Silvia Rueda

Nació en Valencia, vivió en Benimàmet y estudió en Paterna. Silvia procede de una familia humilde, su abuelo trabajaba en el puerto de Valencia y el resto de la familia trabajaba en el mercado, tenían una tienda en Benimàmet.

Siempre le ha gustado estudiar y sacaba buenas notas. El primer año de instituto lo cursó en Campanar. Después se cambió al IES Barri del Carme, donde hizo amigas que a día de hoy sigue teniendo. Le gustaban las matemáticas y la física pero cuando acabó los estudios no sabía qué camino tomar. En aquel entonces, la gente decía que quien sacaba buenas notas debía estudiar Teleco, que era lo que estaba de moda, pero ella apenas sabía de lo que trataba la carrera. Pensó hacer matemáticas o física, pero se decantó más hacia informática porque le gustaba resolver problemas y lo quería poner en práctica.

De primera opción puso Teleco y después informática en la Universidad de Valencia y finalmente informática de la UPV. No entró a Teleco y fue a la Universidad de Valencia. Decidió estudiar informática y acabó siendo su mejor decisión.

Comenzó haciendo trabajos en temas de realidad virtual, haciendo simuladores de conducción, de tren y hasta grúas de puerto, donde volvió al lugar de trabajo de su abuelo. Después comenzó a dar clases de ingeniería de programas. Después tuvo un hijo y eso le cambió mucho la vida, hubo una Silvia "prehijo" y una Silvia "posthijo", el planteamiento de las cosas le cambió totalmente a mejor, le hizo aprender mucho y no considera que en su caso, la maternidad haya sido un obstáculo, sino una oportunidad para aprender, para cambiar y para superarse. En el 2015 comenzó a ser directora del departamento de informática, en el cual ya hay 100 personas de las cuales 70 son hombres. Esto ha sido la "norma" desde que entró en la carrera.

Una parte de su trabajo consiste en transmitir esta experiencia a las chicas para darles una visión de que la informática es una herramienta para muchas cosas diferentes y que all final hay tecnología en todas partes. Entonces es cuando comenzó a hacer actividades para promover la igualdad de las mujeres en STEM.

No ha encontrado ninguna dificultad en los estudios o en el trabajo por ser mujer. Estudió en la primera promoción de la Universidad de Valencia y antes de acabar la carrera ya habían compañeros que estaban trabajando. Silvia ya tenía trabajo antes de salir de la Universidad por lo que no fue complicado conseguir un puesto en una empresa.

Al comenzar la carrera eran 20 chicas pero empezaron a ser menos y en el acto oficial de finalización del primer año acabaron siendo 3. No ha sido discriminada, pero sí que con el tiempo su visión de la realidad no es la misma que cuando era estudiante. Pero si recapacita, hubo situación que seguramente sí que fue discriminada pero en ese momento no le pareció algo hiriente. A veces en clase, aunque tuviese vergüenza, preguntaba las dudas que tenía, y en aquel entonces no sé entendía mucho que una chica hiciera eso y eran más las chicas las que de alguna manera se burlaban de ella.

Decidió dejar de lado su trayectoria como investigadora para estar con su hijo y fue una suerte, ya que ella pudo decidirlo y hay muchas otras mujeres que no pueden. Pudo continuar dando clases pero dejó la parte de investigación. Si hubiese dedicado más tiempo a la investigación tendría más publicaciones pero no le habría dedicado ese tiempo a su hijo y es lo que le pasa a muchísimas mujeres.

No ha recibido ningún premio como tal pero por lo que hicieron a la ETSE si que recibieron el premio igualdad. Después recibieron otro del colegio de Telecos.

