12. SEGLE XX SEGONES AVANTGUARDES: DOCUMENTS

Era una mujercita bien vestida, ma­quillada, con el pelo rubio, los hombros estrechos y las ca­deras anchas. (…) Le pregunté por qué no regresaba a casa, y le dije que sin él me aburría incluso más que antes. Y me puse a llorar. Se sentó conmigo en un banco y me abrazó un poco, y mien­tras me acariciaba las manos me pedía que dejase de llorar porque se me iba a correr el lápiz de ojos. Le dije que yo no me pintaba los ojos, que no era como Antonietta, que iba pintada como una puerta, y que lo mejor que podía hacer él era volver a casa. [Natalia Ginzburg. El camino que va a la ciudad y otros relatos. (La strada che va in città e altri racconti, trad. A. Barba). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 9788417346607. 126 p. P. 23.].

https://www.ara.cat/societat/salut/questio-nas-l-olfacte-sentit-supervivencia_130_4905783.html  Una molt bona aproximació a la perfumeria. 

MALOSETTI COSTA 

LAURA. 

ARGENTINA

FERMÍN EGUÍA OBRAS 1965-2005.  7X-HISTÒRIA DE L'ART  ESPANYOL ARTEMULTIPLE/RONOR BUENOS AIRES 2005 1 120 4987-21269-1-7

(BERTA A.) 1676 F 07,04,09

Referència completa: https://www.google.com/search?q=FERM%C3%8DN+EGU%C3%8DA+OBRAS+1965-2005.&rlz=1C1ASUC_enES614ES614&oq=FERM%C3%8DN+EGU%C3%8DA+OBRAS+1965-2005.&gs_lcrp=EgZjaHJvbWUyBggAEEUYOdIBCDE1MDVqMGo3qAIAsAIA&sourceid=chrome&ie=UTF-8

Foto: més amunt.

En aquell S meridià hi havia, fora del baf habitual, baf d'all, de bé, decés, de dent, d'elf, de gel, d'aquí jo ata­car, de tela, de témer trena d'os de pet de cul, d'errat és­ser ateu, de vell amb tics que es disgrega, hi havia una certa flaire de llarg coll jovenívol, una certa perspiració de galó trenat, una certa acrimònia de ràbia, una cer­ta pudor covarda i restreta tan marcades que al cap de dues hores, mentre passava per davant l'estació de Saint-Lazare, les vaig conèixer i identificar en el perfum cosmètic, fashionable i tailoresc que emanava d'un bo­tó mal col·locar, [Raymond Queneau. Exercicis d’estil (Exercices de style. Trad. A. Bats – R. Lladó). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477270416. 136 p. P. 82.].

Música ballable i moda austera: així arriba la crisi a la cultura pop, Paula Solanas Alfaro. Diari Ara, 26/03/2023, pàgs. 34-35.         https://drive.google.com/file/d/1mxbiDW5c5iYCaVcVhwSIesaVSJFctbIV/view?usp=sharing

La Masooma s’ha pentinat i s’ha pintat els ulls amb un oc d'alcofoll, tal com fa sempre que ve en Nabi. La Parwana sap que ho fa una mica per ell, però sobretot pel fet que ell és el seu vincle amb Kabul. En la imaginació de la Masooma, en Nabi li permet estar en contacte amb el luxe i el glamur, amb na ciutat de llums, cotxes, restaurants elegants i palaus reials, independentment de com de llunyà sigui aquest vincle. La Parwana recorda que, fa molt de temps, la Masooma sempre i deia que era una noia de ciutat atrapada en un poble.

Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 73.

De la loció Floid a Òmnium

PALAU Una mostra recorda l'empresari J.B.Cendrós

El Palau Robert dedica una mostra a la vida de Joan Baptista Cendrós. Aquest empresari va revolucionar el món de la cosmètica amb la invenció del mític Aftershave Floid, però també va ser un dels mecenes més destacats del país: va prendre parten la fundació d'Òmnium Culturali va ser l'ideòleg del premi Sant Jordi. L'exposició "Cendrós, un empresari d'acció!" es pot veure a la Sala 4 fins al 30 d'abril.

Article revista Sàpiens núm. 178, febrer 2017, pàg. 63.

El que m’atreu no és pas una bellesa externa i quantificable, sinó alguna cosa molt més profunda, absoluta. Igual com  algunes persones tenen una passió secreta per les tempestes, els terratrèmols o les apagades de llum, a mi m’agrada  aquesta cosa indefinible que algunes dones em dirigeixen secretament. A falta d’una paraula millor, diguem-ne  «magnetisme». És una força que estira la gent, que la xucla tant sí com no.  

Potser la comparació més exacta és el poder del perfum. Ni tan sols el mateix mestre perfumer és capaç d’explicar com es crea una fragància amb un magnetisme especial. És impossible analitzar-ho científicament. Amb tot, el fet és que una certa combinació de fragàncies pot atreure una persona del sexe oposat igual que l'olor d’un animal en zel. Un tipus de fragància pot atreure un cinquanta per cent de persones. Una altra pot atreure les cinquanta restants. Però també hi ha olors que només una o dues persones troben extremadament atractives. Són olors especials, i jo tinc la capacitat d'ensumar-les. Són unes olors fetes expressament per a mi, les puc ensumar de lluny. Quan em passa, tinc ganes d’acostar-me a la noia i dir-li: «Ep, que o la sento. Potser no la sent ningú més, però jo sí». 

Haruki Murakami. L’amant perillosa (Kokky ô minami, tayô no mishi, trad. C. Iribarren; A. Nolla). Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-9787-228-7. 238 pàgs. Pàg. 47.

Com el vàter va canviar les nostres vides

L’invent del lavabo va revolucionar la salut pública. Però no ha sigut sempre igual. Amaga molt del nostre passat

MÒNICA L. FERRADO  DIARI ARA 11/06/2016

 El poeta romà Ovidi, en el seu poema Remeis a l’amor, dóna una sèrie de consells per evitar els danys del desencant, com ara observar l’estimada fent les seves necessitats al lavabo. Amb aquesta referència comença el llibre Arqueologia sobre el sistema sanitari a la Itàlia dels romans,d’Ann Olga Koloski-Ostrow, de la Universitat de Brandeis, a Boston, als Estats Units. És una de les investigadores més reconegudes a nivell internacional per la seva aportació al coneixement sobre el lavabo, la seva història i el seu impacte. Sobretot ha sigut pionera en l’anàlisi de les restes de lavabos en jaciments romans, per extreure informació sobre com vivien a l’antiga Roma, quina era la seva dieta i el seu estat de salut. 

Koloski-Ostrow fa vint anys que estudia latrines. Entre els col·legues de la seva universitat és coneguda com the queen of latrines [la reina de les latrines], un sobrenom que ja denota per ell mateix el tabú que ha regnat durant molts anys entorn a aquest camp de l’arqueologia, segons explica ella mateixa en un article publicat a Nature recentment. Les troballes de latrines antigues s’han obviat de la recerca en moltes excavacions i fins i tot s’han vist com un aspecte incòmode i poc decorós per a la feina acadèmica.

