6.1 Els valors

Els valors és el conjunt de tot allò que desitgem, que volem i que considerem com a bo. Hi ha valors de tipus universal com la pau, la vida o la família i d’altres, més personals i concrets, que només coneix cadascú de nosaltres. Però fins i tot aquests valors no són interpretats de la mateixa manera per tothom, per exemple: hi ha qui estima la vida i no contempla l’eutanàsia (el dret a morir voluntària i dignament) i hi ha qui pel mateix motiu la contempla.

Els valors són:

• Conceptes abstractes, immaterials, no ocupen espai: la bellesa d’un quadre la intuïm però no la podem demostrar.

• No es poden mesurar empíricament.

• Són absoluts, ja que no depenen del subjecte que els capta, ni del temps ni de l’espai i no guanyen ni perden amb el pas del temps, no es desgasten, en tot cas al llarg del temps descobrim nous valors.

• Són positius o negatius, cada valor té el seu contravalor: l’amor i l’odi, la pau i la guerra, el respecte i la manca de respecte, la tolerància i la intolerància...

• Tots els valors estan jerarquitzats, per això parlem de l’escala de valors, és a dir hi ha valors que valen més que altres. Tothom té a seva pròpia escala de valors.

• No podem tenir tots els valors a l’hora i això implica decidir-se per uns en detriment dels altres, hem d’escollir

Els valors educatius són el punt de partida de l’educació i cada societat i cada temps n’ha potenciat aquells que li ha interessat. Valors com la convivència, el respecte a les persones, als animals i a la naturalesa, la salut, la solidaritat o l’amistat, no sempre han estat desitjats ni entesos de la mateixa manera. La humanitat, actualment, té un punt de partida bàsic, un referent inequívoc: la Declaració Universal dels Drets Humans. Però, tot i que realitzem la nostra activitat com a monitores i monitors d’educació en el lleure partint d’aquest referent bàsic, no deixa de ser que cadascú de nosaltres dóna importància a uns valors més que a uns altres. El que s’anomena l’escala de valors no és igual per a tothom.

Un bon sistema per treballar els valors és posar-nos en la pell de persones que tenen valors diferents als nostres, formes de pensar i d’actuar diferents i que fins i tot podem rebutjar, també és una bona forma per descarregar-nos dels prejudicis, estem parlant dels jocs de rol.

6.2 Què és un joc de rol?

Un joc de rol es basa en la descripció d'una situació fictícia on les jugadores poden canviar els esdeveniments de la narració pel fet que controlen les accions conscients d'alguns dels personatges del joc. Normalment es juga entre dues o més persones, una de les quals assumeix el paper de directora de joc mentre la resta assumeixen el control d'un personatge. Tot i que es pot deixar a decisió de la directora les qüestions d'atzar, és usual utilitzar sistemes estadístics per augmentar el realisme o imparcialitat de les decisions preses per les jugadores. Els sistemes més utilitzats són les tirades de daus i les regles preestablertes, si bé és possible utilitzar documentació basada en la realitat o fonts acceptades.

Ens centrarem en el que s’anomena joc de rol en viu. El joc de rol en viu es diferencia del de taula bàsicament en la manera d'expressar les accions del personatge. El joc de rol en viu és molt proper al teatre d'improvisació, perquè és la mateixa jugadora qui representa el personatge en l'entorn físic. En un joc de rol en viu es delimita un espai i un temps de joc. Dins d'aquests límits espai-temporals totes les jugadores interpreten els seus personat- ges en el sentit dramàtic-teatral de la paraula interpretar.

Si volen que el seu personatge salti, elles mateixes han de saltar, si volen que el seu personatge sedueixi a una altra, la jugadora primera ha de seduir (interpretant-ho) a la segona (que es deixarà o no seduir segons les especificacions del seu propi personatge). Els límits d'interpretació teatral han de venir marcats, evidentment, per la voluntat i integritat de les jugadores, persones no jugadores i entorn físic.

Els jocs de rol són jocs on es posa èmfasi en la interacció social i la col·laboració, a diferència d'altres jocs que posen l'èmfasi en la competició.

