MÒDUL 3

Aquesta sessió m’ha portat a reflexionar sobre la importància d’estructurar l’aprenentatge de manera més visual i accessible per a tot l’alumnat. L’ús de l’organitzador gràfic em sembla una eina molt útil per facilitar la comprensió de conceptes i estructurar la informació de manera clara. A la meva aula, on hi ha una gran diversitat d’alumnes, incloent hi infants amb TEA greu, discapacitat intel·lectual moderada i trastorns de conducta, aquesta eina pot ajudar tant als qui necessiten més suport com als qui tenen un ritme més autònom, oferint referents visuals i estructures clares que permetin avançar amb més seguretat. 

D’altra banda, la proposta de dissenyar múltiples mitjans de compromís m’ha fet pensar en la necessitat d’oferir opcions variades perquè cada infant trobi una manera de participar i motivar-se. En general, a la classe hi ha infants amb moltes realitats diferents: alguns necessiten més temps per processar la informació, d’altres es desconnecten fàcilment si l’activitat no els resulta prou estimulant, i n’hi ha que es frustren ràpidament davant de la dificultat. Això m’ha fet replantejar la manera d’organitzar les sessions, incorporant més varietat en els formats de treball, com ara l’ús de materials manipulatius, treball per parelles o petits grups, i espais on puguin expressar-se d’altres maneres, com el dibuix o el llenguatge oral. 

Una altra reflexió clau ha estat la importància de la retroalimentació constant. Sovint, l’alumnat es fixa només en els errors, cosa que pot desmotivar-lo. A partir d’aquesta reflexió, crec que és fonamental canviar la meva manera de donar feedback, reforçant primer les fortaleses i oferint després estratègies concretes per millorar les dificultats. A la meva aula, això pot significar, per exemple, reconèixer els esforços dels infants abans d’assenyalar els aspectes a millorar i proporcionar eines visuals o manipulatives que els ajudin a trobar la solució per si mateixos. 

Un aspecte que m’ha sorprès ha estat el sociograma del Cesc i com aquest tipus d’anàlisi pot aportar informació molt rellevant sobre la dinàmica social a l’aula. A la meva classe, hi ha infants que tenen moltes habilitats socials i que acostumen a liderar activitats, mentre que d’altres tenen més dificultats per establir vincles i solen quedar-se al marge. Aquesta reflexió m’ha fet pensar que cal fomentar espais de cohesió grupal on tothom se senti part del grup, per exemple, amb dinàmiques cooperatives i activitats que reforcin el sentit de pertinença. 

Finalment, m’adono que encara he d’aprofundir més en la taxonomia de Bloom i en com aplicar-la de manera efectiva a les activitats que proposo a l’aula. Crec que entendre millor aquest model em podria ajudar a diversificar les preguntes i les tasques que plantejo, adaptant-les millor a les necessitats de cada infant i fomentant un aprenentatge més 2 significatiu i personalitzat. En una aula amb tantes necessitats diverses, aquest coneixement em permetria ajustar millor el nivell de dificultat i oferir desafiaments progressius que ajudin cada alumne/a a avançar segons el seu propi ritme. 

Després d’aquesta reflexió, m’adono que hi ha diversos aspectes que puc començar a canviar o incorporar a l’aula per garantir un aprenentatge més accessible i significatiu per a tot l’alumnat, tant per als infants amb necessitats específiques com per a la resta del grup. 

En primer lloc, crec que és essencial estructurar millor les activitats mitjançant organitzadors gràfics i referents visuals que ajudin a clarificar els continguts. Això beneficiarà especialment l’alumnat amb TEA greu i discapacitat intel·lectual moderada, ja que necessita informació més concreta i seqüenciada per entendre els processos d’aprenentatge. Alhora, aquest recurs també pot ser molt útil per a la resta de la classe, ja que facilita la comprensió i organització de les tasques, fent més accessibles conceptes matemàtics, de llengua i d’altres àrees. 

Un altre canvi necessari és l’adaptació dels mitjans de compromís. És evident que no tothom es motiva de la mateixa manera ni respon igual a un mateix tipus d’activitat. Per això, vull incorporar més varietat en les estratègies didàctiques, alternant moments individuals amb treball cooperatiu, utilitzant materials manipulatius i afavorint la participació activa mitjançant propostes més significatives per a l’alumnat. Per exemple, en comptes de treballar només amb fitxes, podria integrar més jocs, reptes pràctics i dinàmiques que fomentin la interacció. Això no només beneficiarà l’alumnat amb més dificultats, sinó que també ajudarà aquells infants que necessiten més estimulació o que es desmotiven fàcilment amb metodologies tradicionals. 

Pel que fa a la gestió de l’aula, he de tenir més en compte el paper de la xarxa afectiva per assegurar un ambient segur i acollidor. Això significa reforçar la pertinença al grup, dedicar temps a la regulació emocional i buscar maneres d’incloure aquells infants que solen quedar se al marge. Una possible acció és aplicar tècniques de cohesió grupal, com assemblees diàries curtes o dinàmiques per reforçar els vincles entre l’alumnat. A més, un aspecte clau és adaptar els espais i ritmes de treball per evitar la sobresaturació a l’aula, creant zones de calma o oferint pauses actives per a tot l’alumnat, però especialment per a aquells infants amb més dificultats de regulació emocional. 

