Missatge 6

  NAMASTÉ! 

        Avui començo amb una salutació nepalesa. Amb la Nima estem aprenent moltes coses dels seu país (Nepal) i del seu poble (el xerpa). Seguidament us en faig cinc cèntims (Bé, potser seran vint duros): 

        Els xerpes són originaris del Tibet (xerpa en tibetà vol dir: poble de l'Est). Fa uns 500 anys però, van haver d'emigrar cap al Sud, i es van establir a les valls properes a l'Everest. Actualment el cor del poble xerpa és a la Vall de Khumbu, al Sud de l'Everest; justament la vall per on fem la marxa d'aproximació i aclimatació. La llengua sherpa, al contrari de la tibetana, no és una llengua escrita (els ha faltat un Pompeu Fabra, ves per on). Per això una mateixa paraula  podem trobar-la escrita de diferents maneres segons la transcripció fonètica de la llengua en que es faci. 

        Les activitats tradicionals del poble xerpa són la ramaderia i l'agricultura. La ramaderia està basada sobretot en el iac, una mena de barreja de bou i búfal. Del iac, com del nostre porc, se n'aprofita tot; fins i tot les cagarades! Com que a certa alçada l'única vegetació possible són  líquens i molses, i la llenya escasseja, a les llars xerpes per escalfar-se cremen les tifarades seques de iac . Pel que fa a l'agricultura els conreus principals són els d'arròs, ordi, patates, llegums i te. 

        Actualment bona part de les famílies xerpes  viuen de les expedicions caçamuntanyes (com ens anomena, burleta, la Nima). Els coolies són els homes i dones xerpes que transporten, amb ajuda de iacs o sense, el material de les expedicions fins al Camp Base. Els xerpes d'altura, dirigits pel sirdar, són aquells que dominen la tècnica d'escalada i ajuden a instal.lar els diferents camps d'alçada i a fer el cim si convé. Els xerpes que aconsegueixen fer el cim de l'Everest, són anomenats tigres. Això els dóna un gran prestigi i són els més buscats (i ben pagats) per les expedicions. L'avi de la Nima va ser el primer tigre de la història, el pare de la Nima també ho ha sigut i el germà gran, l'Ang Tensing, espera ser-ho amb nosaltres. El rècord d'ascensions a l'Everest el tenen precisament dos tigres: els llegendaris Ang Rita i l'Apa Xerpa, amb 10 ascensions cada un. 

        Durant la nostra marxa d'aproximació vam estar a Namtxe Bazar, la capital de la Vall de Khumbu. Allí vam trobar-nos una altra llegenda viva de l'Himàlaia: Sir Edmund Hillary. Aquest agraït i infatigable jovenet de 83 anys passa llargues temporades al Nepal on continua la seva humanitària tasca de construcció d'hospitals, escoles, ponts, canalitzacions d'aigua potable... A l'acomiadar-nos ens va desitjar les tres esses alpines: Salut, Seny i Sort. 

        L'endemà vam arribar a Thyangbotxe on ens esperava la resta d'expedicionaris i una caravana de més d'un centenar de iacs que ens portaran tot el material fins al Camp Base. En aquest poble va passar una cosa que us he d'explicar: 

        A la tarda tots els expedicionaris i sherpes vam anar a visitar el gompa (monestir) budista. Allí vàrem tenir l'honor de ser rebuts pel gran lama, el qual va posar sobre les espatlles del cap de l'expedició, en Ton, el tashi kattah, una mena de bufanda de seda blanca que s'ofereix en senyal de benvinguda o de comiat. Després de beneir-nos ens va oferir a tots el sundi, un cordonet de color safrà, que portem tots al voltant del coll per tal que les divinitats xerpes ens protegeixin. Seguidament els lames van entonar repetidament un mantra (oració) budista: Om mani padme hum! En acabar, va passar una cosa sorprenent: El gran lama, que m'havia estat mirant fixament tota l'estona, s'aixecà de la seva posició de lotus i es dirigí cap a mi. M'acaricià la barba i els braços, va estrènyer les seves mans contra les meves i digué unes paraules que no vaig entendre. A continuació va juntar les seves mans i amb un somrís als llavis acotà el cap. Aleshores girà cua i, amb pas lent però decidit, desaparegué darrera d'una porta. 

        Quan vam ser fora del monestir la Nima ens va interpretar el que havia passat: Resulta que els xerpes són barbamecs, és a dir no tenen gaire pèl al cos (mira, ningú és perfecte). I es veu que jo, en Sàlix, sóc, amb diferència, el més pelut de tots els alpinistes que han passat pel monestir des que en Hillary va perdre el piolet a l'Everest. Això em converteix, als ulls dels xerpes, en un parent llunyà del Ieti, el llegendari i enigmàtic habitant de les neus perpètues de l'Himàlaia. El que m'havia dit el gran lama era que l'expedició tenia molta sort de tenir un exemplar tan llanut com jo, i que per aquesta raó estava segur que podríem comptar amb la simpatia, vigilància i protecció del Ieti, l'invisible i pelut home de les neus. 

        Després d'això, podeu comptar els comentaris i la conya que he d'aguantar dels meus companys ("Sàlix, dolça companyia, no ens abandonis ni de nit ni de dia" "Jo vull dormir sempre amb en Sàlix" "Si et trobes el teu cosí Ieti, dona-li records de part nostra"). Sabeu què els contesto jo? Doncs un mantra budista que diu: 

                                    !! SETEYNUP REF A UENA 

        Si en voleu saber el significat llegiu-lo de dreta a esquerra. 

