MÒDUL 5

A partir del treball fet al Mòdul 5, centrant-nos en el procés iteratiu i en com aplicar-lo des d’un enfocament DUA, hi ha diverses idees clau que m’han fet reflexionar profundament sobre la meva pràctica docent.

Una de les primeres idees que destacaria és la importància de conèixer i tenir en compte la xarxa estratègica del cervell. Aquest coneixement ens permet entendre millor com l’alumnat planifica, organitza i executa accions per mostrar el seu aprenentatge. M’ha fet adonar que moltes vegades centrem la nostra atenció en què volem que aprenguin, però no sempre donem prou eines perquè puguin expressar aquest aprenentatge de maneres diverses. Aquesta idea m'ha portat a reflexionar sobre com dissenyo les activitats i quines oportunitats ofereixo perquè cada infant pugui mostrar què sap o què ha entès segons les seves capacitats.

Una altra idea que m’ha semblat fonamental és la introducció al principi dels múltiples mitjans d'acció i expressió. Aquest enfocament em convida a ampliar la mirada més enllà de les activitats escrites o orals habituals, i pensar en formes alternatives, com ara l’ús del cos, les arts visuals, la tecnologia o fins i tot l’organització de l’espai com a mitjà per expressar el pensament. Em fa pensar que, si volem una escola realment inclusiva, hem de garantir que tothom pugui participar i expressar-se de maneres que li siguin significatives i accessibles. Aquesta reflexió em connecta directament amb el compromís d’incloure en l'aula una gamma més àmplia de recursos i possibilitats d’expressió.

La tercera idea clau que m’ha fet repensar la meva pràctica és el paper central de les funcions executives. Hem parlat molt de com aquestes habilitats –com la planificació, la regulació emocional, la memòria de treball o la flexibilitat cognitiva– són essencials per a l’autonomia de l’alumnat. Però m’ha sobtat saber que són les que més triguen a madurar i que, per tant, cal dedicar-hi temps, suport i bastides. Aquesta idea m’ha dut a replantejar-me com promoure l’autonomia d’una manera realista, amb paciència, i oferint les orientacions necessàries perquè l’alumnat aprengui a gestionar el seu propi aprenentatge.

D’altra banda, algunes de les coses que més m’han sorprès han estat l’organització de les activitats segons la taxonomia de Bloom i la relació amb les funcions executives. No n’era del tot conscient, però pensar l’activitat des de les capacitats cognitives que requereix (recordar, entendre, aplicar, analitzar, etc.) m’ajuda a dissenyar-la amb més intencionalitat. També m’ha impactat descobrir que les funcions executives, tot i ser tan essencials, es desenvolupen molt lentament, i això em fa veure amb més empatia les dificultats de l’alumnat i em reforça la idea de no anticipar expectatives que no tothom pot assumir al mateix ritme.

Un aspecte en què crec que encara he d’aprofundir és en l’ús real i transformador dels organitzadors gràfics. Ara per ara els utilitzo com a suport per ordenar informació, però el repte és que esdevinguin eines més vives, que afavoreixin la metacognició i ajudin l’alumnat a reflexionar sobre el seu propi procés d’aprenentatge. Em cal investigar més formats, veure exemples reals i provar noves propostes a l’aula per donar-los més protagonisme.

Aquest mòdul m'ha portat a voler començar a incorporar més opcions d’expressió per part de l’alumnat, donant més marge perquè triïn com mostrar què han après. També vull començar a dedicar temps explícit a treballar les funcions executives a través de rutines, jocs i activitats específiques, així com afegir més bastides i guies visuals que ajudin a regular el procés. Finalment, una de les dificultats més grans amb què em trobo és justament la planificació: integrar tot això dins la realitat del dia a dia, amb el temps limitat i la diversitat present a l’aula. Per solucionar-ho, intento ser realista i incorporar canvis progressius, adaptant materials ja existents i col·laborant amb altres mestres per compartir recursos i bones pràctiques.

Després d’haver aprofundit en el Mòdul 5 i haver reflexionat sobre les idees compartides pel grup, una de les primeres coses que puc començar a canviar o introduir a la meva pràctica és una planificació més conscient que tingui en compte les funcions executives com a eix central de l’autonomia de l’alumnat. Això vol dir començar a preveure, dins les activitats, moments perquè els infants puguin planificar, revisar i reflexionar sobre el seu procés d’aprenentatge. Fins ara, aquestes habilitats sovint quedaven en un segon pla, però a partir d’ara vull introduir rutines de pensament senzilles, bastides visuals o petites graelles d’autoavaluació que ajudin a fer aquest procés més visible i guiat.

