U2 La fusta

Al principi, l’ésser humà va utilitzar la fusta com a combustible per fer foc i com a matèria primera per a l’elaboració d’estris, eines o instruments diversos.

Tanmateix, no penseu que la fusta és un material prehistòric o en desús: les taules, les cadires, les portes, les finestres, els mobles, el paper i molts dels objectes que emprem a diari acostumen a estar fets de fusta.

Quan tallem un arbre, hi podem veure les parts següents: Medul·la, duramen, albeca i escorça. La fusta s'extreu del duramen i l'albeca. La medul·la i l'escorça tenen altres aplicacions industrials.

La fusta està formada per fibres de cel·lulosa unides amb una cola natural anomenada lignina.

1. Obtenció de la fusta

La fusta és un recurs natural amb estructura fibril·lar. L’elaboració de la fusta passa per les fases següents:

1. Es talen els arbres.

2. Se’ls desposseeix d’escorça i branques.

3. Segons el gruix del tronc :

3.1. Si el tronc és gruixut: Es tallen a trossos longitudinalment, fent llistons, bigues, pals, taulons…

3.2. Si el tronc és prim: Es tallen en forma de "xapa de fusta".

4. S’assequen les peces finals.

2. Propietats de la fusta

• Conductivitat : La fusta ben seca té una conductivitat acústica, tèrmica i elèctrica molt baixa, per això s’utilitza com a aïllant acústic en terres i parets.

• Densitat: En les fustes, la densitat és baixa, normalment inferior a la de l'aigua, per això la gran majoria sura. Tot i així, hi ha alguna fusta tropical com el banús (de color negre i densitat 1350 kg/m3), de densitat superior a la de l'aigua.

• Higroscopicitat: La higroscopicitat afecta la fusta; la seva densitat i putrefacció. Una fusta humida corre risc de podrir-se i per això és necessari tractar-la prèviament.

• Duresa: És una de les principals característiques de les fustes naturals, tant, que aquestes les classifiquem en fustes dures (roure, castanyer, etc ) i toves (pi, avet, etc). Les fustes fibroses són més dures que les poroses.

• Resistència als esforços: En general, les fustes tenen bona resistència a la tracció i la compressió si aquests esforços es fan en paral·lel a les fibres, empitjorant força, quan l'esforç es fa perpendicular a les fibres de la fusta.

3. Classificació de les fustes

Classifiquem les fustes en dos grans grups: fustes naturals i fustes artificials.

3.1. Fustes naturals

Les fustes naturals les classifiquem en fustes dures i fustes toves.

Fustes dures: Procedeixen d’arbres de creixement lent. Són molt resistents, d’elevada densitat, difícils de treballar i, alhora, de preu més elevat que la resta. Dintre d'aquest grup tenim fustes continentals com el freixe, la noguera, el roure, el faig o el cirerer, i fustes tropicals com el banús o la teca.

Aplicacions: En general les fustes dures es fan servir per fer mobles i revestiments de terres (parquets) i parets. Com que el seu preu és elevat, molts mobles es fan de fusta artificials, recoberts per una xapa de fusta dura. Les fustes tropicals són menys higroscòpiques, per aquest motiu són més adients per fer mobiliari de jardí.

Fustes toves: Procedeixen bàsicament de coníferes o d’arbres de creixement ràpid. Són de baixa densitat, fàcils de treballar, i més lleugeres i barates que les dures. Les principals són el pi, el cedre, el pollancre, l'avet i la balsa (aquesta és tropical).

Aplicacions: En general es fan servir per fabricar paper, com a material de construcció (marcs de portes i finestres) i caixes. Tot i que es pot fer mobiliari amb fustes toves, és de pitjor qualitat que el fet per les fustes dures. La fusta de balsa, és una fusta tropical amb densitat molt baixa, això la fa adient per fer embarcacions.

3.2. Fustes artificials

Les fustes manufacturades s’obtenen a partir d’encenalls, serradures, escorces i branques. En general, es presenten en forma de plafons.

1. Contraplacat: Es fabrica mitjançant la unió amb cola d’un nombre senar de làmines de fusta, alternant el sentit de les fibres, cosa que aporta al material resistència uniforme i evita dilatacions. Existeix una gran varietat de fusta contraplacada. S’utilitza per a mobles, revestiments d’interiors o nàutica, entre d’altres.

