Missatge 7

NAMASTÉ, galifardeus d'escola!

    Ja fa força dies que hem arribat al començament de la morrena de la glacera del Khumbu on hem instal·lat el Camp Base. Ara es pot dir que comença la feina més dura i delicada de l'expedició: Anar instal·lant i equipant els altres quatre camps d'alçada. Per fer-ho comptem amb la imprescindible i valuosa ajuda dels xerpes. Aquests esforçats col·laboradors tenen un profund sentiment religiós de la vida. Moltes de les seves creences i cerimònies em recorden les que teníem i fèiem al meu poblat del Cogulló abans de la romana visita. Els xerpes no comencen mai l'escalada sense demanar a la deessa mare del món, Sagarmatha, que sigui generosa i  permeti a l'expedició trepitjar el seu cobejat i sagrat cim, en una cerimònia molt emocionant, que tot seguit us explico: 

    Entre tots els membres de l'expedició es construeix un altar amb pedres de la morrena de la glacera. De l'altar i amb l'ajuda de pals es pengen unes banderoles d'oració budistes que onegen constantment en totes direccions. Al peu de l'altar s'encenen unes branques verdes i aromàtiques de ginebró que hem recollit durant la marxa d'aproximació. En una taula davant de l'altar s'han dipositat les ofrenes per complaure a la deessa Sagarmatha: la tsampa i el txang. (La tsampa és com una mena de coca feta amb farina d'ordi, mantega de iac i te ensucrat; el txang és una mena de cervesa feta a partir de la fermentació de l'arròs). Davant la taula es col·loquen: el sirdar, o cap dels xerpes, un xerpa que fa de pare espiritual i el cap de la nostra expedició (és a dir en Ton). Mentre es reciten cants religiosos (Om mani padme hum) es llencen grapats d'arròs sobre l'altar. Quan s'acaben els càntics s'enlairen les banderes del Nepal i Catalunya i es canten els himnes dels dos països. Seguidament, el xerpa que fa de pare espiritual ens unta el front amb farina d'ordi. En acabat tots mengem la tsampa i el txang. 

    Aquí s'hagués acabat la cerimònia si no fos perquè a algú (no diré noms) li va quedar un budell buit i va treure llangonissa, pa amb tomàquet i cava. No cal dir que la gresca i la xerinola es va allargar una bona estona, sobretot perquè s'hi van anar afegint membres d'altres expedicions veïnes, cadascú portant menjar i beure del seu país. Quan va amagar-se el sol i la temperatura va baixar de valent la cerimònia es va donar per acabada i el personal va anar desfilant cap a les respectives tendes. Va haver-hi més d'un que li va costar trobar la seva, però és que a 5300 metres el mal d'altura comença a fer estralls ;-) 

    A hores d'ara hem pogut instal·lar els camps: I (al capdamunt de la cascada de la glacera del Khumbu), el camp II (en ple circ de la glacera, en l'anomenada Vall del Silenci) i el camp III (en plena paret del Lhotse). Ens falta instal·lar l'últim i definitiu camp IV al coll Sud, abans de poder demanar a la deessa Sagarmatha si ens vol fer el favor de deixar-nos trepitjar el seu capcurucull. 

    Això que, així explicat en quatre ratlles, sembla bufar i fer ampolles està costant molts esbufecs i  carregar moltes ampolles d'oxigen. A mesura que augmenta l'alçada realment es nota l'aire tan prim que sembla que no n'entri gens als pulmons. El ritme de la respiració i dels batecs del cor es fan més ràpids per poder absorbir i transportar a les cèl·lules oxigenoadictes el poc oxigen que entra. A partir dels 8000 metres segurament serà necessària l'ajuda de les ampolles d'oxigen per poder fer l'últim esforç. Qualsevol moviment requereix un esforç mental i físic esgotador. Ara mateix ja no em queden forces per continuar escrivint...

SÀLIX (El Ciberiberesgotat)

Namasté, leucocitos escolares!

    Ya hace unos días que hemos instalado el Campo Base en la morrena del glaciar de Khumbu. Ahora es cuando empieza la parte más dura y delicada de la expedición: Instalar y equipar los cuatro Campos restantes. Para hacerlo contamos con la inestimable y valiosa ayuda de los sherpas. Estos esforzados colaboradores tienen un profundo sentimiento religioso de la vida. Muchas de sus creencias y ceremonias me recuerdan las que hacíamos en mi poblado del Cogulló antes de la romana visita. Por ejemplo: Los sherpas no empiezan  nunca una escalada sin pedir a la diosa madre del mundo Sagarmatha, que sea generosa y permita que un puñado de mortales pueda pisar su sagrada cima. Dicha petición se realiza en una ceremonia que os cuento a continuación: 

    Una vez instalado el campo Base, con piedras de la morrena del glaciar se construye un altar. Del altar cuelgan unas pequeñas y multicolores banderolas de oración que ondean a los cuatro vientos. Al pie del altar se encienden unas ramas verdes de aromático enebro, que hemos recogido durante la marcha de aproximación. En una mesa delante del altar se depositan las ofrendas para la diosa Sagarmatha: la tsampa i el tchang. (La tsampa es como una torta hecha con harina de cebada, manteca de yac y te azucarado; el tchang es una especie de cerveza hecha a partir de la fermentación del arroz). Delante de la mesa se colocan: el sirdar, o jefe de sherpas, un sherpa que hace de padre espiritual y el jefe de nuestra expedición (Ton). Mientras se recitan los cánticos budistas (Om mani padme hum) se lanzan puñados de arroz sobre el altar. Cuando finalizan los cantos se izan las banderas del Nepal y Cataluña y se cantan los himnos de los dos países. A continuación el sherpa que ejerce de padre espiritual nos unta la frente con harina de cebada. Finalmente, todos comemos la tsampa y bebemos el tchang. 

    Normalmente, aquí acaba la ceremonia, pero alguien (no diré nombres) tuvo la brillante idea de sacar longaniza, pan con tomate y cava, con lo que el jolgorio y la algarabía estuvieron asegurados durante bastante tiempo; especialmente cuando se fueron añadiendo miembros de las expediciones vecinas. Cuando se puso el sol y el frío arreció, el personal fue desfilando hacia sus respectivas tiendas. Alguno hubo que tardó lo suyo en encontrarla, pero es que a 5300 metros los mareos y pérdidas de memoria son frecuentes ;-) 

       Hasta ahora hemos podido instalar los campos: I (en lo alto de la cascada del Khumbu), el Campo II (en pleno circo del glaciar, en el llamado valle del Silencio), el campo III (en plena pared del Lhotse). Nos falta instalar el cuarto, último y definitivo campo en el Collado Sur, antes de pedir el permiso definitivo a la diosa Sagarmatha, para que nos deje profanar su cima. 

    Esto que explicado así parece coser y cantar, ha costado la "torta un pan". A medida que aumenta la altura, el aire se hace tan delgado que parece que no quiera entrar en los pulmones. El ritmo de la respiración y de los latidos del corazón se vuelve más rápido para poder absorber y transportar a las células el escaso oxígeno disponible. Cualquier movimiento requiere un esfuerzo mental y físico agotador. En estos momentos ya no me quedan fuerzas para continuar escribiendo...

SÁLIX (el Ciberiberagotado)