Embedded Files
Jo les havia vistes molt sovint pels meus barris, que eren els d'elles, particularment a la missa de dotze de Sant Francesc de l'Paula, i puc dir que el seu aspecte llargarut i una punta bacallanesc resultava hòrrid. La cabellera de les dues solteres era tenyida d'aquell rogenc propi de les untures dels apotecaris, i més que de cabell natural semblava feta d'una substancia anomenada crepè, molt usada pels còmics i per les antigues pentinadores. Les il·lustres dames es presentaven extremament seques. però en les parts més inadequades del cos els sortien protuberàncies o manifestacions d'alguna oculta ortopèdia. (Josep Maria de Sagarra. Memòries II. Edicions 62, Barcelona, 2ª d. 1986. ISBN: 842971720X. 442 p. P. 36.).
Bofill mantenia un bigotet insignificant, d'un color d'espiga d'ordi, amb els pèls caiguts i deixats anar. Josep Carner, el seu amic entranyable, li dedicà un poema on la circumstància del bigoti es comentava així: "Tens el bigoti com una herba trista", i "l'herba trista" consonava després amb "rara ametista". A Bofill. la comparació no li va fer cap gràcia, i, sentint brollar una coqueteria insòlita, intentà donar certa erectilitat al seu bigoti. Aleshores, aprofitant un viatge a Madrid, perquè a Barcelona no s'hauria atrevit a fer-ho, es comprà un estri anomenat bigotera, que aleshores s'usava molt; era aquell estri com un sostenidor en miniatura que, en lloc d'aplicar-se al tors de les senyores, s'aplicava sota el nas dels senyors. Bofill usà amb constància la bigotera; se la deixà i tot per a dormir, i al cap d'una temporada el seu bigoti es redreçà i ja fou tota una altra cosa. Aleshores exigí de Carner una rectificació, i Carner substituí el primitiu vers per aquest: "Tens el bigoti com una herba “clara", i l'altre vers que li era consonant, en lloc d'acabar en "rara ametista", acabà en "ametista rara"; així triomfà la veritat i es donà satisfacció a tothom. (Josep Maria de Sagarra. Memòries II. Edicions 62, Barcelona, 2ª d. 1986. ISBN: 842971720X. 442 p. P. 73.).
Asseguda en una cadira, mitjana. amb un tros d'espill que no espilla afermat a un esvoranc de la paret, un platic de llauna curull d'aigua a terra, i un pam de cordó negre i unes quantes agulles de ganxo a la falda. ha començat a passar-se l'escarpidor per la cabellera. Ha enllestit de seguida. A força d'aigua i estrebades s'és fet un monyo com el puny, i la seva testa xopa ha pres un aire eixerit de mostela. (Prudenci Bertrana. Contes. Edicions 62, Barcelona 1981, 2ª ed. ISBN: 8429717234. 352 p. P. 222.).
Li ha dit, per convèncer-la, que aquells cabells tibants cap endarrere no s'estilen, que la fan més gran, que a la seva perruqueria fan unes permanents suaus i vellutades com camps de blat batuts pel vent.
-I, de passada, et podrien tenyir. No perquè ho necessitis, eh?, sinó perquè un negre que no sigui tan fosc no fa les faccions tan dures.
La dona té les puntes de la boca caigudes, desconfiança i menyspreu per les coses poc naturals que la gent es posa a sobre, i la timidesa de ser estudiada i abillada per noietes vanes i desconegudes i per miralls grossos i ben il·luminats que no perdonen res. Però es deixa vèncer, i en Quim obeeix el gest de la noia de no burxar la Victòria, però les acomiada amb un som riure de qui s'engull rialles. Es la mofa, i la Victòria fa constar que hi va per fer callar aquella mocosa pesada que no la deixa viure, i, tot dient-ho, no pot evitar d'enrojolar-se. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 103-104)
Quim riu i li diu amoretes, perquè té el cor de gelea tremolosa i tova i els rondineigs de la Victòria són inútils perquè el compte de la perruqueria no el pagava ella i no té sentit que parli de jornals ni de feines d'escarràs. Se la veu més grassa i no està gens afavorida. Però voler més fóra miracle. Quan s'atreveix, la dona es mira al mirall del passadís, es toca delicadament els rínxols i es queda uns instants extasiada, calibrant-se. La Dolores i en Quim dissimulen, perquè la veuen des de dins i es miren picardiosos. (Isabel-Clara Simó. La salvatge. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 8477396930. 220 p. P. 107)
L'eloqüent barber rentà el cabell de l'hoste amb dues, classes d'aigua, una clara i l'altra fosca, i el deixà negre com al temps de la seva joventut. Després l'hi crespà, féu uns passos endarrera i examinà el resultat del seu tractament.
-Ara caldria revifar una mica la pell de la cara.
I com qui no sap acabar, que mai no en té prou, passa d’una fema a l'altra amb una diligència febril. L'Aschenbach, còmodament estirat en el seient, basculant, incapaç d'oposar resistència ans bé esperançat pel que l'altre feia, es mirava al mirall i veié com de mica en mica les celles s'anaven arquejant amb més intensitat i simetria, com el perfil dels ulls s'allargava, com aquests esdevenien més lluminosos gràcies a un lleuger toc de pintura a les parpelles; una mica més avall, on la pell havia esdevingut resseca i pansida, veié com, després, apareixia un to de carmí suau; els llavis fins feia poc esmorteïts s'omplien d’un color com de gerd, i els solcs de les galtes i de la boca les bosses de sota els ulls desapareixien sota la crema i l'aigua de Jovença ... El cor li bategà en veure davant seu un altre home a la flor de la joventut. El barber es donà per satisfet de la seva obra i regracià el client, com es costum d'aquesta gent, amb servil cortesia.
-Veieu? Uns petits tocs i ja està llest -digué mentre donava el darrer cop de mà a la toaleta de l' Aschenbach-. Ara el senyor ja es pot enamorar sense cap mena de por.
El vell ensarronat sortí tot cofoi, trasbalsat i temorenc alhora. Portava una corbata vermella i un barret de palla, d'ales amples, faixat amb una cinta de color.
S'havia girat un vent huracanat, tebi; de tant en tant queia un petit ruixat; l'aire era humit, pesant i impregnat de fortors. Les orelles s'omplien de brunziments, de batecs, de xiulets. I l'Aschenbach, febrós sota el maquillatge i els cosmètics, imaginava que els esperits malèvols del vent en feien de les seves per l'espai, ocells malastrucs del mar que remenaven el menjar del condemnat, el rosegaven i el profanaven amb excrements. Perquè la xafogor li feia perdre les ganes de menjar i cada cop estava més convençut que els aliments estaven emmetzinats amb un verí verament contagiós. [Thomas Mann. La mort a Venècia (Der Tod in Venedig, trad. J. Fontcuberta) Columna/Proa, 2ª ed. 1995, Barcelona. ISBN: 8482561529. 112 p. P. 104-105.].
Ja som uns tipus ben estranys, nosaltres! Els cabells, sempre els pentinem i raspallem fins que queden ben llisos i endreçats, i cadascú de nosaltres ha de solcar el món d'allà dalt amb una clenxa ben recta, tot fent un canal a la terra capil·lar, rossa o morena. Com Déu mana. I és que les clenxes també són reglamentàries. I com que anem clenxats i pentinats d'aquesta manera tan encantadora, fet i fet ens assemblem tots, la qual cosa faria morir de riure un escriptor que per exemple ens visités amb ànim d'estudiar-nos en tota la nostra magnificència i insignificància. Doncs que es quedi a casa, aquest senyor escriptor! Els qui només volen estudiar, pintar i observar són uns capsigranys. [Robert Walser. Jakob von Gunten (Jacob von Gunten. Ein Tagebuch, trad. T. Vinardell) Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1999. ISBN: 8477272786. 174 p. P. 58.].
Fue este monje el que se encargó de que el ejército de santos, mártires y profetas resultase identificable de inmediato gracias a ciertos indicios invariables-el crecimiento, o bien la desaparición, de las barbas de los santos, las cuales pueden caer en ondas o en bucles, ser lisas o hirsutas, bifurcadas o divididas en tres o en cinco-. Asimismo, reguló-se trataba más bien de la ratificación de una vieja costumbre que de la introducción de preceptos nuevos- las alas que, de manera anómala, brotaran de los omóplatos de san Juan Pródromo, y colocó la cabeza del santo no sólo sobre el cuello, sino también sobre una bandeja que le puso entre las manos. [Patrick Leig Fermor. Mani. Viajes por el sur del Peloponeso (Mani. Travels in the Southern Peloponese, tra. A. Luengo) Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884492649679. 408 p. P. 274.].
Hay una foto de Emmy tomada en el salón poco después de que se casara con Viktor. Debe de estar ya embarazada de Elisabeth, pero no se le nota. Esta vestida como María Antonieta: corta chaqueta de terciopelo sobre una larga falda blanca, un juego entre severidad y despreocupación. Los tirabuzones conforman lo que esta à la mode en la primavera de 1900: «el peinado es menos rígido que antes; se prohíben los flequillos. Primero se modela el pelo en ondas largas; luego se lo peina hacia atrás y se lo enrolla en un moño de altura moderada ... Esta permitido que caigan sobre la frente unos bucles, que se habrán librado a su natural forma espiralada», escribe un periodista. Emmy lleva un sombrero negro con plumas. Una mano descansa en una cajonera con tapa de mármol y la otra sujeta un bastón. Parece que acaba de bajar del vestidor lista para ir a un baile más. Me mira con seguridad, consciente de lo deslumbrante que está. [Edmund de Waal. La liebre con ojos de ámbar. Una herencia oculta. (The Hare witch Amber Eyes, trad. M. Cohen). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2012. ISBN: 9788415277712. 368 p. P. 175.].
Y en cada una de las direcciones ha vivido una Letitia distinta: los moños cardados, el corte juvenil, la permanente afro o el corte bob, las minifaldas o las maxifaldas, los pantalones flojos o ajustados, las gabardinas amplias o las cazadoras militares, las miradas lánguidas o febriles pertenecen a u unas mujeres que no guardan parecido entre sí. [Adameșteanu, Gabriela. Fontana di Trevi (Fontana di Trevi, trad. M. Ochoa de Eribe). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788419036957. 432 p. P. 106.].
A su lado, en el escaparate de una peluquería, un montón de gente miraba el televisor sintonizado en la Fox News. Cuando terminó el helado que se escurría por el cartón empapado, abrió, con los dedos pegajosos, la puerta. ¡En la pantalla vio cómo caía la segunda Torre, el presentador repetía continuamente una palabra que no había oído nunca, haigecar, y gritaba que había otros aviones en el aire! Tres de las cuatro peluqueras, plantadas delante de la pantalla, ha bla ban al unísono, una lloraba, otra iba y venía, gritando, el periodista de Fox News repetía una y otra vez penegan, penegan ; y Claudia dedujo que habían atacado el Pentágono. ¡Este extraño país estaba en guerra y ella, como extranjera, iba a acabar en un campo de concentración! Los rostros de sus padres pasaron rápidamente ante sus ojos, ¡no volverían a verse en varios años o, tal vez, nunca más! But tomorroui is another day, se dijo al cabo de unos instantes. Había viajado a Nueva York para ver la ciudad y para arreglarse el pelo, pero los salones de peluquería estarían cerrados varios días, como en la Revolución, ¿y cuándo podría ella regresar aquí? Tenía que pedirle a una peluquera que le cortara el pelo, el precio de un brush era de diecinueve dólares, ¡carísimo ! Pero así estada delante del televisor, vería lo que estaba sucediendo y, con el nuevo corte, no tendría que preocuparse por su cabello durante varios meses. Miró detenidamente a las peluqueras, una tras otra, ¿cuál de ellas sería capaz de hacer su trabajo en un memento semejante? No la rubia, que gimoteaba sin parar, tampoco la negra gordita, que correteaba de aquí para allá, espantada, ni la mejicana, que intentaba contactar con Guadalajara con su teléfono móvil. Tal vez sólo la asiática, que miraba impasible no la pantalla del televisor, sino las cohortes de gen te que desfilaba por la calle. I need to have my bair m/, le susurró, sujetando un mechón entre dos dedos, y la asiática esbozó un amago de sonrisa. Mientras le lavaba el pelo y le masajeaba la cabeza, le pregunto, en un inglés no mucho mejor que el de ella, de dónde era y le aconsejó que telefoneara a sus padres, ella había tranquilizado ya a los suyos, estaban en Wisconsin.
Y después de darle, con el corazón encogido, medio dólar de propina y de escuchar al alcalde Giuliani animar a sus conciudadanos y al pequeño general Wesley Clark, al que conocía gracias a Oskar, de la época de la guerra de Yugoslavia, y al presidente Bush Jr., un hombre que le pareció decidido, viril, abandonó el salón, peinada como las neoyorquinas; al menos eso pensaba ella. Volvió a hacer cola en una cabina telefónica amarilla y, al cabo de un rato, habló con Sultana, que, histérica, repetía sin cesar, ¡vuelve a ltalia, sal inmediatamente de ese país! Claudia se disculpó por no haber llamado enseguida, no había pensada que en Rumanía se enterarían tan rápido de lo del atentado que le ofreció la oportunidad de estar una semana más en Estados Unidos, los vuelos desde Nueva York estaban anulados o bien aplazados.
Feliz por haber dado con su pollito perdido, Sultana me contó, pormenorizadamente, la aventura de Claudia, en un impulso, raro en ella, de sinceridad ¡el país ardía y ella se peinaba!
Per Petru encontró una explicación también para eso.
-¡Claudia es una persona positiva, mira hacia delante! En el barullo que reinaba allí hizo algo natural para una mujer joven. ¡Ir a la peluquería! ¿Acaso habría sido mejor correr por las calles desmelenada como una loca? [Adameșteanu, Gabriela. Fontana di Trevi (Fontana di Trevi, trad. M. Ochoa de Eribe). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2024. ISBN: 9788419036957. 432 p. P. 266-268.].
D'acord amb la seva edat i la seva posició, ell anava impecable. Feia goig veure'l avançar per la gespa; era alt i prim i caminava ben dret. Es va descobrir, i els seus cabells negres i abundants resplendien amb l'oli que hi havia aplicat per fixar-ne les ondes. Els seus bonics ulls blaus relluïen cordialment sota les celles atapeïdes; les faccions delicades i eixutes ja no tenien la severitat de costum, sinó que estaven assuaujades per un somriure de felicitat. L'Edgar va estrènyer càlidament la mà de la Mary. [W. Somerset Maugham. Una vil·la a Florència (Up at the Villa, trad, J. De Jòdar) Ed. Viena, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788417998974. 174 p. P. 144.].
A la senyora Witherspoon li encantava la velocitat, i em sembla que mai no la vaig veure tan feliç com quan trepitjava el pedal de l'accelerador: reia entre glop i glop de la seva petaca, i els cabells vermells tallats à la garçon li voleiaven com les potes d'una eruga girada a l'inrevés. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 93.].
Duia els cabells foscos i arrissats tallats a l'estil dels nois pagesos, amb un ris acuradament entrenat perquè li caigués damunt la cella dreta i uns ulls blaus pàl·lids al mig d'una cara rodona; un somrís afalagador interromput per una piga lincolnesca; només una papada exageradament grossa, unida a una mandíbula robusta i prussiana, suggeria que al seu propietari no li resultaven estranys els licors forts; també era, en gran mesura, el que es coneixia, diplomàticament, com un don joan, si rots o, fins i tot, uns quants dels rumors que havia sentit Tim eren certs. Willkie tenia exactament l'edat de Tim: quaranta-vuit anys. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 104.].
-Tindries un aspecte meravellós, amb· els cabells blaus.
Laura Delano, la cosina de mitjana edat del president, va girar el seu rostre elegant cap a Caroline, la qual va fer, inconscientment, un pas cap enrere com si volgués observar millor els cabells blaus esculpits que duia la seva
amfitriona aquella nit. ·
-No tinc el color de cutis adequat -va respondre Caroline, tranquil·lament, com si cada dia de la seva vida hagués estat plantejant-se si tenyir-se els cabells de color blau o no. De fet, la cosina soltera del president, després de no haver aconseguit un color blau cel en la seva anterior trobada amb l'ampolla del tint, havia passat del blanc celeste a un púrpura agressivament dens, que suggeria més aviat excentricitat que no pas l'encant de moda del personatge més atractiu de la societat internacional, la primera entre les dames de cabells blaus, Mona Williams. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 232-233.].
Ignoro su verdadero nombre. Ha adopta- do éste porque los nombres de pila ingleses están de moda ahora entre las mujeres mundanas de Berlín. Es un joven pálido, de aspecto preocupado, elegantemente vestido con el cabello negro, fino y lustroso. A primera hora de la tarde, recién levantado de la cama, se pasea por el piso en mangas de camisa y con una redecilla en el pelo.
[Cristopher Isherwood. Adios a Berlín (Goodbaye to Berlin, trad. M. Belmonte). Ed. Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 9788416011278. 264 p. P. 16.].
-Eso que has dicho es horrible replicaría, a lo mejor, la escritora, y podemos imaginarla acodada en una ventana, con sus mangas negras amplias y flotantes, su cabellera frisada, contemplando las plantas del pequeño jardín interior de María, las flores, las azaleas, las pomposas hortensias. Se pintaba la cara con una pintura blanquecina, de mujer acostumbrada a las tablas, y recargaba sus labios con un rojo espectral, tirando a negro. No podemos competir con la descripción habitual de sus cabellos, que eran gruesos, leoninos, encrespados, de un rojizo oscuro artificial, de laca, de manera que daba, en conjunto, una vaga impresión de máscara japonesa, entre ceremonial y fúnebre. Como los tiempos que corrían, quizá: oscuros, tormentosos, con el horizonte marcado por estelas negras que avanzaban y se deshacían.
(Jorge Edwards. La última hermana. Ed. Acantilado, 1ª ed. 2016. ISBN 978841601940. 378 p. P. 30.).
Enseguida, rizamos nuestros cabellos "en papillote"...
(Jorge Edwards. La última hermana. Ed. Acantilado, 1ª ed. 2016. ISBN 978841601940. 378 p. P. 215.).
Homenatge a les perruqueres Mònica Planas Callol 04/06/2023 Ara Diumenge
Homenatge a les perruqueres Mònica Planas Callol 04/06/2023 Ara Diumenge
Aquesta setmana ha mort Lluís Llongueras, el perruquer per excel·lència del país. “El Dalí de la perruqueria”, “El mag de la bellesa femenina”, “El perruquer dels famosos” són alguns dels titulars que han acompanyat els diferents obituaris. Sovint s’ha ironitzat amb el conformisme català de preferir una única personalitat per a cada disciplina: un poeta, un tenor, una model, un pintor, una soprano, un arquitecte, un perruquer... Llongueras ocupava el tron. Però Barcelona ha vist néixer grans emperadors de la perruqueria: Lluís Llongueras, però també Pasqual Iranzo, Alberto Cebado, Alberto Cerdán, Raffel Pagès, Marcel Monleón, Josep Pons... Convertits en grans empresaris, la majoria van ampliar les franquícies més enllà de les fronteres i han esdevingut autoritats de l’estilisme femení. Van adquirir notorietat mediàtica perquè eren bons comunicadors, excel·lents venedors, tenien una mentalitat oberta i eren prescriptors d’una modernitat i elegància que les dones anhelaven. Fugien de l’estereotip hipermasculinitzat per ser còmplices del que els convenia a elles. Dones que fa quaranta o cinquanta anys renegaven dels crepats de les seves mares per guanyar en comoditat, practicitat i empoderament. La gran paradoxa és que mentre la immensa majoria de perruqueries del país estaven regentades per dones perruqueres, les celebritats de la perruqueria eren tots homes.
Ells es van erigir en savis de l’autèntica bellesa. Marcaven la tendència en els pentinats i l’estilisme femení perquè es prioritzava la mirada masculina. Les dones, víctimes eternes de la pressió estètica, trobaven en aquests grans perruquers la garantia de plaure aquesta mirada masculina. En una cultura patriarcal, agradar els homes era sinònim de ser tinguda en compte.
Des d’Egipte fins a la Roma Clàssica, els homes pentinaven els homes i les dones, les dones. Amb l’Edat Mitjana els cabells es van tapar per l’obscurantisme i la falta d’higiene. I és amb el Renaixement que torna el culte a la bellesa. El pentinat passava a ser la referència de la sofisticació, amb incrustacions de joies i flors i l’ús dels primers tints rossos o vermells. França es converteix en la meca de la perruqueria i la feina de les dones perruqueres està tan prestigiada que els homes s’apropien de l’ofici i elles es converteixen en les seves ajudants. Ells passen a ser la nova autoritat. El primer gran perruquer famós és Monsieur Champagne. S’estableix a París i pentina les dones més riques de la ciutat fins que mor el 1658. Legros de Rumigny es converteix en el primer perruquer oficial de la cort francesa, crea una escola de referència i el 1765 publica el que serà la bíblia de la perruqueria, Art de la coiffure des dames. Maria Antonieta és qui potenciarà encara més l’estatus dels perruquers. El seu preferit era Monsieur Leonard. Amb l’esclat de la Revolució Francesa es refugia a Rússia, i es converteix en el primer perruquer de la noblesa russa.
Malgrat que els homes hagin esdevingut des d’aleshores els grans mestres de la perruqueria, no podem oblidar la feina constant, atenta i, en molts casos terapèutica, de milers de dones perruqueres que, durant dècades, van convertir els seus locals en l’únic espai d’esbarjo i socialització que es tolerava a les dones.
Va fer que l'Eilis obrís la maleta i li ensenyés la roba que duia per triar-li la indumentària més adient per quan desembarquessin i per assegurar-se que no duia res massa arrugat.
-No ha de ser res gaire cridaner -va dir-. No és qüestió que semblis una ramera.
Va triar un vestit blanc amb un motiu floral que la Rose li havia regalat i un càrdigan ben discret, i un mocador d'un color també discret. Es va mirar els tres parells de sabates que l'Eilis havia agafat, va escollir les més discretes i li va dir que les hauria d'enllustrar.
-Porta l'abric al braç i fes cara de saber on vas, i no et tornis a rentar el cap, que l'aigua d'aquest vaixell fa que se t'aixequi com un manyoc de fils d'alumini.
Al matí, mentre feia els preparatius perquè li pugessin el bagul a la coberta, la Georgina es va començar a maquillar i va fer que l'Eilis, que s'havia raspallat ben bé els cabells, els dugués encara més llisos que de costum per poder-se'ls recollir al darrere en un monyo.
-No has de semblar massa innocent-va dir-. Quan et maquilli una mica els ulls i et posi coloret a les galtes i una mica de rímel, no s'atreviran a aturar-te. La maleta és un desastre, però amb això sí que no hi podem fer res.
-Què li passa?
És massa irlandesa, i sempre els aturen, els irlandesos.
-De debò?
-Intenta no semblar massa espantada.
-Tinc gana.
-Tots en tenim. Però, preciosa, no et convé gens que es noti. Fes veure que estàs ben tipa.
-I a casa gairebé mai no porto maquillatge.
-Molt bé, doncs ets a punt d'entrar a la terra dels lliures i els valents. I no sé com has aconseguit aquest segell al passaport. El capellà aquest deu conèixer algú. L'única cosa per la qual et podrien aturar és si els semblés que tens tuberculosi, o sigui que facis el que facis, no tussis, o si pensessin que tens una malaltia estranya dels ulls, que ara no recordo com es diu. O sigui que obre'ls ben bé. De vegades no et paren, només miren els papers.