2. Enllistonats: Són taulers que poden estar formats per llistons de fusta natural del mateix tipus o de diferent, encolats pels seus cantells; posteriorment, es dóna al conjunt encolat el grossor i l’acabat superficial desitjat. Són relativament lleugers, tenen molta més resistència en la direcció de les seves fibres que en la transversal, i s’empren per a entarimats, taulers de taules, portes, armaris i mobles en general.

3. Fibres DM (de densitat mitjana): Estan fabricades amb fibres de fusta unides mitjançant calor i alta pressió, com a resultat s’obtenen taulers més durs que els d’aglomerat. La seva textura és fina i homogènia, la qual cosa tolera el seu ús en aplicacions diferents a les dels aglomerats normals.

4. Aglomerat :Està fabricat a partir d’encenalls de fusta triturats i encolats a gran pressió, sense acabat posterior. La fabricació d’aquest tipus de fusta permet usar fusta de baixa qualitat, més econòmica. Alguns aglomerats estan recoberts per xapes fines de fusta natural o làmines de materials plàstics (taulers de melamina). El seu reciclatge és econòmic. Es treballa fàcilment, i el seu principal inconvenient és la facilitat que té per deformar-se per efecte de la humitat: una vegada deformada, no recupera la seva forma amb l’assecat. S’empra per a mobles, tarimes i fusteria en general.

4. Derivats de la fusta

A partir de la fusta, tenim principalment quatre tipus de materials derivats: El paper, el cartró, el suro i el raió.

4.1. Suro: S’obté de l’escorça de determinats arbres com l’alzina surera. Es fa servir com a tap d'ampolles (per la seva resistència a la humitat i per ser innocu per a la salut) o com a aïllant tèrmic i acústic revestint terres i parets.

4.2. El paper: El paper és una capa fina de fibres vegetals entrellaçades entre si formant un llenç que té les propietats de ser resistent, perdurable en el temps, higroscòpic (absorbeix bé l'aigua), lleuger i aïllant de la calor i del corrent elèctric.

Procés d'obtenció:

1. Trituració de la fusta: És la primera operació que s’ha de fer per obtenir la cel·lulosa amb què s’elabora la pasta de paper. Triturem la fusta i la barregem amb aigua, fem bullir la barreja fins aconseguir una pasta de paper anomenada pasta mecànica.

2. Refinament de la pasta: És necessari tractar la pasta per trencar les fibres de la cel·lulosa i poder aconseguir un paper uniforme. S'afegeixen reactius químics (similars al lleixiu) i es torna a fer bullir la barreja. Així aconseguim separar la cel·lulosa i emblanquinar el paper. El resultat final rep el nom de pasta química.

3. Encolada: Si volem fer paper per escriure, és necessari afegir cola a la pasta perquè el paper tingui menys higroscopicitat i la tinta no taqui a l’hora d’escriure. Així mateix, s’agreguen pigments per adquirir el color desitjat. Tots aquests elements s’ajunten a la mescladora. Si es fabrica paper higiènic o paper de tovallons i cuina no cal realitzar aquest pas.

4. Premsatge: Es premsa la pasta de paper per aconseguir una làmina ben fina i uniforme. Així eliminem una gran quantitat d'aigua.

5. Assecatge: És necessari que la pasta de paper perdi tota l’aigua que s’havia afegit. Per això la estirem i comprimim amb grans corrons calents fins obtenir la bobina de paper.

4.3. El cartró: Aquest material també és molt comú, com el paper, tot i que més gruixut, resistent i dur. S’obté premsant la pasta de paper en làmines més gruixudes, o bé enganxant diverses capes de paper.

El tipus de cartró més comercialitzat és el cartró corrugat ondulat, que consta d’una làmina interior de paper ondulat i reforçat per dues làmines llises exteriors i enganxades amb cola. Aquesta disposició de les làmines, proporciona al cartró una gran resistència i poc pes. S’utilitza per a embalatges, envasos, safates…

4.4. El raió: És una fibra tèxtil artificial. S’obté a partir de la cel·lulosa que es converteix en pasta. Es purifica i es tracta amb productes químics, per aconseguir un compost soluble que es transforma per extrusió, en filaments molt fins i suaus que es barregen amb altres tipus de fibres naturals (seda, cotó, lli…). Així es crea el fil per a la fabricació del teixit, la confecció de vestits, jaquetes, productes quirúrgics o pneumàtics.

Existeixen diversos tipus de fibres de raió; la més coneguda és la viscosa.

PER SER EXPERTS:

Més vídeos: El museu del paper de Capellades El paper reciclat

Més informació: toquem fusta!