Mesopotàmia: el bressol del vàter

Les primeres latrines van aparèixer a Mesopotàmia uns 4.000 anys abans de Crist. Eren forats d’uns 4 metres i mig de profunditat, forrats amb cilindres de ceràmica. Els usuaris devien posar-s’hi a la gatzoneta i les seves deposicions quedaven dins del cilindre, que tenia petites perforacions per evacuar els líquids. No hi havia cap tipus de sistema de recollida dels residus, ni tampoc de subministrament d’aigua perquè s’endugués la brutícia. A les excavacions fetes a l’antiga Mesopotàmia no se n’han trobat gaires. Tenir-ne un a casa era una excepció i, per tant, no va tenir un impacte: no arribava ni a una de cada cinc cases, segons els estudis fets per Augusta McMahon, investigadora de la Universitat de Cambridge. Segons estimacions de l’Agència per al Desenvolupament Internacional dels Estats Units, perquè hi hagi un impacte clar sobre la salut pública cal que el 75% de la població tingui accés al vàter. 

Un miler d’anys més tard, els minoics que vivien a l’illa de Creta, a Grècia, van millorar les latrines afegint-hi un mecanisme que permetia tirar-hi aigua perquè s’endugués els excrements i quedessin més netes. El primer exemple que es coneix d’aquesta evolució és al Palau de Cnossos, que tenia fins i tot un sistema de clavegueram propi que incorporava la recollida de les aigües fecals. Aquest mecanisme, però, no es podia utilitzar a gran escala perquè no hi havia una xarxa. Al marge de Cnossos els lavabos més antics que es coneixen van aparèixer a la Grècia clàssica. Eren habitacions grans, amb seients foradats i amb un sistema de drenatge comú.

Un espai amb diferències socials

El següent pas endavant es va fer a l’antiga Roma. Els romans són reconeguts per haver construït xarxes de canonades prou eficients i per haver desplegat latrines públiques a les seves ciutats. Al segle I abans de Crist no només hi havia lavabos públics repartits per cada població romana, sinó que bona part de la població en tenia a casa. Però el cert és que aquests espais no oferien prou garanties sanitàries perquè aquest desplegament es traduís en un avenç prou potent per evitar malalties.

Ara el grup de recerca que encapçala Koloski-Ostrow, amb 24 arqueòlegs implicats, està analitzant 60 latrines localitzades al Palatí, un dels set turons de Roma i una de les parts més antigues de la ciutat. 

Els lavabos públics romans -com tantes altres coses- s’assemblaven als que van inventar els grecs. Eren habitacions amb forats a sobre d’una mena de prestatge i amb una ranura a sota on es creu que s’introduïa la mà amb una esponja per netejar-se. Al davant hi havia uns petits canals pels quals corria aigua que, probablement, es feia servir per netejar les esponges brutes. Tot plegat estava situat a sobre d’una claveguera. No hi havia cap mena d’intimitat, així que es creu que la gent es tapava les parts com podia amb les llargues túniques.

Els investigadors també hi han trobat grafits que mostren que segurament hi havia latrines específiques per a esclaus. No se sap si n’hi havia de diferenciades per a dones i homes. 

Els lavabos privats que hi havia a les cases eren ben diferents. Sovint eren a prop de la cuina, ja que, a més de per fer-hi les necessitats, s’utilitzaven com a abocador d’altres deixalles. Aquest costum tan poc higiènic ha convertit els excusats en una bona font d’informació sobre la dieta romana. Els romans, fossin de la classe social que fossin, seguien una dieta força variada. Menjaven ous, olives, fruita i molt peix. Utilitzaven herbes aromàtiques com l’anet, la menta, el coriandre i fins i tot llavors de mostassa.

Els vàters particulars poques vegades estaven connectats al clavegueram. Una de les conclusions a les quals ha arribat Koloski-Ostrow és que el sistema de clavegueres romà estava menys estès del que es pressuposava fins ara. A casa els romans esbandien i netejaven la tassa tirant-hi galledes d’aigua. Quan els pous s’omplien calia buidar-los. El que se’n treia es feia servir com a adob per als camps de cultiu.

Higiene precària

De tot plegat es dedueix que les condicions higièniques del moment devien ser força precàries. I no tan sols per la manca d’higiene als mateixos lavabos, sinó també perquè el clavegueram no comptava amb sistemes ni per tractar els residus sòlids ni per airejar, entre altres coses. Els investigadors han estat explorant la Cloaca Maxima, la claveguera més gran que hi ha sota Roma. Han pogut deduir que alguns canals quedaven col·lapsats a causa de l’acumulació de brutícia. És molt probable que tot plegat fins i tot donés lloc a l’acumulació de quantitats considerables de gasos explosius. 

En general els lavabos que hi estaven connectats no tenien sistemes per evitar que les mosques que criaven en aquest gran femer retornessin a casa. Un altre grup de recerca de la Universitat d’Exeter es va dedicar fa un temps a analitzar els residus d’una sèrie de lavabos i clavegueres similars a Herculaneum, una ciutat d’origen grec que va quedar destruïda amb l’erupció del Vesubi, segons recull el mateix article de Nature. Els lavabos eren en uns apartaments que devien estar ocupats per romans de classe mitjana-baixa. Hi van trobar una gran quantitat de pupes de mosca mineralitzades. I, esclar, la transmissió de malalties estava assegurada a través de les mosques que estaven en contacte amb els excrements i després amb les persones. 

D’altra banda, un altre investigador de la Universitat de Cambridge va fer una metanàlisi dels diferents estudis que hi ha sobre la presència de paràsits intestinals a les excavacions de diferents èpoques. En comparar les dades va veure que durant l’època romana els nivells eren fins i tot més alts que els detectats en jaciments de l’edat de bronze i la de ferro. Es creu que el fet que els romans fessin servir els residus dels lavabos com a fertilitzant va facilitar que els ous dels paràsits s’escampessin. Els cucs intestinals, per tant, van ser una causa important de disenteria.

El paper va venir de la Xina

Els romans mai es van netejar amb paper higiènic. Feien servir esponges marines que netejaven amb aigua i reutilitzaven. Van ser els xinesos els que, cap al segle VI, van descobrir que el paper podia tenir aquest ús. Mentrestant, però, a la resta del món es feia servir llana, teixit de cotó o cànem, els més rics, i herba o fulles diverses, fins i tot d’enciam, els més pobres. Fins al segle XIX no es va iniciar als Estats Units la producció industrial de paper higiènic. 

La tassa del vàter i la cisterna com a tals les van inventar els anglesos. Els primers dissenys són del segle XVI. Va ser un escocès, Alexander Cummings, el que el 1775 va idear el primer vàter que permetia estirar la cadena, tot i que el seu ús no es va estendre fins al segle XIX, quan les ciutats eren més grans i el poder adquisitiu va augmentar. L’any 1980 un australià, Bruce Thompson, va inventar el vàter amb cisterna que avui utilitza un doble botó per fer servir més o menys aigua de la cisterna segons la necessitat.