Autores i grans publicadores de jocs de rol els consideren una forma de narració de contes interactiva i col·laborativa. Igual que les novel·les o pel·lícules, els jocs de rol atrauen per què exerciten la imaginació.

La interactivitat és la diferència entre jocs de rol i la ficció tradicional. Mentre un teleespectador és un observador passiu, un jugador de rol fa eleccions que afecten a la història. Aquests jocs de rol estenen la tradició antiga de narració de contes on un petit grup d'amics col·laboren en crear una història.

Mentre que existeixen formes simples de rol en jocs per a infants com "policies i lladres", "jugar a papes i mames" i altres, els jocs de rol afegeixen un nivell de sofisticació i persistència a la idea bàsica, amb l'afegiment de regles numèriques i la participació d'un àrbitre. Les participants dels jocs de rol generen caràcters específics i una trama. Un sistema consistent de regles i un escenari de campanya més o menys realista que ajuda al suspens amb incertesa.

El nivell de realisme als jocs varia entre una consistència bàsica per crear una història factible fins a un desafiament amb simulacions de móns paral·lels al real.

6.2.1 El sociodrama

El científic social Jacob L. Moreno va introduir el sociodrama com una tècnica per estudiar i solucionar els problemes de grup i les relacions socials.

Es tracta d’un joc de rol on cadascú té un paper determinat que ha d’interpretar tal com s’imagina que reaccionaria la persona representada en funció dels paràmetres que se li han donat. Normalment un sociodrama té diferents etapes:

• Elecció del tema

• Discussió Prèvia

• Organització de la o les representacions

• Representació o representacions

• Discussió

Simpatia

Si estem d’acord amb algú i, a més, si estiguéssim en el seu cas nosaltres faríem el mateix, es genera un procés d’aquest tipus

La simpatia no és mala negociació, però siguem cautelosos, ja que podríem caure en l’error d’identificar-nos tant amb l’altra part que podríem arribar a perdre els nostres propis objectius

Antipatia

En el cas que no estiguem d’acord amb l’altra i, a més, siguem incapaços d’entendre la seva posició, perquè us poseu en aquesta situació o, simplement, no acceptem el seu punt de partida, ens trobem davant un procés d’antipatia

Compte! L’antipatia genera males relacions personals i, com els pols iguals d’un imant, provoca rebuig per part dels negociadors

L’antipatia és una bona font de desacords per la càrrega emocional que comporta

Egopatia

Si estem d’acord amb l’altra però som incapaços de posar-nos en el seu lloc, estem davant de la més important trampa de l’escolta, l’egopatia.

Aparentment, tenim la sensació que estem escoltant, però simplement ens escoltem a nosaltres mateixos.

Reconeixeu alguna d’aquestes situacions?:

• «Em trobo cansat, acabo de sortir d’una grip i...» «Uf! Terrible, la setmana passada a casa meva érem tres amb febre...»

• «... últimament tenim un treball esgotador. No hi ha manera d’acabar amb la feina, ja que...» «Ni m’ho expliquis, nosaltres estem aclaparats de tant anar amunt i avall. Sembla mentida que com més atur hi ha, més feina ens...»

Observem que en els dos casos no escoltem el que l’altra intenta dir-nos, simplement ens veiem projectats i interpretem les seves paraules segons la nostra realitat

És una gran trampa que ens priva d’escoltar i que provoca que l’altra deixi de transmetre informació

6.3.3 La mediació

I si els conflictes els tenen les altres?

És possible que ens veiem obligats a intervenir-hi per intentar resoldre’ls.

Intervenció en la resolució de conflictes

• Si participem en la resolució de conflictes hem de fer-ho pacíficament i mitjançant el diàleg.

• En aquest procés intervenen les persones en conflicte

• Nosaltres no podem prendre posició a favor de cap de les parts involucrades en el conflicte

• El nostre paper és el de mediadora

El paper del mediadora

• Facilitar la comunicació, entre les parts en conflicte

• Facilitar que siguin les persones implicades en el conflicte les que mitjançant el diàleg arribin a resoldre'l

• Ha de ser neutral durant tot el procés de mediació

6.3.4 Com ens comportem davant els conflictes?

Som passius...

