Valors en joc

Em dic Sàlix, i sóc un iber de la tribu dels lacetans. Sí, sí, no poseu aquesta cara de tanoques. Tot seguit intentaré resumir-vos la meva curta però atzarosa vida:

Resulta que fa molt, molt de temps, quan Jesús encara no havia nascut i sa mare ni festejava. Les diferents tribus iberes del mediterrani peninsular vivíem felices i cofoies. Jo, en Sàlix, vivia en un poblat de la Lacetània anomenat Cogulló. Però vet aquí que un dia els romans de Roma van voler, si us plau, per força, ensenyar-nos el llatí. Els lacetans del Cogulló però, els ho posaríem difícil. Durant setmanes els romans van assetjar el nostre poblat, i una nit que feia guàrdia a la muralla vaig rebre un fort cop al cap... i no he recuperat el coneixement fins avui, en ple s.XXI !!!!!

         De mica en mica vaig entenent aquest complicat món en el que viviu. Hi ha coses que em meravellen: el pa amb tomàquet, els bolígrafs, el futbol, els avions, Internet... Però desgraciadament hi ha coses que no puc entendre, una d’elles és la violència en l’esport...

         Nosaltres, les diferents tribus iberes, una mica brutus sí que érem, la veritat, i  teníem les nostres trifulgues; i de tant en tant ens esbatussàvem de valent per qualsevol fotesa. Però un bon dia, amb l’assessorament d’uns atletes grecs olímpics i savis, vam decidir que era més intel·ligent llimar les nostres diferències parlant abans que a cops de puny; i que per mantenir-nos en forma i reeducar la nostra agressivitat, enlloc de fotre’ns calents a garrotades, ens divertiríem enfrontant-nos mitjançant un joc. El joc tenia una regla d’or molt senzilla i clara: Sempre Joc Net, al terreny de joc i al seu voltant.

         Aquest joc que practicàvem els ibers l’anomenàvem tortugol i es convertí en l’esport ibèric  per excel·lència (com el pernil, que també n’era la menja preferida ;-) I si teniu una mica de paciència us l’explico:

Cada poblat tenia el seu equip i cada tribu tenia la seva selecció formada pels  homes i dones més hàbils de cada poblat. Aquestes seleccions s’enfrontaven cada quatre anys en la Gran Copa de les 20 Nacions Ibèriques* (sordons, indigetes, laietans, ausetans, lacetans, bergistans, andosins, arenosins, ceretans, ilergets, cessetans, suesetans, cosetans, ilervacons, contestans, edetans, mastiens, bastentans, turdetans i oretans)

Cada tribu però, organitzava la seva lliga particular. La lliga Lacetana la formàvem 12 equips. L’equip del meu poblat era el Kogullons Fortix i jo n’era el kapità. La màxima rivalitat esportiva la teníem amb l’equip de la capital, els Minorisa Fleumux. Els derbys que disputàvem eren d’allò més emocionants i disputats. (No cal dir que els Kogullons havíem guanyat més lligues que els Minorisa, això que teníem la meitat de pressupost que ells!;-).

El terreny de joc consistia en una circumferència d’uns 50 metres de diàmetre que delimitava el perímetre de joc, un forat central al terra de dos pams de diàmetre i un cercle al voltant d’aquest forat d’uns 7 metres de diàmetre que era prohibit d’aixafar. Cada equip, dels dos que s’enfrontaven en el camp, havia d’estar format per vuit persones (4 homes i 4 dones). Els punts (tortugols) s’aconseguien introduint la bimba dins el forat central sense trepitjar l’àrea de set metres. L’equip que estava en possessió de la bimba se la podia passar entre si, però cada jugador no podia fer més de tres passes amb la bimba a les mans. L’equip que defensava havia d’impedir que l’equip contrari introduís la bimba al forat central interceptant-la quan la tenia l’equip contrari, però sense contacte físic amb el rival.

La bimba era formada per la unió de dues closques de tortuga (les habitants de les quals havien sigut convidades prèviament a formar part d’una reconstituent sopa del mateix nom) fermament lligades entre si per la base. Si la tortubimba era introduïda al forat central amb l’impuls de les mans valia un punt, si ho era impulsada pel peu valia tres punts.

El jutge o àrbitre del partit era sempre membre d’una de les tribus veïnes (ausetà, bergistà, laietà...) i la seva autoritat era indiscutible i inapel·lable. El joc brut i les trampes eren castigades amb l’expulsió temporal o total segons la gravetat. Al final del joc tots dos equips i el jutge anaven a menjar plegats unes llesques de pernil ibèric convidats pel cap del poblat de l’equip amfitrió.

El públic, que seia en uns turonets al voltant del cercle de joc, podia animar el seu equip però no podia increpar l’àrbitre ni l’equip rival, del contrari també eren expulsats del recinte de joc i durant la setmana havien d’estar fent feines comunitàries en el poblat de l’equip contrari.

Si volíem gaudir del joc calia ser molt estricte i evitar tota mena de violència verbal o física. Si l’havíem inventat i ens havíem posat d’acord era precisament per evitar qualsevol enfrontament violent. Ja era prou dura la vida diària com perquè ens haguéssim d’esbatussar quan el que es pretenia era passar una bona estona. El joc net havia de ser, i era, el primer objectiu del joc. Tant era així que al final de la lliga hi havia dos premis: La Copa de ceràmica grega per a l’equip vencedor i la Copa de plata fenícia per a l’equip que havia jugat més net, és a dir el que menys faltes havia comès.

És per tot això que no concebo el joc brut ni la violència en l’esport. Uns jocs que havien nascut per substituir la violència no podien generar violència. Dos mil dos-cents anys després algunes de les coses que veig en alguns camps de joc em fan posar la pell de gallina :”-(

SÀLIX