Rèquiem pel paper de vàter

A l’Upper East Side de Nova York ha nascut la febre pels 'toto toilets', una suma de vàter i bidet inspirada en els lavabos japonesos

MÒNICA PLANAS DIARI ARA 12/06/2016  

Il.lustració: LA MARTARILE

 Als Estats Units, parlar d’anar de ventre ha deixat de ser un tabú. Ara s’ha convertit en una moda i un motiu de divulgació científica. I això ha tingut un dany col·lateral: l’explotació comercial al voltant del món de l’excrement humà està reduint a marxes forçades la venda dels rotlles de cel·lulosa. Estem escoltant les primeres notes del rèquiem pel paper de vàter. En l’última dècada la ciència ha descobert que pot predir múltiples malalties a partir de l’anàlisi de la femta i les característiques bacterianes dels intestins. S’han posat en pràctica teràpies molt diverses associades a aquest fet. Fins i tot es fan trasplantaments fecals. Hi ha donants de femta. Reben 40 dòlars per deposició, que després són introduïdes al colon de pacients malalts per regenerar-los l’activitat bacteriana saludable. També s’han posat de moda els squatty potty (uns tamborets per recolzar els peus per facilitar el buidatge complet de l’anus), els ènemes de cafè, la tècnica maia del massatge abdominal, la hidroteràpia de colon i s’ha observat un increment de descàrregues de les poop-tracking apps, les aplicacions per controlar el ritme intestinal. 

A l’Upper East Side de Nova York ha nascut la febre pels toto toilets, una suma de vàter i bidet inspirada en els lavabos japonesos. Es tracta de tasses que també netegen el cul amb aigua, l’assequen amb una càlida brisa, projecten llum ultraviolada per matar els gèrmens i fan altres tractaments reconfortants per a l’anus. Des que Kylie i Kris Jenner van penjar a l’Instagram les fotos dels seus toto toilets de 10.000 dòlars, que els incondicionals d’aquest vàter futurista han sortit de l’armari. Un dels comercials de la marca més famosa explicava: “Em sento com un apòstol difonent la paraula de Déu”. 

L’estrella més brillant de la NBA, Stephen Curry, admetia en una entrevista: “Des que la meva dona em va comprar el toto toilet tinc una vida més feliç. Si es fes un estudi estadístic dels meus resultats a la pista, es descobriria un abans i un després de l’ús d’aquest vàter”. Els microbiòlegs i els comercials estan d’acord que el paper és un confort psicològic per a la sensació de netedat, però no un bon recurs higiènic. La prova és que ningú no es netejaria una cagada de colom al braç amb la simple passada d’un paper sec. De moment, aconsellen una combinació alternada de paper higiènic i tovalloletes humides. Però d’aquí deu anys, les societats avançades seran molt més exigents a l’hora de netejar-se el cul, i els sistemes actuals ens semblaran fastigosos i paleolítics. 

Des del gremi periodístic, que ja hem viscut la crisi del paper, hi ha grans esperances dipositades en aquesta nova era de la higiene personal. Un 75% de les persones consulten el mòbil des del vàter. Un de cada sis mòbils està infectat amb matèria fecal. Cal posar-hi remei. Com més temps us passeu a la tassa, amb higienes, brises i sensacions de benestar de proporcions bíbliques, més temps passareu clicant les edicions digitals de la premsa. Tant de bo el rèquiem pel paper de vàter signifiqui la renaixença del periodisme. 

Haynes (que ha tingut presents els Fragments d’un discurs amorós, de Roland Barthes, per abordar l'enamorament com una obsessió que et col·loca al caire de  l’abisme) n’és una exploració visual que sovint és capaç de fer-se tàctil i, en tot cas, d’expressar una sensualitat aclaparadora amb una enorme subtilitat: la manera  en què Carol i Therese (o Blanchett i Mara, també esplèndida i especialment commovedora) es miren i s’espien, freguen les seves mans, que semblen enrampar-se,  fumen com si cada calada conduís el desig, es toquen els cabells o es flairen —com ara en una seqüència preciosa en què, donant la volta a la cultura queer, les  dues es perfumen mentre la senyora Aird ensenya a maquillar-se la jove Belivet, com si fos una iniciació en els plaers del cos que vindran. Tot això sense un gram de sentimentalisme, amb un laconisme verbal i una contenció que pot dur a l’equivoc: Carol no és freda, sinó que bull d’emoció sobre una superfície aparentment  gelada, que potser representa el gel de la repressió que s'haurà de trencar amb la passió.  

Carol, novel·la de culte lèsbic i poema cinematogràfic. Imma Merino. Art. L’Avenç, 420, febrer 2016, pàg. 48.

Però com és que la vaig triar a ella, entre totes les altres? Estava obnubilada aquell dia. Va ser pels seus aires. Tenia aires de tenir aires. Altiva, segura d'ella mateixa, amb presses, maquillada, amb Prada-Vuitton-Hermès. (Pàg. 83) 

L'Hortense fullejava les obres completes d'Oscar Wilde i llegia fragments en veu alta, en Gary feia anar la manxa per revifar el foc. L'Alexandre arrufava el nas inspeccionant els cigars del seu pare, amb cara de reprovació.

—«La bellesa és als ulls de qui mira» —va declamar l'Hortense. 

—Very thoughffull indeed —va comentar en Gary. 

—«Les dones es divideixen en dues categories: les lletges i les maquillades, deixant de banda les mares»! 

—Ha oblidat les truges! —va bramar ert Gary. ---«Quan era jove, creia que, a la vida, els diners eren el més important. Ara que sóc gran, ho sé». (Pàg. 142) 

D'acord, però què em dónes en canvi del silenci?, havia respost l'Hortense. T'ensenyo a fer una mirada tendra amb les celles postisses et faig una french manicure. L’Hortense havia allargat les mans. 

Tret d’això... Dies i dies no fent res, a banda de llegir revistes i cuidar-se les ungles. Esperant l'Antoine, arraulida a l'hamaca. L’Antoine que treballava, l'Antoine que es desanimava, l'Antoine que es deprimia. Els problemes a causa d'aquelles bèsties repugnants que es negaven a reproduir-se i es cruspien els treballadors. El senyor Wej que amenaçava l'Antoine. L’Antoine que ja no treballava. L’Antoine que havia començat a beure. Ella s'avorria a la seva hamaca. Al final tindré monyons de tant llimar-me les ungles! No estic acostumada a la vida ociosa!

(...) 

Es va ventar amb la mà per foragitar aquell record horrible. Atroç, atroç, oblida-ho, pobreta. Va tenir una esgarrifança, va sacsejar el cap. Va palpar la taula baixa amb la mà, va agafar una cigarreta. La va encendre. Va fer una pipada. Allò era nou. No era ho per al color de la cara. Havia anomenat la seva línia de maquillatge «Belle de Paris» i el seu maquillatge de base «Lys de France», amb un dibuix molt bonic en relleu a la capsa. 

El meu  best-seller! El producte que emblanquina, allisa, unifica i maquilla alhora. Quan estava al Croco Park, es gratava el cap per mirar d'imaginar a què es podia dedicar, havia pensat en els productes de bellesa. Era el que millor coneixia, el món de la bellesa. Era coqueta i apreciava la pintura. Sobretot Renoir i les seves dones grasses, rosades. Eren impressionants, aquelles dones, no era casualitat si havien iniciat l'impressionisme, encara se'n parlava. Ho havia comentat a l'Antoine, que havia arronsat les espatlles. N'havia parlat al senyor Wei, que li havia demanat un «projecte d'explotació». Què coi és això? s'havia preguntat a ella mateixa. 