Si evitem fer allò que pensem, sentim, volem, opinem

• Perquè tenim por d’arriscar-nos a les conseqüències

• Perquè no creiem en els nostres propis drets

• Perquè no sabem com manifestar-los

• Perquè creiem que els drets de les altres són més importants que els nostres

Som agressius...

Si diem i fem el que pensem, sentim, volem i opinem

• Sense respectar el dret dels altres, a ser respectats

Som assertius...

Si diem i fem el que pensem, sentim, volem i opinem

• Sense perjudicar el dret de les altres a ser tractats amb respecte, de manera sincera, sense amenaces, ni coaccions

• Respectant alhora els nostres propis drets personals.

6.3.5 Com hem d’intervenir en un conflicte?

La decisió d’intervenir en un conflicte ve condicionada per la gravetat del mateix atenent-nos als següents criteris:

• La urgència: La urgència ve determinada pel grau de risc

• La importància: La importància ve determinada pels efectes que poden produir la seva no resolució

Conflictes d’intervenció d’urgència

• Són aquells que tenen un alt grau de risc, per tant que la seva no resolució urgent pot provocar un dany: físic o psicològic

Conflictes d’intervenció important

• Són aquells que poden tenir conseqüències importants cas de no resoldre’s, però que no són urgents

Intervenció en conflictes urgents

• Haurem de fer servir el nostre propi criteri i haurem d’intervenir-hi sols

• Segons la importància del conflicte (n’hi ha que són urgents i importants) ho posarem en coneixement de la resta de l’equip per a la seva anàlisis

• Són conflictes urgents tots aquells que posen en perill la seguretat: una baralla en un autocar, accions d’incompliment de les normes de seguretat a l’hora del bany... i totes les situacions d’abús

Intervenció en conflictes importants

• Haurem de posar-ho en coneixement de l’equip per al seu anàlisis i posterior intervenció

• Són conflictes importants tots aquells que ens indiquen que al darrera del mateix existeix un problema que afecta a la persona o les persones que el provoquen

6.4 L’escolta activa

Tant si som part d’un conflicte com si no ho som haurem d’aprendre a negociar. La base de la negociació es troba en l’escolta activa.

L’escolta activa és una capacitat crítica d’influència que té una importància directa en els processos de negociació.

Inclou diversos comportaments que comuniquen a l’altra que se la està escoltant i se la comprèn, que s’aprecien i s’accepten els sentiments que estan darrere les paraules i que, tot i els seus pensaments o les seves paraules, és acceptada com a persona.

6.4.1 Finalitat de l’escolta activa

Comunicar que, siguin quines siguin la qualitat de les idees, esdeveniments, actituds i valors de la persona que parla, la que escolta no avalua aquesta persona per les seves idees o sentiments

La persona que escolta accepta la persona que parla tal com és, sense emetre judicis morals, sense titllar-la de lògica o il·lògica.

Què passa quan escoltem?

• Estem d’acord o no amb l’altra, és a dir: opinem el mateix que l’altra?

• En essència: pensem que la seva manera d’entendre el problema és correcta?

• Nosaltres faríem o pensaríem el mateix?

• Ens posem en el lloc de l’altra, és a dir: entenem quina és la postura de l’altra?

• Som capaços de pensar què faríem en el seu lloc, com se sent, què desitja?

Comportaments per facilitar l’empatia

Les capacitats d’escolta activa exigeixen esforç, però es poden aprendre. És possible que alguns dels comportaments que us suggerim a continuació us semblin feixucs o forçats al principi, però amb la pràctica us semblaran més naturals, És difícil respondre amb paciència, comprensió i empatia quan l’altra està expressant idees que a nosaltres ens semblen il·lògiques, enganyoses, fins i tot, moralment errònies. Tot i això, els comportaments que s’indiquen generaran, si es practiquen amb confiança, actituds de tolerància i comprensió que facilitaran l’empatia i l’acceptació no avaluativa dels altres.

