Cultiu, associació de cultius, La farigola a l’hort, malalties i plagues, propietats i usos, utilització i receptes, principals principis actius

Farigola

Cultiu

Tipus de terra: prefereix les terres seques, pedregoses i assolellades

PH: entre 5.5 i 6.5

Creixement: És preferible podar-la poc i frequentment al llarg de la primavera i l’estiu

Llum: a ple sol. És una planta molt rústica i mediterrània, el que fa que aguanti molt bé estius i hiverns sense necessitat de gaires atencions (sempre i quan assegurem que no s’hi estanca l’aigua en èpoques de pluja)

Part útil: tiges i fulles (fresques i seques) i les summitats florides dessecades.

Sembra: Plantació per llavor d’abril a maig (i fins i tot més tard). Cubrir-les amb poca terra i regar cada dia (amb aspersió o amb regadora fina). En “planter”, mai sembra directe. Per divisió de mates de novembre a març, enterrant les tijes de 10 a 15 cm. Per esqueix: la farigola ha d’estar en activitat vegetativa. L’arrelament es produeix aproximadament als dos mesos i es posen preferiblement a principis de primavera o bé a la tardor.

Recol·lecció: segons la tradició, Divendres Sant, a recollir farigola al camp! Aquesta relació ve donada per la fase lunar: divendres sant sempre és proper a un dia de lluna plena (les festes de Pasqua es celebren sota la llum de la primera lluna plena de la primavera). La lluna plena altera la saba i a més, és en aquesta època quan la planta es troba en el període màxim de floració, que es mantindrà fins als voltants de juny. Després de assecat natural, una simple batuda assegura la separació de les fulles de les tiges. Les fulles són tamisades i garbellades

Associació de cultius

En general és compatible amb totes les plantes, a més de funcionar com a repel·lent d’algunes plagues, amb el que es pot emprar com a “barrera” natural; és efectiva amb aranyes, pugons i alguns fongs. Trasmet a les hortalisses el seu poder antibacterià. Prop de les patates contra la bacteriorsis. S’associa bé amb la col i en repeleix l’oruga típica.

La farigola a l’hort

Malalties i plagueses

És una planta molt resistent a l’atac de plagues i malalties, encara que és recomanable evitar l’excés d’humitat, que podríen ocasionar fongs. A vegades apareixen en la part superior d’algunes branques, un engrogiment de les fulles, un fong que ataca les arrels. S’ha de desinfectar el sòl. No s’ha de confondre amb el groc típic que produeix després de la floració.

Propietats i usos

És antibacteriana, antisèptica, expectorant, antiespasmòdica, hiperèmica, antihelmíntica, carminativa, diürètica, tònica i energètica tant a nivell físic, mental i emocional. Diu el refranyer que amb farigola, malves i grans de rosari es planta un ric herbolari.

Utilització i receptes

Culinàries: La farigola és un ingredient bàsic en la cuina catalana, espanyola, francesa, portuguesa i en general, en tots els pobles mediterranis. Encara que sigui saborosa no domina i es barreja bé amb altres herbes i espècies. Un parell de propostes culinàries com la tradicional Sopa de farigola o la coca d’oli amb farigola de l’alta Segarra. Dues de les principals propietats de les sopes de farigola són les digestives i antidiarreiques; si et fa mal el païdor, la farigola és el millor. Finalment, la farigola també és troba present en molts dels licors d’herbes tradicionals de la terra i de manera protagonista en la Frigola eivissenca i l’aiguardent de farigola de la Garrotxa i la Selva. Finalment és un fantàstic condiment per adobar olives i per fumar aliments combinant-la amb romaní.

En ús intern destaquen les seves propietats digestives. Prendre una infusió mitja hora abans dels àpats redueix les flatulències i alleuja els còlons irritables. Igualment, les seves propietats tòniques en el sistema nerviós central la fan recomanable en casos d’astènia primaveral.

També en infusió se’ns presenten les seves propietats expectorants, gràcies al timol present en fulles i tiges, especialment quan la planta és florida. En aquest cas s’acostuma a afegir una mica de suc de llimona i mel, molt recomanable contra els catarros bronquials, les infeccions del pit, faringitis (per la gola, farigola),… i és que alleuja la tos sense suprimir-la (el que és bo ja que la tos ajuda a l’eliminació de toxines)

En casos d’úlceres estomacals ajuda en la seva cicatrització: preparar dues cullerades de mel en rama, dos d’orenga, dos de farigola, dos de menta i dos d’anisos. Barrejar les herbes dins d’un pany. Preparar una infusió i prendre una cullarada de la barreja resultant després dels menjars.

