14è. missatge

Hola espatotxins i espatotxines de la meva Lacetània!

         Això s'acaba. No hi ha felicitat que duri cent anys! L'Antàrtida és meravellosa! Tan diferent de la meva Lacetània, però a la vegada tan semblant!    

         Aquí no hi ha incendis forestals, ni runes de sal, ni fuites de sulfats de manganès. Però aquí també ha arribat la pol·lució marina que amenaça les cadenes alimentàries. Aquí sí que es nota l'augment de temperatura que fa retrocedir el glaç any rere any. És aquí on es fa més evident el forat de la capa d'ozó que fa augmentar els raigs ultraviolats que ens arriben del sol.        

         He après moltes coses al costat de gent tan  "enllustrada" com en Pep i els seus "bois".  He après que hem de cuidar  l'aigua i el mar que és d'on va sorgir la vida. Que hem de cuidar el terra que trepitgem i on vivim els mamífers anomenats humans. Que hem de cuidar l'aire que necessitem per respirar. Que hem de tenir cura de tots els  altres éssers vius que ens mantenen vius a nosaltres...

         He après que estem tots embarcats en un petit vaixell anomenat TERRA i tot el que fem (de bo i de dolent) ens ho fem a nosaltres mateixos. Que tant se val el lloc on es cremin els boscos, s'embrutin els rius o es contamini l'atmosfera; finalment tot esdevé a la mateixa casa, casa nostra, la casa de tots: la TERRA. Dit d'una altra manera (com diu en Pau Crostó): És igual com et tiris el pet, la pudor se sent igualment.         

         Demà deixarem l'Antàrtida i iniciarem la tornada cap a la Lacetània amb el nostre vell amic Hespèrides. Segurament que serà un dia trist i silenciós. Tots haurem deixat un tros del nostre cor en aquest gel antàrtic on segur que s'hi conservarà molt de temps; i tots ens emportarem un tros de glaç dins dels nostres cors que segurament no es fondrà mai més.        

          Fins aviat. Sniff, sniff!

  ********    Sàlix ********