Les interaccions entre animals i plantes són un tema central en Ecologia. L’acció dels éssers vius en les plantes és molt àmplia i diversa. En algunes ocasions provoquen simples modificacions de l’ambient, en d’altres és més directa, tant positivament (pol·linització, dispersió,...) com negativament (depredació, herbivoria,...). De vegades, la planta respon a les accions exteriors modificant la zona afectada, com passa en els cecidis (Masalles & al. 1988).

Què és un cecidi o gala?

Els cecidis o gales són estructures, que podem trobar en diferents parts de les plantes, produïdes per un creixement anòmal de les cèl·lules vegetals a causa de l’acció específica d’un agent extern. La causa principal és la picada o a la posta d’ous d’un ampli ventall de grups d’artròpodes però també l’acció de diferents grups d’organismes que inclouen, en la seva accepció més àmplia també virus, bacteris i fongs.

A les gales es produeixen fenòmens d’hipertròfia (creixement anòmal de les cèl·lules vegetals) i d’hiperplàsia (multiplicació anòmala de les cèl·lules) causats per l’acció específica de l’agent cecidogènic (Blanes-Dalmau & al. 2017). L'organisme inductor utilitza el cecidi com a lloc per reproduir-se, com a recurs alimentari i/o com a refugi durant el seu desenvolupament. Encara que a les plantes hi hagi una gran varietat de malformacions produïdes directament o indirectament per factors abiòtics (radiacions) o biòtics, per ser considerats cecidis han de ser produïts activament per les mateixes plantes com a resultat d’una activitat anormal de creixement.

Les gales poden aparèixer a totes les parts de la planta hospedant: arrels, tiges, borrons, fulles, flors o fruits. La seva mida és molt diversa i oscil·la entre una petita deformació de les capes superior i/o inferior de l’epidermis (pocs mil·límetres), fins a estructures endurides i perdurants que poden arribar a diversos centímetres.

La morfologia externa d'una bona part de gales resulta realment vistosa i algunes, per la seva mida, tenen fins i tot noms populars com els de cassanelles, pipes dels roures (figura 1) o bosses de l’om (figura 2). Això les converteix en elements d’observació naturalista de primer ordre i objecte de publicacions monogràfiques de divulgació i guies de camp en altres països europeus com França o Anglaterra.

L'estudi de les gales integra tant l'observació de les plantes, que en resulten hospedants específics, com de la de les espècies cecidiògenes per tal de comprendre la complexitat d'aquestes interaccions entre diferents organismes vius, de la mateixa manera que passa en els processos de pol·linització de les flors o la dispersió de fruits i llavors.

Figura 1. Pipes dels roures (Andricus dentrimitratus), sobre un aglà.

Figura 2. Bossa de l’om (Eriosoma lanuginosum), gala seca de l'any anterior.

Quins tipus de cecidis hi ha?

Els cecidis reben diversos noms segons la naturalesa de l’organisme inductor. En aquest lloc web ens centren en els que són produïts per artròpodes, que s’anomenen zoocecidis. Quedarien fora tots els induïts per bacteris (Fig. 2a-c) o fongs (Fig. 2d-j), anomenats genèricament fitocecidis. Aquest segon tipus, a diferència dels zoocecidis, no contenen larves al seu interior i la seva determinació és molt més complexa. Són difícilment identificables a ull nu i cal recórrer a un estudi microscòpic per a la seva determinació. Així doncs, abans que fer-ne un recull massa incomplert o parcial preferim descartar-los tots.

Figura 2a. Agrobacterium tumefaciens sobre l'escorça de plàtan a la Devesa de Girona. Autor: Joan Font.

Figura 2e. Taphrina alni sobre inflorescències femenines de vern a Pont de Suert. Autor: Pep Pannon.

Figura 2i. Thecaphora saponariae sobre flors d'herba sabonera a Bellver de Cerdanya. Autor: Joan Font.

