Ramon Llull

Escriptor, filòsof, místic, missioner... Ramon Llull fou el primer autor que, en plena Edat Mitjana, decidí emprar una llengua vulgar -el català- i no el llatí, en la composició d'obres filosòfiques i científiques. Té, doncs, un excepcional interès no solament per aquest fet, sinó, sobretot, per l'alta qualitat literària que donà als seus escrits, per la novetat del seu pensament i per la gran aventura que tot plegat representa. Si la llengua de la prosa lul·liana és un català net i puríssim, no s'esdevé el mateix amb la seva poesia, que acusa una profunda influència occitana -reminiscència del trobador que probablement fou Llull de jove.

D'ESPERANÇA

Quan par[1] l'estela[2] en l'albor[3]

e s'aparèllon[4] tuit[5] li flor

que el sol montiplic[6] llur color

d'esperança,

mi[7] vest[8] alegrança[9]

d'una douçor,[10] confiança

que hai[11] en la Dona d'amor;

e adoncs[12] deman[13] confessor,

a tuit m'acús per pecador,

e que ell me man[14]

que reta[15] tot lo dan[16]

que hai[17] donat gran, en pecant,

a cells[18] qui estan servidors

de la Regina de valors,

per ço que n'esper tal secors[19]

que a null[20] pecat

no sia obligat,

pus que[21] en sia ben confessat.

[1] par: apareix.

[2] estela: estrella.

[3] albor: alba.

[4] s'aparèllon: s'aparellen, es preparen.

[5] tuit: totes.

[6] montiplic: multipliqui.

[7] mi: me.

[8] vest: vesteix.

[9] alegrança: alegria.

[10] douçor: dolçor.

[11] hai: tinc.

[12] adoncs: llavors.

[13] deman: demano.

[14] man: mani.

[15] reta: reti.

[16] dan: dany.

[17] hai: he.

[18] cells: aquells.

[19] secors: socors.

[20] null: cap.

[21] pus que: ja que.

2. Transcriviu el poema de Ramon LLull al català modern.