Cuando acabó la carrera y entró a trabajar hicieron muchos proyectos en empresas e instituciones. Por ejemplo, la de las grúas en Sevasa, les hicieron un conjunto de simuladores. Ella hacía la parte de los gráficos. De ese tipo han hecho muchos, por ejemplo, para los tranvías de la Generalitat de Valencia, para el País Vasco también trabajaron. Después hizo proyectos de innovación en su centro y ya desde hace un tiempo participan en distintos tipos de proyectos para fomentar la igualdad de la mujer en el campo STEM.

Ahora por ejemplo, participa en el "Genios" que organizan a chicas que estudian en la ETSE para que vayan a centros de primaria, mayoritariamente con niñas y niños en riesgo de exclusión social y les enseñan a programar con Scratch. Empezaron a estudiar cuál era la causa del problema y encontraron que el problema aparece desde los 6 años, todo lo que viven en casa, la televisión,etc, les afecta y les hace pensar que no son suficientemente inteligentes, que los más inteligentes son los chicos. Por lo que piensan que es necesario hacer proyectos que vayan dirigidos a chicos y chicas porque hace falta que las chicas se den cuenta de que pueden hacer todo lo que quieran, al igual que los chicos. Así es como comenzó el proyecto de 'Girls 4 STEM'.

1. Podries fer-nos una petita presentació sobre tu? (Nom, edat, procedència, treball).

• Vaig naixer a València i vivia a Banimamet. Vaig estudiar a Paterna, vinc d’una família molt humil, el meu iaio treballava al port de València, els altres eixien als mercats, tenien una tenda a Benimamet. Sempre m’ha agradat molt estudiar i treia bones notes pero m’agradava molt parlar, m’aburria una miqueta en clase. Aleshores totes les notes eren sempre igual “trau molt bones notes pero parla massa en clase” i per eixe comportament no em veien a mi en classe com a una xiqueta de molt bones notes. De fet quan estava a la EGB, estaba en setè, vaig fer una sentada al meu col·legi perque eixe any no ens deixaven participar al festival. Quan vaig anar a l’institut vaig anar el primer any a Campanar pero era tot el dia i em costava molt anar i tornar en el metro, aleshores em vaig anar al que ara és el IES Barri del Carme, ahí vaig passar-ho molt bé, vaig fer molt bones amigues que encara hui en día les tinc. La veritat és que no sabia que estudiar, m’agradaven les mates, la física i quan vaig terminar no tenia ni idea de que estudiar, en aquella época la gent deia que les persones que treien bones notes tenien que estudiar teleco, això és el que estava de moda pero jo no tenia ni idea de que era teleco ni res i no ho veia clar. Aleshores vaig pensar de fer mates, de fer física, … i va arribar un amic de la família i em va dir “I per què no estudies informàtica?” i jo com que el que m’agradava era resoldre problemes i volia posar en pràctica vaig dir “ Estaria bé” i de fet, vaig demanar com a primera opció teleco perquè era el que la gent deia i després vaig posar informàtica en la Universitat de València i després informàtica de la UPV. No vaig entrar en teleco, vaig anar al politècnic i a mi alló em va semblar molt gran i no me imaginava allí i vaig decidir estudiar informàtica i va ser la meva millor decisió perquè em vaig adonar de que a mi lo de teleco no me n’anava i estudiar informàtica a mi m’ha donat la possibilitat de fer moltíssimes coses i de com que reinventar la meva trajectòria i a lo que m’estava dedicant i la veritat es que resoldre problemes he tingut que resoldre molts. Vaig començar fent treballant en temes de realitat virtual, fent simuladors de conducció, de tren, fins i tot de grues del port. Així que vaig tornar al lloc de treball del meu iaio i després ja vaig començar a donar classes de ingeniería del programa i la veritat és que em va agradar moltissim el de ficar ordre, posar les coses, intentar trobar la millor solució em va fascinar. Vaig intentar apropar el meu treball a la meua investigació i la meua docència i ahí vaig continuar molt de temps. Després també vaig tindre un fill, això va canviar-me la vida moltíssim perquè hi ha una Silvia “prefill” i una Silvia “postfill”, el meu plantejament de les coses va canviar totalment per a millor, el meu fill em va permetre aprendre moltíssim i no considere que la maternitat en el meu cas haja sigut un obstacle. Ha sigut una oportunitat per a aprendre, per a canviar i per a superar-me com a persona. De fet, vaig aprendre coses de educació, el meu fill va a un col·legi Montessori perquè m’agrada moltíssim i tot això ho he pogut també incorporar al meu treball día a día. En el 2015 vaig començar a ser la directora del departament d'informàtica, que es un departament que ara som ja vora 100 persones i som com 70 homes i no arriba a un 21% de dones. Això es algo que ha sigut la norma desde que vaig entrar en la ingeniería, pero la veritat és que m’agrada molt el meu treball i la darrera part en la que em dedique és que jo volia tota aquesta experiència transmitir-la a les xiquetes i donar-lis una visió de que la informàtica és una ferramenta per fer moltíssimes coses diferents, pot fer un simulador, pot fer tot el que te done la gana perquè al final hi ha tecnologia darrere de totes les coses i és quan vaig començar fent activitats per promoure la igualtat de les dones en les STEM.