La Georgina va fer seure l'Eilis a la llitera de baix, li va fer tombar la cara cap a la llum i li va dir que tanqués els ulls. Va estar vint minuts treballant lentament, va posar-li una capa fina de maquillatge i en acabat una mica de vermell, i li va pintar els ulls i li va posar rímel, Li va crepar els cabells. Quan va haver acabat, va enviar l'Eilis al bany amb una mica de pintallavis i li va dir que se'l posés amb molta suavitat i que vigilés de no escampar-se'l per tota la cara. Quan l'Eilis es va mirar al mirall es va quedar parada. Semblava més gran i gairebé li va semblar que feia goig. Va pensar que li encantaria saber maquillar-se bé, com la Rose i la Georgina. [Colm Tóibín. Brooklyn (Brooklyn, trad. Ferran Ràfols). Ed. Amsterdam, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788492941056. 238 pàgs. Pàg. 49-50.].
Al final, l'Eilis es va esperar a casa amb la senyoreta McAdam i la Sheila Heffernan i no van sortir cap a la parròquia fins a les deu tocades. Es va fixar que totes dues duien un parell de sabates de taló a la bossa que pensaven posar un cop fossin al ball. Totes dues s'havien cardat els cabells, s'havien maquillat i s'havien pintat els llavis. Quan les va veure, en un primer moment va tenir la sensació que al seu costat tindria un aire poc atractiu; es va sentir incòmoda pensant que havia de passar la resta de la nit, per curta que fos, en la seva companyia. Semblava que s'hi haguessin escarrassat molt, i ella s'havia limitat a arreglar-se una mica, posar-se l'únic vestit bo que tenia i un parell de mitges de niló noves de trinca. Mentre anaven a la parròquia enmig d'aquella nit gelada, va decidir que estaria molt atenta al que duien la resta de dones del ball i que la propera vegada s'asseguraria de no anar-hi poc mudada.
A mesura que s'hi acostaven, l'únic que sentia era una mena de temor, i hauria estat encantada de tenir una bona excusa per quedar-se a casa. Abans de marxar, la Patty i la Diana havien rigut molt, havien corregut escales amunt i escales avall i havien obligat tothom a ad- mirar-les mentre anaven d'un pis a l'altre, i fins i tot havien picat a la porta de la senyora Kehoe perquè les pogués veure. L'Eilis s'alegrava de no haver anat amb elles, però ara, enmig del silenci tens i estrany que s'havia desenvolupat entre la senyoreta McAdam i la Sheila Heffernan des del mateix moment que havien entrat a la casa parroquial, percebia clarament el seu nerviosisme i li sabia greu per elles, de la mateixa manera que li sabia greu pensar que les hauria d'acompanyar tot el vespre i que marxaria quan elles ho decidissin.
La sala era pràcticament buida; quan van haver pagat, es van acostar al guarda-roba de dones, on la senyoreta McAdam i la Sheila Heffernan es van fer una ullada al mirall, es van maquillar una mica més, es van repassar els llavis i, en acabat, van oferir el pintallavis i una mica de rímel a l'Eilis. Quan totes tres es van mirar al mirall, l'Eilis es va adonar que duia un pentinat terrible. Encara que no tornés a anar a cap més ball, va pensar, bé hi havia de fer alguna cosa, als seus cabells. El vestit que duia, que havia comprat amb l'ajuda de la Rose, també feia una fila lamentable. Com que havia estalviat uns quants diners, va pensar que es compraria una mica de roba, però sabia que fer-ho tota sola no li seria mai fàcil i que les seves dues companyes li farien tan poc servei com la Diana i la Patty. Les primeres eren massa encarcarades i es vestien amb un excés de formalitat, i les altres dues eren massa modernes i cridaneres. Va decidir que un cop hagués acabat els exàmens, el mes de maig, dedicaria una mica de temps a anar a veure botigues, comparar preus i descobrir quina mena de roba americana li esqueia més. [Colm Tóibín. Brooklyn (Brooklyn, trad. Ferran Ràfols). Ed. Amsterdam, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788492941056. 238 pàgs. Pàg. 101-102.].
I després, un dia, es van fer rics, de cop, Antoinette no va saber mai com havia estat. Van anar a viure en un apartament blanc molt gran, i la seva mare es va fer tenyir els cabells d'un ros bonic, com nou. Antoinette va enviar una llambregada esporuguida cap a aquella cabellera flamejant que no podia reconèixer. [Irène Némirovsky. El ball. (Le bal. Trad. L. Comes). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 848643369X. 74 pàgs. Pàg. 13.].
El lloctinent Fitzgerald té vint-i-un anys i moltes aptituds, ja. Balla a la perfecció tots els balls de moda, m'ensenya el turkey trot, el maxie i l'avió; escriu relats que la premsa no trigarà a publicar, n'està segur; és net i elegant, sap francès -és gràcies al francès que el van fer lloctinent d'infanteria després de les classes de Princeton, perquè els francòfons tenen un privilegi que els propulsa al grau d'oficials i sobretot és net i curós, va arreglat amb una coqueteria gairebé de dandi. Porta un uniforme fet a mida a cals germans Brooks de Nova York. Sobre els pantalons de muntar verd oliva, en comptes de les polaines de drap usuals, porta botes altes, groc palla, amb uns esperons que li donen l'aire no gaire real d'un heroi de revista il·lustrada.
És una mica baix, sí, però aquest defecte d'uns quants centímetres queda compensat per una cintureta que la jaqueta entallada de l'uniforme subratlla, per un front ample i un no sé què (la seguretat de ser algú, la confiança en ell mateix, la sensació que l'espera un destí inigualable), per un port excepcional que, de fet, el fa créixer un cap més. Les dones queden embadalides i els homes també.
[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 16-17.].
No, no es tracta únicament de la cara bonica i de la bogeria de cul del futbolista de la temporada: Minnie no es pot estar de fer saber a tothom (mitjançant mirades equivoques per les quals sovint passen núvols, rialles que s'ofeguen a la gola i amb totes les llangors del seu cos), li reca haver-se casat amb el meu pare. Per a cap de nosaltres, les seves filles, no és un secret: Minnie somiava ser actriu i poeta. I a falta d'això munta espectacles de beneficència amb tres trossos de cordill i vestits de paper crepat. Fa temps, la Montgomery Christian Review publicava les seves odes bucòliques. I nosaltres, les bones filles, ens en rèiem darrere les mans enguantades de blanc.
[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 25.].
Un tornado
Ahir vaig llegir a l'Smart Set la seva primera narració publicada. Deu estar orgullós, Fitz, Goofo meu. 1919, agost Llàstima que a la foto fa cara de verdura.
La seva cara bonica sotmesa a una permanent, engominada i exagerada com una actriu de cinema, amb prou feines el vaig reconèixer. Les ulleres corregides, massa maquillatge gris a les parpelles i massa llapis negre sota les celles. Els seus ullassos verds tan clars, per què posar-hi carbó? Què volen dir aquestes fantasies? Deixi'm a mi el rímel i totes aquestes coses de dona.
Hauria de demostrar més dignitat, Fitz, amic meu. No deixar-se manipular així, fora que trobi divertit, potser, fer de nina muda. Què significava, l'any passat, quan no tenia ni un cèntim a la butxaca, la coqueteria d'anar a veure el sastre més car de Nova York per fer- se fer l'uniforme?
[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 37.].
Jo no m'hi havia fixat mai, però recordo un vespre, a la nostra suite de l'Algonquin Hotel, que em vaig pintar, em vaig pentinar els cabells endarrere amb la clenxa al mig i tot un tub de brillantina, abans de posar-me un vestit de l'Scott (era el seu vestit de gala, em sembla, un esmòquing blau fosc amb fils de plata a les solapes, baguetes de setí a la costura dels pantalons i els botons gra- vats amb l'àguila imperialista), després em vaig posar una corbata negra directament sobre la pell. El vestit m'anava perfecte, com fet a mida per als meus malucs estrets i el meu pit pla de noi: notava que aquell escot, al meu coll, esdevenia vertiginós. Per primera vegada a Manhattan era una dona sexy, una bomba, que diuen ells, una dona amb qui surts boig d'orgull i amb qui tornes boig de desig, res a veure amb la bleda provinciana excèntrica. Tota l'assistència havia aplaudit, bocabadada, alguns fins i tot incòmodes perquè jo també sabia imitar i havia «agafat», com diuen els actors, moltes expressions de Scott.
[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 43.].
Però ara, amb el meu vestit llarg de color de vori, sota el vel blanc i molsós que em vaig arrencar com vaig poder, lluitant amb l'embolic d'agulles que el perruquer francès de moda m'havia clavat al cuir cabellut prèviament cremat amb ferros, ara, finalment, vaig entendre que a Scott se li'n fotia si jo era verge. Mirava com mamava el bourbon, amb els ulls mig aclucats i el perfil somrient entre glop i glop. No serà un camí de roses. Així que em vaig acabar de dir això, el cotxe va frenar, la portella es va obrir, però no vaig aterrar sobre l'asfalt: una llarga catifa vermella s'oferia a les meves sabatetes blanques. Vaig esperar que Scott fes la volta a la limusina, rialler i tentinejant. Vaig passar la meva mà de puntes pel seu braç, i junts vam atacar el passadís de recepció. Més flaixos, més mans que piquen. M'estremeixo. Un vel negre. Les cames em fan figa, perdo els sentits, caic. I les boques, obertes, sense veus. Boques de soroll.
[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 46.].
Party
Porto un vestit de pell d'àngel i és un vestit molt bonic. Me'l va regalar Minnie abans que marxéssim en una falsa botiga francesa d'Atlanta (un vell texà portava la caixa i jurava que el vestit era «d'època», i segur que volia dir que era de marca), i em sento incòmoda. Totes aquestes mentides. Se'm sent l'olor de sexe? S'endevina que últimament els banys de mar han substituït els banys d'oli perfumat?... Scott em mira de reüll, amb aire dolorós, torbat. Ja va borratxo abans que arribin els primers convidats. No sembla que la gent s'adoni de res, al contrari, em diuen que estic magnífica, faig cara de felicitat. Em sento tranquil·la, molt plena i tranquil·la. Baixo a la platja de la Villa Marie i espero sense motiu que aparegui l'aviador. Sento un xiulet. Em penso que són gamberros que vénen a rentar-se els ulls amb els meus banyadors de color carn, aquells banyadors que van ser el meu primer gran escàndol al país. (És clar, durant un segon o dos, fins que els ulls s'acostumen, pot semblar que no porto res.) Es torna a sentir el xiulet, seguit d'un murmuri. Del temps d'anar a trobar-lo rere la duna, Joz ja està despullat, ajagut sobre un sac de dormir de l'exèrcit.
-Aquest vespre t'he fet un fill.
Ric, però ell em tanca la boca amb un petó autoritari
-No riguis: n'estic segur. Un home això ho pot saber. Estem units, Zelda. Ja no et podràs separar de mi. I jo sóc teu. (1924, estiu)
[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 66-67.].
En aquesta foto veig el llarg abric d'esquirol que em vas comprar en un pelleter de la Cinquena avinguda, l'única peça de roba de la qual m'he encapritxat a la vida, i vas ser tu qui em va pregar que la llencés quan ja estava massa arnada. Contràriament al que s'ha dit i escrit, la moda no m'ha interessat mai, m'avorria hores i hores que no s'acabaven mai als sopars amb tota aquella gent de la costura, a Manhattan igual que a París. Els seus vestits complicats em molestaven. Encara trobo a faltar els pantalons curts de quan era petita, les camises de cotó i les sandàlies ràpides.
[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 163.].
Un altre problema encara més immediat era renovar la recepta de Captorix, la utilitat d'aquell medicament era innegable, gràcies als seus efectes la meva vida social estava lliure de conflictes, cada matí m'aplicava una higiene personal mínima però suficient, i saludava amb calidesa i familiaritat els cambrers de l'O'Jules, però el problema era que no tenia gens de ganes de tornar a veure el psiquiatre, sobretot el psiquiatre del carrer dels Cinq-Diamants, aquella caricatura de psiquiatre, però tampoc cap psiquiatre en general, els psiquiatres en general em repugnaven; i llavors vaig recordar el doctor Azote.
Aquell generalista de nom estrany tenia la consulta al carrer d'Athènes, a dues passes de l'estació de Saint-Lazare, i l'havia anat a veure una vegada per una mena de bronquitis, en tornar d'un dels meus viatges setmanals entre Caen i París. El recordava com un home d'uns quaranta anys, afectat per una calvície important, duia la resta de cabells llargs, grisos i força bruts, més aviat semblava el baixista d'un grup de rock que no pas un metge. També recordava que, en plena consulta, s'havia encès un Camel, “perdoni'm, és un mal hàbit, soc el primer a desaconsellar-ho...”, recordava sobretot que m'havia receptat sense embuts un xarop amb codeïna, començava a despertar certes sospites entre els seus col·legues.
Ara tenia vint anys més, però la seva calbesa de fet no havia progressat (ni disminuït, per descomptat), i la resta de cabells continuaven tan llargs, grisos i bruts. “Sí, el Captorix funciona bé, he pogut comprovar-ne els bons resultats”, va comentar amb sobrietat, “en vol per a sis mesos?”
-Què fa durant les festes? -em va preguntar una mica més tard, cal no refiar-se de les festes, per als depressius solen ser fatals, he tingut molts clients que creia estabilitzats i paf, el dia 31 els paios se suïciden, sempre el 31 a la nit, si superen la mitjanit estan salvats.
[Michel Houllebecq. Serotonina (Sérotonine, trad. O. Sánchez Vaqué). Ed. Anagrama, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788433915658. 286 p. P. 126.].
I amb un sol i àgil moviment, es converteix en l'Arthur Less: alt, malforjat, ulls sortints, garrell i amb un gran somriure de pànic; fins i tot sembla que porti els cabells pentinats cap amunt, amb l'estil d'esbirro de còmic que sempre ha lluït el Less. Parla amb una veu forta, lleugerament histèrica:
–Aquest vestit me'l vaig comprar al Vietnam! És de llana d'estiu. Jo volia lli, però la senyora em va dir: no, que s'arruga, el que necessites és llana d'estiu, i į saps què? Tenia raó! Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 273.
També tenia en una gran quadra buida on hi havia hagut dos cavalls perxerons, i un garatge amb dos cotxes ja fora de servei: un Renault dels anys trenta, amb el morro acabat en forma de bec punxegut, i un cotxet de dos places d'una edat semblant, descapotable, blanc, amb rodes de radis com rodes de moto, un vehicle esportiu juvenil d'un temps remot, que jo (en l'única visita que hi vaig fer, en companyia del meu germà gran) no era capaç d'imaginar ocupat per aquella parella amb aspecte d'ancians, asseguts, quasi immòbils dins d'una els rentava els cabells amb sabó perfumat i aigua calenta, retallava una mica i recomponia la trossa blanca de la tia. Després, jo contemplava amb temor com la pentinadora calfava al foc uns ferros en forma d'estenalles o pinces estranyes i llargues i els aplicava als cabells de ma mare que, miraculosament, no tan sols no es cremaven sinó que amb la pressió prolongada dels ferros calents s'anaven quedant ondulats i bellíssims: una altra mostra, una més, dels misteris privats de les dones.
Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 254.
Un darrere l'altre. Menys els mesos que s'afaitava el cap. S'afaitava els cabells una vegada l'any. I se li veia tot el crani, tota la closca, encara que jo, mentre festejàvem, no l'hi vaig veure mai. Se'ls esquilava curts, com qui poda un arbre, deia, que en surten enfortits. Revitalitzats. A punt per fer branques noves i fruit. Perquè tenia uns cabells molt bonics, en Domènec. Daurats com el blat i les canyes. I molta por de perdre'ls. I aleshores, quan s'afaitava, es tancava dalt a Matavaques, que és el nom de casa seva, de casa nostra, prop de dos mesos, perquè ningú el veiés, fins que no tornés a tenir un dit i mig de cabells.
Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 63.
Els records més intensos que tinc daten del 12 i el 13 d'agost de 1988 i són, també en aquest cas, físics. A Selçuk el pare va a cal berber (s'havia deixat créixer la barba expressament). Al local hi ha mi ralls i grans butaques d'escai. El pare s'asseu sota la nostra mirada intranquil·la. El barber li omple la cara d'escuma d'afaitar, l'afaita, li posa pólvores, li crema els pèls del nas i de les orelles amb un llumí i després li posa una crema i l'hi escampa amb cura. Record de rialles i exclamacions, «ens ha fet petar de riure». Avui, la intensitat del record i la imatge del llumí encès, amb la seva llarga flama dansaire, em convencen que hi havia alguna cosa terrorífica en aquesta cerimònia: cremen el pare i tothom riu.
Ivan Jablonka. Una casa amb rodes. (En camping-car, trad. M. Marfany). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2019. ISBN: 9788433915696. 182 p. P. 131.
Presidia el jurat una dona d'uns cinquanta-cinc anys, amb una cara rodona i amable, els cabells rossos amb un pentinat molt estarrufat, que li doblava aproximadament el volum del cap. Odio aquests pentinats, sobretot quan se’m col·loquen a davant al teatre. Joies d'or, gruixudes, massisses.
Dirk Kurbjuweit. L’ombra del dubte. (Angst, trad. R. Monton) Ed. Amsterdam, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788416743704. 226 p. P. 196.
El 25 de febrero Mussolini acepta participar en un banquete en su honor tras la inauguración del banderín de un distrito fascista que lleva su nombre. Se deja rodear del entusiasmo de los jóvenes militantes, bebe una copa de vino de Barbera, baila unas rondas de mazurcas con una admiradora de buen ver y re parte muestras de confianza. La crisis del gobierno ha llegado a su fin y lo que le pone de tan buen humor son los bigotes de Luigi Facta, un inofensivo, gris, bobalicón abogado de provincias al que el rey ha nombrado primer ministro, un hombre honesto, recto y cándido, cuya única ambición política es no dar disgustos a su patrono Giolitti y cuyo único orgullo personal es un par de grotescos bigotazos de manillar a cuyos cuidados dedica la primera media hora de la mañana después de haberse acostado infaliblemente no más tarde de las diez de la noche.
Antonio Scurati. M El hijo del siglo. (M. Il figlio del secolo. Trad. C. Gumpert) Ed. Alfaguara, Barcelona 1ª ed. 2021. ISBN: 9788420437941. 824 p. P. 454.
La concurrència que hi havia al voltant de la taula semblava el cor d'un musical, tots vestits amb túniques de franges horitzontals blaves i blanques i pantalons negres arrapats. La Frances vestia amb franges blanques i negres, i tenia la sensació que això servia per marcar les diferències. Els nois portaven aquelles mateixes franges sobre els texans. Duien els cabells llargs per sota de les orelles (els havien de dur així), com a prova de la seva independència, i totes les noies portaven pentinats Evansky. El pentinat Evansky era el gran somni de totes les noies que anaven a la moda i, de grat, o més aviat per força, l'havien acabat duent. Aquell tall estava a mig camí entre un pentinat estil anys vint i un pentinat a la garçon, amb el serrell a l'altura de les celles; i llis, no cal dir-ho. Res de cabells arrissats. Fins i tot la Rose, que tenia una mata de cabells negres recargolats, els duia pentinats a l'estil Evansky. Caparrons nets i polits, noies mones i menudetes, cosetes delicades; i els nois, com ponis peluts, tots vestits amb les típiques franges blanques i blaves de les camises de mariner, de conjunt amb les tasses blanques i blaves que feien servir per esmorzar. Quan el geist parla, el zeit ha d'obeir. Vet aquí les noies i els nois de la revolució sexual, tot i que ells encara no sabien que això seria el que els faria famosos.
Amb tot, hi havia una excepció a l'imperatiu Evansky, tan implacable en tots els sentits com el de Vidal Sassoon. La senyora Evansky, una dona decidida, s'havia negat a tallar els cabells a la Sophie. S'havia posat darrere de la noia, aixecant aquells blens sedosos i negres, deixant-los lliscar per entre els dits, i finalment havia dit: «Ho sento, no ho puc fer». I després, davant de les protestes de la Sophie, havia afegit: «A més a més, tens la cara allargada. No et quedaria bé». La Sophie s'havia quedat allà asseguda, rebutjada, apartada, i la senyora Evansky li havia dit: «Vés-te'n i pensa-t'ho, i si hi insisteixes... tot i que haver de tallar aquests cabells em semblaria un crim».
Així doncs, la Sophie estava allà asseguda, sola entre les noies, amb les seves trenes negres i lluents intactes, sentint-se com una cosa rara.
Les giragonses del temps els havien fet prosperar molt en quatre mesos. De fet, ¿què eren quatre mesos? Res, i això no obstant tot havia canviat.
En primer lloc, hi havia la Sylvia; també ella havia assolit la uniformitat completa. El seu pentinat, pel qual havia suplicat a la Julia, no liesqueia gaire, però tots sabien com era d'important per a ella sentir-se normal, com els altres. Menjava, encara que no gaire bé, i obeïa la Julia en tot. L'anciana i aquella joveneta passaven hores i hores juntes a la sala d'estar de la Julia, i aquesta li feia petits regals, li donava xocolatines que li regalava el seu admirador Wilhelm Stein i li explicava històries de l'Alemanya d'abans de la guerra --l'Alemanya d'abans de la Primera Guerra Mundial.
Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 89-90.
Llevaba el abrigo de mi difunto padre, que era demasiado grande. Mis pantalones eran demasiado largos, los bajos caían sobre los zapatos y eso estaba bien porque llevaba los calcetines rotos y los tacones desgastados. Odiaba a los peluqueros, así que me cortaba el pelo yo solo cuando no tenía una mujer que me lo hiciera. No me gustaba afeitarme y tampoco me gustaban las barbas largas, así que me cortaba la mía con tijeras cada dos o tres semanas. Tenía mal la vista pero no me gustaban las gafas, así que sólo me las ponía para leer. Tenía mis propios dientes pero no los tenía todos. Mi cara y mi nariz eran rojas de beber y la luz me hería los ojos, así que miraba a través de pequeñas rendijas entre mis párpados. Podría haber encajado en cualquier barrio de chabolas.
Bukowski, Charles, Mujeres. (Women, trad. J. Berlanga). Ed. Anagrama, 11ª ed. Barcelona 2002. ISBN: 8433920995. 318 p. P. 183.
Quan al cap d'una hora va tornar, amb el seu vestit blau i elegant, el maquillatge precís i suau i els cabells recollits cap a dalt, a 1'estil Chignon deis anys cinquanta, la banda musical ja havia arribat i els músics ja s'havien posat a afinar els instrumenta: la flauta, el saxo, el violí i tota mena d'instruments de percussió. Els sons irregulars s’alçaven com la remor musical d'un ésser gegant.
Alaa Al Aswani. L'edifici Iaqubian ('Imarut Ya 'qubyan. Tard. Pius Alibek). Edicions de 1984, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061804. 236 pàgs. Pàg. 234.