Per la cura de la boca, gràcies a les seves propietats antisèptiques, s’empra en l’elaboració de dentifricis i elixirs bocals casolans; fer glopejades amb la seva infusió és positiu en casos de nafres bocals, gingivitis i piorrea. Juntament amb arrel de tormentil·la (Potentilla erecta) ajuda a prevenir la càries. Per aquests casos fer bullir 25 grams de farigola i 25 d’arrel de tormentil·la durant 7 minuts, deixar reposar uns altres 15 i embotellar (en recipient fosc). Fer tres glopejades al dia després de rentar-se ‘profundament’ les dents.

En ús extern, estimula la circulació capil·lar. Introduir dos manats de farigola i dos més de romaní en una ampolla de litre. Afegir alcohol de baixa graduació (entre 20 i 30º) fins cobrir les herbes, tancar i deixar macerar durant una setmana a la nevera. Escolar i aplicar diàriament al cap amb un lleu massatge (aplicació d’ús prolongat). En casos d’irritació vaginal, al Pallars es feien banys de seient amb una cocció de malves, farigola, ceba i fulles de noguer, per tal d’alleugerar la picor.

En l’actualitat diversos estudis recullen l’eficàcia de les infusions de farigola, emprat com a col·liri, en els casos de conjuntivitis, amb resultats més positius que amb la tradicional camamilla.

Aquesta funció antisèptica, juntament amb l’efecte desodorant, la fan apropiada per al rentat de lesions cutànies com ferides, furóncols oberts i fins i tot l’herpes zòster. Per aquests casos es realitza una decocció lenta de les summitats florides. Igualment és aconsellable per el tractament d’altres afeccions dèrmiques, com el peu d’atleta (maceració de 250 grams de farigola en 750 d’oli durant 21 dies) o per a les berrugues (maceració en alcohol), malgrat que hi ha altres tractaments més eficaços per aquestes últimes. Per els rodadits (o voltadits) submergir el dit afectat en una infusió de farigola, cada hora, durant 4-5 hores (es pot aprofitar la mateixa infusió)

Finalment, la infusió de farigola aplicada sobre la pell es fa servir com a repel·lent d’alguns insectes com les vespes, mosquits, puces,… i esmicolada entre els llibres els preserva d’alguns dels insectes que s’alimenten del paper.

Principals principis actius

Farigola, frigola, friula, timó, timonet, tomell, estremuncell… Thymus vulgaris, Thymus officinali. Etimològicament es recull del grec Thymos “vàlua” (medicinal) i del provençal fragare ‘flairar’ (perfumar) dos dels grans usos que ha tingut aquesta planta des de l’antiguitat: l’empraven els antics egipcis barrejada amb altres ingredients per embalsamar els morts. A l’antiga Grècia l’utilitzaven com a perfum durant els banys i també, al cremar-la, com a encens als temples i altars. Probablement foren els romans els qui estengueren el timó per Europa, i l’introduïren en la gastronomia, principalment en el formatge i els licors. Durant l’Edat Mitjana, cavallers i guerrers duien brodat el dibuix d’una farigola en les vestidures ja que es considerava que donava valor al portador. Una llegenda cristiana narra que, quan José de Arimatea va portar el Sant Calze a Montserrat, els àngels van voler oferir una prebenda als visitants de la muntanya, poblant les vessants amb farigola, perquè l’aspecte d’aquesta en flor, recorda el Sant Grial.

• • • Olis essencials: Timol (20-55%), p-cimè (14-45%), carvacrol (1-10%), gamma-terpinè (5-10%), borneol (8%) i linalol (8%).

    • Flavonoides. Luteolina, apigenina, naringenina, eriodictol, cirsilineol, salvigenina, cirsimaritina, timonina i timusina.

    • Àcids fenòlics derivats de l’àcid cinàmic. Àcid cefeic i rosmarínic (0.15-1.35%)

    • Triterpens. Àcid ursòlic (1.9%) i àcid oleanòlic (0.6%).

    • Saponines.

    • Tanins

Toxicitat: En dosis normals el seu ús no té cap toxicitat. S’ha de vigilar quan es fa ús elevat de l’oli essencial, pel seu contingut en timol, que pot produir hipertiroïdisme o intoxicació, per irritació de l’aparell digestiu. No emprar mai per via interna durant l’embaràs (és estimulant uterí i pot provocar contraccions), ni en casos úlcera o problemes cardíacs.