinastia otomana havia vist un gran arbre, les fulles del qual vien tremolat de sobte i després s'havien alineat, com empeses pel vent, assenyalant una miríada de cims punxeguts en dir a la ciutat roja de Bizanci. Per acabar, es va fer un minut massatge als peus amb els polzes. Es va aixecar i va creuar la sa per anar fins a la plataforma elevada que hi havia al bell mig. 

Es va enfilar sense esma a la plataforma calenta, l’anomenat melic del hammam, va estendre-hi la tovallola i s’hi va ajeure al damunt, de bocaterrossa, amb el cap girat cap a l’esquerra i els ulls clucs. L'enorme massatgista, calb com un ou amb tots els plecs del cos brillants i sense ni un sol pèl, es va acostar i va començar a masegar-li els peus amb gran fora destresa, pressionant i estovant-li la carn rítmicament fins tot el cos era sacsejat amunt i avall. Amunt i avall. Des del ca fins a la punta del peu damunt del marbre ardent. (Pàgs. 245-246) 

Goodwin, Jason. L’arbre dels geníssers. (The Jenissary Tree, trad. M. Iniesta i Agulló). Edicions de 1984, 1ª ed., Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-96061-89-7. 342 pàgs. 


Vol dir, al matí i durant la major part del dia, un son feixuc, després de les orgies nocturnes. Cap a les tres o les quatre, un despertar-se extenuat, entre llençols plens de taques; absorcions, a glops de cafè i aigua de seltz; després, en camisa, en pentinador, en camisola, passeigs a través de les cambres, llançant de tant en tant mirades al carrer per la finestra amb la cortina tirada: després, estovades, les dones es barallen; cal rentar-se, maquillar-se la cara, comprimir fins a ofegar-se el cos dins la cotilla, triar un nou vestit i per això buscar raons amb la mestressa; estudiar davant el mirall poses suggestives, empastifar-se les galtes de cremes i pintar-se les celles amb khol, absorbir menjars greixosos i xaporosos, posar-se una roba de seda sota la qual el cos mig nu, baixar a un saló on les llums fan resplendir les gales i, a la fi, rebre els clients; música, balls, bombons, vi, tabac.  

Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàgs. 23-24.

1830-1850 

La indumentària de les dames barcelonines d’aquesta època, dominada per un moviment d’abast europeu conegut per Romanticisme, es veuria novament enfarfegada pels artificis. Corn escrigué Manuel Rocamora a Un siglo de Barcelona, la moda romàntica femenina estava caracteritzada per:

(...) la reaparición del corsé para lograr el talle de avispa, el extraordinario volumen de las mangas (de jamón) y la supresión del maquillaje (era del mejor tono que las damas mostraran una intensa palidez).

Se ahuecaban las faldas por medio de refajos almidonados. La confección de los vestidos era la base de vaporosos tales y blondas finísimas, cuyos arabescos resaltaban sobre los visos de seda amarilla o esmeralda. (Pàgs. 51-52) 

 1886 

Persistien, doncs, els rigors morals, però es percebien canvis imminents. El 1886, per exemple, es veieren per primer cop models de roba interior a les revistes de moda i, entre les novetats, también se llevaba una prenda llamada corpiño interior, sin manga, de tela muy fuerte y muy ceñida a la cadera, moldeando el cuerpo. Es va tornar a posar de moda emblanquinar-se la cara que, juntament amb els pentinats vertiginosos i l’excèntric polissó van donar per resultat un conjunt que es prestava fàcilment a la sàtira, com mostra la caricatura d”aquesta pàgina, publicada el 1886 a L'Esquella de la Torratxa.  (Pàg. 93)

 Elisenda Albertí. Un passeig per la moda de Barcelona. Ed. Albertí, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-7246-098-0. 192 pàgs. 


Lo primero de todo toparía con los olores. Su olfato se vería sacudidopor el olor a cuero, en verde o ya curtido, de clase tanto basta como fina; el aroma agridulce de la pastelería; el de los productos ultramarinos y coloniales; el de las diferentes especies de pescado en salazón; el hedor a petróleo, aceite de bacalao, aceite de máquinas y todo género de aceites para lubricar y cocinar; el olor a telas recién traídas y productos de mercería; a papel fresco, así como a objetos antiguos y sudados o cubiertos de polvo de diverso origen -zapatos raídos, ropas, bronce viejo, hierro oxidado-, y otros muchos artículos que se niegan a quedar fuera de su uso y confían en que mediante la compra-venta podrán, por algunas monedas, servir a cualquiera y de cualquier manera.

