Una senyora de setanta-cinc anys agafa un bol i li demana al cambrer que l’hi ompli de sopa. Seguidament, s’asseu a una de les moltes taules del local. Just quan acaba de seure, se n’adona que ha oblidat agafar el pa. Aleshores s’aixeca, va a agafar un panet per menjar-lo amb la sopa i torna al seu lloc.
Sorpresa! Davant del seu bol de sopa s’hi ha assegut un home negre que se l’està menjant tranquil·lament. “Quina barra! – pensa la senyora – però no em deixaré pas robar”. Dit i fet. Pren el panet, el fa bocins, els fica dins del bol que té el negre al davant i hi col·loca la cullera a dins.
El negre, complaent, somriu. Van prenent una cullerada cadascun fins que acaben la sopa. Tot això en silenci. Un cop a no queda ni una gota de sopa, l’home s’aixeca, s’acosta a la barra i torna al cap d’una estona amb un plat ben ple de pasta i... dues forquilles. Mengen els dos del mateix plat, en silenci, un després de l’altre fins al final. Un cop acaben, marxen. “Fins aviat!” li diu la dona. “Fins aviat!” respon l’home, reflectint un somriure en els seus ulls. Sembla satisfet per haver fet una bona obra.
La dona el segueix amb la mirada. Un cop es refà de tot el trasbals busca amb la seva mà la bossa que hi havia penjat però... sorpresa! La bossa ha desaparegut.
“Aleshores aquell negre...” Anava a cridar “Perseguiu al lladre!” quan, fent una ullada al seu voltant, veu la seva bossa penjada d’una cadira que es troba a dues taules enrere d’on ella es trobava, i al damunt d’aquella taula hi veu una safata amb un bol de sopa ja freda. Tot d’una, se n’adona del que ha passat!
No ha estat el negre qui s’ha menjat la seva sopa, ha estat ella qui, equivocant-se de taula ha menjat l’àpat d’aquell home com una gran senyora.
Adaptació i traducció d’un text de “Colectivo AMANI”.
En la història del bol de sopa, la senyora té un estereotip sobre l’home amb qui comparteix la sopa: tots els negres són uns lladres. Per això quan l’home marxa i ella no troba la seva bossa, pensa que aquest l’hi ha robat.