2. Has trobat alguna dificultat a l’hora de trobar treball per ser dona?

• La veritat és que no, és a dir, jo vaig estudiar en la primera promoció de la Universitat de València, quan vam acabar de fet ja havia companys que estaven treballant abans de terminar la carrera. Aleshores vaig decidir quedarme en la Universitat, en van oferir quedar-me, clar jo tenia feia abans d'eixir aleshores no va ser complicat. Sí que sé, no sé si era perquè era dona el tracte era diferent, jo al ser el tercer expedient de la meua promoció, sí que és de veres que els que estaven treballant abans de jo eren homes.

3. Quantes éreu a classe?

• Jo crec que varem començar amb vint xiques però vam anar sent poques i al acte oficial, quan vam acabar el primer any vam ser tres xiques, damunt encara eixe día les altres xiques no van poder anar, aleshores era jo amb tota la resta de xics.

4.Has sigut discriminada en els estudis per ser dona?

• Jo no vaig trobar que estiguera discriminada, pero sí que és veritat que és algo que jo he après amb el temps, és a dir, la meua visió de realitat no és la mateixa ara. Quan jo estava estudiant, si recapacite en situacions que vaig viure doncs igual sí, però en aquell moment jo no les vaig viure com dolentes. Sí que és de veres que a mi m’ha costat molt portar-me bé amb les xiques que no sé perquè em portava millor amb els xics. Jo he tingut sempre una personalitat de tirar endavant, de preguntar molt, encara que tinguera vergonya em la guardava, si tinc un dubte, tinc que preguntar i això en una xica no s’entenia massa. Erem més les xiques les que de alguna manera es burlaven de mi quan parlava a clase perquè quan preguntava sempre hi havia un murmull i eren més les xiques que els xics. Després vam tindre una situació problemàtica quan estava a tercer, sempre he estat a l'associació de representants i uns dels professors que tenia em va pillar entre els dos edificis que tenen física i me'n va agafar del braç i em va dir “tu mai arribaràs a cap lloc en aquesta universitat” bé, jo crec que ja he demostrat que no tenia raó. Això em va passar per ser dona? Jo crec que a un xic no li haguera dit això, almenys d’aquesta manera. De fet he viscut més situacions d’aquest tipus sent directora del departament que abans perquè jo no m'ho esperava de companys que em digueren “es que si tu sigueres el director del departament de fa molts anys quan jo estava estudiant a ell sí que li haguessin fet cas, pero no perquè sigues dona sinó perquè eres molt jove” a vore, si aquell era més jove que jo.

