Hola, nens i nenes de la meva Lacetània i de tot el món mundial:
Com us va per l'escola? Teniu una mestra (o mestre) enrotllada (o enrotllat)? Suposo que sí perquè tots els mestres que conec en tenen molt de rotllo. De vegades massa i tot, oi? ;-)
Bé, pels que encara no em coneixeu em presento: Sóc en Sàlix, guerrer iber de la tribu dels Lacetans. Visc en el que avui es coneix com a comarca del Bages al bell mig de Catalunya [país que ha donat al món productes com el pa amb tomàquet, la sardana, els castells humans i personatges com en Pau Casals, Antoni Gaudí, Joan Miró o l'Àlex Crivillé]. Doncs bé, fa més de dos mil anys jo vivia tranquil·lament en un poblat de la Lacetània anomenat Cogulló, quan un mal dia els romans van assetjar el nostre poblat. Mentre feia guàrdia a la muralla, per tal de prevenir un possible atac, vaig rebre un fort cop al cap que em va deixar estabornit. Quan vaig despertar res no era igual. Havien passat més de dos mil anys! Gràcies a uns amics que vaig trobar-me (el Marc i la Laia) he pogut anar entenent aquest món tan complicat d'avui i amb l'ajuda de l'Internet he pogut comunicar-me i fer molts amics arreu del món.
Bé, doncs, anem al gra que la palla va cara i la mula dorm encara. Resulta que aquest estiu passat, després de tornar de l'Antàrtida, vaig voler contemplar la meva estimada Lacetània des del lloc més alt de la comarca (Ei!, però tocant sempre de peus a terra, que a mi no m'agraden aquests ocellots de ferro que en dieu avions).
Així és que amb la motxilla a l'esquena em vaig dirigir, tot xino-xano, cap aquesta impressionant serra anomenada Montserrat. Quan vaig ser al monestir vaig esmorzar un plat de mel i mató que hi cantaven les Hespèrides!* I vaig recordar amb ulls plorosos el mató que em feia la mare i la mel que recollia l'avi. :"-(
Després de visitar el monestir i encendre emocionadament una llàntia en record dels meus avantpassats... vaig enfilar el camí que em conduiria fins al cim més alt de Montserrat. Ja sabeu quin és, oi? Efectivament: Sant Jeroni!
Però vet aquí que quan estava dalt del cim contemplant tot el paisatge que s'estenia al meu davant, vaig veure, astorat, com de l'estimball que tenia als meus peus i arrapats a la paret vertical com sargantanes, pujaven un parell de xicots carregats amb cordes i ferregots.
-Què carai feu pujant per aquí? Que us heu perdut? Que us empaita algú? -els digué jo, tot trasbalsat.
-I tu, que ets carallot o repapieges? Que no veus que estem escalant la cara Nord de Sant Jeroni?-em contestaren un després de l'altre.
-Per Titatus! Estan bojos aquests romans! -vaig pensar jo en veu massa alta.
-Escolta nano, ni som romans ni estem tocats de l'ala. Si aquí hi ha algú que té el cap fluix deus ser tu...
La conversa entre tots tres s'allargà un parell d'hores i cada vegada fou més cordial i amistosa. No us penséssiu!
Jo els vaig explicar la meva llarga vida (dormida, més aviat) i en Jordi i en Fredi -que així es deien el parell de sargantanes- m'explicaren que eren muntanyencs de tota la vida i s'estaven entrenant, juntament amb altres companys, per tal de participar en una expedició que intentarà fer el cim més alt del món: l'Everest, el pròxim mes de maig.
Durant la conversa no vaig poder evitar emocionar-me una altra vegada. Les seves paraules, les seves mirades, el seu ànim... inspirava tanta confiança, tanta serenor, tanta fermesa, tant de respecte vers la natura que en aquell precís moment vaig decidir que m'agradaria sentir el mateix que ells, viure com ells, ésser com ells...
Continuarà....
