Missatge 5

 Hola, quitxalla! Finalment ja he arribat a Katmandú. 

    Estic una mica enfadat amb els meus companys d'expedició perquè no em van avisar que les finestres dels avions no es poden obrir. Quan vaig pujar a l'avió a Barcelona vaig seure al costat d'una finestra per poder-hi treure el cap si em marejava. Doncs bé, vaig estar mig viatge intentant obrir la maleïda finestreta; i l'altra meitat de viatge barallant-me amb les hostesses que m'ho volien impedir. Mentrestant els companys expedicionaris petant-se el cul de riure. Són molt de la broma aquests alpinistes! Ja veurem si a 8000 m tenen tantes ganes de riure! 

    Bé, la qüestió és que ja som a Katmandú sans i estalvis. Ens hi estarem 3 o 4 dies, els necessaris per enllestir tota la paperassa dels permisos, comprar el menjar que falta i fer les gestions necessàries per enviar les tres tones de material en helicòpter fins a Thyangboche (3867 m). Els expedicionaris anirem en avioneta (Oh, no!) fins a Lukla (2800 m) on començarem a peu la marxa d'aproximació i aclimatació fins al Camp Base (5400 m). 

    A la vall de Katmandú l'ètnia dominant és la newar amb una merescuda fama de tenir uns bons artesans de la fusta, la pedra i el bronze. No és casual, doncs, que Katmandú en llengua newarí vulgui dir "temple de fusta". Per conèixer bé la ciutat, que té uns 400.000 habitants i està a 1300 m. d'alçada, hem llogat unes bicicletes i l'hem recorreguda de cap a cap. 

    El dia que vam arribar se celebrava la festa Holi dels colors, una mena de correaigua i correcendra multicolor. La gent des de les finestres i terrasses llença aigua tenyida de tots els colors imaginables. Els que són de secà en lloc de llençar aigua llencen cendra o terra de colors. Ja us podeu imaginar com vàrem quedar. Fins i tot l'arc de Sant Martí sentia enveja de nosaltres! 

    Com que no em vull enrotllar com la sandàlia d'un romà explicant tot el que hem fet, només us faré cinc cèntims de la visita que vàrem fer a la Daleki Primary School(Escola de la LLuna) de la Fundació que dóna cobertura als amics de la Vicky Sherpa. Fou la mateixa Vicky (Victòria Subirana) la que ens va estar ensenyant i explicant tots els entrellats de l'escola. 

    A l'escola hi assisteixen uns 150 alumnes procedents dels barris més pobres. El cost de la seva educació és pagat per padrins del nostre país. L'escola vol ser un exemple d'integració, respecte i tolerància en acollir alumnes i mestres de totes les ètnies, castes i religions del Nepal. Si veiéssiu la il·lusió i l'esforç que posen aquests marrecs per aprendre, més d'un quedaria avergonyit. Penseu que per tots aquests nens i nenes uns llapis de colors i un full de paper són unes eines tant novedoses i engrescadores com per a vosaltres ho pugui ser un ordinador multimèdia amb impressora i escànner. (Us ho diu un ignorant iber tecno-reciclat que encara ara al·lucina mandonguilles amb tanta tecnologia!) 

    A l'escola hem conegut la Nima, una antiga i avantatjada alumna que casualment aquell dia havia vingut per visitar els seus antics companys i mestres. La Nima és de Gorak Shep, petit poblat d'ètnia sherpa de la Vall del Khumbu, als peus del Sagarmatha. Tots els homes de la seva família (avi, pare, tiets, cosins, germans) s'han dedicat a fer de camàlics de les expedicions que volen fer algun cim de l'Himàlaia. Xerrant, xerrant, hem descobert que un avi de la Nima va acompanyar a Edmund Hillary en la primera ascensió a l'Everest. (poca broma!). I també, que un seu germà ens acompanyarà a nosaltres en l'intent de fer el mateix cim. (que petit que és el món). 

    Com que hi ha hagut molt bon rotllo entre nosaltres, la Nima, aquesta petita i prima  noieta sherpa de llargs i brillants cabells negres, s'ha ofert a fer-nos de guia i ens ha ensenyat tots els racons més interessants de la ciutat.  La seva simpatia, el seu somriure i els seus ullets negres, ametllats i dolços com garapinyades, ens tenen a tots el cor robat!