Der Níster. La família Máshber. Di Mishpokhe Masher. Trad. Roda Heneke i Jacob Abecasis. Ed. Libros del Silencio, Barcelona, 2011, 2ª ed. ISBN: 978-84-937856-4-2. 888 pàgs. Pàg. 27.


MAXIMILIEN ROBESPIERRE

A  juicio de Dingli, esta situación explica por qué Robespierre seria siempre extremadamente sensible a lo que consideraba traición o corrupción, y por qué viviría obsesionado con la fantasía de un mundo antiguo poblado de héroes. La tristeza de su infancia sembró la semilla de una incapacidad para establecer relaciones íntimas e, incluso, de una cierta tendencia a alimentar fobias sobre el aspecto externo, la limpieza y el contacto físico. (Pàg. 35) 

Sin duda, Robespierre era una persona trabajadora y entregada. Charlotte recordaba posteriormente que se levantaba entre las seis y las siete de la mañana y que trabajaba hasta las ocho, momento en que llegaba un barbero para afeitarlo y empolvar-lo. (Pàg. 75) 

Sin duda, era poco atractivo físicamente. Era bajo de estatura incluso para aquella época (tal vez 1,60 m) y era delgado, con el pelo castaño claro y el rostro muy pálido y ligeramente picado de viruela. No veía muy bien y necesitaba gafas, a veces dos al mismo tiempo. Además, tenía un tic nervioso en la cara que le afectaba a los ojos y, en ocasiones, a la boca. (Pàg. 97) 

La directora de Affiches d’Artois, Barbe-Thérèse Marchand, afirmaría posteriormente que ayudó a Robespierre a trasladar su modesto guardarropa a la reunión de los Estados Generales: 

una chaqueta de paño negro, un chaleco de satén en bastante buen estado, otro de raso de Saint-Maul en bastante peor uso, tres pares de pantalones, uno de terciopelo negro, otro de paño negro y otro de sarga. Tenía seis camisas, seis cuellos, seis pañuelos, tres pares de calcetines (uno, casi nuevo), un par de zapatos muy gastados y otro par nuevo. Su toga de abogado, meticulosamente doblada, estaba embalada en este pequeño arcón. Si sumamos a la lista dos cepillos para ropa, dos cepillos para zapatos, una caja con seda, algodón, lana y agujas (pues no desdeñaba coserse el mismo los botones) y una bolsa de polvos y un aplicador, ahí tenemos todo el armario del joven. (Pág. 115) 

MC PHEE, PETER. ROBESPIERRE. VIDA DE UN REVOLUCIONARIO. ROBESPIERRE. TRAD. RICARDO GARCÍA PÉREZ. ED. PENÍNSULA, BARCELONA, 2012, 1ª ED. 462 PÀGS. ISBN: 9788499421551.


Las pociones tóxicas también eran populares. Ya bien entra­do el siglo XIX, muchas mujeres bebían, para mejorar el aspecto de su tez, un preparado conocido como la «solución de Fowler», que en realidad no era más que arsénico diluido. La esposa de Dante Gabriel Rossetti, Elizabeth Siddal (recordada como la modelo de la Ofelia ahogada en el río pintada por John Everett Millais), era una devota consumidora de la pócima, que con casi toda seguridad contribuyó a su temprana muerte en 1862.

Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició.


Las ciudades que no mejoraban la calidad de su suministro de agua sufrían importantes inconvenientes. Hasta 1800, el agua corriente de Manhattan procedía en su totalidad de un sucio estanque -poco más que una «cloaca vulgar», según palabras de un contemporáneo- situado en el bajo Manhattan y conocido como Collect Pond. Pero la situación empeoró con el aumento de población que experimentó la ciudad después de la construc­ción del canal de Erie. Se estima que hacia la década de 183o los pozos negros de la ciudad incorporaban a diario un centenar de toneladas de excrementos, contaminando a menudo los pozos próximos. En 1832, Nueva York no solo sufrió una epidemia de cólera, sino además una de fiebre amarilla. En conjunto hubo cuatro veces más víctimas que en Filadelfia, con sus suministros de agua más limpios. La doble epidemia actuó como acicate para la ciudad de Nueva York de un modo similar al efecto que pro­dujo el Gran Hedor en Londres, y en 1837 se iniciaron las obras del acueducto de Croton, que cuando estuvo finalizado, en 1842, inició por fin el suministro de agua limpia y segura a la ciudad.