Sàlix (El CiberIber)
Hola niños y niñas de habla hispana:
¿Qué tal? ¿Cómo os va por vuestra escuela? ¿Tenéis una maestra (o maestro) enrollada (o enrollado)? Supongo que sí, ya que todos los maestros que conozco tienen mucho rollo. A veces quizás demasiado, ¿verdad? ;-)
Bien, para los que todavía no me conocéis, os pongo brevemente al corriente: Me llamo Sálix, soy un guerrero íbero de la tribu de los Lacetanos. Vivo en lo que hoy se llama comarca del Bages situada al nordeste de la península ibérica y de España, en el corazón de una nación llamada Cataluña (país que ha dado al mundo productos tan singulares como el pan con tomate, la sardana, los castillos humanos y personajes famosos como Pau Casals, Antoni Gaudí, Joan Miró o Àlex Crivillé. ¿Os suenan?).
Pues bien, hace más de dos mil años las tribus íberas vivíamos tranquilamente en nuestros pequeños poblados repartidos por toda la costa mediterránea peninsular, hasta que un día el Imperio Romano decidió invadirnos y someternos. Un mal día, en una escaramuza con las tropas romanas intentando defender mi pequeño poblado lacetano recibí un fuerte golpe en la cabeza que me hizo perder el conocimiento. Cuando desperté nada era igual. ¡Habían pasado más de dos mil años! Gracias a la ayuda de unos amigos que encontré (Marc y Laia) voy entendiendo éste complicado mundo de hoy. Y con la ayuda de Internet puedo comunicarme y hacer amigos en todo el mundo.
Bien, vamos al grano y dejemos la paja para el marrano. Resulta que este verano, de vuelta de mi viaje por la Antártida, quise contemplar mi amada Lacetania desde el lugar más alto de la comarca (pero sin dejar de pisar tierra firme, que a mi no me gustan esos pájaros de hierro llamados aviones).
Así pues, pasito a paso con la mochila en la espalda, me dirigí hacia ésa impresionante y mágica sierra llamada Montserrat. Cuando llegué al monasterio me encontré con unas campesinas que vendían requesón y miel. No pude resistir la tentación de probarlo por primera vez después de tantos años. Y no pude contener unas lágrimas de emoción cuando recordé el que requesón que hacía mi madre y la miel que recogía el abuelo antes de que los romanos nos fastidiaran. :"-(
Después de visitar el monasterio y encender una vela en memoria de mis antepasados, tomé el camino que me conduciría hasta el pináculo más alto de Montserrat: Sant Jeroni.
Pero hete aquí que cuando estaba en la cima contemplando el maravilloso paisaje que se extendía ante mí, vi perplejo como, del precipicio que tenía a mis pies, ascendían como dos lagartijas, un par de muchachos cargados hasta los dientes con cuerdas y hierros.
-¿Pero qué hacéis subiendo por aquí? ¿Se os ha caído algo? ¿Os persigue alguien?- les dije visiblemente trastornado.
-¿Tú eres gilipuertas o has comido alfalfa? ¿No ves que estamos escalando la cara norte de Sant Jeroni?- Me contestaron uno tras otro.
-¡Por Titatus! ¡Están locos estos romanos!- pensé en voz demasiado alta.
-Escucha, zagal ni somos romanos ni estamos chalados. Aquí si hay alguien con el seso encogido debes ser tú....
La conversación se extendió durante un par de horas y cada vez fue más cordial y amistosa, ¡no os vayáis a creer!
Yo les conté mi larga y azarosa vida y Jordi y Fredi -que así se llaman el par de lagartijas- me contaron que eran montañeros de toda la vida y que estaban entrenándose, junto con otros compañeros, para participar en una expedición de la Cataluña Central que intentará hacer la cima más alta de planeta, el Everest, el próximo mes de mayo.
Durante la conversación no pude evitar emocionarme otra vez. Las palabras de Fredi y Jordi, sus miradas, su ánimo, su compañía... Inspiraban tanta confianza, tanta serenidad, tanto respeto hacia la naturaleza... que en aquel mismo momento decidí que me gustaría vivir como ellos, sentir como ellos, ser como ellos....
Continuará... (no os vayáis muy lejos)
Sálix (El Ciberíbero)