Missatge 3

    Hola Internetaires de casa nostra! 

     Avui comencem amb un enigma: Endevina, endevinalla quin és el cim més dur de tots els cims? (Pista: No és l'Everest  i cal tenir una ment molt constructiva per endevinar-lo) 

     De mica en mica em vaig mentalitzant que aviat seré a "la muntanya mare de totes les aigües" doncs aquest és el significat de la paraula Himàlaia. 

     En tot el món hi ha 14 muntanyes de més de 8.000 metres, i, ves per on,  totes són a la gran serralada de l'Himàlaia, repartides entre el Nepal, Tibet i Pakistan. L'Everest és la més alta, de 8.850 m segons l'últim mesurament. Es veu que tota la serralada va creixent lentament per no sé quin galimaties de dues plaques que xoquen... (Jo encara no ho he acabat d'entendre, així és que demaneu que us ho expliqui el vostre mestre/a, que per això cobra. Si ho arribeu a comprendre, m'ho expliqueu, eh!) 

     Everest és el nom que van posar-li els anglesos (era el cognom del topògraf en cap de l'Índia quan es va fer el primer mesurament) però els tibetans, que hi eren abans i estan al Nord, en diuen Jomolungma que vol dir "Deessa mare del món". Els nepalesos, que estan al Sud, en diuen Sagarmatha que vol dir: "Muntanya que cap ocell pot sobrevolar" 

     He pogut comprovar que les principals dificultats que es poden presentar en l'ascensió d'una muntanya poden ser tècniques (parets verticals, gran desnivell...) o meteorològiques (vent, fred...). Hi ha força muntanyes que tenen unes parets més inclinades que l'Everest. Hi ha també llocs on el vent i el fred és tant o més fort que a l'Everest. El que fa especialment dura l'ascensió del "sostre del món" és quan totes aquestes dificultats s'esdevenen a més de 8000 m. d'alçada. 

     Es veu que en aquesta alçada l'aire conté només un terç de l'oxigen que podem estar respirant nosaltres ara mateix. Els pulmons i el cor han de fer hores extres per trobar i transportar a tot el cos l'escàs oxigen inspirat. Amb tan poc oxigen, el cervell, el nostre ordinador central, es veu afectat per "l'efecte 8000" i les facultats mentals es veuen seriosament disminuïdes. 

    Els nostres "perifèrics" també tenen problemes: El fred i la deshidratació fa que la circulació sanguínia a les mans i els peus es vegi col·lapsada com la Comarcal 1411 un cap de setmana qualsevol, amb el consegüent risc de congelacions. 

    Un entrenament pràctic i diari per enfortir la circulació de la sang i prevenir el risc de congelacions a les mans, consisteix a rentar els plats amb aigua calenta i esbandir-los amb aigua freda. (No cal dir que les dones dels expedicionaris estan encantades amb aquesta pràctica tan casolana :-). Si ho proveu, al cap d'un mes no necessitareu els guants ni per anar a esquiar! 

     En resum: Per fer el cim de l'Everest, a més de tenir una bona preparació tècnica, física, mental i humana -que tenim de sobres tots els membres de l'expedició, i digueu-me "xulo" si voleu-  cal realitzar una bona aclimatació del cos a l'alçada, portar un bon suplement d'oxigen en forma d'ampolles i esperar que els 10s de la meteorologia i la fortuna aquell dia estiguin de guàrdia. (Total res, quatre cosetes!) 

     Bé, per avui ja us he "enllustrat" prou. Me'n vaig a provar de rentar els plats amb els peus. Desitgeu-me sort. Fins a la propeeraaaa! 

               Sàlix (El Ciberiberest)

PD. El cim més dur de tots és el ciment. :-@@@@ 

Hola Interneteadores de lengua cervantina! 

    Hoy comenzamos con un pedazo de enigma: ¿Adivina, adivinanza, cuál es la cima que todos debemos hacer al menos una vez en la vida? 

    Poquito a poco me voy mentalizando que pronto voy a estar en "la montaña madre de todas las aguas", ya que este es el significado de la palabra Himalaya. 

    En todo el mundo hay 14 montañas de más de 8000 metros, y mira tú por donde, todas están en la cordillera del Himalaya, repartidas entre el Nepal, el Tíbet y Pakistán. El Everest es la más alta con 8.850 m. según la última medición. Por lo visto toda la cordillera va creciendo lentamente por no sé que galimatías de dos placas que chocan... (Yo, la verdad, no lo he entendido, pero si se lo preguntáis al "enteradillo" de la clase -vuestro/a maestro/a- seguro que os lo explica. Si lo llegáis a entender me lo decís, ¡eh!) 

    Everest es el nombre que le pusieron los ingleses (era el apellido del topógrafo jefe de la India cuando se hizo la primera medición oficial) pero los tibetanos, que estaban primero y viven al Norte de la montaña, la llaman Jomolungma que quiere decir "Diosa madre del mundo". Los nepaleses, que están al Sur, la llaman Sagarmatha que significa "La montaña que ningún pájaro puede sobrevolar". 

    A lo largo y ancho de mi duro entrenamiento he podido comprobar que las principales dificultades que puede presentar la escalada de una montaña pueden ser técnicas (paredes verticales, grandes desniveles...) o meteorológicas (viento, frío...). Es cierto que existen unas cuantas montañas con unas paredes más difíciles que las del Everest. También hay lugares donde el viento y el frío son tanto o más fuertes que en el Everest. Lo que hace especialmente dura la ascensión del "techo del mundo" es que todas esas dificultades se producen a más de 8000 m. de altura. 

    Parece ser que a esta altitud, el aire contiene tan solo una tercera parte del oxígeno que podamos estar respirando nosotros en este momento. Los pulmones y el corazón van como locos para encontrar y transportar el escaso oxígeno inspirado. Con tan poca oxigenación, el cerebro, que es nuestro ordenador central, se ve afectado por el "efecto 8000" y las facultades mentales quedan seriamente disminuidas. 

    Los otros "periféricos" no lo pasan mejor: El fuerte frío y la deshidratación hacen que la circulación sanguínea en las manos y  los pies quede colapsada como Internet en hora punta, con el consiguiente riesgo de congelación. 

    Un buen entrenamiento para fortalecer la circulación de la sangre y prevenir el riesgo de congelaciones en las manos consiste en enjabonar los platos con agua caliente y enjuagarlos con agua fría. (No es necesario decir que las mujeres de los expedicionarios están encantadas con tan hogareña práctica :-). 

    Resumiendo que es gerundio: Para coronar el Everest con éxito, aparte de tener una buena preparación técnica, física, mental y humana -que tenemos sobradamente todos los expedicionarios, y llamadme "chulín" si queréis- es necesario realizar una muy buena aclimatación a la altura, disponer de un buen suplemento de oxígeno en forma de bombonas y esperar que los dioses de la meteorología y la fortuna estén de guardia el día señalado. (Totà: cazi nà!) 

    Bien, por hoy ya os he ilustrado suficiente, ¿no? Voy a probar de lavar los platos con los pies. ¡Deseadme suerte!

                Sálix (El Ciberiberistoide)

PD: La cima que debemos hacer alguna vez es la del "cimanterio" :-@@@@