Una mala tarda al barri
'Germà' de David Chariandy. L’Altra. Trad. Marc Rubió. 184 pàg. / 16,95 €
'Germà' de David Chariandy. L’Altra. Trad. Marc Rubió. 184 pàg. / 16,95 €
“Els nostres pares havien vingut de Trinitat, Jamaica i Barbados, de Sri Lanka, Polònia, Somàlia i el Vietnam. Tenien una feina merdosa, la ballaven magra per pagar el lloguer, estaven crònicament esgotats, i sovint ens inculcaven idees, també crònicament esgotades, sobre la identitat i la respectabilitat. Però al Desirea’s eren possibles diferents estils i relacions. Descobries un nou llenguatge, captaves els gestos, els significats a flor de pell”. El Desirea’s és una perruqueria on passen les hores d’oci els nois i noies d’una barriada d’una gran ciutat del Canadà. Una barriada d’aquelles que els mitjans de comunicació anomenen “marginals” o “conflictives”, plena de gent de classe treballadora que ha vingut d’un altre país i que lluita per entendre el món on han anat a raure i per entendre’s a ells mateixos en relació amb aquest món. Espais com la perruqueria són espais teòricament segurs, on poden assajar maneres de ser, identitats mixtes o molt marcadament pròpies sense la pressió uniformitzadora occidental. És un lloc on els germans ho són de sang i de tribu: el títol d’aquesta novel·la breu i molt recomanable juga amb l’expressió “ brother ” que fan servir els membres d’un grup per referir-se a algú que també s’hi inclou perquè pateix les mateixes discriminacions per ser minoria: germà, company, un dels nostres. (Marina Espasa, Diari Ara, 08/06/2019, pàg. 47.).
Durant els primers mesos de matrimoni, la germana de l'Akin, l'Arinola, va ser rúnica dona a qui li arreglava els cabells. Sovint s'oferia a pagar-me, peró jo no li acceptava els diners. A ella no li agradaven els pentinats elaborats i sempre em demanava el clàssic trenat suku. Fer-li trenes en línies rectes que s'interrompien a mitja closca em va acabar avorrint, al cap d'un temps. Així doncs, la vaig convèncer perquè em deixés pentinar-li els cabells durant deu hores en un recollit de milers de trenetes. Al cap d'una setmana, les companyes de magisteri de l'Arinola li suplicaven que els presentés la seva perruquera.
Al principi atenia el flux creixent de dones sota un anacard del nostre jardí. Però l'Akin de seguida va trobar un local que em va dir que seria perfecte. Vaig intentar contenir 1'entusiasme dient-li que no era sensat gastar-se diners en un local que estaria tancat cinc dies a la setmana. Però l'Akin em va llegir el cor i al cap de poques hores ens agafavem les mans a la saleta del propietari mentre negociàvem el lloguer.
Jo encara feia servir aquesta mateixa perruqueria quan ell es va casar amb la Funmi. I aquell matí, tot i que hi vaig arribar més tard que de costum a causa de la pluja i el prblema amb el cotxe, vaig ser la primera igualment. Cap de les meves aprenents era a la vista, quan vaig obrir les portes. Normalment venien més d'hora per preparar el local per a la jornada, però mentre encenia els llums el tamborineig de la pluja va agafar impetuositat fins a semblar un centenar de peülles retronant a la teulada. Era poc probable que les noies aconseguissin travessar la ciutat abans que la pluja minvés de nou.
Vaig posar la radio que el meu pare m'havia regalat quan vaig anar a la universitat. Ara estava trencada per diversos llocs, però 1'havia reparada amb cinta adhesiva. Vaig potinejar el dial fins a trobar una emissora que posava una música que no coneixia. Tot seguit em vaig dedicar a preparar els xampús i les cremes, els gels fixadors i els ferros d'arrissar, els bols d'allisador dels cabells i els pots de laca.
No em vaig preocupar per si caminar sota la pluja m'havia fet malbé les trenes a pesar del paraigua. Si m'hagués mirat al mirall, m'hauria fixat en la forma de la meva cara, els ulls petits, el nas gros, les coses que no encaixaven amb la corba del meu mentó o dels meus llavis, tots els diferents aspectes que feien que qualsevol home, especialment l'Akin, pogués trobar la Funmi més atractiva. 1 com que no tenia temps per compadir-me de mi mateixa, vaig continuar treballant, ja que atrafegar-me amb els estris i les potingues em centrava els pensaments en els cabells.
Així que la pluja va parar, les noies van anar arribant d'una en una. L'última va fer cap just abans que aparegués la primera clienta. Vaig agafar una pinta de fusta, vaig dividir els cabells de la dona per la meitat, vaig enfonsar dos dits a l'ungüent enganxós i vaig comentar la jornada. Tenia els cabells espesos i exuberants, les trenes cruixien lleument quan les anava ordint en estretes fileres que li recollia al clatell. Hi havia quatre persones esperant quan vaig acabar amb aquesta primera clienta. Jo passava d'un cap a 1'altre, dividint cabells, teixint trenes en diferents dissenys, retallant puntes obertes i donant consells a les aprenentes. Era un goig; el temps va volar i aviat passava del migdia. Quan vaig fer una pausa per dinar, em feien mal els canells (gairebé tothom havia volgut pentinats de trenes, aquell matí, i poques havien demanat un senzill rentar i arrissar).
Ayòbámi Adébaáyò. Queda't amb mi. (Stay With Me, trad. Alexandre Gombau). Angle Editorial, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788417214142. 318 pàgs. Pàgs. 44-45.
LA CUA DELS XINESOS: ANEU A AQUEST ENLLAÇ
ELS LLOCS TENEN MEMÒRIA
El barber dels Beatles
PAUL MCCARTNEY VA RECORDAR A ‘PENNY LANE’ UN BARBER ON ANAVA, I ALLÒ VA CANVIAR EL DESTÍ D’AQUEST NEGOCI DE LIVERPOOL
TONI PADILLA | DIARI ARA 27/08/2018
Quan McCartney anava a aquest barber l’establiment es deia Bioletti’s. / ARA
El 1967 la discogràfica EMI pressionava els Beatles, que estaven gravant el seu àlbum Sgt. Pepper’s, perquè feia massa temps que no tenien material nou. El grup de Liverpool va solucionar-ho traient un senzill de doble cara amb dues cançons: Strawberry fields forever i Penny Lane. Malgrat que el senzill no va enfilar-se fins a la primera posició de les llistes, els dos temes han acabat mitificats pels admiradors del grup. Especialment Penny Lane, escrita per Paul McCartney i que fa un recorregut pels escenaris d’infantesa del músic al sud de Liverpool. La cançó, per cert, acabaria inclosa a finals d’any en l’LP Magical Mystery Tour.
Un mapa irreal
Però el 1967, als veïns de Penny Lane, un carrer d’una zona modesta de la ciutat, els estava canviant la vida i no ho sabien. Aquest carrer tenia una estació d’autobusos molt transitada a la cantonada amb Allerton Road, un nus de transports al sud de la ciutat on se solien trobar McCartney i John Lennon, que vivien encara més al sud, quan quedaven per anar al centre. McCartney va decidir fer un homenatge a aquell barri, escenari dels primers anys en què somiava ser una estrella, però es va prendre la llibertat d’alterar una mica la realitat, perquè la cançó recorda negocis que, de fet, no són estrictament a Penny Lane. Com aquell “barber que ensenya fotografies de cada cap que ha tingut el plaer de conèixer. I tothom qui hi va s’hi para per dir «hola»”, tal com diu la lletra per referir-se a la perruqueria que Charlie Slavin tenia a la plaça Smithdown, just on acaba Penny Lane. Dels negocis que esmenta la cançó, aquest és l’únic que segueix obert. Els altres establiments, molts amb estètica beatlemaníaca, han nascut després per fer negoci en un carrer batejat en honor de James Penny, un comerciant del barri del segle XVIII. El problema era que Penny comerciava amb esclaus. Durant anys molts veïns van demanar de canviar el nom del carrer, però es trobaven encara amb més gent que preferien mantenir-lo perquè el carrer ja no recordava aquell esclavista. Ara recorda els Beatles.
Canvis de nom i de fortuna
Quan Paul McCartney era un jovenet el barber es deia Bioletti’s i tenia com a clients les senyores del barri. Però com que l’oferta no era gaire gran, McCartney hi va acabar anant, i hi va arrossegar els altres membres del grup primer, i altres músics després. El propietari, Charlie Slavin, va posar ben visibles les fotografies dels músics tallant-s’hi els cabells, i afirmava amb orgull que ell havia sigut el primer que va fer-los aquell pentinat d’escolanet que es faria tan famós. De fet, ja abans de la cançó del 1967 Slavin va obtenir beneficis gràcies al grup, perquè molts joves de la ciutat van començar a passar per les seves tisores per assemblar-se a John Lennon, Paul McCartney, Ringo Starr i George Harrison. Quan el Charlie va morir, el seu fill Tony va mantenir viu el llegat i va posar el seu nom al negoci. A més, Tony Slavin va tenir la vista, després de la cançó del 1967, de registrar la marca Penny Lane Barber Shop per evitar que algú en pogués treure benefici.
Guerra freda al barri
Però no ho va aconseguir, perquè algú altre n’ha tret profit. I és que a Penny Lane, el carrer, no hi havia cap barber. Fa set anys, Barry Hayden, un altre barber de la ciutat que portava anys estalviant, va aprofitar que el negoci que apareix a la cançó té l’adreça en una plaça per inaugurar, a tot just 150 metres, “l’únic barber de Penny Lane”, batejat com The Barbers, utilitzant clarament estètica relacionada amb els Beatles. Adele Allan, que porta el negoci històric després de la mort de Tony Slavin, no ho ha paït bé i no ha parat de moure’s a les xarxes reivindicant que ells, amb més de 80 anys de vida, són el veritable negoci on anava McCartney. I té raó. Fa poc el músic va participar en un programa de televisió amb el xòuman James Corden en què va tornar als escenaris de la infància i adolescència. I quan va tocar visitar un barber, va anar a Tony Slavin’s, on les seves fotografies segueixen penjades a la paret. Amb un pentinat d’altres èpoques, esclar.
'Los Beatles. Canciones completas', de Steve Turner
Turner explica en aquest llibre la història que hi ha darrere de cada cançó del grup britànic, tant els motius que les van inspirar com el que els passava als membres de la banda en cada moment. Amb el llibre es pot anar recreant un viatge pels escenaris de la vida dels Beatles, de Liverpool a Londres o altres paratges.
Al extremo del puente, en una planicie entre dos jardines, frente a las ochavadas torres que asomaban sobre la arboleda sus arcadas ojivales, sus barbacanas y la corona de sus almenas, se detuvo Batiste, pasándose las manos por el rostro. Tenía que visitar a los amos, los hijos de don Salvador, y pedirles a préstamo un piquillo para completar la cantidad que iba a costarle la compra de un rocín que sustituyese al Morrut. Y como el aseo es el lujo del pobre, se sentó en un banco de piedra, esperando que le llegara el turno para limpiarse de unas barbas de dos semanas, punzantes y duras como púas, que ennegrecían su cara.
A la sombra de los altos plátanos funcionaban las peluquerías de la gente huertana, los barberos de "cara al sol” Un par de sillones con asiento de esparto y brazos pulidos por el uso, un anafe en el que hervía el puchero del agua, los paños de dudoso color y unas navajas melladas, que arañaban el duro cutis de los parroquianos con rascones espeluznantes, constituían toda la fortuna de estos establecimientos al aire libre.
Muchachos cerriles que aspiraban a ser mancebos en las barberías de la ciudad hacían allí sus primeras ar.mas v mientras se amaestraban infiriendo cortes o poblando las cabezas de trasquilones y pelacuras, ar amo daba conversación a los parroquianos sentados en el banco del paseo, o Ieía en alta voz un periódico a este auditorio, que, con la quijada en ambas manos, escuchaba impasible.
A los que se sentaban en el sillón de los tormentos pasábanles un pedazo de jabón de piedra por las mejillas, y frota que frota, hasta que levantaba espuma. Después venía el navajeo cruel, los cortes, que aguantaba firmemente el cliente con la cara manchada de sangre. Un poco más allá sonaban las enormes tijeras en continuo movimiento, pasando y repasando sobre la redonda testa de algún mocetón presumido, que quedaba esquilado como perro de aguas; el colmo de la elegancia: larga greña sobre la frente y la media cabeza cuidadosamente rapada.
Batiste fue afeitado con bastante suerte, mientras escuchaba, hundido en el sillón de esparto y teniendo los ojos entornados, la lectura del "maestro", hecha con voz nasal y monótona, sus comentarios y glosas de hombre experto en la cosa pública. No sacó más que tres raspaduras y un corte en la oreja. Otras veces había sido más. Dio su medio real, y se metió en la ciudad por la puerta de Serranos.
Vicente Blasco Ibáñez. La barraca. Ed. Espasa-Calpe, Buenos Aires, 1967, 7ª ed. 144pgs. Pgs. 89-90.
EL BARBER DEL BEATLES per Toni Padilla, diari ARA, dilluns 27 d'agost de 2018, en pdf a sota.
La mare, Llavors, dòcil, el seguia uns passos més enrere, amb 1 n'hi va haver prou, el jersei lligat a la cintura, agi Tant aquells rínxols de Cabells grisos, que duia Tallats Molt curts, Malgrat que el pare no suportava la moda dels Cabells curts Fins al punt que, el dia que se'ls va tallar, és va emprenyar Tant que podria haver causat el daltabaix a casa. «Has tornata tallar-te a els Cabells! Que n'ets, de ruc! »Deia el pare, cada vegada que tornava a casa de la perruqueria.
«Ruc» Volia dir, al llenguatge del pare, no una persona ignorant, sinó qui FEIA vileses o era descortès. Nosaltres, els Seus Fills, érem «uns asos» Quan Parla vem Poc o responíem malament.
«Et deus haver deixat entabanar per la Frances!», Deia el pare a la mare Quan veia que s'havia tornat a tallar a els Cabells. De FET, AQUESTA Frances, amiga de la mare, el pare es l'estimava i apreciava molt, i a més era la dona d'1 amic su d'infantesa i company d'estudis; PERÒ a ulls del pare havia Comes l'error d'haver empès la mare a la moda dels Cabells Cuas. La Frances anavasovint a París, on tenia uns parents, i 1 hivern va tornar de París dient: «A París és portin a els Cabells curts. A París la moda és esportiva ». «A París la moda és és esportiva», van repetir l'Meya alemanya i la mare tot l'hivern, imitant 1 mica la frase de la Frances, que Parlava amb la erra francesa. És van Fer escurçar Tots ELS VESTITS, i la mare és va tallar a els Cabells;la Meya germànica no ho va fer, perque a els duia Llargs Fins al fi nal de l'esquena, a els tenia rossos i preciosos; i perque tenia massa per l'pari.
Natalia Ginzburg. Lèxic familiar. ( Lessico famigliare , trad. I. Rodríguez). Ed. Àtic dels Llibres, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788416222254. 264 pp. P. 17-18.
Màrius Torres te 1 Autèntic fetitxisme de mostatxo: en un somni d'1 Lleida Ideals, "totes Les Noies duuien trens, i Tots els nois duien Bigoti", "estufo el meu Bigoti" ... Símbol Màxim de virilitat, Mercè Figueras somia que li arrbassa aquella "mena de cosa esgarrifosa", aquells i aquelles "diantre d'estufadesa": "vindrés a treure't del Llit, em posaré 1 Bigoti i m'hi quedaré jo". "Penso dedicar-me a domesticar l'esquirol d'en Falguera i Fer-li` rendre aficions bigoticides perque boti i es te'l Mengi cada vegada que surtis paper passadís. Déu meu! Que no va seguir possible encomanar-te 1 calvície de Bigoti! ... "Hi anrirà Un moment i li estiraràs el Bigoti. La meva màxima il·lusió. "
Arnau Barios. Cartes a Mahalta : Plànols de castells . Article revista L'Avenç, núm. 442, gener 2018, pàg. 8.
Màrius Torres i Mercè Figueras (1939) / FONS MÀRIUS TORRES. BIBLIOTECA DE LA UNIVERSITAT DE LLEIDA. ( Enllaç imatge)
INDUMENTÀRIA DEMOCRÀTICA
"Coco" Chanel (...)
Així va descartar la silueta amb cotilla de la belle époque a favor de la silueta atlètica i esvelta de la dona contemporània. A mesura que els mètodes de producció en sèrie eren més efectius, el vestit de punt de tres peces era més fàcil de fabricar. Les senzilles línies resultaven fàcils de copiar, el que va convertir al conjunt en el primer model democràtic d'alta costura. Aquest tipus de peces van alliberar a les dones de l'atenció de les donzelles, de la mateixa manera que el bob , un nou estil de pentinat de l'època, les va alliberar dels Serveis de la perruquera que tant de temps requerien. (222-223)
Bob 1926 PENAT DE LES flappers
La ballarina i actriu nord-americana Louise Brooks (1929)
La nord-americana Louise Brooks, ballarina i actriu de cinema mut fàcilment recognoscible per la seva característica cabellera negra amb un tall bob representava l'esperit lliure de la dècada El de l'era flapper . Aquesta imatge es va fer famosa quan va interpretar a Lulú en la pel·lícula La caixa de Pandora (1929), de Georg Wilhem Pabst, que abordava el tema de les costums sexuals modernes. Donada la llarga i arrelada associació del pèl llarg amb la feminitat, al principi de pèl curt va provocar fortes reaccions, ja que representava tot el que la societat tenia de la dona moderna.
El bob era un tall que portaven els nens a principis del segle XX. Amb el començament de la primera guerra mundial i la moda més senzilla de la dècada de 1920 les dones van decidir abandonar els pentinats de l'època prebèl·lica. Aquelles prou valents per tallar els cabells al garçon -un estil que requeria afaitar el clatell i tallar els cabells per sobre de les orelles- Al poc temps, les dones portaven corts bob de diferents estils, amb ones i curt amb serrell, entre d'altres . El bob amb un serrell perfectament tallat i la ratlla al mig de Louise Brooks va introduir el pèl curt a la moda dominant i com el «vestidet negre», es va convertir en un clàssic de la moda que ha arribat fins als nostres dies. MF
PUNTS FOCALS
1 serrell
El flequillo recto está cortado por encima de las cejas con objeto de acentuar los ojos. Los lados, a la altura de las orejas se dejan suficientemente largos para formar dos picos de espirales de pelo que se humedecen y se presionan contra las mejillas.
2 CORTE DE PRECISIÓN
Este peinado se creó utilizando técnicas de corte muy precisas, en lugar de peinarlo con pinzas o con horquillas, y requería la atención regular de un peluquero con experiencia. La nuca está cortada en forma de V. (226-227)
LO MODERNO
1918-1928
Mientras la flapper brillaba en la pista de baile. Su bolso tenÍa que ser ligero y fácil de llevar. El tango, un baile popular de Sudamérica, prestó su nota a un bolso con anillas o con cordones que se ataban en el brazo. (…)
Por primera vez en la historia de la moda, las mujeres preferían el pelo corto. El bob hasta el mentón y el corte dutch boy ya los conocían las mujeres vanguardistas en Europa antes de la guerra, pero se pusieron de moda cuando acabó la contienda. Todavía más escandalosas resultaban las chicas que entre 1926 y 1927 llevaban el eton crop, el pelo muy corto con la raya al lado, un corte que se consideraba sáfico. Los dos estilos permitían llevar el sombrero cloché, Un barret en forma de campana molt de moda a l'època. Amb molt pèl, era impossible posar-se l'ajustat barret de feltre fins gairebé les celles per aconseguir l'obligat aspecte de noi. Entre les més tradicionals, seguien sent populars les grans pameles adornades amb flors. Per a la nit, es portaven cintes al front adornades amb plomalls de plomes o rosetes, que mantenien al seu lloc el bob amb serrell. (240)
Estil lvy League 1940-1950
LOOK UNIVERSITARI
PUNTS FOCALS
JOHN BATES nascut el 1938
2 TALL DE PÈL A RASPALL
Conegut també com Harvard Clip, Princeton o senzillament Ivy League, aquest tall era prou llarg perquè el pèl quedés separat a un costat, però molt curt a la part posterior i en els costats. El tall de pèl a raspall va ser adoptat per l'exèrcit americà durant la segona guerra mundial i després, es va fer popular a la vida civil. (313)
1 TALL BOB Al PATGE
Les tres noies tenen bobs al patge recollit cap al clatell. Els cabells llisos es considerava l'ideal femení. Es rentaven i arreglaven una vegada a la setmana, a més s'usaven pinces durant la nit i es raspallava al matí.
El panty va substituir a les mitjanes i lligues, i el pèl ja no es portava a l'altura del tall bouffant , sinó que es tallava de manera que quedés <enganxat al capdavant. (358-359)
Vestit Casbah 1965
MODA AFROCÉNTRICA
Durante la década de 1960, el auge de las modelos negras fue solo uno de los resultados ellos cambios encabezados por el movimiento pro derechos civiles (1955-1968) y su afán de autodeterminación estética, con su grito de guerra «lo negro es bello». Cuando los artistas de la Motown irrumpieron en las listas de éxitos, Muhammad Alí declaró «Soy muy termoso» y Martin Luther King Malcolm X y los Panteras Negras asumieron el statu quo, la moda y la belleza se convirtieron en una expresión de afirmación de los afroamericanos respecto a su situación de diáspora. La herida causada por la esclavitud, junto Con la lucha por la igualdad política y social, se canalizó en la idea de vestir de una forma que se pudiera erar un símbolo de conciencia racial. Por tanto, el estilo del pelo también fue imporante. El cabello químicamente alisado, las pelucas para las mujeres y el engominado de los hombres se denunciaron como signos de odio a lo propio y dieron paso al llamativo orgulloso estilo afro). Los Panteras Negras y los estudiantes radicales llevaban afro despeinado y lo combinaban con boinas, jerséis de cuello alto, chaquetas de cuero túnicas dashiki de África Occidental. Los peluqueros anunciaban este corte como «estilo africano». En la moda, los grandes, redondeados y mimados peinados a lo afro se convirtieron en una tendencia clave, y los blancos se hacían la permanente para lograr este aspecto.
Irónicamente, en algunas partes de África, el afro setenia como un estilo demasiado americano, y el gobierno de Tanzania lo prohibió por ser una importación no deseada que había vuelto demasiado popular entre las mujeres del país. Mientras tanto, la serie Hairstyles, del fotógrafo nigeriano J.D. Okhai Ojeikere -que comenzó en 1968 y que incluye rededor de 1.000 fotografías de cabezas con elaborados recogidos trenzados-, celebraba as admirables longitudes capilares de las mujeres africanas que buscaban un buen aspecto, aunque no incluía el estilo afro. Los auténticos estilos de África, como las trenzas, los cornrows y las rastas, se adoptaron en la diáspora de la década de 1970, en parte gracias a estrellas de la música como Stevie Wonder. Nina Simone y Bob Marley
Gran Bretanya va experimentar una forta immigració procedent d'Àfrica occidental del Carib després de la Segona guerra mundial. Allà la moda va perseguir al mateix tempo l'autoafirmació i l'assimilació. La gent fusionava la moda europea amb la roba africana i lluïa l'omnipresent pentinat al afro. L'atenció es va centrar en la recerca del millor aspecte possible, i sempre es prestava atenció als detalls, com els barrets, que anaven des de les boines de punt usades pels joves aspirants a rastafaris fins als pulcres barrets femenins per anar a l'església. Les dècades de 1960 i 1970 van ser emocionants per a la moda afrocéntrica, la qual va reflectir l'àmbit més comercial i va influir en ell. Els duradors estils i tendències d'aquella època segueixen exercint certa en la influència en l'actualitat. HJ (373)
LA CULTURA HIP-HOP I L'ESTIL URBÀ
El cap va ser una altra zona fonamental per a l'expressió: a mitjans de la dècada de 1980, el pentinat que més es portava era el hightopfade ( «punta alta en gradient»), amb els costats afaitats i la resta del pèl llarg i pentinat en punta ; de vegades es feien dibuixos en els costats amb la maquineta d'afaitar. A finals de la dècada de 1980, el doo-rag va estar molt estès. Anava cenyit, es col·locava al voltant de la part davantera del cap i Seanudaba o es deixava solt. EA
La cultura urbana japonesa
Dues noies ganguro amb maquillatge blanc, adhesius facials, complements de neó i la pell bronzejada de rigor posen per a un fotògraf als carrers de Tòquio.