Pero en lo que Norteamérica iba de verdad por delante del resto del mundo era en el suministro de cuartos de baño priva­dos. Y lo que impulsó el movimiento no fueron los particulares, sino los hoteles. El primer hotel del mundo que ofreció un cuar­to de baño en todas sus habitaciones fue el Mount Vernon Ho­tel, en la localidad turística de Cape May, Nueva Jersey. Fue en 1853 y constituyó un suceso tan por delante de su tiempo que fue necesario que transcurriese casi medio siglo antes de que otros hoteles decidieran ofrecer aquella extravagancia. Pero poco a poco, los cuartos de baño -aun siendo más bien compartidos y en el pasillo, más que privados y dentro de la habitación- empezaron a ser un elemento estándar en los ho­teles, primero en Estados Unidos y luego cada vez más en Euro­pa, y los hoteleros que no quisieron seguir la tendencia pagaron un elevado precio por ello.

En ningún lugar quedó esto más famosamente demostrado que en el inmenso y por lo demás espléndido Midland Hotel de St. Pancras Station, Londres. Diseñado por el gran George Gil­bert Scott, responsable asimismo del Albert Memorial, el Mid­land pretendía ser el hotel más magnífico del mundo en el mo­mento de su inauguración, en 1873. Costó el equivalente a 300 millones de libras actuales y era una maravilla en práctica­mente cualquier sentido. Por desgracia -y, de hecho, también por sorpresa-, Scott incluyó tan solo cuatro cuartos de baño a compartir entre seiscientas habitaciones. El hotel fue un fracaso desde el momento de su apertura.

En las viviendas privadas, el suministro de cuartos de baño era más bien aleatorio. Hasta finales del siglo XIX, muchas ca­sas tenían sistema de cañerías hasta la cocina, y quizás también hasta un posible retrete en la planta baja, pero carecían de un cuarto de baño correcto porque en las cañerías no había pre­sión suficiente como para conducir el agua hasta arriba. En Europa, aun en los casos en los que la presión lo permitía, los ricos se mostraron inesperadamente reacios a incorporar los baños a su vida. «Los cuartos de baño son para los cria­dos», resolló un aristócrata inglés. O tal y como el duque de Doudeauville respondió con altivez cuando se le preguntó si instalaría cañerías en su nueva casa: «No estoy construyendo un hotel». Los norteamericanos, por otro lado, sentían una atracción mucho mayor hacia los placeres del agua caliente y los inodoros con cisterna. Cuando el barón de la prensa, Wi­lliam Randolph Hearst, adquirió el castillo galés de St. Donat's, lo primero que hizo fue instalar treinta y dos cuartos de baño.

Al principio, los cuartos de baño no se decoraban más de lo que se decoraría una sala de calderas, por lo que solían tener un carácter marcadamente práctico. En las casas ya existentes, los cuartos de baño tuvieron que encajarse donde cupieran. Nor­malmente ocupaban el espacio de un dormitorio, pero en oca­siones se apretujaban a la fuerza en cualquier receso o en rinco­nes de lo más extraño. En la rectoría de Wathfield, Suffolk, el baño se instaló simplemente en el vestíbulo principal de la plan­ta baja, detrás de una mampara. Bañeras, inodoros y lavamanos solían tener tamaños increíblemente variados. En Lan­hydrock House, Cornwall, había una bañera tan enorme que necesitaban una escalera de mano para trepar a ella y utilizarla. Otras, con ducha incorporada, parecían diseñadas como si fue­ran a lavar en ellas a los caballos.

Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. Pp. 497-499.


La dutxa, ni en pintura!

LA CURA DEI. COS La higiene personal no es va generalitzar al principi del Segle XX 

A Catalunya, el gran repte de la higiene personal no es va resoldre amb èxit en cap període anterior al segle XX. Almenys com a pràctica quotidiana. Netejar-se diàriament amb aigua era habitual en el cas de les parts visibles del cos, com la cara i les mans, però rentar-se sota ei braç i les parts íntimes era una cosa que es feia molt més de tant en tant. La. manca d’aigua corrent a les cases n’era evidentment un motiu, però no l’únic. La cultura hi tenia molt a, veure. Una immersió completa sota l’aigua no solament era impensable, sinó també una gosadia que molts consideraven poc saludable si no era sota prescripció facultativa. 