Figura 2b. Pseudomonas savastanoi sobre fulles de baladre als Caputxins (Girona). Autor: Joan Font.

Figura 2f. Taphrina deformans, arrugat o garrofat, sobre fulles de presseguer a les Pedreres (Girona). Autor: Joan Font.

Figura 2j. Exobasidium rhododendri sobre neret a Prat de Cadí. Autor: Carles Espelt.

Figura 2c. Pseudomonas savastanoi en fruits de baladre a l'EOI de Girona. Autor: Joan Font.

Figura 2d. Melampsora rostrupii sobre fulles d’àlber al Parc de Domeny (Girona). Autor: Joan Font.

Figura 2g. Taphrina pruni sobre fruits de prunera prop de can Piquers (Taialà, Girona). Autor: Joan Font.

Figura 2h. Gymnosporangium clavariiforme sobre fruits d’arç blanc al Puig d'en Roca (Girona). Autor: Joan Font.

L'estudi de les gales: la cecidiologia

El primer científic que va descriure la relació de causa-efecte entre un insecte i la seva gala va ser el metge italià Marcello Malpighi el segle XVII. Posteriorment, a finals del segle XIX, el microbiòleg holandès Martinus Beijerinck fou el primer en associar el procés de formació d'una gala com a resultat de l'activitat de la larva dins de la mateixa. Aquest descobriment coincideix en el temps amb un ràpid desenvolupament de la Cecidiologia com a disciplina científica individualitzada (Folliot, 1964). S'inicia l'inventari de les zoocecidis arreu del Mon amb els treballs enciclopèdics de Houard (1908, 1909, 1913, 1922-1923, 1933, 1940) més tard continuats per Buhr (1964).

Jean-Jacques Kieffer (1857–1925)

Joachim da Silva Tavares (1866–1931)

Theodosio De Stefani Perez (1853–1935)

Clodomir Houard (1873–1943)

A principis del segle passat, la Cecidiologia va tenir un notable desenvolupament a Catalunya, el qual culminà amb la publicació l'any 1936 del treball d’Antoni Villarrúbia “Les zoocecídies de les plantes de Catalunya”. Aquesta autor va deixar una extensa col·lecció que es troba dipositada en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona i de la qual recentment s’ha completat la catalogació (Blanes-Dalmau & al. 2017). Posteriorment, el màxim estudiós de les gales a casa nostra ha estat Juli Pujade, professor de la Universitat de Barcelona, que s’ha especialitzat en les gales produïdes per himenòpters i la seva fauna paràsita associada.

Val a dir que la majoria de les cites de cecidis a Catalunya es concentren en l’àrea de treball dels dos autors citats en el paràgraf anterior, i correspon a les comarques d’Osona, Vallès Occidental i Oriental. A la resta de Catalunya les cites són puntuals i el desconeixement és quasi absolut. Podem afegir algun treball d’inventariació de gales a escala local a la comarca de l’Anoia (Corria & Tarragó 2002) o a la Garrotxa, però poca cosa més.

Antoni Vilarrúbia i Garet (1901-1957)

Usos i coneixement de les gales

Agelet (1990) explica que per a treure's les berrugues s'agafaven gales tendres que es ficaven sobre la berruga durant nou dies, al final dels quals la berruga desapareixia. La cosa podia complicar-se fins el punt que agafant una fulla d'alzina «berruguera», amb tantes «berrugues» com tingués el cos del pacient, i ficada sota una pedra que no s'aixequés mai més, les berrugues desapareixien (entenem que l'anomenada alzina «berruguera» és en aquest cas una alzina normal i corrent, les fulles de la qual estan afectades per cecidis provocats pel dípter Dryomyia lichstensteini). És un dels nombrosos exemples del que s'anomena "teoria del signe" o "doctrina de les signatures" que en medicina antiga, fa referència a la creença o convicció sobre que les plantes, els animals o els minerals porten sovint els signes que permeten conèixer les seves virtuts.