Este conjunto de gothic lolita («olita gótica») es una adaptación dulce pero provocativamente lúdica de la estética de las muñecas victorianas; incluye un minimiriña que negro, una recatada blusa, un bolso-despertador y un tocado colocado sobre una peluca al estilo de los dibujos animados.
Una de las primeras subculturas de la moda que emergieron del distrito Shibuya fue el ganguro («rostro negro»), caracterizado por llevar la cara bronceada -gracias a los rayos uva o al maquillaje--, un intenso maquillaje blanco y el pelo teñido. El estilo es una declaración de rebeldía contra la piel pálida y el pelo negro tradicionales Sebastian Masudafundó En Tokio, el Shibuya El estiloyamamba (bruja La SubCultura gótica est la marca de moda 109 cambió a todos sus de la montañas), con un lolita y los grupos de ese Era cultura japonesa, e imita el estilo de las californianas. Las chicas usan faldas cortas y zapatos de plataforma para parecer intimidantes, lo cual es importante de su estilo. En fechas más recientes, las seguidoras más de estilo ganguro -con la cara tan oscura que parece salida de unos dibujos, los labios pintados de blanco, lentejuelas pegadas a la cara y voluminosas de cabello -han dado en llamarse Yamamba (o Mamba, o Bamba, par a representar el personaje folclórico de la anciana de pelo blanco. (…)
Connotaciones sexuales en Occidente por la referencia a la novela homónima Nabokov, para esta subcultura japonesa sucede más bien lo contrario. Recrean en inocente y femenina de la muñeca victoriana, con volantes y recortes de preretes y a veces, pelucas rubias, además de complementos tales como los y paraguas kawai («guapos»). Los Zapatos Mary Jane y los adornos a el pelo en colores de helados se sumaron a la imagen cursi. Las lolitas se en distintos subgrupos, cada uno con sus propias características. (506-507)
Marnie Fogg (dir.). Moda. Toda la historia. (Fashion. The Whole Story, trad. R. Cano – A. Diaz). Ed. Blume, Barcelona 2016. ISBN: 9788498018905. 576 pp.
D'altra banda, i canviant de tema, també va ser molt important el control de les grans empreses de serveis: aigua, gas, i electricitat (i en contrast, quin rebombori va provocar la col·lectivització de les barberies...!).
Josep Termes . Arnau Consul. La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Ed. Pòrtic, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9788498090390. 208 pp. Pp. 68-69.
Al pati de llums del museu hi tenim dos gegants de Barcelona. Es donen l'esquena, com si acabessin de discutir. La pentinadora de gegants és una barcelonina de les Corts que viu a Mataró. Per amor . Hi té una perruqueria, però el que més li agrada és pentinar gegants. Un dia me'n va parlar amb una vehemència memorable. I l'he vista en acció. Tot i que les perruques són artificials, ella les ensabona, les esbandeix, les asseca i les pentina. Sóc dels poc empord..., dels pocs barcelonins que han vist la geganta amb ulls i serpentines platejades al cap.
Els barcelonins, 3. Març. Adrià Pujol, art. revista L'Avenç, 421, març 2016, pàg. 10.
(Facebook)
Después, delante del espejo, con el cuerpo cubierto por una fina y cómoda camisa de batista, se rizó las patillas y el pelo crespo y algo rojizo, dejándose un tupé “a lo Felipe”. La altísima corbata de vueltas que le rodeaba el cuello hacía resaltar su tez descolorida, en que era visible el cansancio y que salpicaban numerosas pecas, Tosía con frecuencia.
Alphonse de Chateubriand. El Señor de Lourdines. (Monsieur des Lourdines, trad. M. Fenech Muñoz). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964, Barcelona. “Los Premios Goncourt de Novela” vol. 1. 132 pàgs. Pàg. 234.
Una gran barba, una gran responsabilitat
Les barberies han tornat per sempre. Per quedar-se
REGINA RODRÍGUEZ SIRVENT DIARIA ARA, 03/10/2015
Sentir la pell de la cadira cruixir quan t’hi asseus. Encaixar l’esquena i acomodar el cap en una mitja lluna perfecta. Una manta lleugeríssima que cau fins a les cames i s’encaixa subtilment darrere el clatell. Tanques els ulls, i una tovallola humida et cobreix la cara amb olors de romaní. Una navalla esmoladíssima t’acarona la cara, dóna forma a la barba i la perfila al gust del consumidor. Els pòmuls s’esquitxen de pèls tallats i en pocs segons s’evaporen al ritme d’una brotxa antiga o una pistola d’aire a pressió. Tornes a obrir els ulls, t’incorpores i la manta lleugeríssima vola amb un deix de torero. Et mires: un perfil, l’altre perfil. Les barberies han tornat per sempre. Per quedar-se.
Andrés Enobarberia
Hi ha perruqueries en què pots rellegir una revista de fa sis mesos mentre esperes. I hi ha barberies en què et pots fer un tatuatge. A Andr&s Enobarberia pots fer tot això, i a més pots prendre’t una copeta de vi català. Andrea Varini, el barber, va néixer a la zona del Piemont, en un poblet recòndit del cor vinícola d’Itàlia, i va venir a Barcelona per amor. Ja de ben petit recorda que en sortir de l’escola anava a veure com treballaven els barbers del seu poble, fins que un dia va agafar les tisores i ja no va parar. Els de l’Enobarberia són francesos i italians, i han batejat la seva web com a 109.es perquè en francès el joc de paraules vol dirsang nova (sang dels tatuatges i de la barba). Podeu trobar aquest triumvirat de passions en un local espectacular. Carrer Mare de Déu del Pilar, 15
La Barberia de Gràcia
Quan la van inaugurar, el 1964, li van posar Peluquería de Caballeros Biada. L’any 2001 el fill de la perruqueria la revolucionaria i li posaria La Barberia de Gràcia. A l’inici de la revolució, la paraula barberia s’allunyava molt de la idea actual, barberia encara era la perruqueria masculina -i carrinclona- de tota la vida. Jordi Pérez va recuperar l’essència de l’afaitat clàssic i la va capgirar: va apostar per la formació i la màxima qualitat de les eines i dels productes, i 14 anys més tard ell i la seva barberia són un referent a tot l’Estat. Ha obtingut les tres estrelles del theQhair -que vindria a ser les estrelles Michelin de les barberies-, l’única barberia que ha rebut aquesta distinció. El Jordi presumeix de tenir clients exigents que no miren la butxaca, sinó que arriben amb un somriure llestos per gaudir de l’experiència. Carrer Torrent de l’Olla, 198
The Barberist
Fa poc més d’un any Sergi Lleixà, com a emprenedor irremeiable que és, es va il·luminar. Entre les perruqueries de sempre que cobraven 17 i 20 euros pels tallats d’home i els pakistanesos que ho feien per 5 o 6 hi havia un espai de negoci claríssim. Un any i escaig després d’obrir el primer The Barberist, ja n’hi ha dos més d’enllestits per a l’octubre i el novembre. El secret? Oferir la màxima qualitat a uns preus ajustadíssims perquè l’experiència d’arreglar-se la barba no sigui un luxe, sinó un ritual comú i agradable per practicar dues vegades al mes. El local és un viatge a l’Amèrica dels anys 50 que reivindica l’experiència del gentlemen’s club : els clients poden escollir la música, una revista moderna o el diari del dia, wifi gratis i degustar un cafè gentilesa de la casa. Munten l’espuma a mà i, després de treure-la amb una navalla clàssica, et cobreixen la cara amb una tovallola aromatitzada i rematen amb un massatge facial. Qualsevol gentleman surt d’allà desitjant que li creixi ràpid la barba. Carrer Verdi, 74
Barber Shop
Jose Antonio Mata és barber des que té consciència. Fa 30 anys es va apuntar a una acadèmia de perruquers, però només deixaven tallar els cabells a les dones, així que va tirar d’amics i germans. I d’intuïció. Aleshores, en plena esplendor dels 80, la perruqueria més roquera de la ciutat era La Manual, a la Portaferrissa. I aquella Meca dels roquers es va convertir en la seva gran escola. Anys més tard deixaria les tisores en un break vital, però el 2013 va decidir obrir la seva barberia amb Francesc Vallès i avui ja en tenen quatre repartides per la ciutat. El Jose les trepitja totes cada dia, marcant l’estil entre els 21 barbers que li segueixen l’estela. “En realitat els talls moderns que em demanen són els mateixos talls canallas que em demanaven a La Manual. Ja sabem que els 80 sempre tornen”. Via Augusta, 92
Perruqueria Lara
És dimecres a la tarda i Roque Lara llegeix el diari mentre espera el seu pròxim client. A la porta oriento dues holandeses que busquen el restaurant Cheriff, que està a cinc metres, i entro a la perruqueria. Al fons hi ha un pòster d’una barana i el mar a l’altra banda; a sota s’hi llegeix “ Lociones ”. La Perruqueria Lara és un decorat perfecte dels anys 60 perquè, literalment, no ha canviat ni un pèl des que el pare del Roque la va comprar fa 50 anys. Ja li vinguin barbes de tres pams o requeriments moderníssims, els 24 anys de professió no fan tremolar les tisores del Roque. “Aquí m’hi he passat la vida; tenim clients que vénen des que eren nens. Però aquestes parets han viscut molt més que el meu pare i jo: la barberia té 120 anys”. Carrer Ginebra, 17
Perruqueria Vicenç Moretó
“Quan entris m’identificaràs molt ràpid: sóc el calb!” Vicenç Moretó ha guanyat el premi al millor barber d’Espanya 2014 al capdavant de la barberia que porta el seu nom. La barberia va obrir el 1959 i ara és ell qui encapçala la tercera generació de barbers (i Vicenç) de la família, alhora que instrueix a la quarta: el seu nebot. Fent honor a la seva història ofereixen tallats moderns i dels de la vella escola. Tallen unes 300 barbes al mes, però diu que no li van donar el premi per fer el millor tallat ni tenir la millor barberia, sinó per la trajectòria. Això és el que el converteix en un referent. El Vicenç no entén l’ofici si no és en grup, diu que l’individualisme està sobrevalorat i per dignificar la feina cal estar units. Roda per tot Espanya per ajudar els nous barbers i participa en actes solidaris com l’STS Beauty Barcelona, en què, segons recull l’edició de l’any passat, Vicenç Moretó “hi participa amb uns xous inspiradors”. Després de sentir-lo parlar del que fa i de com ho fa... no en tenim cap dubte. Carrer Joaquim Costa, 51
Època, principis segle XX, moltes influències del segle XIX, històries de la moda, del pentinat i del maquillatge
-Eugenia - li va dir -, vaig a sortir; tinc necessitat d'aire lliure i també dels serveis d'un perruquer. Té cura vostè que no falti res, per tal que estigui jo disposat en alguns minuts si, per casualitat, tornés amb retard. Estendrà vostè el meu frac sobre el meu llit, raspallarà meu barret, untarà de mantega meus escarpins i col·locarà en el meu plastró l'agulla de perles perquè no em faci malbé jo els dits en l'últim moment. Posarà al meu abast la meva corbata i els meus guants, els quals li he pregat que els pengi d'un cordill en un corrent d'aire per lliurar d'aquest insuportable fum a benzina amb el que un veritable gentleman no deu mai incomodar als seus semblants. De pas donarà vostè un full d'enciam a la tortuga, que no ha menjat res des de fa quatre mesos, i procureu no fer-li abandonar la meva habitació, perquè, com m'és impossible obtenir de vostè que tingui al voltor a la cuina, es la trobaria al corredor i la atacaria amb violència. A reveure. Deme cinquanta cèntims. Al seu retorn de Constantinoble, el meu pare la va indemnitzarà a vostè.
Al carrer, Santiago de Meillan va observar que feia molt bon temps, i com no habitava lluny de la Cannebière, va baixar fins allà. La multitud era la mateixa que els altres dies de l'any: venedors de naips transparents, floristes, homes mantinguts per les dones, dones mantingudes per altres homes, periodistes, agents de canvi, comissionistes, bevedors d'absenta - ja -, llevantins carregats de tapissos amb filets d'or representant tots el Àngelus , de Millet ...
"Està molt bon dia - va pensar -. La temperatura justifica l'atrevit asserció del meu company Alfonso Caquet, que afirma que la vida és bella. Tot va bé en la més alexandrina de les ciutats de França. Però ¿on van tots aquests Àngelus de Millet? D'on vénen? Què es fa amb ells? Aquí no hi ha més que 470.000 habitants, una bona part dels quals no té amb què oferir-se un tapetillo per llum. Fins i tot suposant que tots tinguin un, ¿què és dels altres tapetillos de tapís ...? I això no es gasta. Aviat farà tres anys que la meva amiga Paulita Azouley té a la seva ... Ah! Ara que penso en Paulita ... Doncs era per avui per quan vaig prometre portar-li el flascó d'aigua oxigenada que per consell meu ha de assajar en substitució de l'henné amb que des de fa tant de temps embruta la seva cabellera ... Veritat és que no tinc diners ... Bah! Si m'apuren una mica, diré que enviïn a cobrar a casa seva. Això seria un pretext honrat per entrar a casa de palanquí i Panka, el perfumista ... ¡Que bé s'està a casa d'un perfumista! Com de blanques són les parets Com de còmodes són les cadires Com de afables són les senyoretes dependentes! Quina llàstima que es vegi 01:00 forçat a comprar alguna cosa ja se'n! A Déu gràcies, la Providència, que decididament s'ocupa de mi, ha escampat per l'establiment algunes senyores clients, que van a permetre romandre aquí dedicat a la bona dita de respirar. " Com de blanques són les parets Com de còmodes són les cadires Com de afables són les senyoretes dependentes! Quina llàstima que es vegi 01:00 forçat a comprar alguna cosa ja se'n! A Déu gràcies, la Providència, que decididament s'ocupa de mi, ha escampat per l'establiment algunes senyores clients, que van a permetre romandre aquí dedicat a la bona dita de respirar. " Com de blanques són les parets Com de còmodes són les cadires Com de afables són les senyoretes dependentes! Quina llàstima que es vegi 01:00 forçat a comprar alguna cosa ja se'n! A Déu gràcies, la Providència, que decididament s'ocupa de mi, ha escampat per l'establiment algunes senyores clients, que van a permetre romandre aquí dedicat a la bona dita de respirar. "
Per secretes i mentals que fossin aquestes paraules, van ser fatals per a Santiago, com totes les frases en què s'ha comès la imprudència de nomenar a l'aquesta, igual que a una persona present. Molt petita era la dita d'estar assegut en un establiment de perfumeria. Doncs bé; si el nostre heroi hagués tingut la menor experiència de la vida, no hi hauria convingut en això. Perquè d'aquell instant van datar la torbació i el trastorn en la seva existència: l'Amor, al qual no esperava sinó a partir de mitjanit, a tres quarts de quatre va entrar en la seva existència i es va fer seu amo.
Quan estava assegut, ebri de perfums diversos i esperant tranquil, vet aquí que es va tornar cap a ell una senyora rossa, amb el ros ideal i principesc dels tints, la cara radiosa i mat il·luminada per dos ulls blau canviant, fina, alta, vaporosa , divina, i no obstant això, vivent, humana; una senyora a la qual ell ja no podria descriure, una aparició tangible, i no obstant això, a dues mil leguas de tota aproximació. I aquesta dama parlava, es dignava emprar la llengua vulgar i quotidiana que comprenen els mercaders, consentia en discutir amb aquells éssers inferiors, tan estúpids, que ni tan sols tenien aspecte de sospitar que era Ella, ¿Ho farien a posta ...?
Ella deia:
-Va vostè a donar-me un pot de Crema Simon. El seu últim carmí no estava fresc. Si us plau ensenyar-me un més tènue.
Ciertamente, habría que ser el último de los hombres para no advertir que, al decir estas banalidades... (Pàgs. 34-35)
Aquella señora compraba afeites. Bueno, ¿y qué...? ¿Acaso el encanto de su sonrisa no desmentía lo que esta gestión tenía de terrestre? ¿Acaso no establecía un límite indubitable entre la mujer de mundo que ella quería parecer y el silfo, ligero, nacido para el único Amor, que era aun en contra de mi prejuicios en que quizá creía? Y el mismo Santiago, al paso de este instante revelador, comprendió que los cincuenta céntimos que tenía en el bolsillo, el frac de su tío Adolfo que iba a ponerse, los bailoteos de la señora Morille, la existencia y los viajes de su padre, la inquietud a causa de su barba descuidada y lo distraído de la ropa que llevaba no eran nada más que los accidentes y los pretextos de un ser insospechado y que acababa de surgir, aéreo, ardiente, tremante de deseo, maravillosamente atraído y poseído por aquella transeunte.
Durante un segundo, la dama rubia vio a Santiago de Meillán y vio que la miraba. Pero era demasiado dama rubia para escuchar al hada, Pagó la crema y el carmín, sopló sobre la nube blanca del boa, en el cual quedó envuelta de repente, y partió. (…)
(…) Pensando ir arrimado a los muros hasta la peluquería más próxima, no se había quedado sino con su pantalón viejo de mañana y su camisa de noche, sobre la cual una larga levita abrochada ponía una máscara de respetabilidad impenetrable, pero inquietante. A falta de cuello postizo, se había contentado con un pañuelo de seda malva perdido con un alfiler de ópalo. Y llevaba un bastón en la mano. Así acondicionado, no se asemejaba a nadie, pues si la levita larga le hacía parecerse a un conspirador bonapartista de 1820, su aire de juventud cándida daba un formal mentís a esta suposición. Tenía el aspecto de lo que se quiera, de un vendedor callejero, de un obrero desocupado, de un loco — aunque un no sé qué de irónico y de y de afable en sus modales revelara una educación mundana—; pero seguramente no recordaba de ningún modo al “señor que sigue a las mujeres”, y aquella tarde seguía a una por primera vez en su vida. (Pàgs. 36-37)
—Señora, la verdad es que voy de lo más desaliñado, tengo la barba crecida y mi levita estaba de moda hace setenta y cinco años; pero yo no podía prever que sería hoy precisamente, una de las escasas veces en que me ha ocurrido salir sin hacerme el tocado, cuando la encontraría a usted en casa de Palanquin y Panka, el perfumista. No repare en estos detalles, señora. La he amado en seguida (no se manda en el Destino), y en adelante me sería tan imposible dejarla como a usted huirme, si, después de haberme visto mirarla, fuera usted tan cruel...
—Pero —dijo la dama rubia — yo soy una mujer honrada, caballero.
- Em prendria vostè per un pocavergonya, senyora? Gràcies a Déu, som persones honrades tots dos. Però, si vostè ho permet, des d'aquest atri solcat de corrents d'aire anem a pujar al primer pis. Allà regatejarem faldilles; hi ha un ric saldo d'indianes els preus i mèrits diversos podrem discutir molt bé. Jo passaré per parent de vostè ... per parent pobre, tranqui1ícese ... L'ascensor està a l'esquerra ... Em dic Santiago de Meillan, senyora, sóc jove encara i d'una família excel·lent: pot vostè conèixer-me sense rebaixar-se.
Estaven a l'ascensor. Despectiu i llunyà, no els mirava el mosso. Santiago va reposar:
-Per altra banda, què importen seu nom i el meu? Jo l'estimo ... l'estimo d'una manera extraordinària, revelador, ardent, boig, estrany. Vostè es creu, sens dubte, una senyora rossa que compra coses en els magatzems; però s'equivoca ... Vostè és una fada, la més deliciosa, la més paradoxal, la més estimada de les fades ...
(Pàgs. 38-39)
Francis de Miomandre (1880-1959). Escrit a l'aigua ( Écrit sur l'eau , trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2a ed. 1964. Època 1968. "Els Premis Goncourt de Novel·la, vol. 1 ", sense ISBN. 134 pàgs.
Època, principis segle XX, Moltes influències del segle XIX, històries de la moda, de l'Pentinat i del maquillatge
-Harías malament- va dir el senyor Cabillaud-. Mira, és sorprenent el que pot un reduir el seu pressupost a mesura que es va adquirint el sentit de la realitat. Així, ja veus a Paillon. És un mosso bastant mediocre d'intel·ligència i d'enginy, i d'una instrucció més aviat sumària. Com a metge, jo no li confiaria ni un call, per por que m'ho transformés en un abscés incurable. Doncs bé; considera com viu. Ha sabut arreglar-se per dormir i prendre els seus menjars a casa de la seva cosina, pagant-la en consultes menudes; fa durar tres anys els seus vestits, gràcies als raspalls i als extensors i evitant sortir quan plou. Amb quatre sous benzina per netejar la seva corbata blanca, crec que surt del pas. S'afaita sol i no hi ha memòria que recordi haver-li vist donar una propina a un mosso de cafè.
Francis de Miomandre (1880-1959). Escrit a l'aigua ( Écrit sur l'eau , trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2a ed. 1964. Època 1968. "Els Premis Goncourt de Novel·la, vol. 1 ", sense ISBN. 134 pàgs. Pàg. 117.
Perquè els instints són els corredors de l'ideal; només que, com estan mal pentinats i es presenten a despit de les conveniències, ens afanyem a acomiadar quan s'ha ultimat el negoci. Estimo que un home que sabés respectar en els seus instints, als seus educadors venerables i primordials, seria un home veritablement noble; però veu a veure si vénen els superhomes amb les morals, les religions, el núvol de impedimentas per jugar a la rotllana ... Et com el cavall, ja ho havies empès massa lluny.
Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs. Pàg. 119.
Pentinat, vers 1914
Conocía naturalmente a los gatos »de casa y los distinguía muy bien de los vecinos. Había uno de color rojizo a quien nadie quería en la familia. Era víctima de un lugar común que en su caso me parecía completamente injusto. Cuando alguien tenía algo malo que decir de un hombre o una mujer de pelo rojizo, guiñaba el ojo y recordaba: «ni perro ni gato de aquel color». La inquina de mi familia contra aquel animal procedía de ese prejuicio y el pobre lo sufría estoicamente. Dándose cuenta de que yo era el único que lo quería, me rodeaba de atenciones.
Ramon J. Sender. Crònica de l'alba, 1. Ed. Destino, Barcelona, 1ª ed. 1973. ISBN: 84-233-0813-8. 658 pàgs. Pàg. 20.