També puc començar a oferir més varietat en les formes d’expressió. Ara mateix les propostes tendeixen a ser bastant homogènies (escrites, verbals…), però a partir del que hem treballat, m’adono que obrir la porta a l’acció corporal, a l’ús del dibuix, a la creació de maquetes, vídeos o altres formats pot afavorir molt la participació i la comprensió profunda de l’alumnat. Aquesta idea connecta de ple amb el principi del DUA de múltiples mitjans d’acció i expressió, i és una línia en la qual vull explorar molt més, especialment pensant en l’alumnat amb més dificultats o amb necessitats educatives específiques.

Pel que fa a les aportacions trobades, m’ha resultat especialment interessant el debat sobre la taxonomia de Bloom i com ens pot ajudar a dissenyar activitats que vagin més enllà de recordar o entendre. Això em permet repensar els tipus de preguntes que faig a classe i assegurar-me que, progressivament, els infants poden analitzar, aplicar o crear, dins de les seves possibilitats. A més, una altra aportació clau ha estat entendre que les funcions executives maduren lentament i que cal tenir expectatives ajustades. Això em dona tranquil·litat i també una guia per ser més pacient i oferir més suport, sense perdre de vista l’objectiu de fomentar l’autonomia.

Finalment, també m’ha semblat rellevant la idea de donar més dinamisme als organitzadors gràfics. No només com una eina per ordenar informació, sinó com un suport actiu per a la reflexió, la presa de decisions i el registre de pensament. És una eina que ja utilitzo, però crec que hi puc donar més potència si la treballo de manera més conscient i adaptada als ritmes i estils d’aprenentatge del meu alumnat. Tot plegat, em confirma que fer accessible l’aprenentatge no vol dir baixar el nivell, sinó oferir més i millors camins perquè tothom hi pugui arribar.

A mesura que avanço en aquest recorregut formatiu centrat en el Disseny Universal per a l’Aprenentatge, vaig prenent consciència que la construcció del coneixement no és un procés lineal ni immediat. Es tracta d’una construcció progressiva, que es nodreix de la reflexió constant, del contrast amb la pràctica real i de l’intercanvi amb altres professionals. El que en un primer moment poden semblar conceptes abstractes o llunyans, com les xarxes neuronals de l’aprenentatge, les funcions executives o els principis del DUA, a mesura que avanço en els mòduls, els vaig relacionant amb situacions reals que visc cada dia a l’aula. Aquesta connexió entre teoria i pràctica és el que em permet incorporar nous coneixements de manera significativa.

Cada nou aprenentatge que faig dins del recorregut m’ajuda a ampliar la mirada sobre la meva tasca docent. Per exemple, comprendre millor la xarxa estratègica i la necessitat d’oferir múltiples mitjans d’acció i expressió m’ha fet repensar com formulo les activitats i, sobretot, com valoro els aprenentatges dels infants. També m’ha fet veure que no tots els alumnes poden demostrar el que saben de la mateixa manera, i que el meu repte és oferir-los opcions perquè realment puguin expressar els seus coneixements d’acord amb les seves capacitats i potencialitats. A més, veure la relació amb les funcions executives i entendre que aquestes maduren a diferents ritmes m’ha ajudat a tenir una mirada més respectuosa amb els processos d’aprenentatge de cadascú, especialment d’aquells infants amb dificultats d’organització, regulació emocional o planificació.

Aquesta construcció també s’enriqueix molt gràcies al treball grupal. Els documents de bastida compartits amb altres mestres, així com les converses en les sessions de formació, em permeten confrontar la meva mirada amb la dels altres. Les seves aportacions, dubtes i exemples d’aula m’ajuden a veure que hi ha moltes maneres d’aterrar el DUA, i que totes passen per un mateix compromís: garantir que tots els infants aprenguin i ho facin amb sentit. Gràcies a aquest procés, m’adono que no es tracta de fer una revolució de cop, sinó d’anar introduint petits canvis amb intenció i coherència. Per exemple, començar a utilitzar organitzadors gràfics com a suport habitual, diversificar les activitats perquè responguin a diferents estils d’aprenentatge o incorporar estratègies metacognitives senzilles que ajudin els infants a prendre consciència de com aprenen.