Havia començat fent un enquesta entre les xineses que vivien al Croco Park. Havia llegit a Internet que aquell era el procediment de moltes empreses estrangeres abans de llançar un producte a la Xina: passar estona amb el client per comprendre’n els hàbits de consum. Uns publicistes de la General Motors havien visitat la província de Guangxi i s'havien trobat amb uns compradors de camionetes, a la seva granja. S'havien assegut a la vorera per discutir sobre el que els clients valoraven positivament i negativament del vehícle. Ella havia fet com la General Motors. Havia xerrat amb les xineses en un anglès macarrònic havia entès que l'únic producte de bellesa que les feia somiar era el que emblanquinava la pell. White, white, repetien elles tocant-li les galtes. Estaven disposades bescanviar la seva paga per un pot de blanc. Ella havia tingut una idea genial: havia concebut un producte que servia de base de maquillatge TAMBÉ d'emblanquinador. Contenia una mica d'amoníac. Només una mica. No estava segura que fos gaire bo per a la pell, però funcionava. I el senyor Wei havia acceptat ser el seu soci. 

Aquí tot era ben fàcil. Podies produir el que volguessis, només calia que expliquessis clarament el que desitjaves pim parn pum!, la cadena de producció es posava en marxa. Preu de cost, preu de venda, beneficis, quant, how much, el càlcul es feia ràpid. No calia cap contracte. No feien cap test, no es preocupaven per saber si era bo o no per a la pell. Una prova i, si funcionava, engegaven la producció.

 El senyor Wei havia provat el producte amb les obreres d'una fàbrica. En pocs minuts s'havia exhaurit l'estoc. Havia decidit vendre el producte a zones rurals seguidament, per Internet. Li havia explicat, aclucant els ulls com escletxes de guardiola, que set-cents cinquanta milions de xinesos vivien a zones rurals, que la renda per càpita no deixava de créixer, que aquells eren els seus clients potencials. Després havia citat l'exemple de Wahaha, el primer fabricant de begudes del país, que s'havia desenvolupat a partir de les zones rurals. El màrqueting de Wahaha consistia a omplir les parets dels pobles amb el seu logo. La Mylène havia tancat els ulls, s'havia imaginat parets senceres de cases amb el morter guarnit de lliris reials, els «lys de France», i havia tingut un record emocionat per a en Lluís XVI, com si ella el restablís al tron. 

—Les multinacionals s'enfronten a un repte immens en matèria de distribució a la Xina rural —havia insistit el senyor Wei—. No hem de fer com els occidentals, que només pensen en les ciutats.  

Ella confiava en el seu soci. Ell s'ocupava de la producció, ella, de la creació. Trenta-cinc per cent per a cadascú i la resta per als intermediaris. Perquè facin promoció del nostre producte. S'ha d'untar la gent, així és com es fan les coses al nostre país, deia amb la seva ven de nas. De vegades, ella li volia fer una pregunta. Llavors ell estossegava, ben fort, en un to de reprovació, com si li prohibís de penetrar al seu domini. Hauria de malfiar-me'n, es deia ella, i no posar tots els ous al mateix cistell. En Marcel Grobz l’havia ajudat M'hi tornaré a posar en contacte, tota prudència és poca. Al mateix temps, no m'haig de barallar amb en Wei, m'ofereix inversions sucoses. Em va fer comprar accions de l’asseguradora China Life, que es van més que duplicar el primer dia de cotització! Mai no se m'hauria acudit a mi tota sola. 

Tot i que, d'idees, en tenia un munt. Aquell matí, en llevar-se, pira pam purn, havia tingut un flaix: un mòbil que faria de maquillatge de base i de pintallavis. A un costat, el teclat del telèfon, a l'altre, un estoig de maquillatge. No és una idea genial, això? 

L'hauria de patentar. Haig de pensar a telefonar a l'advocat d'en Grobz. Hola, sóc la filla d'Einstein i d'Estée Lauder! I només caldria fer-ne cinc cèntims al Mandarí Astut. (Pàgs. 151-154)

El sol s'enfilava a través de les cortines roses i dibuixava una aurora boreal a l'habitació. Quina hora deu ser? En Philippe va sentir l'enrenou del restaurant a la planta baixa. Dos quarts d’una?  La decoració de l'habitació el transportava a la realitat, li garantia que no havia somiat: es trobava realment en aquella habitació d'hotel amb la Joséphine al seu costat. Va recordar la seva cara descomposta de plaer. Estava preciosa, d'una bellesa nova, com si l'hagués dibuixat ella mateixa. Una bellesa afegida que s’havia  dipositat sobre el rostre amb la delicadesa d'una invitada d'última hora que porta algun obsequi per fer-se perdonar. Una boca que s'arrodoneix, uns ulls que s'estiren, una textura de la pell que s’afi na i  uns pòmuls que es posen alts i forts per no deixar-se dominar mai més.  

—En què penses? —va remugar la Joséphine. 

-Eau des Merveilles d'Hermès! Ja ho tinc, he trobat el nom del teu perfum! (Pàg. 456) 

L’Henriette va sortir de l'estació de metro Buzenval i va tombar dreta pel carrer Vignoles. Es va aturar davant del bloc de pisos decrèpit de la Chérubine i va reprendre l'ale. El dit gros del dret feia la guitza. La ciàtica provocava fiblades al maluc. Ja no tenia edat per agafar el metro, baixar i pujar escales, apinyar-se entre gent anónima amb aixelles pudents. Per més que es tragués el barret i es vestís amb roba barata, continuava tenint la impressió que l'observaven. Que sabien que amagava bitllets a les cassoletes dels sostenidors. S'estrenyia els braços sobre els pits prevenir l'assalt d'un moreno groller i exhibia una expressió vella malcarada que convé evitar. De vegades, quan es veia la reflectida al vidre de la finestra del metro, es feia por! I se'n tapant-se el nas amb la bufanda perfumada amb Jicky de Guerlain. Es ruixava amb Jicky quan havia d'agafar el metro. Era l’única manera de no defallir. No l'havien agredit mai i, com més a el metro, més ganyotes feia amb un posat esquerp.  (Pàg. 481)

(procedència de la imatge: enllaç)

-No sempre he sigut amable amb tu... 

-Oh! Iris! No hi fa res! 

-No he sigut amable amb ningú, però crec que esperava alguna cosa gran, molt gran, i que finalment l'he trobat. N'estic aprenent. Em desprenc de tot de mica en mica. Saps que ja no em maquillo? Un dia em va dir que no li agradaven els artificis i em va esborrar el coloret amb el seu dit. Em preparo per a ell...  (Pàg. 539) 

Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs.

-Estoy un poco trompa. Eres muy guapa, ¿por qué no te maquillas?

-No tengo costumbre.

-Yo, desde que me dejó Fernando, me pinto como un coche. Pero luego, como siempre acabo llorando, se me corre el rimmel. ¿Por qué brindamos? Inventa algo, que se te ve lista.

Carmen Martín Gaite. Nubosidad variable. Ed. Aangrama, 14º ed. Barcelona, 1993. ISBN: 8-339-0938-X. 398 pàgs.