L'experiència és la pinta que en dona la natura quan ja ens hem quedat amb el cap pelat. Miquel Berga, Experiència, art. El Punt Avui, 2015.05.31
No passa cap dia sense que Tariq Hassib begui de la font de la felicitat. Enllesteix de pressa el que ha d'estudiar i és pren 1 dutxa calenta. Nomes veient-se el cos nu al mirall, i imaginant-se el que fara poca estona Després, se li encén el desig. És sobtada a els Cabells de dreta a esquerra per cobrir-se la calba, és ruixa el coll i la part superior del pit amb el perfum prou car Pi Silvestre i SURT com ara un llamp. Practicament corre, salta. Agafa l'ascensor cap a l'apartament de Xeimaa, toca el timbre, i ella actuï a l'instant. Fins i tot és pensa que l'estava esperant Darrere la porta. L'aborda, l'abraça i la cobreix de petons. Ella xiuxiueja amb 1 veu tendra, desaprovant-ho:
-Prou, Tariq. (Pàg. 270)
El cap de protocol és va afanyar a anar cap a l'cotxe presidencial, és va inclinar Força i va obrir la porta. Va apareixer el president, i va Baixar amb la parsimònia i la vanitat d'un rei coronat, dibuixant a su rostre el famòs somriure mancat d'alegria. Un somriure que fa 1 quart de segle va considerar apropiat per a les fotografies, de manera que mai no l'ha canviat. Vestia 1 conjunto gris clar d'extrema elegància, una corbata amb ratlles blanques i blaves, i sabates italianes amb 1 Sivella lateral daurada que Atreia la vista. Malgrat tot, qui Vegi el president cara a cara, tot i el respecte i la per que imposa, inevitablement notés que su presencia és d'alguna manera artificial: els Seus Cabells tenyits d'un color negre intens, sobre a els quals corren seriosos rumors que són -tots o en part-1 perruca de la Millor calidad, su pell fatigada per els Operacions de lífting i els fregues diaries per donar-li vigor juvenil, i la cara coberta de pel·licules de maquillatge fi per semblar més jove a les fotos. Tota AQUESTA presencia vidriosa, aïllada, freda i llunyana, completament mancada del més petit rastre de pols i suor, com si fos esterilitzada, deixava en qui Veies el president una sensació brusca i incòmoda com la qual Deixa la visió dels nounats just acabats de Néixer , mentre encara són petites Masses de carn sense fesomia i submergides en la mucositat de l'Uter. (Pàgs. 330-331)
Alaa Al Aswani. Xicago. ( Chicago , trad. Pius Albek). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2008. ISBN: 978-84-92440-12-2. 358 pàgs.
Un Esplèndid fresc sobre la lluita per la democràcia a l'Egipte d'Abans de La caiguda de Mubarak. Colpidor quant ALS Drames de l'emigració, el racisme, l'emancipació de la dona. Escriptura de calidad, sap dosificar l'interès, creant 01:00 crescendo mol ben treballat. ( Bloc Novel·la històrica )
L'edat d'or de les barberies
La fus de l'ambient clàssic i la modernitat és el principal atractiu d'uns Establiments que han revifat amb la moda de les Barbes
JOSEP PASTELLS Girona | Diari Ara 2015.03.28
No havien desaparegut, però fins fa ben poc semblaven antiquades i s’esllanguien a l’ombra de les perruqueries unisex. La moda hipster, la proliferació de les barbes i la irrupció dels lumbersexuals -l’última tendència masculina, amb estètica descuidada i barbes llargues- ho ha capgirat tot. Les barberies amb estèticavintage han recuperat protagonisme i s’han convertit en un espai de referència. Perfilar i cuidar la barba, afaitar-se, pentinar-se, tallar-se els cabells, aplicar-se cosmètics per a la pell de la cara... De cop i volta, molts homes que tenen cura del seu aspecte han descobert el barber de tota la vida, o bé hi han tornat per convertir-lo en una figura de referència quan es tracta de millorar la seva imatge. La tendència va iniciar-se a principis d’aquesta dècada a Nova York i després a Londres, i ja fa un any i escaig que ha arribat a Catalunya, on cada cop agafa més empenta. Establiments que semblaven quasi obsolets o, en alguns casos, començaven a enfilar el camí de l’extinció, han aconseguit que l’estètica clàssica sigui cada cop més valorada. Ofereixen tota mena de serveis, però es mantenen fidels a la tradició i, més enllà de les modes passatgeres, tenen la intenció de quedar-se.
“Suposo que la moda de les barbes es mantindrà uns anys més, però hem de procurar que el bon moment d’ara no s’acabi amb les barbes”, apunta Pedro Fernández, que des de fa vint-i-sis anys regenta el Salón Balmes, al barri de Sant Gervasi de Barcelona. “Molta gent ha descobert la figura del barber i ha comprovat que, encara que seguim les tècniques tradicionals de tallat de cabells i afaitat, també podem fer altres coses”, afegeix. En el cas de la seva barberia, fundada el 1945, “als clients habituals de sempre, alguns de tercera generació, se n’hi han afegit altres, d’una franja d’edat que va dels divuit als trenta anys, que ens demanen coses diferents”, comenta. “Podem fer qualsevol dels pentinats que es duen actualment, des dels més moderns fins als més clàssics”, insisteix abans de subratllar: “He rebut com a herència [del seu pare, Juan Pedro Fernández, que va adquirir la barberia el 1955] perpetuar l’esperit del saló entre tisores, navalles i tertúlies”.
Fer petar la xerrada
I és que, a banda dels serveis estètics, molts clients aprofiten la visita a l’establiment per parlar de l’actualitat o de qualsevol altre tema amb el barber i amb altres clients que esperen torn. “El dissabte és potser el dia més propici a les converses; hi ha molts nens i els pares parlen entre ells”, observa el gerent del Salón Balmes. “Depèn de la persona, però. De vegades estàs amb un client i un que s’espera es fica en la conversa o n’inicia una altra; si veus que el primer client ho accepta, introdueixes el segon en la conversa i, si no, amb bones maneres, mires de fer-li entendre que has d’estar pel primer”, explica Fernández. Segons ell, el tracte amb els clients -n’hi ha molts que visiten el local dotze o quinze vegades a l’any- acostuma a anar més enllà dels afaitats o pentinats: “Sovint s’estableix una relació d’amistat”, assegura. La bona marxa del negoci farà que aviat necessiti reforços, “però costa trobar barbers bons”, lamenta. “No hi ha estudis específics. Per això, nosaltres oferim formació i, de tant en tant, fem classes pel nostre compte a grups reduïts”, informa.
Un barber que fa ciutat
La Barberia Bosch funciona des de l’abril del 1989 al Barri Vell de Girona. Durant vint-i-cinc anys va emplaçar-se al carrer Calderers, a tocar de la famosa estàtua de la lleona, i el juliol passat va iniciar una nova etapa pocs metres més enllà, al carrer de la Barca. El seu gerent, Narcís Bosch, va començar a practicar “a l’antiga escola, escombrant molta estona i, sobretot, mirant com treballava el barber”, relata. “Després vaig anar al sistema modern de la formació professional, però allà ensenyaven perruqueria femenina. Més tard, jo mateix em vaig anar fent el meu propi estil, perquè volia ser un barber amb personalitat”, remarca. En preguntar-li pel retorn de les barberies tradicionals, contextualitza la seva evolució: “A principis del segle XX, els homes els necessitaven per arreglar-se barbes, bigotis i cabells; també n’hi havia algun que encara treia queixals. A l’èpocahippie, la gent es deixava els cabells més llargs i ja no s’afaitava al barber. Després, amb les modes, les perruqueries unisex van absorbir els homes que anaven al barber i el nombre de clients va minvar. Per sort -continua Bosch- ara fa un any i escaig la moda hipster va retrobar l’home en la seva essència, amb barbes ben cuidades i cabells més clàssics: pompadour, flat top, rocker... A més, no hi ha tants metrosexuals i abunden els lumbersexuals ”. Tot plegat ha permès que el negoci rutlli millor que temps enrere: “Tinc més demanda, molts homes volen cuidar-se la barba, donar-li formes, i ha crescut l’afaitat clàssic amb brotxa i tovallola calenta”. Els clients també demanen olis de barba, ceres de bigoti, cosmètics per a la neteja facial... “Es preocupen molt més per la seva imatge”, destaca.
Bosch, que des de fa uns mesos du un bigoti molt treballat, canvia de color de bata cada setmana. “En tinc de grogues, vermelles, blaves, blanques... Són per donar una imatge de la barberia i, a més, faciliten un tema de conversa”. Com Fernández, és força actiu a les xarxes socials i opina que el barber ha de ser una mica psicòleg. “Cal saber tractar cada client, escoltar-lo i procurar que se senti segur i còmode. Cada persona és un món i cadascú té la seva visió de les coses. Com a bon barber, has de saber trobar el punt adequat”, assenyala. També explica els motius pels quals va triar aquest ofici: “M’agrada el tracte amb la gent, i també sentir-me útil. Obtinc una satisfacció personal, amb aquesta feina, i aprenc moltes coses, parlant amb els clients”, confessa. Per a ell, “una barberia en un barri dóna color i servei, fa ciutat”.
Un dels seus clients, Pep Ruiz, confirma aquesta percepció: “És molt agradable tenir una barberia com aquesta a prop de casa. Sembla que ara s’ha posat de moda, però jo fa anys que hi vinc. M’agrada, sobretot, afaitar-m’hi, sentir l’escuma i la navalla, la tovallola calenta, l’olor de la loció”, detalla. Un altre client, en canvi, explica que hi va “des de fa pocs mesos”: “M’he deixat barba i la meva dona em diu que millor que me l’arregli el barber”.
Narcís Bosch és el gerent de la barberia que porta el seu nom a Girona. Diu que la demanda ha augmentat molt i que els homes ara es cuiden molt més. / DAVID BORRAT
Deu locals amb encant
Nova York, Londres, Rotterdam, Sydney, Barcelona ... El món és ple de barberies ben capaços de complaure a els clients més exigents. Les revistes especialitzadespubliquen sovintrànquings d'aquests Establiments. Sense capafany competitiu, en proposem deu que combinin el tot clàssic amb la Capacitat d'oferir qualsevoi Servei.
Ben 's Barbers. Nova York
Una de les barberies més concorregudes de la ciutat. Especialitzada en Tallats amb Navalla, ofereix ALS clients la Possibilitat de Dibuixar su signatura en un COSTAT del Crani.
Geo F. Trumper. Londres
Oberta des del 1875, ofereix tota mena de fragàncies i productes. També fa manicures i tractaments
New York Barber Shop. Rotterdam
Situada a la planta baixa d'un hotel, és Molt coneguda paper su italian shave , un afaitat que garanteix frescor i relax.
Grand Royal Barbers, Sydney
Nomes te 15 anys d'història, però els cadires són de l'any 1940 i molts dels estris utilitzats encara són més antics. -
La Barbiere de París. París
La porta una dona, Sarah, que s'a convertit en tota una referència professional i mediàtica. Mans expertes i Tracte exquisit.
Saló Berlín . Buenos Aires
Combina la barberia amb una barra de bar al barri de Palermo Hollywood. Estètica minimalista i somriures garantits.
Barberia Maroncelli . Milà
"No ens limitem a la barba i a els cabells", afirma su web. "Disposem dels millors productes per a tractament del cutis", afegeix.
Joes Barbershop. Chicago
Funciona des de l'any 1958 i sempre ha tingut el mateix objectiu: que el client produirà satisfet amb su imatge.
Saló Balmes. Barcelona
A l'barri de Sant Gervasi, un saló dels de sempre, on el tallat tradicional alterna con los estilismes més innovadors.
Barberia Bosch, Girona
En ple Barri Vell, un barber fet a ell mateix que és desviu per complaure a els clients i, a banda d'un servei molt professional, ofereix lucidesa i simpatia.
-Un sueldito asegurado –decía-. La tertulia en el café, donde son considerados como expertos y dueños de una hermosa mujercita bien peinada -aquí sus contertulios miraban otro lado. Rone Vomir tenía fama de extravagante mujeriego. Amenazaba con la cárcel a las mucamas si no lo dejaban acabar sobre el pelo recién lavado y secarse el miembro con él, hasta enchastrarlo todo otra vez. Ellas, de vuelta al baño, a llorar. A lavarse nuevamente si el viejo no andaba cerca. Cuando les el empleo les decía una frase, que ellas tomaban por un chiste o una advertencia sobre la higiene: “Pelo limpio, chiquita, ya hago cargo"... La perorata de sobremesa con los suyos con continuaba en la biblioteca:
—Me imagino a sus jóvenes esposas, sumidas en cálculos para que les alcance el dinero, tratando de afirmarse en el contándole a todo el mundo que es la esposa de Dongue Filga, columnista exterior del Lemostrau, cuando la pobrecita tal tiene ni para comprar un shampoo decente para lavarse el pelo.
Los demás, riéndose, pedían permiso para retirarse. El entendía: había hablado demasiado. “Shampoolo” le llamaban sus rivales.
Osvaldo Lamborghini. Tadeys. Ed. Random House Mondadori, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-397-3026-2. 436 pàgs. Pàg. 306.
(1920)
Marie no tenía mucho de qué hablar con la viuda de Gérard. Era una mujer muy agradable y con numerosas amistades, cuya de dedicación principal era ir de compras y hacer visitas. Un año después de la muerte de su marido, se había teñido el pelo con alheña. (Pàg. 572)
(1924)
El saloón de belleza y la peluquería también causaban sensación. Joséphine era el mejor sitio para hacerse el nuevo corte de pelo a lo garçon. (Pàg. 580)
Rutherfurd, Edward. París. (París. Trad. D. Gallaert – A. Herrera). Ed. Roca, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-15729-60-0. 846 pàgs.
Dues filles prenúbils del faraó Akhenaton i la reina Nefertiti (aquella reial parella en va tenir una llodrigada de sis, que duien com a vestidura tot d'enfilalls de perles brillants ajaçades damunt flonjos coixins, intactes al cap de trenta segles, amb cossos de cadelles, tendres i colrats, amb el crani zollat els ulls grossos de banús... (Pàgs. 22-23).
Els rínxols rossos van deixar al descobert les seves arrels negres; el pèl esdevingué filat de pues damunt una pell afaitada; la boca, palpitant i humida, que jo d'amor, revelà una retirança ignominiosa al forat homòleg del retrat, servat com un tresor,de la seva mamà morta, semblant a un galàpet; i ara, en comptes d'una pàl·lida noieta del carrer, l'Humbert Humbert va tenir a les mans un baba gros, botit, garrell, de pits grossos i pràcticament mancat de cervell. (Pàg. 28)
Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs.
La paradoxa és que mentre que l'1% més rica de la població mundial continua acumulant patrimoni i el món econòmic i tecnològic progressa exponencialment, un treballador amb un salari mitjà només té capacitat avui, com exposa el segon capítol, per pagar-se una sessió de perruqueria tantes vegades com fa cent anys. Així doncs, preses de pèl, les justes.
La presa de pèl del capitalisme. Comentari del llibre de T. Piketty, El capital del segle XXI. Art. revista Sapiens núm. 152, febrer 2015, pàg. 68.
Mercadejaven amb plomes per a les màrfegues i matalassos, amb crineres de cavall, amb tabac, amb riells de plata, amb joies, amb te de la Xina, amb fruites meridionals, amb cavalls i vaques, amb aviram i ous, amb peixos i verdura, amb jute i llana, amb mantega i formatges, amb boscos i amb terres, amb marbre d'Itàlia i cabells humans de la Xina per a la fabricació de perruques, amb cucs de seda i amb teixits de seda, amb draperia de Manchester, amb puntes de Brussel·les i amb esclops de Moscou, amb tela de lli de Viena i amb plom de Bohèmia. (Pàg. 148)
L'ajudant del barber, sense haver dormit prou i encara sense afaitar, entrava a les sis en punt al dormitori. A un quart de set la barba del Cap de Districte ja estava fina i empolvorada entre les ales lleugerament canoses de les patilles. El crani, bo i pelat, ja havia rebut el massatge i 1'havien, remullat i enrogit amb quatre gotes d'aigua de colònia. Tots els pèls superflus, tant els del nas com els de les orelles i els que creixien al clatell sobre el coll dur, ja havien desaparegut sense deixar cap rastre. Enllestida la feina del barber, el Cap de Districte aferrava el bastó de passeig de color ciar i el barret de mitja copa de color gris i feia cap al pare de la ciutat. (Pàgs. 158-159)
L'emperador s'alçà. Vingué el barber. Cada matí, amb tata regularitat, parava la barba i les patilles eren repassades i raspallades curosament. La fredor del metall de les tisores li pessigollejava el dintre de les orelles i del nas. A vegades el feien esternudar. Estava assegut davant un petit mirall ovalat i seguia amb atenta tensió els moviments de les mans escardalenques del barben. A cada cabell que queia, a cada passada de la navalla i a cada pentinada, el barber es feia enrera i amb llavis tremolosos deia:
-Majestat!
L'emperador ni ho sentia. Només veia com es bellugaven constantment els llavis del barber, pera no gosava preguntar res. Finalment, va pensar que 1'home era una mica nerviós.
-Com us dieu? -va preguntar.
El barber, que tenia el grau de caporal tot i no haver servit sinó mig any, era molt servicial amb el seu coronel i agraïa el favor dels superiors. En sentir la pregunta, va fer un salt fins a la porta amb 1'elegància que pertoca al seu ofici, pera també militarment fou un salt, un acatament i un encarcarament alhora. L'emperador va fer un senyal de complaença.
-Hartenstein! -féu el barber.
-I per què salteu d'aquesta manera? -va preguntar Francesc Josep. Pera no va tenir cap resposta. El caporal es va tornar a apropar tímidament a l'emperador i va acabar la feina amb mans diligents. Desitjava trobar-se ben lluny d'allí, al campament.
-Espereu-vos -va dir l'emperador -. Sou caporal, oi? -Fa molt de temps que serviu?
-Mig any si fa no fa --mormolà el barber.
I ja sou caporal? Als meus temps, com deien els veterans, «no s'arribava tan aviat», però cal convenir que sou un soldat ben plantat. Voleu continuar en el servei actiu?
El barber Hartenstein tenia dona i fill i una bona botigueta a Olmütz i ja havia intentat, diverses vegades, simular un reumatisme articular perquè el llicenciessin aviat, però no podia dir que no a l'emperador:
-I tant, Majestat! -va dir i, en aquell mateix moment, va comprendre que havia fet malbé tota la seva vida!
-Doncs, bé! Ja sou sergent! Però no us poseu tan nerviós, home! (Pàgs. 249-250)
Francesc Josep d'Àustria-Hongria
Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs.
Quan algun dia apareixo amb un nou pentinat, tots em miren amb cara de desaprovació, i sempre hi ha algú que em pregunta quina estrella de cinema porta aquest pentinat. Si contesto que es tracta d'una creació personal, només em creuen a mitges. Quant al pentinat, només es manté durant mitja hora, perquè després em canso tants de sentir els judicis de rebuig, que me'n vaig corrents a la cambra de bany a restaurar el meu pentinat de rínxols habituals. Anna Frank, Diari (Het Achterbuis, trad. E. Roig). Ed. Debolsillo, Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-9759-419-6. 382 pàgs. Pàg. 202.
Perú, anys 1950
El Pelirrojo Antúnez parecía menos feo, enfundado en su flamante chaqué y con la cara resplandeciente de felicidad, y hasta su madre -una inglesa desgarbada que, pese a vivir un cuarto de siglo en el Perú, todavía confundía las preposiciones -parecía, en su largo traje oscuro y su peinado de dos pisos, una señora atractiva. Es cierto, pensó el doctor Quinteros, el que la sigue la consigue.
Mario Vargas Llosa. La tía Julia y el escribidor. Ed. Alfaguara, 3ª ed. Madrid, 2010. ISBN: 978-84-204-4353-9. 468 pàgs. Pàg.43.
El 22 de enero de 1943, las fuerzas del Eje lanzaron una ofensiva más seria, que los alemanes llamaron "Operación Blanca", contra el Estado embrionario cuya existencia había sido proclamada dos meses antes en Bihac. El más grave de todos los problemas de Tito fue que no tenía aviones ni cañones antiaéreos para responder a la Luftwaffe. En esta "Cuarta Ofensiva" Mihailovic y bandas importantes de cetnici lucharon por primera vez abiertamente, juntament con algunas feurzas ustasa "como parte integrante de una operación a gran escala planeada por el mando del Eje". Tito prefirió dar la batalla en el Valle del Neretva y hubo una lucha prolongada y extraordinariamente crítica entre cetnici y partisanos de Konjic, en la que los partisanos sufrieron pérdidas terribles. Finalmente, los cetnici se derrumbaron y emprendieron la huida. Minetras que los partisanos eran "progresistas" e iban afeitados (cuando era posible), los cetnici habían cultivado la tradición y las barbas pobladas. Los soldados rasos de los cetnici iban mendigando navajas de afeitar a los aldeanos conn los que se encontraban, y si podían afeitarse a tiempo, solían desertar y pasarse a los partisanos. A finales de abril se había terminado la "Cuarta Ofensiva".Los partisanos la habían sobrevivido mientras que la lucha había desacreditado gravemente a los soldados de Mihailovic. El programa de Bihac había adquirido, pues, una significación nueva, tanto en el interior como en el extranjero.
Arnold J. Toynbee. L'Europa de Hitler. ( Hitler 's Europe, trad. P. Uriarte. Ed. Sarpe, Madrid, 1986. 474 pàgs.
El Mundial Palace (...) Els mariners i Passatgers dels Vaixells que anaven a la ciutat podien Gaudir a la planta baixa segons recull una Guia francesa del 1909, de perruqueria unisex, farmàcia, sala de lectura de premsa catalana i internacional, sla de música, cambio de moneda, loteria, agències d'assegurances i viatges, taquilla de ferrocarrikl, lloguer de vehícles, intèrprets ...
Històries del Port .. Art. Revista Sapiens, núm. 149, novembre 2014, pàg. 18.
Aprenent de PERRUQUERA. La principal responsable de la imatge de la primera època dels Beatles fou Astrid Kirchners. AQUESTA fotògrafa era la xicota de Stuart Sutcliffe, baixista dels Beatles de l'Cap amunt. Sutcliffe i Kirchnerr és van Instal·lar a Hamburg on a els Beatles feren uns quants concerts. Kirchnner s'inspirà en el tall de Cabells i la manera de vestir dels joves de classe alta d'Alemanya per substituir la roba i el tupè que aleshores duien a els nois de Liverpool. L'ÚNIC dels Beatles que mai no va acceptar els idees estètiques de Kirchnner fou Pete Bests, el primer bateria dels Beatles, considerat aleshores el més ben Plantat del grup.
(Un mestre mallorquí entre a els Beatles. El Temps, 1999. Oriol Cortacans. 2014.05.20, pàg. 99).
-No entenc. ¿Quina diferència entre els propis treballadors? ¿Vostè volía que un aprenent guanyés tant com un oficial, o que un individu que treballa deu hores guanyi tant com un que en treballa set?
-No és això. Jo era tipògraf. Però jo sabia que qualssevol dels oficials de la perruqueria del costat de la tipografia guanyava més que jo, almenys en aquells temps, sense comptar propines. No entenia, dins o fora del sistema burgès, perquè el treball d’un típògraf havia de tenir menys valor, social o humà, que el treball d’un perruquer. Ni entenia perquè, en bona justícia, jo tipògraf, havia de guanyar perquè guanyava més, que un peó camíner. És Veritat que econòmicament això és fàcilment explicable; però és allò referent a l’economia el que em revoltava. Una economia que produïa aquests resultats era, per a mi, i encara és, una injustícia i una tirania.
-Els treballadors no sempre veuen aquest aspecte dela qüestió. Vull dir, no sempre porten l’esperit d’bservació fins a aquest punt.
-Bé ho sé, però el vaig portar jo. Estúpíd mai no ho he estat, gràcies a Dé... gràcíes a no sé què...
Els dos vam somriure.
-Vaig comprendre, és clar, que tot això eren defectes del sistema burgès; que no era per culpa del perruquer que jo guanyava menys que ell, ni per culpa meva que cavador guanyes menys que jo. El sistema burgès, mitjançant els seus engranatges varis, protegia més el perruquer que a mi, i a mí més que al peó caminer. El mateix sistema que protegia més a la modista que a la meva cunyada costurera, més al meu patró que a mi, i al pagès més que al jornaler...