5. Que opines del sostre de vidre?

• Sí, jo vaig decidir deixar a banda la meua trajectòria com a investigadora per estar amb el meu fill, va ser una sort, perquè jo vaig poder decidir-ho, hi han moltes dones que no poden. Jo vaig poder continuar treballant donant classe pero clar jo vaig deixar de banda tota la part de la investigació. Això significa que ara estic acreditada com a professora titular pero encara no ho sóc, si jo haguera dedicat més temps a la recerca tindria més publicacions pero no li haguera dedicat aquest temps al meu fill, i és el que ens passa a moltíssimes dones. De moment la realitat és que a la societat actual les cures tant dels xiquets com dels majors les tenim les dones i crec que mentre que no es canvie la percepció que tenim no canviarem res, és a dir, els nostres fills i les nostres filles el que necessites és a la seva família a prop.

6. Has participat en algun projecte?

• Sí, quan jo vaig acabar la carrera i vaig entrar a treballar vam fer molts projectes en empreses i en institucions, per exemple el que vos deia de les grues del port era en Sevasa la institució de les grues del port de València que li vam fer un conjunt de simuladors. Jo feia la part del gràfics, de eixe tipus de projecte hem fet moltíssims, hem fet per als tramvies de la Generalitat Valenciana, per al País Basc també vam treballar. Vam tenir uns autobusos, de eixos tipus de projectes en empreses he treballat en molts. Després he fet projectes d'innovació en el meu centre i ja desde fa uns anys participe en distints tipus de projectes per fomentar la igualtat de la xiqueta i la dona en totes les STEM. Participem en l’11 de febrer i fem polítiques dins de l'escola tècnica superior d'enginyeria per afavorir la entrada de mes xiques. Ara per exemple que vinc d’Alacant, això és un altre projecte en el que participe que és el “Genios” que el que organitzem és a les xiquetes que estudien a la ETSE per a que vagen a centres de primaria, majoritàriament amb xiquets i xiquetes en risc d’exclusió social. Els ensenyen a programar amb scratch, perquè vam veure que arribàvem tard quan anavem a les xerrades de secundaria ja veiem que si anaven als més menuts sí, pero si anàvem als més majors ja no hi havien xiques perquè ja havien triat i ja havien desaparegut. Vam començar a estudiar de veres quina era la causa del problema i vam trobar que el problema apareix a partir del sis anys, hi ha diferents estudis que demostren que des dels sis anys tot el que viuen en la seva casa, en la televisió, els afecta i els fa sentir que no son prou intel·ligents, que els molt intel·ligents son els xics i clar com es pensa que per a estudiar tecnología son carreres molt difícils. Si elles no son inteligentes no tendrán que triarles i els estudis diuen que es per aixà. Aleshores, vam decidir anar a les xiquetes i als xiquets, perquè fa falta que les xiquetes s’adonen que poden fer tot el que vulguen i els xiquets també. És molt fàcil viure la vida des del punt de vista de que ja te ho donen, és a dir, si és difícil posar-se les ulleres morades sent una xica, sent un xic jo crec que és encara més difícil perquè tu estàs acostumat a que et donen les coses i plantejar-te que el que tu tens son privilegis i no drets és complicat. Aleshores pensem que és necessari fer projectes que vagin dirigits a xics i a xiques, a banda de que fa moltíssima falta gent que es dedique a les tecnologies perquè hi ha tecnología darrere de tot el que es fa. Aleshores així és com vam començar el projecte de Girls 4 STEM.

7. Has rebut algun premi pel teu treball?

• Jo com a Silvia no, tot el que vam fer a la etse si que ens van donar el premi equit@t i després fa uns dies ens van donar per al projecte pero a tot el que fa l’universitat també un premi del col·legi de telecos.

8. Una frase que et definisca.

• Jo soc molt inconformista perquè no m’agraden les coses perquè sí i crec que tenim que intentar canviar les coses, a mi m’agradaria deixar-le al meu fill un món una miqueta millor.

Twitter: @sruedapascual

Instagram @sruedapascual

LinkedIn

Web

Correo