Parafrasejar els continguts

• Consisteix a reformular amb diferents paraules el que l’altra persona acaba de dir amb l’objectiu de comprovar que se l’ha entès amb precisió

• Es poden utilitzar frases com: «Al meu entendre, el que dius és...», «vols dir què...?», «així que el què proposes és...?»

• La clau d’aquest comportament és que s’ha d’escoltar amb veritable intenció el que diu l’altra part

• Si, quan l’altra està parlant, dediquem el temps a pensar en el que li respondrem o a fer avaluacions mentals i observacions crítiques, probablement no escoltarem prou com per saber parafrasejar correctament

• És útil parafrasejar sovint per adquirir el costum mental de fer-ho

• A la gent no li molesta que l’interrompin alguna vegada, si el que es pretén és comprendre bé el que s’està dient.

Projectar o reflectir les conseqüències

• Per fer-ho és necessari anar una mica més enllà del que l’altra està dient, i indicar a la persona que parla que s’entén la direcció a què apunta el contingut d’allò que diu

• Pot prendre la forma d’una ampliació o explicació de les idees de la persona que parla utilitzant frases com: «Suposo que si fas això, podràs...», «això pot portar-te a una situació en què...», «serviria això per resoldre el problema de...?», «com ajuda a la nostra situació el que estàs plantejant?»

• En projectar o reflectir les conseqüències és important deixar a la persona que parla el control de la discussió o de la conversa

• Quan aquesta tècnica s’utilitza per modificar la direcció del pensament de la persona que parla o per demostrar que el que escolta és molt més llest, interromp la creació de confiança i passa a ser un recurs negatiu.

Reflectir els sentiments subjacents

• Aquesta tècnica va encara més enllà del contingut del que s’està dient, i treu a la llum alguns sentiments, actituds, creences o valors que potser estan influint sobre la persona que parla per parlar de la manera que ho fa

• Aleshores, el que escolta expressa de manera temptatòria els sentiments i utilitza frases com: «Suposo que això et preocupa bastant», «si això em passés a mi, em molestaria enormement», «alguns cops, quan m’he tro- bat amb aquest tipus de situació, he trobat a faltar una ajuda», «si aconseguís això, crec que em sentiria realment orgullós», «això t’ha d’haver produït una gran satisfacció»

• En reflectir els sentiments subjacents cal delicadesa per no exposar en excés la persona que parla o pressionar-la a admetre més del que voldria revelar

• És important evitar de suggerir a qui parla que els sentiments que un està reflectint són els que ell hauria d’experimentar en aquesta situació

• Això faria que qui parla se sentís avaluat, quan el que tractem de fer és comunicar acceptació dels sentiments que envolten les paraules de l’interlocutor

• Amb freqüència, l’acceptació o l’avaluació es comuniquen més aviat per la manera i el to de veu de la persona que escolta que per les paraules utilitzades.

Convidar a noves aportacions

• Fins i tot quan no s’ha sentit o entès del tot el que ens diuen per fer indicacions de comprensió, empatia o acceptació, es pot, com a mínim, comunicar interès per seguir escoltant

• Són útils frases com: «Explica’m alguna cosa més sobre això», «què vas sentir quan...?», «ajuda’m a entendre...», «i què va passar després?»

• En aquest context les peticions obertes perquè l’altra segueixi parlant són preferibles a les preguntes precises

• Les preguntes exigents poden provocar que la que parla hagi d’exposar cada vegada més, sense que pugui conèixer la manera en què la que escolta rep i avalua la comunicació

• Les peticions concretes d’informació poden constituir una exigència unilateral d’obertura en la persona que parla

• Per mantenir l’equilibri, no s’han d’utilitzar les preguntes de manera exclusiva, sinó que han d’anar acompanyades per la reformulació i el reflex dels sentiments subjacents.

Respostes no verbals d’escolta

• Amb freqüència l’escolta activa es comunica tant per les postures i els moviments no verbals com pel que es diu

• Respostes com les que seguidament es detallen comuniquen interès i comprensió:

  • mirar als ulls del qui parla

  • assentir amb el cap i fer murmuris receptius

  • inclinar-se en direcció al qui parla

  • estar atent..