        Fins al Camp Base cibercompanys! 

         Sàlix (El Ciberiberieti)

 NAMASTÉ! 

        Hoy empiezo con un saludo nepalés. En compañía de Nima estamos aprendiendo muchas cosas de su país (Nepal) i de su pueblo (sherpa). Enseguida os lo cuento: 

        Los sherpas provienen del Tíbet (sherpa en tibetano quiere decir pueblo del Este). Hace unos 500 años tuvieron que emigrar hacia los valles cercanos al Everest; precisamente por donde estamos haciendo nuestra marcha de aproximación y aclimatación. La lengua sherpa, al contrario de la tibetana, no es una lengua escrita. Es una lengua solamente hablada. Por eso una misma palabra la podemos encontrar escrita de muy diferentes maneras según la transcripción fonética de la lengua en que se haga. 

        Las actividades tradicionales del pueblo sherpa son la ganadería y la agricultura. La ganadería se basa principalmente en el yak, una especie de mega-mix entre el búfalo y la vaca. Del yak, como de nuestro cerdo, se aprovecha todo, ¡hasta los excrementos! Como que a cierta altitud no crecen bosques y la leña escasea, en los hogares sherpas queman los excrementos secos de yak para calentarse. Por lo que respecta a la agricultura, cultivan principalmente: arroz, cebada, patatas, legumbres y té. 

        En la actualidad buena parte de las familias sherpas viven de las expediciones cazamontañas (como nos llama, con guasa, Nima). Los coolies son mujeres y hombres sherpas que transportan, con ayuda de yaks o sin ella, todo el material de las expediciones hasta el Campamento Base. Los sherpas de altura, dirigidos por su jefe o sirdar, son aquellos que dominan la técnica de escalada y ayudan a instalar los distintos campos de altura y subir a la cima si hace falta. Los sherpas que consiguen llegar a la cima del Everest se llaman tigres. Eso les da un gran prestigio y son los más buscados (y bien pagados) por las expediciones. El abuelo de Nima fue el primer tigre de la historia, su padre también lo ha sido y su hermano, Ang Tenzing, espera serlo con nosotros. El récord de ascensiones al Everest lo poseen precisamente dos tigres: los legendarios Ang Rita y Apa Sherpa, con 10 ascensiones cada uno. 

        Durante nuestra marcha de aproximación estuvimos en Namche Bazar, la capital del Valle de Khumbu. Allí pudimos conversar con otra leyenda viva del Himalaya: Sir Edmund Hillary. Este agradecido e infatigable jovencito de 83 años pasa largas temporadas en el Nepal donde continúa con la humanitaria tarea de construcción de hospitales, escuelas, puentes, instalaciones de agua potable... Al despedirnos nos deseó las tres eses alpinas: Salud, Sensatez y Suerte. 

        Al día siguiente llegamos a Thyangboche donde nos esperaba el resto de la expedición y una caravana de más de un centenar de yaks que nos transportarán, en sus recios lomos, todo el material hasta el Campamento Base. En este pueblo ocurrió algo que tengo que contaros: 

        Por la tarde fuimos a visitar su monasterio (gompa) budista. Allí tuvimos el honor de ser recibidos por el gran lama, que impuso a Ton, como jefe de la expedición, la tashi kattah, una especie de bufanda de seda blanca que se ofrece como muestra de hospitalidad. Después de bendecirnos a todos nos ofreció el sundi, un cordón del color del azafrán, que nos pusimos alrededor del cuello para tener la protección de las divinidades sherpas. Seguidamente, los lamas entonaron repetidamente el mantra budista: Om mani padme hum! Al finalizar los cantos ocurrió algo sorprendente: El gran lama, que había estado mirándome fijamente todo el rato, se levantó de su posición de loto y se dirigió hacia mí. Me acarició los brazos y la barba, apretó sus manos contra las mías y dijo unas palabras que no entendí en absoluto. A continuación juntó sus manos y con una sonrisa en los labios inclinó hacia delante su rapada cabeza. Entonces se dio la vuelta y con paso decidido desapareció tras una puerta. 

        Cuando hubimos salido del monasterio, Nima nos interpretó lo sucedido: Resulta que los sherpas son lampiños, es decir que tienen poco vello en el cuerpo. Y por lo visto, yo, Sálix, soy con diferencia, el alpinista más peludo de los que han pasado por el monasterio desde que Hillary puso los pies en el Everest. Eso me convierte, a los ojos de los barbilampiños sherpas, en un pariente lejano del Yeti, el legendario y enigmático habitante de las perpetuas nieves del Himalaya. Las palabras que me había dirigido el gran lama fueron para decirme que era una gran fortuna que la expedición contara con mi peluda presencia, pues estaba seguro de que podíamos contar con la simpatía, vigilancia y protección del Yeti, el invisible y peludo hombre de las nieves. 

        Después de esto, podéis imaginaros los comentarios y el cachondeo que tengo que soportar de mis compañeros ("Sálix, eres nuestro ángel de la guarda", "Yo quiero dormir siempre con Sálix", "Si ves a tu primo Yeti, dale muchos recuerdos") Yo les contesto con un mantra budista que dice así: 

                        ¡¡¡ SATEÑUP RECAH A SODOT SORI !!! 

        (Si queréis saber su significado, no tenéis más que leerlo de derecha a izquierda.) 

           ¡Hasta el Campamento Base cibercompañeros! 

        Sálix (El Ciberiberyeti)