Api

Es cultiva a primavera. També aguanta bé les baixes temperatures i es pot cultivar a la tardor. El fred de l'hivern pot induir a la formació de flor prematura.

Es sol començar amb planter ja que la germinació és lenta. Les varietats verdes, que són més grans, es trasplanten a una distància de 40cm i les varietats daurades, més petites, a uns 25 o 30cm.

És una planta molt exigent en humitat. Durant el cultiu és important no oblidar el reg.

Es pot realitzar una collita esglaonada durant varis mesos, tallant fulles a mesura que ens facin falta a la cuina.

És una planta mediterrània però també es troba de forma silvestre a algunes regions de l’Àsia. Era coneguda des d’antic però el seu cultiu no es va practicar fins el s.XVI a Itàlia.

És molt rica en substàncies i olis essencials que li donen un aroma molt característic. Conté moltes substàncies anticancerígenes. És baix en carbohidrats i ric en vitamina C, àcid fòlic i alguns minerals (potasi, calci i sodi). Hom creu que té propietats afrodisíaques.

Es pot consumir fresc o cuit com a condiment.

Associacions de cultiu

Es compatible amb cols, rave, tomàquet, porro, cogombre, enciam o pèsol. Cal evitar les plantes de la mateixa família com la pastanaga o el julivert.

Pertany a la família de les Umbel•líferes, igual que la pastanaga i el julivert. El nom científic és Apium graveolens.

És una planta bianual. Durant el primer any desenvolupa una roseta de fulles carnoses que són les que s’aprofiten pel consum. Durant el segon any la planta floreix.