Herba dels canonges

No s'adapta bé a la calor i la falta d'aigua, per tant cal cultivar-la a la tardor i hivern. Es sembren de llavor a partir de mitjans d'estiu, quan les temperatures comencen a ser més fresques. Es sembra en files o a voleig i s'aclareixen deixant uns 10cm entre plantes. Com que la llavor germina amb dificultat és interessant posar-les en remull un o dos dies abans de la sembra. Es cull fins a la primavera ja que amb l'arribada de les primeres calors la planta espiga.

Originaria d'Europa i coneguda des de fa segles, era cultivada com a enciam d'hivern fins que va decaure el seu ús durant els segles XVIII i XIX degut a l'aparició de varietats d'enciam adaptades a l'hivern. El seu nom fa referència al seu cultiu en els horts dels monestirs. Fins fa poc era bastatnt desconeguda però en els darrers anys s'ha tornat a posar de moda a les cuines dels països europeus.

Com que és un cultiu petit es pot cultivar entre els espais d'altres plantes de cicle més llarg com porro, nap, pastanaga o col.

És una bona font de betacarotè, vitamina C i àcid fòlic. Te propietats diürètiques, depuratives i laxants. S'utilitza fresca en amanides. No es conserva bé i cal consumir-la de seguida després de la collita. Potser aquesta és una de les causes de que no s'hagi estès gaire la producció i la comercialització d'aquesta planta.