Embriac de pensar tots els dies -tots els díes i totes les nits- en aquestes injustícies, vaig esdevenir un rebel profund. No era fàcil pensar en una altra cosa. Em bastava despertar-me per escoltar les lamentacions de la meva mare i les queixes del meu pare -casa on no hi ha pa, amic...-, em bastava seure a taula per trobar arguments, des de les mateíxes queixes i enrabíades fins al que estava damunt la taula, el que estava per a cinc i s’havia de fer arribar per a onze... Em bastava això i tota la resta... Em bastava l’haver d’anar quasi sempre amb una camisa que, en el millor dels casos, era mig trencada i, en el pitjor, bruta, o haver de passar un hivern sense tenir manera de trobar un bon abric, a no ser que deixés de donar diners a casa i fes passar gana no solament a mi mateix sinó també als altres, que no en tenien cap culpa. En fi, tot això, i tot això tots els díes...
Fernando Pessoa. El banquer anarquista (O banqueeiro Anarquista, trad. M. Guerrero). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed., Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-7727-551-0. 84 pàgs. Pàgs. 68-70.
2) Fase Bricker: a mesura que s'acostava als quaranta, la Vero se sentia massa assenyada i responsable, com el metge del vaixell. Estava cansada deis errors comesos durant la fase Isaac, peró no havia trobat encara l'home dels seus somnis, que ella identificava amb el capita Stubbing. En altres paraules, cercava un home madur, segur de si mateix peró dotat d'empatia i d'un sentit de l'humor inesperat i comprensiu. Estava desposada a acceptar que fos calb sempre que estigués bronzejat i tingués un aire atlétic. (Pàg. 98)
En Dani, alt i corpulent, presenta una mirada inexpressiva. Té el coll gros i duu les patilles en punta. El cabell castany, tallat al dos, li dibuixa una estrella a la closca. Sota la catadora, la samarreta cenyida ressalta la musculatura de gimnàs. De la butxaca del darrere dels pantalons li penja una cadena en forma de semiel·lipse. (Pàg. 139)
El dijous, en Pau fa clase matí i tarda. A la porta de la sala de professors s’afegeix a un grup que surt a dinar. Hi ha l’Esteve, Pili i Mili i el matemàtic que fa classes de tecnologia. Per entendre’ns, anomenarem Pili la que duu bany de color, i Mili la que porta metxes. Ni rastre de la substituta d’Anglès. (Pàg. 153)
L'Ariadna és el que els adults anomenen, amb un eufemisme forra estés, "una noia molt desenvolupada per la seva edat". Amb aquesta expressió es refereixen més a certes parts del cos que no pas a un cap ben moblat.
Com moltes amigues seves, va canviar de pentinat, de roba, de to de veu i d'actitud en pocs dies. En el seu cas, la mutació va tenir lloc durant les vacances de Nadal. Pel gener ja havia passat de la infantesa a la joventut. (Pàg. 155)
Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2014. 328 pàgs.
Barbes
Només cal sortir al carrer per veure que hi ha més homes amb barba que fa un temps. La majoria són discretes però també hi ha nois que es deixen una barba fornida. És una moda que ha anat augmentant i el fenomen interessa alguns que es pregunten si tenir barba respon a un avantatge evolutiu o és simplement una moda.
L'espècie humana es distingeix entre els primats perla falta de pèl, i per això se n'ha dit el mono nu. De fet no és totalment així perquè tenim per tot el cos un pèl petit í perquè hi ha zones del cos amb cabells. Pel que fa a la barba, només en tenen els homes. No sembla que la barba masculina com a tal doni cap avantatge evolutiu a l'espècie. Podria ser que les dones s'estimin més tenir amb homes amb barba o que proporcioni un aspecte agressiu que dissuadeixi competidors.
Un estudi recent fet per científics australians ha mirat de trobar alguna resposta per a la tendència actual. En l'experiment s'ha demanat a 36 homes que es deixin fotografiar sense barba o amb barba de diferents longituds i s'ha demanat a més de 1.000 persones, dones i homes, qui sembla més atractiu. La resposta és complicada. Quan es presenta una cara amb barba entre s cares afaitades la troben més atractiva, però també quan es mostra una cara afaitada entre barbuts. Es pot concloure que el que és atractiu és tenir un aspecte diferent.
El que potser ens hauríem de preguntar ara és per què els homes s'afaiten. La barba ha predominat gairebé sempre en la història. Sembla que afaitar-se es va generalitzar el segle darrer, quan les fulles d'afaitar es van fer corrents i els exèrcits de les dues guerres mundials ho van adoptar com a mesura d'higiene. Durant un temps la barba va arribar a estar mal vista, però les coses han canviat i els joves ho han sentit. Aquest retorn pot ser degut a la comoditat que és per a alguns no afaitar-se o una represa de la seva funció ancestral. Si només és una moda pot desaparèixer tan de pressa com ha arribat.
Pere Puigdomènech. Art. El Periódico, 28/04/2014
Alopècia
El segon Nel que va haver de recollir de terra ja pesava noranta quilos. Noranta descomptats els set que s'havia aprimat en pocs mesos per la pèrdua inexorable dels cabells. El Nel retirava al seu pare, un víking de terra endins amb entrades des dels trenta. La genètica havia vençut els ungüents i els ansiolítics, i amb la perspectiva del casament del Joan va decidir de fer el pas d'afaitar-se el cap. A l'Anna, l'home robust com un jugador de rugbi li plorava al pit com una criatura: Tu no ho pots entendre, és com si anessis perdent les dents i que a sobre et vinguin dient ha-ha, et cauen les dents!, ja has vist que et cauen les dents?, hòstia, t'han caigut moltes dents! (Pàgs. 43-44)
á la garçon
S'encara a l'astre amb el mentar avançat, remenant el paquet de Camel de memòria. Les ulleres negres, sobre a els pòmuls, li contrastin con los Cabells blanquíssims, á la garçon. Pinça la cigarreta amb unes dents polars que li desapareixen entre el carrní dels llavis:
-Aifí on Dinara avui, la fugitiva? (Pàg. 68)
Perfil de Facebook
A l'àlbum de fotos de perfil havia vist 1 Teo camaleònic: rastat, crestat, trenat, tintat, grenyat, amb el serrell tallat a mossegades. Amb els costats Pelats al dos, tal com li havia descrit, Descobrint a els audiófons semitransparents. (Pàg. 133)
Tornar a la perruqueria
L'Anna camina agafada al manillar, surant en una aura de productes de perruqueria. Fèia anys que els úniques Tiso cap de bestiar que li havíen tocat a els Cabells eren els de casa, Sortint de la dutxa. El desordre natural de les Seves ondulacions fa bona la més dolenta tisorada, pera AQUEST matí, no sap per què, no n'encertava ni un. Ha pedalat Fins a Gràcia i, amb la ment en blanc, s'a Ficat a la ratera. Abans que pogues Fugir, s'a online trobat al mirall con los Cabells molls, terroritzada sota l'arma blanca d'una perruquera borrosa i loquaç: Mira aquest costat més llarg, s'ha de fixar en els peluqueres, que si no ... Ella no perdia de vista els Tisores i anava repetint només els puntes: Tens una bona mata, eh? Nomès els puntes. Mira, Mari, què pelazo aquesta nena! Nomès els puntes. Què fem, un volumet així desen fadadet? Nomès els puntes. Aquelles mans, aspres, se'ls sentia Pertot: Amb aquesta careta ovaladeta i aquests terminis un serrellet et refusa el front i és porta molt. Vaig amb ulleres. La cera et marca l'ona, veus ?, veus ?, la tinc d'oferta, i si vols la cremeta que t'he dit abans también. No cal, gracies. A l'hora de pagar, s'a hagut d'aferrar a l'amb sol dels anys que s'a pasado prescindint de la ma professional, sumats als anys que compta que en tornarà a prescindir.
Al carrer, branda el cap Davant d'un aparador, s'estar rufa i és desestarrufa a els Cabells. Ha perdut ben bé un pam de pes, i s'ho nota a les cervicals. El serrell és massa curt, si se'n olla dir serrell. Però és veu diferent, en sintonia amb a els aires del barri. El su reflex posa cap a un maniquí de mig cos, Inserit en una tarima esquitxada de bijuteria. La vista li traspassa el vidre. Mai no ha tingut cap peca de robaaixí, estampada, ni amb aquests colors. (Pàgs. 139-140)
Marta Rojals. L'altra. Ed. RBA, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-666-4. 332 pàgs.
Andalusia, anys 1950
Mira si és difícil a vegades entendre el sentit críptic d'aquest poble artista i misteriós. Però, com t'anava dient, seguia la festa. Què creuràs tu que va succeir aleshores? Doncs la dona que havia cantat abans va alçar la cara i va llançar una altra cobla (jo les vaig apuntar totes i les posaré en un apèndix de la meva tesi) així:
Mira si tindré talent
que vaig posar una barberia
enfrente'l ajuntament
Aquesta cobla és un veritable descobriment, perquè pertany a un gènere poc freqüent entre els gitanos. Tenen una diversitat embogidora d'estils, estimada. Ja no era el paperot ni la mala punyalada, sinó el més pur i plausible sentit pràctic i mercantil, com a Chicago oa Pennsilvània. Ajuntament és la casa on es reuneix la municipality . Ajuntament. Una de les poques paraules de l'idioma espanyol que tenen les cinc vocals. (Una altra és ratpenat .)
Vol dir lligam i unió, ajuntament. Per això és -suposo- el lloc de les noces, i d'aquí li ve potser el nom. Jo he trobat la paraula en textos literaris antics amb aquest sentit, com l'Arxiprest d'Hita quan diu:
i haver ajuntament
amb fembra plaent.
Seguramente, pues, es el lugar donde se casan. (Esto me servirá para una bonita nota erudita al pie de la página.) El que pone la barbería frente al ayuntamiento demuestra talento práctico, ¿verdad? Los clerks de las oficinas son los únicos que aquí se afeitan cada día. Eso le ofende siempre a Elsa. Anda diciendo que los hombres tienen aire patibularío y que su amigo el cantador de Alcalá de Guadaira le ha dicho que «el hombre y el oso cuanto más feo más hermoso». Por cierto que ese cantador baila también, pero no profesionalmente, sino como aficionado y «para los amigos». Cuando Elsa dice que las mujeres no se bañan, el de Alcalá responde: «Ni falta que hace; porque sí se bañan demasiado, se les quita la sal».
Estos gitanos tienen respuestas para todo. (Pàgs. 48-49)
A veces en esos lugares lejanos y nocturnos no pasa nada, sino que el ofendido le da dinero para el pelo (para cortárselo) al otro. Es un misterio que no entiendo todavía. Tiene un sentido demasiado críptico para mí. Darle para el pelo, dicen. Yo pregunté una vez si eso tiene que ver con el scalp de los indios, y nadie supo darme razón, porque no sabían lo que era un scalp. Pero yo me pregunto por qué van a un sitio lejano y oscuro para darle dinero al que necesita cortarse el cabello. (Pàg. 197)
El que llegó fue Tripa, y me dijo un piropo. Luego se disculpó:
-Ya sé que yo podría ser su papaíto, no crea que no vaigo en la cuenta.
-Usted no es tan viejo –le dije-. Su pelo está negro todavía.
-Cada día más negro, eso es lo malo. Cada día más negro.
Quería decir que se lo teñía. ¿No es charming ese sentido del humor?
-Ahora bien –añadió-, mi pelo es mío, de verdad. No soy como el señor duque, que lleva peluquín.
Betsy, las cosas llegan a ese nivel en que perecen comenzar a mostrar su reverso grotesco. Curro tenía un ojo negro. Quin, otro color violeta. El duque usaba bisoñé. Soleá era Celestina amateur; su padre muerto, tenía el bigote rizado; los amigos que le sobrevivían mataban el gusanillo y al mismo tiempo contaban cosas procaces. (Pàg. 264)
Ramon J. Sender. La tesis de Nancy. Ed. Bambú, 60ª ed., Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-8343-178-8. 320 pàgs.
Concluyó de afeitarse y se quitó la chaqueta del pijama. Tenía un torso rosado y blando, un poco levantado y picudo como las libres, y las tetillas tenuemente brillantes en las puntas. Se llevó los puños a los hombros, hinchó el pecho y se contempló en el espejo. Aún tenía rastro de jabón en las orejas. (Pàg. 32)
1925-1929
Precisamente aquella mañana había decidido Adela romper con los viejos moldes. Con los años se había convencido de que la señora Rubes venía obligada a ser la primera a abordar las nuevas corrientes en la ciudad. Los últimos figurines de París y los modelos de primavera de Pedro Rodríguez se hacían lenguas sobre la nueva moda femenina rabiosamente revolucionaria. La mujer, venía a decir, debe convertirse en una pura y estilizada llnea recta. Era sugestiva 1a innovación Adela se propuso sorprender a su marido. A Cecilia le halagaba ver a su mujer a la vanguardia de 1a moda, le halagaba que fuese Adela -y no Gloria- quien fijara la pauta. Mas Cecilio Rubes desconocía en absoluto las nuevas tendencias. Adela, en cambio, llevaba semanas rumiándolas. Suprimir su moño, guillotinarle sin más, se le hacia un poco cuesta arriba. Anhelaba, en cambio, verse embutida en uno de aquellos informes vestidos "palo de rosa" y poder olvidarse de sus senos y sus caderas superabundantes. Mas una cosa implicaba la otra y hasta esta mañana no se decidió del todo.
Llevaba un mes sometiéndose a un régimen de comidas que a Cecilia exasperaba. En realidad, Adela reconocía que con tanta privación no consiguió otra cosa que dos profundas ojeras y un desmadejamíento general que no la permitía estar de pie más de un cuarto de hora seguido.
Se miró al espejo del tocador con una intención analítica, como si se viese por primera vez, y se encontró extraña, un poco más llena de cara y un poco más dura, y con un cierto y remoto parecido con Sisí. “Lo del pelo podría ser una equivocación”, se dijo. Oyó llamar a Cecilio y se apresuró. Se coloreó levemente las mejillas y se cepilló las cejas. Su cerebro estaba un poco obnubilado.
Notó que le saltaba el corazón al abrir la puerta. Notó también el gesto de estupor de Cecilia Rubes, su vano intento por pronunciar una palabra que se le enredaba enojosamente en 1a lengua. Cecilia la miró de arriba abajo. Estaba a punto de desmayarse. Vio 1a extraña cabeza de Adela, peinada como un muchacho, las presuntuosas medias ondas de las patillas, aquella especie de saco informe, color de rosa, eclipsando deliberadamente todas sus redondeces, y con un cinturón, sin ceñir, colocado una cuarta más abajo de las caderas. Constató Cecilio, tras la primera impresión, que le volvía el uso de 1a palabra.
-Bien –dijo- ¿Qué especie de barbaridad es ésta?
Adela prendía azorada el inmenso collar de gruesas bolas que le caía hasta más abajo del pecho; se encontraba vendida, a 1a intemperie, casi tanto como 1a primera vez que Cecílío, su marido, apartó el biombo de un manotazo cuando ella se desnucaba.
-¡Oh! -dijo Adela, chillando-; ¡siempre te ha gustado, Cecil, verme seguir el ritmo de la moda!
-¡La moda! ¿Puede saberse que broma es ésta?
Ella Se aproximó a él. La impulsaba un oscuro afán, casi una necesidad, de esconderse. Ni los años, ni su hijo, lograron establecer entre ellos un puente de confianza.
Añadió Adela:
-La línea recta y el pelo a lo “garçon”, ¿es que no te gusta, Cecil? En París y Madrid las damas no visten ya de otra manera.
-¿Es posíble? Bien. ¡No me gusta! -grító Cecílio, a quien la mención de París y Madrid enervó momentáneamente.
-Es cuestión de acostumbrarse -añadió Adela con una puntita de voz.
-¿Qué es lo que se trata de ocultar aquí? ¿Es que es una monja quien ha dictada esta moda? -díjo Cecilio.
-¿Ocu1tar?
-Bíen -dijo Rubes-. No irás a decirme que estos sacos son favorecedores, ¿verdad?
-Vaya, Cecilio -dijo Adela-. A los hombres siempre os ocurre lo mismo cuando se trata de romper con las viejas costumbres. PedroRodríguez dice: “Hay que substituir 1a forma por 1a línea”. ¿Vas a decirme, Cecil, que Pedro Rodríguez no sabe lo que se dice?
Cecilio Rubes se irritó:
-Bíen -dijo-. ¡Al diablo Pedro Rodríguez y París y la moda! Yo también sé lo que me digo y... bien, digo que la forma es fundamental en una mujer y que es un absurdo hablar de sustituir la forma en 1a mujer, porque 1a. forma es su esencia, ¿te enteras? Y la línea recta es una equivocación inventada seguramente por una mujer más seca que un palo, y va. contra la realidad de la mujer es, por definición... bien, es por definición, una línea curva. Bueno. Dime, bien, ¿qué es lo que queda de una mujer si prescindimos de... de... bueno, de eso? ¿Quieres decirme qué deseos van a despertar en los hombres... bien, unas escobas vestidas? ¿Quieres decirme qué cosa monstruosa va a ocurrir en el mundo si los hombres m pueden enamorarse en lo sucesivo de las mujeres?
Adela tenía ganas de llorar. Hubiera llorado allí mismo si no le pareciera grotesco llorar con aquel vestido, y aquel pelo y aquella traza. La opinión de Cecilia la había deprimido. Se encontraba espantosamente ridícula y, por un momento, odió a Pedro Rodríguez.
-Dijo Cecilio Rubes:
-Los modistos no saben ya qué inventar y se ríen de vosotras colocándoos esas visiones estrafalarias. Bien, Cecilio Rubes no está de acuerdo con los modistos y ningún modista se ríe impunemente de Cecilio Rubes. Bien, eso tiene remedio, ¿pero ese peinado? ¡Ah, es horrible!¿Es que no lo comprendes? Una mujer que se precia de algo no puede asomarse así a la calle. Bien. Provocaría una revolución; eso es lo que quiero decir. Lo mejor que puedes hacer, querida, es olvidarte de ese horrible vestido y disimular ese horrible peinado y... y, en fin, tratar de olvidar este horrible momento de debilidad.
A la semana siguiente Gloria les invitó a su casa y apareció ataviada con un vestidito "palo de rosa", de cincuenta centímetros de falda, el cuerpo largo, la línea recta, y la cabeza tan ligera de pelo como la de un muchacho de diez años.
-Bien -dijo Cecilio Rubes-. ¿Quién sería capaz de adivinar que es usted la madre de cinco criaturas? ¡Si parece usted otra!
A Adela le sacudió interiormente como un viento de tempestad.
-Dime, Adela –dijo Gloria-, ¿cómo me encuentras? Es un poco extravagante 1a nueva moda, ¿no es así?
-La moda siempre sido una cosa caprichosa -dijo Luís Sendín.
Los niños armaban una estrepitosa algarabía en el cuarto de los trastos.
Dijo Adela, despechada:
-¡Oh! ¿Cómo puedes vivir, Gloria, con este ruido infernal a todas horas?
Un mes más tarde, ojeando en el Club una revsta de Madrid, el coronel López se detuvo ante la página de modas.
-Rubes -dijo-. Por amor de Dios, Bubes, ¿se ha detenido a considerar con atención a esta muñeca?
-Odio la nueva moda –dijo Cecilio Rube-. De esta manera todas las mujeres son iguales.
-Todas extraordinariamente atractivas –dijo el coronel López-. Son tentadoras, ¿no es cierto? Parece como si las hubiesen colocado un saco sobre la piel, sin otra impedimenta. Luego, al andar, bueno, al andar, los pliegues indican... Vamos, ustedes ya saben lo que yo quiero decir, ¿no es cierto?
León Valdés exclamó: -Exacto Sobre este punto, opino lo mismo que tú. La exhibición plena sugiere menos que una. levísima insinuación.
Miguel Delibes. Mi idolatrado hijo Sisí. Ed. Destino, 8ª ed., Barcelona, 1996. ISBN: 84-233-0449-3. 336 Pàgs. Pàgs. 130-134.
Tinc clients que em demanen que els hi obri un Floïd per recordar la infància
Un xou amb Barbers s'hauria considerat antiquat, no fa Gaire!
Les barberies tornin amb Molta força. Estan Creixent a tot Arreu. A l'portal Barberiasconencanto.com ja som setanta salons de 24 Ciutats de tot l'Estat. Al meu, a l'Raval de Barcelona, tenim el público de tota la vida Però también un nou que s'hi ha Afegit.
Un d'nou que és Molt modern.
Molt. Tenim joves, i MOLTS de Fora, que han Arribat fa poc a Barcelona. També gent del món de l'disseny, com ara Manuel Bolaño i 1 dels nois de Brain & Beast que desfilin a la Passarel·la 080.
I li demanen Barbes i estils del passat modernitzats?
Sí, els Tendències canviïn i el nou estil, l ' old school amb tocs actuals, ENS veu com l'anell al dit. Les barberies estem d'enhorabona perqué ara torna tot el que és retro , i nosaltres ho som.
Ha mort el 'metrosexual'?
Sí, definitivament. Ara el que veu és el retrosexual , 1 home masculí i 1 mica canalla. Porta barba, és té cura a els Cabells i la pell, du texans que semblen de Segona mà però que són de marca, beu whisky , i también és Capac de fermen-te 1 bon sopar.
Em Recorda Quan parlaven de l' 'üersexual', representat per Clooney.
Les icones retrosexuals són Hugh Laurie i Ewan McGregor. Fa tres o quatre anys que és parla de la tendència, però ara s'a popularitzat.
Tot plegat sembla que està lligat a l'Fenomen 'hipster', sorgit de Berlín, NovaYork, Londres ...
Els hipsters portin barba i no agradin a tothom; és per su filosofia grunge . A l'Raval en tenim, i jo hi tinc Molt bona relació qualit. Els agrada tot el que va seguir Orgànic, la cuina sana, però portin unes bots supercanyeres i un Iphone a la butxaca.
El su pari ja era barber.
Va arribar de València i el 1959 va fundar la barberia on jo continuo la seva feina. L'acabo de remodelar i he conservat les cadires i una màquina registradora d'aquells temps que són una joia. El meu pare, que ja s'ha jubilat, em va ensenyar a estimar un ofici que m'he fet meu.
Vostè tenia vocació ja de petit?
Sí, als 13 anys ja agafava les tisores i als 15 ho vaig fer seriosament. Ja en fa 26 que estic en la professió. I encara tinc tres clients del meu pare que vénen des de fa 65 anys.
L'aparició de la sida va afectar molt el món de les barberies?
La sida ho va canviar tot. Es van deixar de fer afaitats. En els temps del meu pare s'afaitava amb una fulla única, es buidava i s'afilava. Ara canviem les fulles, que són de màxima qualitat, en cada afaitat.
Com s'explica ara aquest retorn als valors tradicionals: la masculinitat de la barba, l'afaitat de barber...
Quan hi ha crisi mirem al passat i les barberies transporten els homes a la infància, quan hi anaven amb l'avi o el pare. Hi ha clients que em demanen que els obri un flascó de Floïd antic i em diuen emocionats: “Em recorda el meu pare.” També hi influeix el canvi que ha fet l'home, que avui en dia ja no es talla a l'hora de cuidar-se i canviar de look.
S'atreveixen a fer canvis radicals?