La premsa tensiona els perfumers amb els canvis de Rajoy

ÀLEX GUTIÉRREZ | Diari Ara 19/06/2015

 Em pensava que era un fake, però no: l’Associació de Perfumeria realment va escriure una carta al govern molesta perquè des de la Moncloa es va dir que no farien “canvis cosmètics”, una denominació que troben ofensiva per al sector. La patronal perfumaire no ha tingut sort: avui dos diaris - El Mundo i El Periódico - qualifiquen precisament de “cosmètics” els canvis a la portada. Per cert, fins i tot l’ Abc renya el president popular amb “Rajoy evita el canvi i fia el futur del PP a ell mateix i la por al populisme”. La Razón, fidel escudera, sí que avalava el moviment, amb “Rajoy pren el control del PP i col·loca Moragas com a home fort”. Suposo que les associacions d’homes nyicris no trigaran a protestar per aquest “home fort” que menysté el seu col·lectiu.

L’endemà, Xeimaa es va llevar tranquil·la i lliure de neguits. Es va dir: Ha estat una veritable visió del Senyor lloat sigui per donar-me coratge en aquesta difícil missió. Tenia la convicció que els morts viuen entre nosaltres, però no els veiem. El seu pare ha vingut en el somni per animar-la a no deixar la beca, i ella no el defraudarà. Oblidarà les seves tristeses i s’adaptarà a les noves circumstàncies. Va experimentar un profund alleujament perquè havia pres una decisió, i va voler celebrar-ho. Per a les ocasions de joia, tenia els seus ritus, que acostumava a practicar amb les germanes. Va començar a preparar la famosa barreja de llimona i sucre al foc; tot seguit va entrar al bany, es va despullar completament, va seure nua al caire de la banyera i va començar a depilar-se. Assaboria amb un petit goig aquell dolor repetit, fugaç, deliciós, de la depilació. Fet això, prengué un llarg bany d'aigua calenta posant un mirament especial a fregar cada racó del seu cos fins a sentir se revifada i alliberada. Uns quants minuts més tard, Xeimaa estava dreta a la cuina representant una escena purament egípcia. Anava vestida amb una gel·laba estampada de flors petites i duia unes xancletes Khadduja de punta ampla amb quatre tires entrecreuades, que eren les que li agradaven, perquè relaxaven els dits i li permetien moure’s amb llibertat. S’havia deixat anar els cabells negres, llargs i suaus, encara humits, i havia decidit assaborir tot el que estimava. (Pàgs. 17-18) 

Va seguir al peu de la lletra totes les receptes del programa “Sit Al-Hussun”, que el canal egipci via satèl·lit emet cada dimecres. Es va treure els grans de la cara aplicant-s’hi una barreja de sal i oli d’oliva. El seu cutis s’ha tornat suau i radiant gràcies a la màscara de cogombre amb iogurt. S’ha depilat les celles amb molta cura. Suporta amb paciència l’efecte del kohl portat d'Egipte, que li produeix cremor als ulls i li fa vessar les llàgrimes a raig abans de fixar-se a les parpelles i aportar-li una esplendor encisadora. Fins i tot els seus vestits, seguint la xaria, els ha modelat afegint-hi brodats i incrustacions sobre els punys, i se’ls ha ajustat un xic, just el necessari per fer ressaltar les seves corbes sobretot els pits, esplèndids, dels quals coneix el valor, i que de vegades diríeu que s’avancen amb orgull al seu pas. Ha deixat de caminar en línia recta com els militars. Ara es balanceja i camina pausadament i amb delicadesa, a mig camí entre el coqueteig i la timidesa. Fins i tot les seves ulleres graduades, símbol de serietat i d’estudi, ara les deixa lliscar lentament sobre el nas i de sobte se les apuja amb el dit, donant-se un aire de felicitat i picardia. (Pàg. 114) 

Van sortir de l’ascensor. Emilie es va dirigir cap al final del passadís de la dreta, i Carol la va seguir. Es va aturar davant duna porta de vidre fosc que no deixava veure què hi havia al darrere. Es podia llegir un rètol escrit amb unes lletres elegants que deia: “Agència de publicitat Fernando.” Va tocar el timbre i va dir el seu nom per l’intèrfon. La porta es va obrir i va deixar veure un home d’uns quaranta anys amb els cabells recollits en diverses trenes primes i entrellaçades a l’estil africà. Pels moviments efeminats i el lleu maquillatge que portava, es deduïa que era homosexual. Fumava una cigarreta gruixuda de forma cònica que desprenia una forta olor de marihuana. Van intercanviar una expressió de benvinguda amb Emilie. El va abraçar amb força, li va petonejar les galtes i li va dir alegrement:

 -La meva amiga Carol. El meu amic Fernando.

 -Encantada de conèixer-te. Carol li va donar la mà esforçant-se a apuntar un somriure. (Pags. 248-249) 

No passa cap dia sense que Tàriq Hassib begui de la font de la felicitat. Enllesteix de pressa el que ha destudiar i es pren una dutxa calenta. Només veient-se el cos nu en el mirall, i imaginant-se el que farà poca estona després, se li encén el desig. Es pentina els cabells de dreta a esquerra per cobrir-se la calba, es ruixa el coll i la part superior del pit amb el perfum prou car Pino Silvestre i surt com un llamp. Pràcticament corre, salta. Agafa l’ascensor cap a l’apartament de Xeimaa, toca el timbre, i ella obre a l’instant. Fins i tot es pensa que l’estava esperant darrere la porta. L’aborda, l’abraça i la cobreix de petons. Ella xiuxiueja amb una veu tendra, desaprovant-lo: 

-Prou, Tariq. (Pàg. 270) 

El cap de protocol es va afanyar a anar cap al cotxe presidencial, es va inclinar força i va obrir la porta. Va aparèixer el president, i va baixar amb la parsimònia i la vanitat d’un rei coronat, dibuixant al seu rostre el famós somriure mancat d’alegria. Un somriure que fa un quart de segle va considerar apropiat per a les fotografies, de manera que mai no l’ha canviat. Vestia un conjunt gris clar d’extrema elegància, una corbata amb ratlles blanques i blaves, i sabates italianes amb una sivella lateral daurada que atreia la vista. Malgrat tot, qui vegi el president cara a cara, tot i el respecte i la por que imposa, inevitablement notarà que la seva presència és d’alguna manera artificial: els seus cabells tenyits d’un color negre intens, sobre els quals corren seriosos rumors que són -tots o en part- una perruca de la millor qualitat, la seva pell fatigada per les operacions de lífting i les fregues diàries per donar-li vigor juvenil, i la cara coberta de pel·lícules de maquillatge fi per semblar més jove a les fotos. Tota aquesta presència vidriosa, aïllada, freda i llunyana, completament mancada del més petit rastre de pols i suor, com si fos esterilitzada, deixava en qui veiés el president una sensació brusca i incòmoda com la que deixa la visió dels nounats just acabats de néixer, mentre encara són petites masses de carn sense fesomia i submergides en la mucositat de l’úter. (Pàgs. 330-331) 

Alaa Al Aswani. Chicago. (Chicago, trad. Pius Albek). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2008. ISBN: 978-84-92440-12-2. 358 pàgs.