        Fins a la propera! 

        SÀLIX (El Ciberiberanimat)

¡Hola peña cibernética! Finalmente, he llegado a Katmandú. 

    Estoy un poco mosqueado con mis compañeros de expedición por no haberme avisado que las ventanillas de los aviones no se pueden abrir. Cuando en Barcelona subí al avión tomé asiento al lado de una ventana para poder sacar la cabeza en caso de marearme. Pues bien, estuve medio viaje intentando abrir la maldita ventanilla; y la otra mitad de viaje peleándome con las azafatas que intentaban convencerme de lo contrario. Mientras, mis compañeros expedicionarios desternillando de risa. ¡Son muy cachondos los alpinistas! ¡Ya veremos si a 8000 m. tienen tantas ganas de guasa! 

    Bueno, lo importante es que ya estamos en Katmandú totalmente ilesos. Permaneceremos el tiempo necesario para resolver la cuestión de los permisos, comprar los alimentos que faltan y hacer las gestiones necesarias para enviar las tres toneladas de material en helicóptero hasta Thyangboche (3867 m.). Los expedicionarios volaremos en avioneta (Oh, no!) hasta Lukla (2800 m.) donde iniciaremos, a pie, la marcha de aclimatación y aproximación hasta el Campamento Base (5400 m.) 

    En el Valle de Katmandú los newares son la etnia dominante, con una merecida fama de ser unos buenos artesanos de la madera, la piedra y el bronce. No en vano Katmandú en lengua newarí significa "templo de madera". Para conocer la ciudad, de unos 400.000 habitantes y situada a 1300 m. de altitud, hemos alquilado unas bicicletas y la hemos recorrido de cabo a rabo. 

    El día que llegamos celebraban la fiesta Holi de los colores. Una especie de orgía de agua, ceniza y color. La gente desde ventanas, patios y terrazas tira agua teñida de los mas variopintos colores. Los que no tiran agua tiran ceniza o tierra de color. No hace falta deciros como quedamos. ¡Hasta el arco iris tenía envidia de nosotros! 

    Como que no quiero enrollarme como la sandalia de un romano, solamente os contaré la visita que hicimos a la Daleki Primary School (Escuela de la Luna) de la Fundación que da soporte a los Amigos de Vicky Sherpa. La misma Vicky (Victoria Subirana) fue la que nos estuvo explicando todos los intríngulis de la escuela. 

    A la escuela asisten unos 150 alumnos procedentes de los barrios más pobres y marginales. El coste de su educación es sufragado por padrinos de nuestro país. La escuela quiere ser un ejemplo de integración, respeto y tolerancia al acoger alumnos y maestros de todas las etnias, castas y religiones del Nepal. Si vierais el esfuerzo e ilusión que ponen estos chiquillos en aprender, más de uno se sonrojaría. Pensad que para esos niños y niñas unos lápices de colores y una hoja de papel son unas herramientas tan novedosas y motivadoras como puedan ser para vosotros un ordenador multimedia con impresora y escáner. (¡Os lo dice un ignorante íbero tecno-reciclado que todavía alucina pepinillos con tanta tecnología punta!) 

    En la escuela hemos conocido a Nima, una antigua y aventajada alumna que casualmente había venido para visitar sus antiguos compañeros y maestros. Nima es de Gorak Shep, pequeño poblado sherpa del Valle de Khumbu, a los pies del Sagarmatha. Todos los hombres de su familia (abuelo, padre, tíos, primos y hermanos) han hecho de porteadores de las expediciones que quieren hacer alguna cima del Himalaya. Hablando con Nima hemos descubierto que su abuelo  acompañó a Edmund Hillary en la primera ascensión al Everest (¡poca broma!) y también, que un hermano suyo nos acompañará en nuestra expedición (¡el mundo es un pañuelo!). 

    Como que en seguida hemos sintonizado muy bien, esta encantadora  y delgada chiquilla sherpa de largos y brillantes cabellos negros, se ha ofrecido para hacernos de guía y mostrarnos los rincones más interesantes de la ciudad. Con su simpatía, su sonrisa y sus ojitos negros, almendrados y dulces como garrapiñadas, ¡nos ha arrebatado el corazón!

    ¡Hasta pronto amigos! 

    SÀLIX (El CiberíberaNimado)