Pebrots

Li agraden les elevades temperatures i es cultiva a l'estiu tot i que no és tan exigent en calor com les altres hortalisses d'estiu. En el cultiu en balcons a vegades les arrels pateixen l'excés de calor i és més productiva a finals d'estiu. Les varietats italianes són més productives i rústiques que les vermelles.

Es pot sembrar o trasplantar quan les temeperatures són suaus, a l'abril-juny. La planta és bastant gran, necessita uns 50 cm de separació. La collita pot començar a partir d'un mes del trasplantament i s'allarga fins a la tardor.

És originària de la zona dels Andes, a Amèrica. Es cultivava des de molt antic, fa més de 9000 anys, a les civilitzacions centre i sudamericantes. Actualment forma part molt important de la cultura gastronòmica d'Hispanoamèrica, especialment les varietats picants.

És un cultiu que no sol presentar gaires problemes. L'excés de sol pot provocar el planxat del fruit, que és un problema estètic.

L'excés de temperatura i reg irregular pot provocar avortament floral.

Es pot veure afectat per pugó i alguna eruga.

Les varietats de pebrots són molt diverses i és complicat classificar-les. Una primera diferenciació seria entre varietats dolces i varietats picants.

Dins les varietats dolces hi hauria les de fruit vermell i carnós, que es solen consumir en fresc. Un altre grup de varietats dolces, serien els pebrots italians, menys carnosos i més allargats, que es cullen verds i s'utilitzen per cuinar.

Hi ha varietats com els pebrots del Piquillo, petits i vermells, que s'utilitzen per fer conserves. Les varietats picants s'anomenen també bitxos, solen tenir una forma més allargada. N'hi ha de vermells i de grocs.