Un esplèndid fresc sobre la lluita per la democràcia a l’Egipte d’abans de la caiguda de Mubarak. Colpidor quant als drames de l’emigració, el racisme, 

l’emancipació de la dona. Escriptura de qualitat, sap dosificar l’interès, creant un crescendo mol ben treballat. (blog Novel·la històrica)

 A ella la encontró vestida sólo con una combinación negra, tendida en la cama y fumando un cigarrillo. Exageradas añas postizas, largas y espesas, color negro (advirtió el veterano y pensó “sí, loca como una cabra” y quizá por eso la quiso un poco más, nada que ver con el sexo, a él le gustaba bufarse a hombres de  verdad). También exagerada la pintura de los labios rojo sangre y que sobrepasando demasiado la boca casi le llegaba a las mandíbulas por un lado, y al lóbulo de  la nariz por el otro. Otra ocurrencia (exagerada) haberse puesto sobre la combinación un cinto de cuero de víbora tan, pero tan ajustado, que la hacía aparecer como  inflada por arriba y por abajo. (Pàgs. 91-92) 

Como si los hombres que no las enamoraran o calentaran como locas no existieran para ellas: condenadas a la pasividad veían sólo al enemigo o al rival, reacción masculina (identificación con el agresor) a pesar de que las sometieran. Absoluta indiferencia,  comentarios tales como: “Me estaba pintando las uñas cuando apareció el camarero S… Yo acababa de salir de la bañera y estaba semidesnuda, pensando en mi papi divino, ensoñada. Sí, me sentí molesta cuando S... me sacó de mi recaliente recuerdo y trató de meterme su pobre pija en la boca. Como lo que yo quería era seguir en la mía, y no tener que aguantar ruegos y promesas, se la chupé y me tragué la leche mientras seguía pintándome y arreglándome para mi hombre, estaba apurada, todavía me faltaba depilarme”. (Pàg. 96) 

Allí encontré a un hombre primitivo frente a quien revolear mis hábitos, y me depilé él las piernas y me pinté las uñas de manos y pies y busqué de animales para untarme el culo, ¡ése sí que era Tamaño! Y me dolía, te juro, varias veces me desmayé cuando él acabó. 

–¡Mentiras! 

Dijo La voz: -Siempre mintiendo, fraile culón. (Pàg. 249) 

Éste es el resultado. Los ángeles, actores de la diferencia, mientras se maquillan -maricas sin trabajo, en su mayoría(hacinados) en los camerinos, son capaces, tanto como las actrices, de castrarse entre sí, mutilarse (castrados ya están) por un simple pote de crema o por una deuda que tenía que pagarse al amanecer, al terminar la función de la noche anterior, y todavía espera: esperan, el acreedor y el deudor y la deuda. Como fantasmas podríamos, perdido el hilo, preguntarnos impacientes, desde ahora: dónde comeremos esta noche un cráneo de tadey? (Pàg. 359) 

Osvaldo Lamborghini. Tadeys. Ed. Random House Mondadori, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-397-3026-2. 436 pàgs.

Tenia l’orella a mig pam dels meus llavis i duia un perfum anomenat Je Reviens, que normalment és l’arma preferida de Gail, la germana petita de Penelope. 

Gail, la nineta dels ulls del pare, s'havia casat amb el propietari d'un pàrquing, membre de les branques més baixes de 1'aristocràcia. Penelope, per venjar-se, s'havia casat amb mi. Però encara avui caldria tot un equip d'es­pecialistes jesuïtes per explicar el que vaig fer a continuació. 

John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàgs. 64-65.

Quan ella va entrar, embolcallada amb una bata de seda, encara conservava la lluentor que li havien deixat les cremes miraculoses en les quals havia confiat dia rere dia, any rere any, amb una fe cega, sense defalliment. Tot i que quan s’assegué, es fixà molt en la il·luminació que li oferia el llum de peu. En aquella hora i a la seva edat, la prudència li aconsellava tenir el rostre en penombra.

Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 315.

Per part de pare, el periodista i escriptor entronca amb Segura Perfumes, "els fabricants de perfum més antics de Catalunya". L'empresa va néixer amb un  laboratori munta pel meu rebesavi i durant tota la primera meitat del segle XX va ser molt potent, enre altres raons perquè tenia la representació a Espanya dels  productes cosmètics de la marca Astor. El negoci va rutllar més o menys fins als vuitanta (1980's), quan la globalització incipient va provocar un daltabaix  mundial en l'esfera de la competitivitat i els preus. "Aleshores va haver-hi el tancament de l'última fàbrica familiar", que a cals Segura es va viure amb les lògiques  tensions i dramatisme. Amb tot, actualment el pare segueix relacionat amb el negoci de perfumeria. "Ven productes d'altres marques al Próxim Orient".

Cristian Segura. La ironia angoixada. Article de Pere Antoni Pons a la revista L'Avenç, núm. 405, octubre de 2014, pàg. 44.

Vam passar tota la nit vetllant i resant el rosari al saló del primer pis, a la llum d'unes espelmes disposades, al nostre voltant, damunt les taules i la xemeneia. Els cadàvers del meu pare i del meu germà continuaven a les dependències forenses de Palerm, encara que el jutge li havia assegurat a la meva mare que, a primera  hora del matí, ens lliuraria els cossos per procedir a la seva inhumació al cementiri de la vil·la. Els meus germans Cesare, Pierluigi i Salvatore, que van tornar a  l'alba del dipòsit, ens van dir que estaven molt desfigurats per l'accident i que no seria convenient exposar-los amb les caixes obertes a la capella ardent. La meva  mare va telefonar a una funerària -que, pel que semblava, era nostra- perquè els maquilladors recomponguessin els cadàvers al màxim possible abans de portar-los a casa. (Pàg. 139)

Déu meu, una roca en moviment! El tros de pa que estava mastegant se'm va tornar amarg a la boca. Encara bo que havia comprat aquells pantalons preciosos de color gris perla! Estava contenta perquè m'havien costat molt barats i em quedaven molt bé. Amagada a l'emprovador de la botiga, jo sola davant el mirall, vaig descobrir que em donaven un aspecte juvenil que no havia tingut mai. Vaig desitjar amb tota la meva ànima que no hi hagués cap norma ridícula que em prohibís dur aquells pantalons, però, si n'hi havia, l'hauria ignorat totalment i sense remordiments. Em va venir al cap el record de la cèlebre germana nordamericana Mary Dominic Ramacciotti, fundadora de la residència romana Girls' Village, que va obtenir un permís especial del papa Pius XII per poder portar abrics de pells, i fer-se la permanent, fer servir cosmètics d'Elizabeth Arden, freqüentar l'òpera i vestir amb una elegància exquisida. Jo no aspirava a tant; em conformava amb el fet de dur uns simples pantalons -que, per cert, no m'havia tret en sortir de la botiga.(Pàg. 186)

Matilde Asensi. L'últim Cató. (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. 

En el entreacto salieron al salón privado de D’Alaqua, y allí les sirvieron champán y unos canapés que Sofía no probó para no estropearse el maquillaje ni el carmín de labios. 

Le gusta la ópera, doctora? 

Navarro, Julia. La hermandad de la sábana santa. Ed. Plaza & Janés, 26º ed. Barcelona, 2005. ISBN: 84-01-33513-2. 528 pàgs. Pàg. 270.