El color arriscat no ha arribat encara al món masculí. El màxim que fem és dissimular els cabells blancs i banys de brillantor. Ara, per sort, les tendències en cabells són molt flexibles, però qui vulgui anar a l'última moda ha de triar un tall molt curt al clatell i les patilles, amb un bon tupè i una barba arreglada.
Vostè la porta molt curta.
No tinc gaire pèl, però me la vaig deixar més llarga al novembre, amb el bigoti, per unir-me al moviment social contra el càncer de pròstata i de testicle, Movember, i després me la vaig treure. A la meva dona li agrada, però això no passa amb totes!
Segons un estudi de Cosmobelleza, augmenta la compra de tint a les grans cadenes. La gent va menys a la perruqueria.
L'única manera que tenim per lluitar contra la crisi és cuidar la qualitat i el bon servei al màxim. Un perruquer és el professional que t'aconsella el que et queda més bé vist des de fora, et diu el que tu no veus.
Cal cuidar molt una barba?
El PH de la cara no és el mateix que el del cuir cabellut, i per tant requereix una atenció especial: el seu xampú, condicionador i sèrum.
DIRECTRIU ESTÈTICA A COREA DEL NORD
Ortodòxia capil·lar
Kim Jong-un obliga per llei els joves nord-coreans a tallar-se els cabells com ell
La imposició no ha despertat un gran entusiasme
DIJOUS, 27 DE MARÇ DEL 2014 El Periódico de Catalunya
L'heterodòxia capil·lar caracteritza els líders nord-coreans tant com els seus excessos nuclears o les massives violacions de drets humans. Del lisèrgic tupè amb què Kim Jong-il dissimulava la seva baixa estatura ja es va escriure tot. El seu fill i actual dictador, Kim Jong-un, va superar el llistó amb el rapat lateral i flocs de cabells caient-li com un desmai per la seva cara tibada. ¿Hi pot haver un drama pitjor que el líder del teu país t'avergonyeixi amb els seus pentinats? Sí, que t'obligui a copiar-los.
Això passa a Corea del Nord des de fa dues setmanes. L'assumpte no forma part d'una sàtira política ni sembla un altre rumor com el de l'oncle del dictador llençat sobre una manada de gossos famolencs per traïdor. Va sortir de Radio Free Asia: els joves nord-coreans estan obligats per llei a tallar-se els cabells com Kim Jong-un, d'acord amb una font citada per aquest mitjà. «El pentinat del nostre líder és molt particular. No li està bé a tothom, ja que cada persona té cares i caps de diferents formes», va afegir.
La nova llei es va començar a aplicar a Pyongyang i s'ha estès després a la resta del país. La imposició estètica no ha despertat un entusiasme desbordant entre la joventut nord-coreana cada vegada més consumidora dels DVD de contraban arribats de la cool i fashion Corea del Sud. Una font citada per Korea Times assenyala que l'estil del seu líder és menyspreat com el «pentinat dels traficants xinesos».
No és la primera directriu estètica dictada per Pyongyang. Una campanya televisiva empresa l'any 2005 va declarar la guerra a les cabelleres llargues al crit de «tallem-nos els cabells d'acord amb l'estil de vida socialista». Els cabells llargs, aclaria, tenien efectes negatius sobre el desenvolupament de la intel·ligència i consumien una gran quantitat de nutrients. Recomanava que es passés per la perruqueria cada 15 dies i en preveia una excepció: als més grans de 50 anys se'ls permetia una longitud de set centímetres per dissimular-los la calvície.
La pujada al poder tres anys enrere de Kim Jong-un va estimular l'optimisme. El jovenet havia estudiat a Europa i en els seus primers mesos es van veure minifaldilles a les gales televisives que haurien conduït fins al gulag molts anys abans. Les esperances van desaparèixer aviat. Pyongyang va aprovar l'any passat un llistat de talls de cabells permesos, 18 per a homes i 10 per a dones, defensats com els «més còmodes» i capaços de combatre els efectes corruptes del capitalisme. Vistos amb perspectiva, aquelles 18 alternatives eren un símptoma de llibertat, gairebé de llibertinatge, comparats amb l'actual obligació d'arruïnar-se l'estètica personal amb el pentinat de l'Estimat Líder, que ahir va tornar a desafiar Seül i Washington amb el llançament de dos míssils de mitjà abast sobre el mar del Japó.
ADRIÁN FONCILLAS
Policies xinesos tallen els cabells gratis, en la seva jornada de dedicació al servei civil, El Periódico 06.03.2014
1960
MORITZ I LA MODA
La revolució dels 'sixties'
Als anys seixanta, les faldilles es van escurçar i van aparèixer les mini, els pantalons es van eixamplar i els estampats hippies triomfaven arreu. Per a les cabelleres femenines, va ser tot un èxit l'estil pixie -curt, dinàmic i sexi- i, més endavant, els cabells llargs deixats anar. Era l'època dels primers publicistes, dels vinils, de Briggite Bardot i dels 600 i a Cerveses Moritz n'eren molt conscients.
MODELS DE CALENDARI
És per això que a partir del 1968, Moritz va decidir llançar una col·lecció de petits calendaris de cartró amb fotografies de models, actors i personatges famosos al revers. Eren instantànies de noies al més pur estil Twiggy Lawson, com les de la dreta.
Models rosses i morenes van posar, indistintament, sota el logo de 'Cervezas Moritz’ al final dels seixanta i al principi del setanta. S’iniciava així el que seria un dels puntals de la publicitat de l’empresa catalana que perduraria fins el nostre dies: la moda. Des del seu rellançament l’any 2004, Cerveses Moritz ha seguit vinculada a la moda, patrocinant esdeveniments com Modafad, la fira de moda Bread&Bruder.
Revista Sapiens, núm. 139, febrer 2014, ISSN: 1695-2014. Pàg. 67.
1914
Cuando algo lo divertía Guillermo (kàiser alemany) se reía estruendosamente, y cuando se enojaba sus ojos destellaban "como el acero".
Era apuesto, rubio, de piel suave y lozana y ojos grises. En público representaba muy bien su papel de gobernante, con sus uniformes militares, sus ostentosos anillos y brazaletes y su porte erguido de soldado. Como Federico el Grande y como su abuelo, solía vociferar órdenes y garabatear comentarios lacónicos y a menudo groseros -"pescado podrido", "basura", "estupideces"- en los documentos. Sus rasgos componían una severa máscara, y su mirada era fría; el célebre bigote de puntas agresivas era emparejado todas las mañanas por su barbero personal. "Nos preguntamos —decía Beyens—, con un poco de angustia, si el hombre que acabamos de ver está realmente convencido de lo que dice, o si es el más impresionante actor que ha aparecido en el escenario político de nuestro tiempo".
Guillem II d'Alemanya i Prússia, procedència de la imatge:
Margaret MacMillan. 1914 De la paz a la guerra (The War that Ended Peace. How Europe Abandoned Peace for the Forst World Wat, trad. José Adrián Vitier). Ed. Turner, 1ª ed. 2013, Madrid. ISBN: 978-84-15832-08-9. 848 pàgs. Pàgs. 107-108.
Audrey Hepburn té el pentinat més icònic de la història
La cadena de perruqueries de Toni ¬ Guy ha publicat, aprofitant el seu 50è aniversari els 50 pentinats més icònics de tota la història. El guanyador, el monyo que portava Audrey Hepburn a Esmorzr amb diamants. El seu pentinat ha desbancat el tupè d’Elvis Presley, les rastes de Bob Marlesy i el que portava Rachel (Jennifer Aniston) a la sèria Friends, els serrells dels Beatles, els rínxols de Marilyn Monroe, la melena de Farrah Fawcett, el pentinat de Diana de Gal·les i el despentinat de Brigitte Bardot.
(Diari Ara, 04/.1/2014)
Audrey Hepburn
The top 50 iconic hairstyles of the last 50 years
1. Audrey Hepburn - Breakfast At Tiffany's beehive
2. Elvis Presley - Quiff
3. Bob Marley - Dreadlocks
4. Jennifer Aniston - The 'Rachel' cut
5. Amy Winehouse - Beehive
6. The Beatles - Mop tops
7. Marilyn Monroe - Blonde curls
8. Farrah Fawcett - Golden flicks
9. Princess Diana - Feathered pageboy cut
10. Brigitte Bardot - Messy bedhead look
11. Twiggy - Elfin cropped cut
12. John Travolta - Grease quiff
13. Kate Middleton - Long, soft curls
14. James Dean - High top, tight sides
15. David Beckham - Blonde curtains
16. Cher - Waist long straight hair
17. Jackie Kennedy - Bouffant
18. Halle Berry - Pixie cut
19. Dita Von Teese - Retro glamour style
20. Princess Leia - 'Cinnamon' buns
21. David Beckham - Mohawk
22. Bo Derek - Cornrows
23. Holly Willoughby - Sleek long curls
24. Sinead O'Connor - Shaved head
25. Mia Farrow - Short pixie cut
26. Diana Ross - Afro
27. Victoria Beckham - The 'Pob'
28. George Clooney - Neat side parting
29. Kurt Cobain - Messy grungy look
30. Kylie Minogue - Perm
31. Kevin Keegan - Mullet
32. Julia Roberts - Long voluminous curls
33. Harry Styles - Messy style
34. Olivia Newton John - blonde curls 'after' style in Grease
35. Eminem - bleach blonde
36. Grace Jones - the flattop
37. George Best - grown out mop top
38. Raquel Welch - Big volume
39. Zooey Deschanel - thick fringe
40. Barbara Eden - I Dream Of Jeannie high ponytail
41. Kate Moss - Blonde tousled waves
42. Meg Ryan - The Shag
43. Bjork - high knots
44. Lady Gaga - big bow
45. Tina Turner - Big volume
46. Rihanna - The undercut
47. Emma Bunton - Baby Spice bunches
48. Sarah Jessica Parker - messy curls
49. Alexa Chung - messy bob
50. Queen Elizabeth - tight, perfectly coiffed curls
(Font: http://www.dailymail.co.uk/ )
IIª Guerra Mundial
Burden fa un petó su esposa. Si més no, estava presentable. Uns Quants dies, ella i els dames del su grup de bridge havíen debatut Què és posaria per a la recepció i quin Pentinat és faria i si és tenyiria a els Cabells o no se'ls tenyiria. AQUESTA era la Qüestió més debatuda entre els dames de Washington. Les dones de Nova York ja se'ls tenyien habitualment, la qual cosa era d'esperar. Ara, les dones honestes havíen d'enfrontar el desafiament. Fins a aquells i aquelles instant, NOMÉS n'havien sucumbit unes quantes; i aquestes no eren pas els Belleses més enciseres sinó els excèntriques que res no tenint per perdre. Més s'estimaven lluir una cabellera verda de ser considerades com uns Àvies delicioses que nomès sabien brandar el cap Davant les cartes.
-No em tenyiré -digué Kitty amb fermesa. Burden entengué "no em moriré". Tard o d'hora, Kitty havia de dir Allò que li passava paper barret.
-Així ho espere!
Li prengué la mà.
-és clar que la nova pentinadora vol que me'l tenyeixi de color Castany clar, em sembla que va dir, tot i que el meu to original era de color Castany fosc. Però jo li vaig dir que no, resoludament. Vaig saber que l'alemanya de Gladys Mergendahl d'Oklahoma és va tornar folla com a consequència d'haver-se tenyit el Cabell. El tint és a través del Crani i afecta el cervell, saps?
-M'agrades tal com ets. Allò era cert. No podia imaginar-se la vida sense ella. (Pàg. 91)
El ritme Moros del Washington d'Abans de la guerra, era ara reemplaçat per 1 vertadera onada inquieta de gent de Nova York, sobretot de dones que s'apressaven a realitzar els FEINES dels homes: llurs faldilles curtes deixaven al descobert a els genolls, Mentre els cabelleres davallaven donis d'encimbellats PENTINATS Fins a les espatlles embuatades, a despit de les advertències apressants que a els Cabells Llargs, en ficar-se dins de els Màquines, no Solament alentien la producció posposant per consegüent la inevitable victòria de Nord-america sobre la tirania, sinó que, com a consequencia, su posseïdora podia perdre el cuir Cabellut. El Cabell, AIXÒ no obstant, era Necessari per mantenir 1 Feminitat compromesa per tants centenars de Milers de dones que s'adaptaven de cop, massa facilment, a les FEINES dels marits i dels Promesos absents. Era L'exèrcit de dones que desfilava Pels Carrers (els homes de serveis AUXILIARS no li cridaven l'atenció) què més sobta Peter Quan retorna a la capital una dia calorós del mes de juny, Després d'1 Entrenament intensiu, com a fuseller, Als pantans de Florida. (Pàg. 183)
Gore Vidal.Washington, DC ( Washington, DC , trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs.
1922
Tanmateix, no tothom compartia AQUESTA per Motius morals o purament estètics, com expressà Manuel Rocamora a Un segle de Barcelona :
(...) el 1922 la moda va tenir una sèrie de desencerts, arribant al màxim quan la faldilla curta va coincidir amb la cintura baix, el pentinat "a l'estil garçon" i els cascos que enfundaven el cap. El conjunt no podia ser més grotesc. (Pàg. 146)
1929
L'Exposició Internacional de 1929, celebrada a Barcelona, seria el punt culminant d’aquest període, perquè els anys trenta estarien marcats per una devastadora crisi econòmica d’abast mundial. En aquest context, es va imposar una major austeritat, mentre les estrelles cinematogràfiques de Hollywood esdevingueren el model a seguir: cossos prims i atlètics, celles depilades, cabells rossos i ondulats, amplis somriures i mallots de bany, fins i tot de dues peces. (Pàgs. 146-147)
Elisenda Albertí. Un passeig per la moda de Barcelona. Ed. Albertí, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-7246-098-0. 192 pàgs.
A mi, senzillament, m'agrada la teva calba, i la forma del teu cap. ¿Ho entens?
-Sí, però no es pot dir que sigui calb, encara. Es veritat, que ara els cabells em comenten una mica...
-¿Vols callar d'una vegada? -el va interrompre l'Aomame intentant contenir les ganes de fer una ganyota. Després va suavitzar una mica la veu: no 1’havia d'espantar més del que era necessari.Tant me fa, això. Va, sisplau, para de dir absurditats.
«Ja pot dir el que vulgui, que això és una senyora calba», va pensar l'Aomame. «Si al cel hi hagués un apartat per als calbs, tu t'hi hauries d'inscriure. Si vas al cel, aniràs al cel dels calbs, i si vas a l'infern, a l'infern dels calbs. ¿Ho entens? Doncs si ho entens, para de negar la realitat. Va, anem. Penso enviar-te directament al cel dels calbs, ara mateix».
Haruki Murakami. 1Q84. Llibres 1 i 2. [1Q84 (ichi-hyû-hachi-yo)n, trad. Jordi Mas López]. Ed. Empúries, 3ª ed. 2012, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-488-5. 782 pàgs. Pàg. 92.
Era harto temprano para encender el fuego. Líng Sao volvió a su cuarto y buscó 1a caja de sus peines. Púsola, junto a una vela. en 1a mesa del patio, el espejito y empezó a. peinarse y engrasarse el cabello para entrar con decoro en casa de su hija. Casi no necesitaba espejo, porque toda su vida había llevado el mismo peinado, dejándose, cuando era muchacha, un fleco sobre la frente, y luego haciéndose con el fleco un moñito a partir de la. víspera de su boda, como su madre le mandó. El cabello, pues, se mantenía. en su lugar espontáneamente, y apenas requería engrasado alguno. No obstante, Ling Sao anudóselo con una. cuerda fuerte antes de peinarlo y lo embardunó con un aceite preparada por ella. misma empleando las aserraduras de un olmo metido en agua. Dispuse enroscóse el moño en torno al largo alfiler de plata rematada en dos azules cabezas esmaltadas. Aquel alfiler era el mismo que entre sus dones nupciales, con dos anillos, unos pendientes y un mondadientes de plata que terminaba. en un hurgaoidos por el otro ladø. El mondadientes llevábalo atado siempre en el moño, listo para, uso.
Pearl S. Buck. La estirpe del dragón (Dragon Seed). Ed. José Janés, Barcelona, 1956. 294 pàgs. Pàg. 56.
Anys 1970
Aquell any, la mare d’Eddie, Dot O’Hare, Va enviar una carta ai seu fill, on li deia que la filla del seu antic patró s’havia graduat a 1’acadèmia, juntament amb quaranta-sis noies més, que eren companyes de classe de dos-cents trenta-nou nois. Dot va reconèixer a Eddie que les quantitats que citava podien decantar-se fins i tot encara més cap a la banda masculina, perquè havia comptat uns quants nois com a noies: n’hi havia molts que duien els cabells llargs.
És veritat: la promoció del 73 d’Exeter va demostrar que els cabells llargs estaven de moda entre els nois; els cabells llargs, llisos i amb la clenxa al mig, també estaven de moda entre les noies. En aquella època, Ruth no era cap excepció. Durant tots di seus anys d’universitat, va portar els cabells llargs, llisos i amb clenxa al mig, fins que va convertir-se en la mestressa dels seus propis cabells i se’1s va tallar curts; ella sempre (o això deia) els havia volgut portar d’aquella manera, i no tan sols per fer emprenyar el seu pare.
John Irving. Una dona difícil (A Widow For One Year), trad. Ernest Riera. Ed. 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-4769-9. 646 pp. Pp. 206-207.
La Guerra Civil Espanyola
El mayor Pando y Rodimtsev organizan la defensa general al pie de un cerro. Su compañía de ametralladoras, mandada por una mujer, la capitana Encarnación Fernández Luna, consigue mantener a raya al batallón italiano hasta que llega Líster con tanques y refuerzos. Rodimtsev y Pando corren hacia las ametralladoras para abrazar a su comandante y se l encuentran tan tranquila, peinándose con ayuda de un trozo de espejo.
Antony Beevor. La Guerra Civil Española. Ed. Crítica, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 978-84-08-10385-1. 990 pp. P. 337.
Anys 1960 (novel·la escrita el 1987)
La vaig mirar de fit a fit. Ella es va treure les ulleres. Finalment vaig recordar: era una noia de primer que tenia vista d’Història del Teatre II. No l’havia conegut perquè s’havia canviat el pentinat.
-Abans de l’estiu portaves els cabells aquí, ¿oi? -li vaig preguntar posant la mà mig pam per sota l’espatlla.
-Exacte. A l’estiu em vaig fer la permanent, però em quedava fatal. Em volia morir. De debò que era horrorós. Semblava el cadàver d’un ofegat amb tot ďalgues enganxades al cap. Però vaig pensar que abans de morir-me valia més que em rapés al zero. A l’estiu és molt fresc -va dir passant-se la mà pels cabells, que no feien més de quatre dits. Llavors em va mirar i va somriure.
-Doncs no t’està gens malament -li vaig dir mentre em menjava la truita-. A veure, ¿pots mirar cap a un costat?
Va girar el cap i es va estar quatre o cinc segons sense moure’s.
-Trobo que t’afavoreix. Tens una bona forma de cap, I les orelles també et queden bé, així destapades -li vaig dir.
Ja m'ho Semblava. Quan em vaig ver no em va desagradar. Però no hi ha cap noi que m'hagi dit que em queda Bé. Tots em Diuen que si semblo una nena, que si semblo Sortida: camp de concentració ... Només coses així. ¿Com és que a Tots els nois a els agradin les noies amb els cabells Llargs? Són a una colla de fatxes. No ho entenc: ¿Per que han de pensar que els noies con los cabells llargs són els més elegants, els més tendres i els més femenines? Conec mes de dues-centes noies que portin a els cabells llargs i que són ben vulgars.
-A la meva m'agrada més així.
Ho deia de debò. Pel que recordava, Quan portava a els cabells llargs era una noia bufona però ben normal. Ara, però, irradiava frescor i vitalitat, com ara un poll que algú hagués alliberat en arribar la primavera. Els seus ulls és movien com si fossin un registre independent: és divertien, s'enriolaven, s'enfadaven, es sorprenien i és desesperaven. Fèia molt temps que no veia algú tant expressiu, i em vaig quedar un bona estona admirant aquella cara.
-Hodius de debò?
Vaig fer que sí amb el cap mentre em menjava l'amanida.
És va tornar a posar les ulleres de sol i em va mirar des de darrere a els vidres.
-No ets dels que diuen mentides, ¿oi?
-Per poc que pugui, intento ser sincer -vaig dir.
-Ja ... -va fer ella.
-¿Com que és que ports aquestes ulleres?
-com que M'he tallat tant a els cabells, em sento una mica desprotegida. És com si m "haguessin deixat despullada enmig d'una gernació. No m'acabo de relaxar.
-Ja ho entenc -vaig dir mentre m'acabava 1a truita. Ella mirava com si hi estigués molt interessada. (Pp. 60-61)
-Que dormies? -em va preguntar en veu baixa.
-No, només pensava -li vaig dir. Llavors em vaig incorporar i li vaig preguntar com estava.
Bé -em va Respondre somrient. Era un somriure pàl·lid com sortit Duna escena llunyana-. No tincgaire temps. En teoria no de ser aquí, però m'he escapat Un moment. Em n'he d "anar de seguida. No trobes que porto uns cabells horrorosos?
-I ara. Et queda molt bé -li vaig dir. Portava un pentinat senzill, de nena petita, amb un costat agafat amb un passador, com feia abans. Li quedava molt bé. Semblava una d'aquelles noies tan maques que surten als gravats medievals.
-Me'ls talla la Reiko. De debò trobes que em quedin bé?
-Sí.
-Doncs a la meva mare no li van agradar gens -va dir ella. Anomenar llavors és va desfer el passador, és va deixar caure a els cabells endavant, se'ls va pentinar amb els dits i se'ls va prendre a recollir. Era un passador en forma de papallona-. Et volia veure a soles abans que ens veiem amb la Reiko. No és que t'hagi de dir res en va concretar, però em volia fer a la idea de veure't aquí. Si no, es m'hauria fet Molt estrany. Tot em costa tant ...
-I què? a et fas a la idea?
-Una mica -va dir tornant-se a tocar la passador-. No tinc i temps. Em n'he d'anar.
Jo vaig assentir amb el cap. (pp. 115-116)
A dos quarts de quatre em va dir que se n’havia ďanar, que havia quedat a Ginza amb la seva germana. Vam anar a peu a l’estació de metro, i quan ja ens acomiadàvern em va posar un full doblegat a la butxaca de la jaqueta i em va dir que el llegís quan fos a casa. El vaig llegir al metro.
T’escric aquesta carta mentre tu ets a buscar les coles. És la primera vegada que escric una carta a algú que està assegut al meu costat, però em sembla que si no ho faig així és impossible que sàpigues què et vull dir. Amb prou feines escoltes el que et dic. ¿M’equivoco?
No se' si ho saps, però avui m’has fer una cosa terrible: ¿oi que ni tan sols t’has fixat que porto un pentinat nou? M'ha costat molt que em cresquessin els cabells i, per la setmana passada m’hi vaig poder fer un pentinat més de noia. ¿Oi que ni te n’has adonat? Trobo que em queda molt bé, i tenia ganes de sorprendre’t, però tu ni cas. Quins nassos. jugo el que vulguis que no recordes ni com vaig vestida. Sóc una noia! Entenc que puguis estar amoïnat, però almenys m’hauries pogut mirar una mica. Només que m’haguessis dit que el pentinat em queda bé t’hauria perdonat que estiguis tan capficat, però és que no m’has dit ni això. (P. 262)
No havia viscut mai una primavera tan sol i tan trist. M’hauria estimat més passar tres febrers que una primavera com aquesta. Ja sé que és tard per dir-t’ho, però el pentinat nou et queda molt bé. Ara treballo en un restaurant italià, i el xef m'ha ensenyat una recepta espaguetis boníssima. M’agradaria fer-te-la un dia.