Un altre canvi fonamental és la manera de donar retroacció. Puc començar a aplicar una retroalimentació més positiva i constructiva, destacant primer els punts forts de cada alumne/a abans d’assenyalar els aspectes a millorar. A més, en lloc de limitar-me a corregir errors, he d’incorporar estratègies perquè l’alumnat pugui autoregular-se i trobar solucions 3 per si mateix. Per exemple, en lloc de dir-li directament a un infant què ha fet malament, puc donar-li pistes visuals o preguntes guia perquè descobreixi l’error i com corregir-lo. Aquesta estratègia beneficiarà tant els infants amb dificultats com aquells que tenen més autonomia i necessiten desafiaments per continuar avançant. 

Finalment, crec que cal aprofundir en la taxonomia de Bloom per millorar la manera com formulo preguntes i plantejo activitats. Això em permetria estructurar millor els aprenentatges i garantir que cada alumne/a tingui reptes adequats al seu nivell. Així, podré adaptar els continguts de manera més efectiva, assegurant que l’alumnat amb més dificultats tingui accés als aprenentatges essencials mentre que aquells que poden avançar més ràpidament disposin d’activitats que els permetin aprofundir i ampliar coneixements. 

Al llarg del recorregut, he anat construint la meva pràctica educativa incorporant els nous coneixements de manera progressiva i reflexiva. He aplicat els principis del Disseny Universal per a l’Aprenentatge (DUA), adaptant continguts i metodologies perquè tots els alumnes, independentment de les seves necessitats, tinguin accés a un aprenentatge significatiu.

Per començar, he pres consciència de la importància de les diferents xarxes cerebrals en l’aprenentatge, fet que m’ha portat a desenvolupar estratègies per connectar emocionalment amb l’alumnat. Això ha estat especialment rellevant amb infants amb TEA greu o trastorns de conducta, ja que adaptar les activitats als seus interessos i necessitats sensorials ha millorat la seva motivació i implicació.

També he incorporat noves formes d’ensenyament i avaluació, diversificant els suports i estratègies com l’ús de materials manipulatius, suports visuals i activitats orals. Aquesta reflexió constant m’ha ajudat a garantir que cada alumne pugui accedir als continguts d’una manera que s’ajusti millor a les seves necessitats.

A més, he començat a fomentar una mentalitat de creixement entre l’alumnat, fent-los veure que els errors formen part del procés d’aprenentatge i reforçant la seva confiança a partir dels petits avenços. Això ha tingut un impacte positiu en la seva motivació i seguretat en si mateixos.

Finalment, he après a estructurar millor les activitats, donant més temps perquè els infants puguin processar la informació sense pressió i evitant la sobresaturació. Això ha creat un entorn d’aprenentatge més tranquil i acollidor, afavorint tant els qui necessiten més suport com els qui tenen un ritme més autònom. Tot aquest procés m’ha permès evolucionar com a mestre i adaptar-me millor a la diversitat de l’aula.

A l’aula em trobo amb diverses dificultats que afecten tant l’alumnat amb necessitats específiques com la dinàmica general del grup. Aquestes barreres influeixen en l’accessibilitat de l’aprenentatge i en el clima del grup, però intento trobar estratègies per minimitzar-les i garantir que tothom pugui avançar segons les seves necessitats. 

En primer lloc, una de les dificultats principals és la gran diversitat d’estils d’aprenentatge i nivells dins la mateixa classe. Tinc infants amb TEA profund, dificultats de comprensió matemàtica, problemes de lectura i escriptura, i un alumna amb discapacitat intel·lectual moderada, la qual cosa fa que sigui un repte adaptar els continguts perquè siguin accessibles per a tothom. Per solucionar-ho, estic introduint més materials visuals i manipulatius, així com organitzadors gràfics que ajuden a estructurar la informació. També intento oferir diferents nivells d’activitat dins d’una mateixa tasca, perquè cada alumne/a pugui treballar segons les seves capacitats sense sentir-se exclòs. 

Una altra dificultat que trobo és la gestió del comportament i la regulació emocional d’alguns infants. Hi ha un alumne disruptiu que té dificultats per mantenir l’autocontrol, fet que sovint interromp les activitats i genera conflictes amb els companys. Per afrontar aquesta situació, he intentat establir rutines clares i predicibles, així com reforçar positivament les conductes adequades. A més, estic promovent estratègies de regulació emocional, com ara moments de pausa activa i racons de calma, per ajudar aquest alumne i d’altres a gestionar millor les seves emocions. 

També em trobo amb barreres relacionades amb la motivació i el compromís de l’alumnat. Alguns infants es frustren fàcilment quan no aconsegueixen resoldre una tasca a la primera, mentre que d’altres perden l’interès si no veuen la utilitat del que estan aprenent. Per abordar aquesta dificultat, estic intentant aplicar més estratègies de gamificació i connectar els aprenentatges amb situacions reals i significatives. Per exemple, en 4 matemàtiques estem treballant el mercat de fruites, un context que fa que els infants vegin la utilitat dels números en la vida quotidiana. 

Una altra barrera important és la sobrecàrrega sensorial a l’aula. L’espai és reduït i, en moments de molta interacció, el soroll pot dificultar la concentració, especialment per als infants amb TEA o amb dificultats d’atenció. Per minimitzar aquesta barrera, he reorganitzat l’aula creant espais diferenciats per al treball en grup i individual, i he establert senyals visuals per indicar quan cal reduir el volum de veu. 

Finalment, una de les dificultats més grans és garantir una avaluació justa i accessible per a tothom. Sovint, els mètodes tradicionals d’avaluació no permeten recollir realment els progressos dels infants amb més dificultats. Per això, estic intentant diversificar els instruments d’avaluació, utilitzant observació, rúbriques adaptades i eines d’autoavaluació perquè cada alumne/a pugui expressar el que ha après de diferents maneres.