MÒDUL 1

El Disseny Universal per a l’Aprenentatge (DUA) es presenta com una eina de transformació educativa que va més enllà de l’adaptació per a l’alumnat amb necessitats específiques. En aquest sentit, no es tracta només de modificar activitats per a alguns infants, sinó de repensar tota la planificació perquè sigui accessible per a tothom. Això em porta a reflexionar sobre la meva pròpia pràctica docent i a prendre consciència que encara tendeixo a fer adaptacions individuals en lloc de dissenyar activitats inclusives des de l’inici.

D’altra banda, és fonamental entendre que les barreres d’aprenentatge no es troben en l’alumnat, sinó en el context educatiu. Així doncs, com a docent, tinc la responsabilitat d’identificar aquestes dificultats i crear estratègies per garantir que totes les persones aprenents puguin accedir als continguts. Aquesta idea em fa replantejar la manera com estructuro les meves activitats, ja que sovint dono per fet que determinades tasques són comprensibles per a tothom, quan en realitat podrien representar un obstacle per a algunes criatures.

A més, cal considerar la gran variabilitat de l’alumnat. Cada infant aprèn de manera diferent, té ritmes propis i necessita múltiples formes de representació i expressió per accedir als coneixements. Per aquesta raó, resulta imprescindible abandonar la idea de l’alumnat “estàndard” i començar a dissenyar activitats que contemplin aquesta diversitat des del principi. Aquesta reflexió m’empeny a incorporar estratègies més flexibles, com l’ús de materials manipulatius, recursos digitals i eines visuals, per tal de garantir una experiència d’aprenentatge més equitativa.

Així mateix, l’aplicació pràctica del DUA a l’aula no ha de quedar en la teoria, sinó que ha de traduir-se en accions concretes que fomentin la participació de tot l’alumnat. Això implica no només oferir diferents formats d’accés a la informació, sinó també diversificar les formes d’expressió i potenciar l’autonomia de les criatures en el seu aprenentatge. A partir d’aquesta reflexió, m’adono que, tot i que ja intento aplicar alguns principis del DUA, sovint ho faig de manera intuïtiva i no de forma sistemàtica. Per tant, cal que planifiqui amb més intenció, assegurant-me que cada activitat permet diferents vies d’accés i participació.

Finalment, és important tenir present que el DUA és un procés iteratiu i de millora contínua. Això significa que no hi ha una única manera correcta d’aplicar-lo, sinó que requereix revisió constant i ajustaments segons les necessitats de l’alumnat. En aquest sentit, la reflexió constant i el feedback, tant de les criatures com del meu propi procés docent, són elements essencials per avançar cap a una educació més inclusiva i equitativa.

Per començar a aplicar el Disseny Universal per a l’Aprenentatge (DUA) de manera més efectiva a la meva pràctica docent, cal que faci alguns canvis concrets. En primer lloc, puc introduir més varietat en els materials i recursos que ofereixo a l’alumnat, per tal de garantir que tothom tingui diferents formes d’accés als continguts. Per exemple, a més d’explicacions orals, puc incorporar suports visuals, vídeos, esquemes i activitats manipulatives. Això permetrà que cada infant pugui aprendre segons les seves necessitats i estils d’aprenentatge.

A més, és fonamental diversificar les maneres en què l’alumnat pot expressar els seus aprenentatges. En lloc de demanar sempre una resposta escrita o oral, puc donar opcions perquè puguin expressar-se mitjançant dibuixos, vídeos, maquetes o altres formats. Aquesta estratègia no només afavoreix la inclusió, sinó que també fomenta la creativitat i l’autonomia.

D’altra banda, un altre canvi important és l’ús de la metacognició a l’aula. És a dir, puc ajudar les criatures a prendre consciència del seu propi procés d’aprenentatge mitjançant preguntes reflexives, rúbriques d’autoavaluació i espais per compartir estratègies d’estudi. Això les pot ajudar a desenvolupar més autonomia i autoregulació.

Pel que fa a les aportacions que he trobat, he identificat la importància de crear un entorn flexible on l’alumnat pugui aprendre de manera activa i significativa. Un aspecte clau és oferir opcions i oportunitats perquè cada infant pugui participar d’acord amb les seves necessitats i potencialitats. Per exemple, permetre que triïn diferents nivells de suport segons el seu grau d’autonomia pot ser una manera efectiva d’atendre la diversitat.

Així mateix, he descobert que la col·laboració entre docents és essencial per implementar el DUA amb èxit. Compartir estratègies amb altres professionals i co-crear materials adaptats pot ser una manera enriquidora de millorar la meva pràctica. A més, el treball cooperatiu entre l’alumnat també pot ser una eina poderosa, ja que fomenta l’aprenentatge entre iguals i afavoreix un ambient més inclusiu.

En el meu procés d’incorporació de noves estratègies inclusives a l’aula, em trobo amb diverses dificultats que requereixen reflexió i adaptació constant. En primer lloc, una de les principals barreres és la diversitat de necessitats de l’alumnat, ja que cada infant té ritmes d’aprenentatge diferents i requeriments específics. Això fa que sigui un repte trobar activitats i materials que realment responguin a tothom. Per solucionar-ho, aposto per la flexibilitat, utilitzant diferents formats d’accés a la informació (visual, auditiu, manipulatiu) i donant opcions diverses perquè cada alumne o alumna pugui expressar el seu aprenentatge de la manera que millor s’adapti a les seves capacitats.

D’altra banda, la manca de temps per planificar i adaptar els materials a aquesta diversitat també és una dificultat important. Tot i que la intenció és crear propostes inclusives, la càrrega de feina sovint limita la possibilitat de preparar activitats diferenciades per a cada nivell. Per fer-hi front, busco estratègies d’optimització, com reutilitzar recursos que ja han funcionat, treballar en col·laboració amb altres docents o aprofitar eines digitals que permetin adaptar els continguts amb més facilitat.

A més, un altre repte és la resistència al canvi, tant per part de l’alumnat com d’altres membres de la comunitat educativa. Algunes persones poden mostrar reticències a modificar estructures tradicionals, especialment quan impliquen sortir de la zona de confort. Davant d’això, em centro a explicar els beneficis d’aquestes metodologies i a demostrar, amb evidències concretes, com poden millorar l’experiència d’aprenentatge per a tothom. També em recolzo en petites accions progressives, introduint canvis de manera gradual per facilitar-ne l’acceptació.

Finalment, em trobo amb la dificultat de l’avaluació, ja que sovint les eines tradicionals no recullen adequadament els avenços de tot l’alumnat. Per això, intento diversificar les maneres d’avaluar, incloent-hi l’observació, l’autoavaluació i el treball per competències, de manera que es valori no només el resultat final, sinó també el procés i l’esforç de cada infant.