DISSIMULAR LES MALES OLORS

Pocs eren els qui, com Bernat Metge, defensaven el bany des de l’època medieval. Per això es donava preferència als perfums penetrants, com l’ambre i el mesc, que s’encarregaven de dissimular les males olors. En general, la gent s’estimava més les friccions amb essències i aigües d’olor que l’ús abundant de l’aigua. De ben antic, la cultura femenina transmetia de mares a filles coneixements sobre essències aromàtiques per perfumar l’aigua que a Catalunya eren, entre d'a1tres,la murtra, el romaní, l’espígol, les roses, la fulla de llentiscle i la menta. 

Als habitatges de les ciutats, de fet, no va haver-hi una habitació dedicada al bany fins ben  entrat el segle XIX, quan les classes benestants van començar a, reservar una sala per tenir intimitat i no embrutar la resta de la casa. A les llars de famílies treballadores i en l’àmbit rural això no es va produir fins al segle XX. Fins llavors la gent se solia rentar a 1a cuina.  La prova més evident que aquesta mancança era molt estesa és que a Catalunya a la dècada del 1960 hi havia banys públics on es pagava per una dutxa d’aigua calenta, sabó i una tovallola neta.

 EL MAR TOT S'H0 EMPORTA Les autoritats públiques havien après a identificar de molts segles abans algunes pràctiques poc saludables am les epidèmies que arrasaven els nuclis urbans. A Barcelona, per exemple, ja des del segle XIV els consellers havien prohibit que les berengueres (recipient on es feien les deposicions excrementícies) es buidessin a la sorra de la platja. Van decretar que el contingut s`havia de llençar directament al mar. Tot un punt de partida. 

Xavier Valls. Article revista Sapiens, núm. 119, agost 2012. ISNN: 1695-2014. Pg. 22.


El pintallavis

SEMBLA QUE VA SER la reina sumèria Shubad la primera a pintar-se els llavis de vermell, ara fa més de quatre mil anys. Devia tenir èxit, perquè al cementiri reial de la seva ciutat, Ur (a l'actual Iraq), s'hi han trobat cossos enterrats que tenien al seu aixovar funerari pintures de llavis guardades curosament en closques. La idea no va tenir sempre tan bona reputació, però a mitjan segle XIX el costum d'alguns actors es devia encomanar a l'alta societat i la marca francesa Guerlain va crear, el 1870, el primer llapis de llavis, que va anomenar Ne m'oubliez pas i que estava reservat a clientes de classe molt alta. EI llapis de llavis es va democratitzar a partir de11915, quan un americà de Waterbury ( Connecticut) anomenat Maurice Levy va trobar la manera de produir-ne en massa un que anava protegit en un tub de metall.

VA SER TAMBÉ UN americà, James Bruce Mason Jr., qui va patentar el primer pintallavis que es treia i es ficava al tub amb un senzill sistema giratori, l'any 1923 [a la imatge, portada d'una revista dels anys vint]. Després ha estat la composició la que ha donat moltes voltes, perquè els pintallavis fets amb colorant procedent d'insectes triturats es tornaven rancis amb facilitat i, a més, deixaven marques comprometedores en cigarretes o al rostre o el coll d'altres persones. Amb eis anys, els químics trobaren solucions amb pigments, ceres i olis que permeten que el carmí i altres colors es quedin als llavis que correspon.

Xavier Duran. “L’invent del mes”. Revista Sapiens, núm. 91, maig 2010. Pàg. 20.


“El perfume moderno nació en París entre 1889 y 1921 -escribe el investigador y escritor sobre el perfume Stephan Jellinech- En esos treinta y dos años, la perfumería cambió más que en los anteriores cuatro mil años”.

Mandy Aftel. Pequeña historia del perfume. Ed, Paidos, Barcelona, 2002. 232 págs. Pàg 44.

ANEU A LA PÀGINA SEGÜENT: 11. SEGLE XX  PRIMERES AVANTGUARDES >>>>