Primer missatge

Hola, nois i noies de la meva estimada Lacetània:

    Em dic Sàlix, i sóc un guerrer iber de la tribu dels lacetans. Això vol dir que dec tenir més de dos mil dos-cents anys!!! Catúfols i Esclofolles, ja sé que és difícil de creure!. Ni jo mateix ho acabo d'entendre. Però és tan cert com que l'aigua del mar és blava i la lluna de color blanc. Per Tatutis que no menteixo!. I és que m'ha passat un cas com un cabàs. I qui no s'ho vulgui creure que vagi a jeure. I qui em vulgui escoltar, molt bé que farà:

    Resulta que fa molt, molt de temps, quan Jesús encara no havia nascut i sa mare ni festejava, jo, en Sàlix, vivia feliç i content amb la meva gent en un poblat de la Lacetània. El poblat estava situat dalt d'un turó, anomenat Cogulló, i protegit per una muralla. Des d'allí dominàvem bona part de la vall del riu Llobregat i del que ara s'anomena Pla de Bages que, dit de passada, és situat al bell mig de Catalunya. 

[Per cert, us heu preguntat mai què hi ha al bell mig de Catalunya?]

    Però bufaven mals aires per al poble iber. Els romans de Roma s'havien fet amos del mar (Mare Nostrum li deien) i ara volien ser els amos de les terres interiors. Els ibers, però, no els ho deixaríem gens fàcil. Sabíem que els laietans de l'altre costat de la Muntanya Sagrada (ara en dieu MontSerrat) havien estat sotmesos i que les tropes romanes pujaven pel Llobregat. Els lacetans del Cogulló els plantaríem cara. Però semblava que els romans ens tenien respecte i no volien lluitar. Ens van rodejar i assetjar, tot esperant que la gana i el cansament ens rendissin. Després d'uns dies de setge  mentre feia guàrdia, de nit a la muralla, vaig rebre un fort cop al cap. Tan fort que vaig perdre el coneixement i no l'he recuperat fins fa pocs dies.    Quan he recuperat el coneixement, no m'ho podia creure: Les muralles, les cases, els carrers, les sitges, els forns, la gent... No en quedava res. Només runes i herbotes. Des del turó vaig mirar la vall que tenia als meus peus. No semblava la mateixa: Havia aparegut una muntanya blanca més alta que el meu Cogulló. Al costat del riu vaig veure uns camins amples i grisos on hi corrien uns animals estranys i sorollosos... 

    Després d'uns dies de confusió i desesperació vaig conèixer en Marc i la Laia, uns eixerits vailets excursionistes que m'han explicat que tot allò dels romans havia passat fa molt de temps. Que la muntanya blanca eren les deixalles de les mines de potassa de Sallent. Que els camins grisos s'anomenen carreteres i que els animalons són cotxes i camions. Ells m'han ensenyat la llengua que parleu i m'han iniciat en aquesta cosa tan màgica i sorprenent que s'anomena Internet i que em permet comunicar-me amb amics i amigues de la Lacetània i de més enllà.    De mica en mica vaig entenent aquest complicat món en què viviu, però em costa més que una divisió per deu xifres. Estaré molt content de fer nous amics i amigues que m'ajudin a redescobrir la meva nova Lacetània.  Escriviu-me dient qui sou, a quina escola aneu i en quin poblat viviu. També em podeu enviar una foto. Prometo contestar-vos i explicar-vos tot allò que faci.            

 Fins aviat!!!                      

                SÀLIX

Posdata: Al bell mig de Catalunya hi ha la lletra L (de Lacetània, evidentment!) Paraula d'iber.