En últim lloc, van fer passar la Lisbeth Salander a la sala. Per bé que en Mikael estava acostumat a la capacitat de la Lisbeth per vestir-se de manera estrafolaria, es va quedar estupefactc en veure que l’Annika li havia permès presentar-se a la sala d’audiències vestida amb una faldilla curta de cuiro negre, amb la vora desfeta, i una samarreta negra que duia impresa la inscripció I am irritated i que no amagava gran cosa dels seus tatuatges. Duia botes, un cinturó amb claus i uns mitjons alts de ratlles negres i lila. Mostrava una desena de pírcings a les orelles i anells als llavis i a les celles. Els cabells li havien tornat a créixer després de l’operació de crani, formant una mena de pelussera negra i hirsuta. A més, anava maquillada a dojo. Duia una pintura de llavis grisa, les celles accentuades i més ombra d’ulls negra de la que en Mikael li havia vist mai utilitzar. En l'època en què la veia, no s’interessava particularment pel maquillatge. 

Dient~ho de manera diplomàtica, tenia un aire lleugerament vulgar. Gòtic. Semblava una vampira d’una pel·lícula de sèrie B dels anys seixantav En Míkael va observar que uns quants dels periodistes presents s’havíen quedat sense alè per la sorpresa i van mostrar un somriure divertit quan va fer la seva aparició.

Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 701.

Canvi de pell, urgent. Mentre 1'aigua agafa temperatura, em miro al mirall, nua. Després de tants mesos d'abandona­ment, estic vintage que t'hi cagues. Em sento bruta, deixada. He de fer net. Net del tot, pelar-me com una ceba.

Tanco l'aixeta, em poso el barnús i travesso el menjador rabent -A on va, aquesta xiqueta, tan arbolada?-. A veure si encara trobaré la cubeta de cera que compartíem antihigiènicament amb ma germana. I esclar, que la trobo. I també trobo una capsa de pastilles de cera mentolada. i recanvis de filtres. i les espàtules, que fan fàstic de mirar. Però és el que hi ha. La infraestructura del necesser Mary Poppins hi farà la resta.

Així que em torno a tancar al lavabo, endollo la màquina de tortures i estudio la situació. Primer, les zones sensi­bles: aixelles i engonals. Després, una passada amb la pedra tosca, cuixes, genolls, turmells amunt. Com a gran equipament, una tovallola al tamboret i una a terra. L'aparell cruix, i les pastilles de cera noves es fonen en un estany melós i aromàtic.

Al cap d'un quart, ja estic sotmetent-me a una perfecta sublimació cristiana a través del dolor: em cremo, em rostei­xo, m'escalivo. M'estiro la cera amb ràbia. Hi torno, en faig el repàs amb les pinces. La lava regalima i cau al rus de la tovallola. Quan es refredi, serà fàcil de treure. Les parts in­accessibles a la vista me les faig arribar amb un mirall, i inverteixo la direcció i rectifico, i em torno a equivocar, i torno a rectificar. Aquest és el meu projecte del dia. Estic absorta, concentrada a recuperar la pell davall de la pell: crema; tibar, estirar, els porus oberts al dolor, el formigueig de la commoció que passa. Un cop i un altre i encara un altre més. M'he de trobar, m'he de trobar. La pell enrogida, anestesia­da a l'espigoleig de les pinces. Cada centímetre és escrutat. Vull quedar neta, nova, mínima.

I finalment, després de la tempesta, la pell descansa.

Davall del raig de la dutxa queda el toc final. Amb el mirall i les tisores, amb el saló neutre i la maquineta d'afai­tar, polir, polir, trobar-me a mi mateixa, íntima i desco­berta.

Abans, quan acabava aquesta mena d'operacions, em posava davant el mirall i pensava: tant de bo em veiessis ara. El Blai potser era de viatge, potser s'havia hagut de quedar fins tard al despatx. Quant trigaràs? M'has de veure ara. Ara mateix. Perquè el temps corre i cada segon que passa m'acosto més al moment de no haver fet res. Per tu, Blai, pensava, només em faltaria afaitar-me el cap i podria tornar a l'úter.

Quan surto de l'aigua, em sento 1'aire a ran de cos. M'he d'eixugar de dalt a baix, de cap manera de baix a dalt. La meua superfície és tan sensible que sento que em podria es­tripar. A l'engonal esquerra, rosetes de sang. Pel que fa a la resta, bona feina. M'hidrato, em vesteixo, m'eixugo els ca­bells, i poso el cronòmetre a zero. Ja estic preparada perquè, d'aquí a dotze hores, m'entri l'any nou per on vulgui.

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàgs. 293-295).

Entren les dues professores de batxillerat que l'Alfons anomena Pili i Mili. El seus temes de conversa preferits són els estudiants dificils i les causes impossibles. En Pau intenta imaginar Pili i Mili un dissabte a la nit i no se'n surt. Les pro­fessores són un dels col·lectius que fa servir menys el pintalla­vis. Bé, tret de la substituta d'anglés. (Pàg. 146) 

Ningú no diría que la substituta d'anglés és professora d'insti­tut. Ni que tingui classe a primera hora, no es descuida mal de maquillar-se, pintar-se i perfumar-se. Porta talons, pentinats alts i unes faldilles tubulars que li ressalten les corbes de pin­up. Tot i no ser gaire alta; se les arregla per posar en relleu els seus encants, sobretot ami samarretes que cenyeixen uns pits que no desentonarien en un calendari Pirelli. Cisades, entallades, escotades, iróniques, rockeres: les samarretes de la substituta d'anglés s'han convertit en un dels estímuls principals que tenen per anar cada dia a l'institut els professors, els estudiants i el conserge. A les dones els suscita una ràbia sense conces­sions, que a vegades es barreja amb rampells d'admiració. 

No s'acaba de saber si és simpática o si flirteja amb tot­hom. L'Alfons ha fet circular un rumor: si vols sarau, acom­panya-la al magatzem de llibres. (Pàg. 159) 

L'endemá, en Pau va trobar la substituta d'anglés en un pas­sadís, li va agafar delicadament el colze, se la va emportar a una aula buida i li va explicar que havia deixat la Teresa. Ella va tardar una mica a reaccionar, peró ja abans que verbalitzés el seu estupor (només de veure com se li frunzia el front -ho­mogéniament maquillat , com se li enlairaven les celles -mi­nuciosament depilades-, com se li esbatanaven els ulls -en­ganxifosament enrimelats-, com se li entreobrien els llavis -color Chick Honey-) a en Pau li anava quedant una cara que només podem qualificar d'encantat. (Pàg. 179) 

Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-473-8. 328 pàgs. 

Andalusia, anys 1950

Eso le ofende siempre a Elsa. Anda diciendo que los hombres tienen aire patibularío y que su amigo el cantador de Alcalá de Guadaira le ha dicho que «el hombre y el oso cuanto más feo más hermoso». Por cierto que ese cantador baila también, pero no profesionalmente, sino como aficionado y «para los amigos». Cuando Elsa dice que las mujeres no se bañan, el de Alcalá responde: «Ni falta que hace; porque sí se bañan demasiado, se les quita la sal».