Construir coneixement, per tant, no és només acumular noves estratègies o recursos, sinó transformar la mirada sobre l’alumnat i sobre mi mateix com a mestre. És aprendre a fer preguntes millors, a detectar barreres que abans no veia, a reconèixer les fortaleses de cada infant i a veure l’error com una oportunitat d’aprendre, també per mi. És, en definitiva, un procés que em permet créixer, sentir-me més segur en les meves decisions pedagògiques i caminar cap a una escola més justa, més inclusiva i més conscient de la diversitat com a riquesa.

És molt important reconèixer que, tot i les dificultats, sí que vaig fent passos reals cap a la incorporació del DUA a la meva pràctica docent. De fet, moltes de les decisions que prenc a l’aula, encara que a vegades de manera intuïtiva, ja estan alineades amb aquest enfocament: ofereixo diferents maneres de participar a les activitats, adapto materials per fer-los més accessibles, o genero espais on cada alumne pot mostrar el que sap de diverses formes. Això, que pot semblar petit, en realitat és molt significatiu i parla d’una voluntat clara d’inclusió i d’atenció a la diversitat. Cada petit ajust o decisió que pren sentit des del reconeixement dels diferents ritmes, estils i necessitats del meu alumnat contribueix a fer que l’aula sigui un espai on tothom pugui tenir oportunitats reals d’aprenentatge.

Una de les dificultats principals amb què em trobo és, efectivament, traduir tota la teoria del DUA a la pràctica real. El context de l’aula és molt més complex del que moltes vegades reflecteixen les propostes teòriques: tinc alumnes amb necessitats molt diverses, amb ritmes i interessos molt diferents, i sovint amb recursos limitats, tant materials com humans. A més, els requeriments curriculars i les pressions de temps afegeixen una capa més de complexitat. El temps, que sempre corre en contra, fa que sovint hagi d'improvisar, adaptar al vol, buscar alternatives. I això em genera una sensació d’anar sempre una mica tard, de no arribar-hi tot el bé que voldria. Sovint em trobo pensant que si tingués més temps, més recursos o més mans, podria fer molt més per personalitzar i fer accessible l’aprenentatge.

Tot i això, també he après que no cal fer-ho tot de cop, ni fer-ho perfecte. Que aquesta sensació d’anar provant, de no tenir totes les respostes, és també una manera de fer camí. He començat a acceptar que el procés d’implementar el DUA és també un procés d’aprenentatge personal, i que aquesta transformació no és immediata, sinó progressiva. A poc a poc, vaig guanyant eines, seguretat i criteri. Vaig entenent que el DUA no és un model tancat, sinó una mirada que em convida a posar l’alumnat al centre i a ser flexible, a adaptar-me a les seves realitats canviants i a estar atent a les seves veus. Cada vegada que adapto una activitat, que incorporo un suport visual, que ofereixo opcions de resposta, que obro una porta nova a la participació, estic fent DUA. Encara que sigui des de la incertesa, estic avançant.

Aquesta pràctica reflexiva, aquest anar fent balanç i reajustant, em permet també valorar allò que sí que funciona, allò que he pogut canviar i que ja dona resultats. M’ajuda a mirar-me la pràctica des de la confiança i no només des de la demanda o la manca. I això, per si sol, ja és transformador. Incorporar el DUA no només canvia la manera com ensenyo, sinó també com entenc la meva responsabilitat com a mestre: no es tracta només de transmetre continguts, sinó també de garantir que tot l’alumnat pugui accedir-hi de manera significativa i equitativa, tenint en compte la seva singularitat.

Ser mestre, des d’aquesta mirada, implica no només ensenyar, sinó sobretot acompanyar, guiar i orientar. És ajudar a trobar camins, a descobrir maneres pròpies d’aprendre, a reconèixer els talents i les dificultats de cadascú i posar-hi nom i resposta. És crear espais segurs i flexibles on l’error és part del procés, i on l’objectiu no és que tothom faci el mateix de la mateixa manera, sinó que cadascú trobi la seva manera de créixer i avançar. I aquest acompanyament no sempre és fàcil ni immediat, però sí que és fonamental per construir una escola realment inclusiva i que faci justícia a la diversitat de l’alumnat. Aquest és el gran repte, però també la gran oportunitat que ens ofereix el DUA.