 Estos gitanos tienen respuestas para todo.

Ramon J. Sender. La tesis de Nancy. Ed. Bambú, 60ª ed., Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-8343-178-8. 320 pàgs.Pàg. 49.

Siempre se fijaba en las manos de las mujeres. Su abuela le había enseñado a que lo hiciera; le decía que reconocería con qué clase de mujer trataba por us manos. No le había fallado el consejo. Las manos reflejaban el alma de las mujeres y su condición social. La de Marta eran unas manos delgadas y huesudas, con la manicura recién hecha, y las uñas cubiertas por un ligero barniz transparente que sólo les daba brillo. 

Julia Navarro. La Biblia de barro. Ed. Debolsillo, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-9793-889-5. 768 pàgs. Pàg. 257. 

Josep Maria Espinàs. Periodista i escriptor

Un apunt sobre les ungles

DIVENDRES, 14 DE FEBRER DEL 2014, EL PERIÓDICO 

Francament, m'ha sorprès veure les ungles de la reina Sofia pintades d'un vermell radical. És innegable que això de les ungles pintades és una moda que s'està escampant. No és que sigui un fenomen massa sorprenent, perquè l'experiència ens diu que la moda és un procés de resurrecció. Allò que un dia és moda acostuma a desaparèixer -o a quedar en minoria- d'una manera inevitable, i passa a ser una raresa quan havia estat un fet habitual. 

Moda és manera, i ja sabem que les maneres de pensar, de viure, de jutjar qualsevol cosa són d'una varietat extraordinària i sovint canviants. I una moda dura fins que algú és capaç de fer voltar la roda de la moda, que com és sabut es va aturant imprevisiblement en l'ara sí, ara no. Es podria parlar de la ruleta de la moda. 

Quan jo era jove algunes senyores es pintaven les ungles de color vermell, i després va venir una llarga fase de no-pintura. Pintar-se les ungles ja no era distingit, el que s'imposava era la naturalitat. El que era fresc, autèntic, senzill. L'únic artifici sotmès a les mans era, a vegades, aplicar a les ungles femenines un esmalt gairebé transparent.

Les ungles d'alguns animals, que en diem urpes, tenen una missió de defensa i d'atac. No crec que les noies i les senyores d'avui necessitin les ungles-urpes per protegir-se de res. Homes i dones tenen avui uns altres recursos per defensar-se i per capturar. 

Les ungles humanes són eines de treball, que ens ajuden quan hem de fer petites i diverses operacions, sovint domèstiques. Però ara la funció útil de les ungles s'ha vist superada per la funció decorativa. He vist noies amb les ungles pintades intensament de verd, de negre, de blau, de lila. Les mans fortament acolorides que reclamen l'atenció.

Tinc la impressió que em costaria molt -almenys a mi- acariciar una mà que posa una barrera tan intensament acolorida al suau progrés dels meus dits. 

La primera vegada que la Soraya el va rebre, portava els llavis pintats de vermell i els ulls molt ombrejats. Com que a ell no li agradava la sensació enganxosa del maquillatge, li va demanar que se'l tragués. Ella el va obeir, i mai més no es va presentar maquillada. Aprèn de pressa, és dòcil, mal·leable.

J.M. Coetzee, Desgràcia. (Desgrace, trad. D. Udina) Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 11).

Quan tenia setze anys, el pare em va prohibir pintar. Em va fer pujar a dalt a treure’m el maquillatge abans de deixar-me sortir.

-Nadia, pensa un mica, si totes les dones anessin amb la cara pintada no hi hauria selecció natural. El resultat inevitable seria que l’espècie s’aniria enlletgint. I tu no vols pas que passi això, oi que no?

Tot un intel·lectual. Per què no podia ser un pare com qualsevol altre i dir, senzillament que no li agradava?I ara mira-te’l, li cau la bava mirant aquesta meuca russa pintada com un quadre. O potser és tan curt de vista que ni tant sols s’ha adonat que porta maquillatge. Potser és que pensa que va néixer amb aquests llavis de color rosa perla i els ulls pintats a l’estil Cleopatra.

Marina Lewycka. La petita història dels tractors en ucraïnès. (A Short History of Tractors in Ukrainian, trad. Joan Puntí). Ed. La Campana, Barcelona, 2006, 2ª ed. ISBN: 84-95616-88-2. 380 pàgs. Pàg. 95.

El seu esmalt d’ungles era d’un color rosa glaçat; feia joc amb el seu pintallavis, que era d’un rosa argentat. L’estíu del 1958, és possible que Marion Cole fos una de les dones més boniques del mon.

John Irving. Una dona difícil (A Widow For One Year), trad. Ernest Riera. Ed. 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-4769-9. 646 pp. P. 42.

Georges Perec. La vida instrucciones de uso. La Vie Mode d'Emploi. Ed. Anagrama, Barcelona, 2011, 11ª ed. ISBN: 978-84-339-2058-4. 638 pàgs.

De 1833 a 1975, un edifici és testimoni dels avatars d'un aficionat a la construcció de puzzles. Es desenvolupa una sorprenentment trama amb una quantitat ingent de personatges. Té un valor tan enciclopèdic aquesta novel·la que caldria un esforç paral·lel per a  sintetitzar la seva impressionant qualitat. És honesta, culte i feliç. Una veritable joia, deixa en ridícul tota aquesta subliteratura dels llibres d'autoajuda, remarca la condició superior de la literatura: deixar registre, ser font de la història. Per a estudiosos del detallisme i les descripcions. Hi ha poca violència, és polifònica, si bé té un protagonista: Bartlebooth, és el narrador qui deixa al lector -momentàniament- en la seguretat que durant molt de temps, mai no assolirà una tasca tan productiva. Apareix molt poc el pronom Jo. No apareixen més que residualment els diàlegs. Els apunts sobre distints àmbits que interessen aquí són directament inabastables, infinit. Per això, s'escanegen a les envistes de traslladar algun dia tot aquest volum preciós.

Atenció als altres bolcs i llocs: moda, pentinat, maquillatge, art, història, protocol... Per una vegada estic estabornit davant de tanta eficàcia, un esglaó de la cursa cap a l'essència de la persona: la llibertat.

Repassant quin enllaç de la Viquipèdia podia col·locar, anoto:

1. El seu domini essencial del llenguatge, a més de novel·lista creà mots encreuats;

2. La marca dels antecedents jueus, cosa que no fa present mai en aquesta obra;

3. El judici contundent a favor seu dels admirats Roberto Bolaño i Italo Calvino (vegeu la història d'un trapezista de les pàgines 65-67 recorden El baró rampant);

4. Les múltiples referències al Renaixement; 

5. Una citació de l'obra:

"La historia de los Gratiolet viene a empezar como la del marqués de Carabas pero acaba mucho peor: ni los que lo tuvieron casi todo ni los que no tuvieron casi nada triunfaron en la vida."

6. Com que el puzle és protagonista, també deixaré dos magnífics exemples gràfics de la seva utilització: la Viquipèdia i una imatge del web.

Aquest era Georges Perec

https://emprenem.ara.cat/empreses/secrets-nivea-crema-llauna-blava-ja-posaven-teus-avis_1_4912294.html 

Una molt bona informació del diari Ara, cliqueu amunt.