(...)
-¿T’agrada el meu pentinat?
-Molt.
-¿Quant? em va preguntar.
-Prou per tombar tots els arbres de tots els boscos del món –li vaig dir.
-¿De debò?
-De debò. (P. 269)
Efectivament, la vaig veure de seguida. Anava amb una americana de tweed ďhome, uns pantalons blancs i unes vambes vermelles. Portava els cabells com sempre, esbullats i amb alguna cresta, í duia una maleta de pell de color marró a la ma dreta i la funda de la guitarra, de color negre, a l’esquerra. (P. 286)
Haruki Murakami. Tòquio blues. Trad. Jordi Nolla. Ed. Empúries, Barcelona 2005, 1º ed. ISBN: 84-9787-112-X. 302 pp.
(...) en los círculos ingleses más refinados por el salon francés, que a veces se anglicanizó para dar lugar a la palabra saloon. Ambas palabras, sin embargo, acabaron poco a poco asociándose a espacios exteriores a la casa, de modo que el saloon vino primero a referirse a una estancia donde socializar en un hotel o en un barco, después a un local donde se servían bebidas alcohólicas, y finalmente, y de forma algo inesperada, a un tipo de automóvil, la berlina. Salon, por otro lado, quedó vinculado de manera indeleble a lugares relacionados con actividades artísticas, antes de que se lo apropiaran (a partir de 1910) los proveedores de tratamientos capilares y de belleza.
Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. P. 190.
Su corte de pelo era escandaloso y horrible al mismo tiempo.
Roberto Bolaño & A.G. Porta. Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce. Ed. Acantilado, Barcelona, 2006. ISBN: 84-96489-39-6. 184 pp. P. 23.
Vila ya conocía eso por antecedentes históricos, si se quiere, de guerra, de raza, de clase, y se decía que eran compatriotas de Mario, lo hacía de forma casual, para abreviar los párrafos que se amontonaban en su cabeza completamente despeinada a esa hora, igual que el resto de la jornada.
Roberto Bolaño & A.G. Porta. Diario de bar (Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce). Ed. Acantilado, Barcelona, 2006. ISBN: 84-96489-39-6. 184 pp. P. 175.
Se peinaba con el moño levantado, según la moda de entonces, y sus cabellos, de un rubio oscuro, espumeaban sobre su nuca. (Una maravilla olvidada hoy: una nuva espumosa).
François Mauriac. Nudo de víboras. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1955. 136 p. P. 1844.
Las campesinas casadas de Durnovka llevan un peinado en forma de cuernos; cuando se casan se peinan poniéndose las trenzas encima de la cabeza, las cubren luego con un pañuelo y queda un peinado parecido a una cabeza de vaca.
Ivan Bunin. Una aldea. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1955. 412 p. P. 140.
Me pareció que quizá no había bebido bastante para ser todo lo insolente y procaz que quería, y me senté en la mesa de una taverna, en la acera, en una calle en donde hay profusión de colmados y peluquerías que no parece sino que aquella gente se ha de pasar la vida entre El plato de pescado frito y la tenacilla para rizarse el pelo.
Pío Baroja. Las inquietudes de Shanti Andía. Ed. Espasa-Calpe, Madrid, 16 ed. 1983. ISBN: 84-239-0206-4. 270 p. P. 85-86.
Les demoiselles més atractives de Rouen, com sortides d'un film de Resnais, bevien peppermint i criticaven la brutalitat de certs cambrers de Brighton. Les criatures de Chartres es fixaven en els pentinats cònics d’algunes senyores angleses i es posaven a plorar de la impressió.
Jordi Puntí. Maletes perdudes. Ed. Empúries, 2ª ed. 2010. ISBN: 978-84-9787-616-2. 452 p. P. 152.
(...) el seu principal proveïdor de perruques, un majorista de París, volia gratificar-lo amb un viatge de luxe perquè a l'última comanda li havia comprat la perruca número dos mil. Els pares de la Rita —els meus avis—, Conrad Manley i Leo Carratalá, no havien sortit mai d'Espanya. El viatge de nuvis, vint anys enrere, els havia dut fins a València i Alacant per visitar una corrua de parents d'ella. Un clauer de fusta del parc nacional d'Ordesa, penjat a 1'entrada del pis, els recordada unes vacances al Pirineu aragonès de feia una dècada. 1 poca cosa més. Per al matrimoni, París sempre havia representat la ciutat ideal, una fantasia romàntica resumida en uns quants tòpics. La torre Eiffel, Versalles, el Louvre, les perruques de Lluís XVI!
La Rita va deixondir-se al Hit. Parava l'orella a tot aquell trasbals i fullejava l'últim número de la revista Garbo. A l'habitació del costat, feia estona que el seu pare pentinava dues perruques, la que es posaria per marxar i la que ficaria a la maleta com a recanvi. Sobre el cap del maniquí, totes dues mostraven el mateix caient dels cabells i la clenxa a 1'esquerra, però la de recanvi era més atrevida perquè la cabellera s'allargava quatre centímetres més que l'altra i acabava en uns rínxols minúsculs, molt difícils d'aconseguir. Era més Belmondo i no tant Delon, diguem. Mentre hi passava la pinta amunt i avall, amb tanta cura com si fossin els seus propis cabells, en Conrad Manley parlava sol, movia el coll a batzegades i de tant en tant alçava la veu.
-Ah, si el desgraciat del meu pare encara fos aquí! —cridava sarcàstic—. «Mira on ens portaran les perruques!», li diria a la cara, «a París, ens portaran!».
Sempre que es referia al seu pare, la calba, lluent i delicada de tantes cremes i locions que s'hi aplicava, se li tibava i es tornava d'un roig escarlata. Fins i tot quan «vestia una perruca» —com deia ell— i no se li veia, allà sota la pell agafava una tonalitat morada, d'albergínia tendra, que es podia entrellucar sobreeixint a les fronteres dels cabells postissos, com una marea alta. No era estrany, tanmateix. El meu avi Conrad i el seu pare Martí —el meu besavi— es van odiar tota la vida, compulsivament, i si fem cas de les paraules del meu avi tants anys després, 1'odi els va sobreviure. Es pot dir que la malícia de 1'un per 1'altre va començar ben d'hora, quan el meu avi va haver de deixar 1'escola per posar-se a treballar, i va anar creixent amb el temps fins a convertir-los en personatges fisicament antagónics, la nit i el dia.
Ara, cristòfols, prepareu-vos perquè farem una altra passa enrere. Tornant de la guerra —on havia fet veure que lluitava amb els republicans fins que li havia tocat passar-se als nacionals, cap problema—, el meu besavi Martí va entrar a treballar en una barberia a la ronda de Sant Pau tocant al Paral·lel, en el mateix establiment que anys després el meu avi va transformar en botiga de perruques o perruqueria. Abans de la guerra, en Martí Manley es dedicava a repartir gènere per encàrrec d'algunes parades del mercat de Sant Antoni, però al front havia après a escaquejar-se tot fent de barber, i allò de matar polis amb una màquina d'afaitar, arranant els cabells com qui passa el rasclet per separar les falles mortes de la gespa, l'havia divertit molt —i els soldats, per més inri, no es queixaven—. Més endavant, com que també li havia tocat afaitar i tallar els cabells a uns quants comandaments, havia après a dominar-se el pols i a controlar les tisores per evitar desastres que el poguessin enviar de dret al calabós.
Tot i que l'experiéncia militar no li servia de res, a la barberia aviat es va fer 1'amo. Es veu que en família era un home de tracte esquerp i poques paraules, com si aquella temporada al front li hagués assecat els sentiments, però amb la pinta i les tisores a les mans es transformava i dominava tots els registres de la conversa fútil. Parlava amb els clients mirant-los als ulls, a través de la realitat inversa dels miralls, i sabia fer broma i donar-los la raó en tot sense semblar un llepa. A vegades, la forma particular d'un crani, o d'una orella, o d'un clatell rapat, o la confiança d'un client en altar el coll i oferir-li netament la caròtida, li feien reviure aquella fraternitat masculina dels dies al front, tan natural i alhora tan infantil, i durant deu minuts enyorava la guerra.
Al cap de tres anys de comentar a treballar, l'amo de debò es va jubilar i en Martí Manley li va comprar el negoci per pocs diners, però firmant un paper en què es comprometia a penjar a la paret una foto d'ell emmarcada, perquè els clients de tota la vida no l'oblidessin, i a oferir-li de franc, fins al dia de la seva mort i apunt d'enterrar, els serveis de la barberia. En comptes de llogar un aprenent que 1'ajudés, en Martí va fer plegar en Conrad de l'escola i un dilluns al matí se'l va endur a la barberia. Per fer-ho menys traumàtic, la meva besàvia Dolors, que per dins execrava el mal caràcter del seu marit, li havia comprat una bata blanca i li havia brodat el seu nom a la butxaca. Era el 1944, el meu avi Conrad tenia quinze anys i el pèl moixí del bigoti i la barba li sortia només en cercles aillats i que feien de mal afaitar. Tota una premonició.
De mica en mica la barberia s'havia fet un nom a tot el barri. No passava dia que algun desconegut hi entris per primer cop, i sovint repetia al cap d'unes semanas que era a prop del Paral·lel, a mitja tarda uns quants galants de les revistes s'hi aturaven Abans d'anar al teatre i és fèien repassar els puntes, o s'afaitaven i és retocaven els patilles. A la paret, els seves fotos dedicades van començar a fer companyia a la de l'antic amo. Quan sortien al carrer, cofats amb 1 núvol de laca i deixant 1 rastre de loció a su país, en Martí Manley s'estarrufava i és mirava al mirall amb 1 cop d'ull ràpid i vergonyós. Era feliç.
Aleshores, Quan tot just feia un any i mig que hi treballava d'aprenent, per no sap quina mena de complot genètic, en Conrad Manley va començar a perdre cabells. Al principi l'epidèmia va manifestar-se com totes els epidèmies, amb uns quants símptomes fortuïts. Quatre pèls negríssims damunt el coixí, en portar-se; un ble de cabells emboscats a la pinta; un manyoc que embussa el desguàs de la banyera. Aviat, però, va apareixer amb tota la virulència la coroneta, devastant la va regir els en poques semanas. Quan va ser-ne conscient, en Conrad va espavilar-se a dissimular-ho pentinant-se a els cabells enrere, perque sabia que el su pari es sentiria trait per aquells i aquelles ermàs. En Martí estava conv ençut que gran part de l'èxit del negoci és. devia a la imatge que donava el barber -com 01:00 model estètic a seguir-i cada dia, Abans d'Obrir, s'arreglava la tofa d'Cabells amb una cura malaltis sa. Numérica havia estat generosa amb ell i un tupè se li alça va damunt el front amb la mateixa presencia senyorial que la marquesina de l'Hotel Colon. Fèia respecte.
Tot i a els esforcos d'en Conrad per amagar aquella calamitat, la zona devastada va continuar Creixent. Una poció comprada en un apotecari del carrer Unió, d'un color groc fecal i amb tuf de claveguera, li va concedir, sorprenentment, tres semanas d'esper anca i una col·lecció de malsons pestilents: s'havia d'empastifar el cap amb el remei abans d'anar a dormir i cobrir-se la closca amb una ret. Passada la treva, pera, a els seus cabells semblaven a cara més espantats i es suïcidaven en massa.
Aviat li va ser impossible d'amagar 1'alopécia i en Martí va començar a mirar-se el su fill de mala manera. Primer li va criti car a els pentinats estrafolaris i al cap de Poc ja és burlava al davant de la clientela, sense cap mania, d'aquella calba innoble en un adolescent.
La cosa anava així, més o menys: en Martí dóna els últims retocs al pentinat d'un client. Les tisores busquin els quatre pèls escàpols que encara sobresurten i se'ls enduen amb un cop sec, tallant l'aire. El mirall que ocupa tota una franja de paret reflecteix una escena quotidiana: el rostre del client, en primer terme, que fa cara de satisfet i sembla levitar amb vida pròpia, com si al dessota del llençol blanc no hi hagues assegut; la figura inquieta d'en Martí, que aguanta un altre mirallet i permet que el client contempli su propi clatell de fent que sí, gràcies, és ben bé el qual volia; la calba d'en Conrad, finalment, una corona santa, que passa paper Darrere de tots dos mentre escombra aquella estesa de cabells sacrificats.
MARTÍ: Aixó MATEIX. Ja pots escombrar, ha ... A ver si de tant remenar a els cabells dels altres se't n'empelta algun, per l'amor de Déu!
C ONRAD: ...
CLIENT: Tan jove i amb la closca tan pelada. En això sí que no t'assembles al teu pare, noi.
CONRAD: ...
MARTÍ: Ni a això ni en res.
CONRAD: ...
Així és congriava 1'odi de pari i fill, en silencis tan lleugers i alhora tan carregats de ressentiment com aquests tres punts els seus pensius d'en Conrad. L'escena és repetia sovint, amb escasses va riacions, i la majoria de clients donaven la raó a l'pare (potser perquè els hi convidava la fredor de la fulla d'afaitar al coll), però de tant en tant hi havia algú que es mostrava comprensiu amb el noi i a través del mirall provava de transmetre-li una mirada d’ànim, una aixecada de celles misericordiosa. En Conrad es limitava a respondre-les amb un somriure encongit i arronsant les espatlles. Una vegada, un senyor que hi anava sovint per fer-se tenyir el bigoti, ros de la picadura, va proposar alegrement la solució de la perruca.
—Mai de la vida! Ni parlar-ne! —va cridar en Martí, i va moure el cap amb tanta violència que el tupè, compacte i brillant com si fos de baquelita, semblava a punt d'esquerdar-se—. Les perruques són l'obra del diable, falses i repugnants. Són cabells morts! No us refieu mai d'un home que porti perruca!
Amb el temps, la resignació acovardida del meu avi Conrad s'havia anat transformant en orgull. Els retrets d'en Martí li rebotaven cada cop més damunt la coroneta i enfortien la seva personalitat amb una aversió visceral. A la nit, quan en Martí ja dormia, ell i la seva mare conspiraven. Els xiuxiuejos nocturns sovint esclataven en rialles sufocades i escarnien un home grotesc, una caricatura d'aquelles que al'época dibuixava en Nogués. Jo m'imagino que era 1'únic recurs que tenien mare i fill per suportar la vida al costat d'un home maniàtic com ell sol. Des de feia una temporada, a més, en Martí s'esverava per qualsevol motiu i sempre hi embolicava el fill cappelat. Tot semblava culpa d'ell i més d'un cop, enmig de la cridòria, se li escapava que en Conrad no semblava fill seu. Aleshores la seva dona, envalentida per 1'acusació, li preguntava de qui era si no, i ell, atacat pels nervis, vermell d'ira, le demanava que repassés cada branca de l'arbre familiar fins que hi trobés un calb, amb un de sol n'hi hauria prou.
La meva teoria és que l'barber Martí tenia Raó i l'avi Conrad no era fill seu, però no hi ha manera de demostrar-ho. És només una suposició, per no dir 1 desig, que és basa en una Trajectòria familiar plena de passos a fals i expectatives decebudes. A la meva branca materna (fills únics de fills únics de fills únics, sempre) hi dominin a els esperits lliures i un punt extravagants. Per tant, un simple adulteri a la Barcelona dels anys vint -concretament, segons a els meus càlculs, a finals de juny de 1929, durant l'Exposició Universal- gairebe s'hauria d'considerar com un deure per part de la meva Besavia Dolors.
Els cristòfols assenteixen, per la part no sanguínia que a els toca. Però ho fan d'una manera massa mecànica, sense interès, només per avançar la narració. Ara voldrien que saltés endavant al temps i ja fóssim de nou a l'aeroport, però jo no a els faré cap cas, perque hi ha moments decisius que no puc deixar de banda. Per Exemple: el dia que el meu avi Conrad va fer disset anys, su mare li va regalar un perruca d'amagat del su pari.
A l'vespre, Quan en Martí se'n va anar a dormir, la Dolors va agafar en Conrad i se'l va endur a l'quarto de bany, que era a fora a la galeria. Després li va demanar que s'estigués quiet, con los ulls tancats i dret davant del mirall, i aleshores li va posar la perruca, cobrint-li la part calba i fins i tot uns quantscabells dels costats. Encara con los ulls tancats, en Conrad va tenyir la impressió que li posava un barret petit, potser una boina, però després va notar els dits de su mare que li arreglaven a els cabells igualque una pinta, i va somriure. Quan va obrir a els ulls, en canvi, la primera Impressió va ser desagradable. La persona que va ver reflectida al mirall no era ell. Va sentir-se ridícul, més que res perque la perruca li anava massa grossa -no era feta a mida, és clar-, i tot d'una via reviure Un moment de desprotecció de molts anys enrere, quan era petit i la Dolors l 'havia disfressat de caçadortramper, tipus Daniel Boone. La foto d'aquells i aquelles nen lívid i en tensió, que duia una cua de guineu sintètica enrotllada al cap, encara corria pèls calaixos de la casa, com ara una profecia ignorada.
En Conrad és va tocar la perruca i va provar de moure-la. El fru-fru de l'fals cuir cabellut li va ericar a els pèls autentics del clatell.
-No pateixis, ha l ' arreglarem -li va dir la Dolors des del mirall-. És cosa de quatre estisorades i una mica de fixador. Però el color és ben bé el teu.
Segons explica la meva mare, que amb el pas del temps s'a fet un retrat del su pari com a beneit -a vegades entranyable ia vegades carregós com una mala cosa-, en Conrad Manley no va saber Fins al cap de molts anys que aquella perruca provenia d'un mort. Tres o quatre ports més avala d'on vivien ells, al carrer del Tigre, hi havia uns espardenyers amb qui la meva besàvia és feia molt. Eren més grans que ella i durante la guerra, mentre en Martí Manley va ser al front, havíen ajudat molt la Dolors i la seva filla. D'ençà que havíen reobert la botiga amb totes els de lallei, uncop superats els mals moments, hi temen sempre un oncle impedit de fent-els companyia. L'home havia perdut la parla d'un atac de feridura, però des del seu racó, aparcat en una butaca encoixinada, no és perdia detall de tot el que passava a la botiga. Hauríeu dit que seguia els converses amb aquells ulls petits i brillants, més que no amb els orelles. Era un oncle solter, amb aires mal dissimulats de doneta -segons els mateixos nebots- i el cert és que de su vida se'n sàvia poca cosa perque sempre havia sigut 1 mica díscol. Bohemi i presumit, Abans de l'atac liagradava recordar que havia compartit nits d'absenta i cabaret amb su amic Santiago Rusiñol. Els nebots el cuidaven amb l'esperanca (il·lusa) que el dia que és moriu sortiria a la llum l'herència oculta -un quadre de jardins penjats, un dibuix d'una1 dona lànguida, una obra de teatre inèdita de l'amic - i cada matí, abans de baixar-ho a la botiga, per fer-ho content el mudaven amb un vestit i un corbatí i li posaven la perruca que havia dut sempre. Fins i tot als últims tems, quan ja estava més caducat, aquells i aquelles home assegut en silenci a la butaca sàvia mantenir un posat orgullós i digne, d'una presencia que fascinava tothom que entrava a l'espardenyeria.
El dia que finalment la perruca va reposar damunt el cap d'en Conrad Manley, feia tres mesos que la meva besàvia hi anava al darrere. Tres mesos d’ànsies i càlculs, d'insinuacions primer i proposicions clares després, fins que la va emparaular amb els espardenyers. El vell oncle solter havia tingut un altre atac, aquest cop més violent, i el metge havia avisat als nebots que no es fessin gaiires pagues de res. Ara l'home dormia tothora i anava molt més feixuc que abans, de manera que ja no el baixaven a la botiga. Li queden quatre dies, deien amb la veu prima els nebots, però els quatre dies s'allargaven i es multiplicaven. Els divendres i dissabtes, que era quan hi havia més feina a 1'espardenyeria, la Dolors s'oferia per cuidar el malalt. Ara ja s'estalviaven de posar-li la perruca i ella, quan estava sola, dissimuladament, li estudiava i mesurava el crani amb una afició de frenóleg.
Tal com estava previst, un cop mort i enterrat 1'oncle, la perruca va ser un regal dels nebots com a paga per totes aquelles estones d’assistència. Se'n van desprendre de bon grat, perquè la meva besàvia els havia confiar les seves intencions i es deien que així, quan en Conrad la portés, seria com si una part del pobre oncle encara fos viva.
Tot i que no la va vestir gaires anys, en Conrad no va oblidar mai aquella primera perruca. En parlava amb el mateix sentiment amb què recordem el primer gos que vam tenir quan érem petits: la manera de fer-nos festes i deixar-se amanyagar, la servitud incondicional, i aquell dolor desconegut que ens paralitza quan es mor, sempre injustament. 1 és que a més de fer-li molta companyia, aquella primera perruca li donava seguretat. Sovint els dissabtes al vespre i els diumenges a la tarda sortia a fer un volt amb els amics. Baixaven pel carrer Viladomat fins al Paral·lel i es ficaven en algun bar que tingués futbolins, o s'esperaven a la vorera del Teatre Arnau, una hora abans de comentar la revista, i repassaven totes les bailarines i vedets que entraven per la porta de servei. Les coneixien de les fotos penjades a la paret —les classificaven en una llista i se les repartien hipotèticament— i els costava poc imaginar-se-les sense aquells vestits amples de tot portar, amb els barrets de plomes al cap i cobrint la nuesa amb les malles de lluentons i els boàs estratègics. De toca la colla, en Conrad era 1'únic que s'atrevia a dedicar algun comentari indiscret a les noies, un xiulet d'admiració que elles solien respondre amb un somriure de desdeny, com tocava, i aquell coratge adolescent era el revers de la timidesa que l'angoixava mitja hora abans, a casa, quan anunciava als seus pares que sortia amb els amics. EnMartí deixava anar un adéu desmenjat des de la seva butaca, sense mirar-lo; la Dolors li feia un petó i, tot palpant-li dissimuladament les costelles, li picava l'ullet. Era una tàctica ordida per tots dos: tancat a la seva habitació abans de sortir, en Conrad es guardava la perruca sota la camisa, mirant que no fes cap bony, i un cop al carrer, quan havia caminat prou per allunyar-se del seu barri —a cada pas els cabells li feien pessigolles a la panxa—, entrava en un cafè qualsevol, demanava pel lavabo i allà dins, lluny de tot i de tothom, es posava la perruca i se l'arreglava amb un cop de pinta. Se sabia els gestos de memòria, de tant repetir-los, i quan tornava al carrer, s'inflava d'orgull i era ben bé una altra persona.
Com que la idea de presentar-se davant del seu pare amb el cap disfressat li resultava insuportable, en Conrad i la seva mare s'havien resignat a aguantar durant els anys que fos aquella vida de conxorxes esporuguides, perruques furtives i lavabos públics, fins que en Martí es morís o, per mala sort, algun client ho comentés a la barberia sense saber que estava encenent la meta d'una bomba. El desenllaç feliç, però, va arribar molt més d'hora que ningú no es pensava: el meu besavi va dinyar-la un dissabte al vespre, sol i ignorat, quan feia dos anys que el seu fill duia la perruca del veí mort i tot el barri menys ell compartia el secret.
Devien ser les vuit del vespre. Ja havia tancat la barberia i, com cada setmana, dedicava una estona a omplir les ampolles de loció d'afaitar Floid. Tot i que els clients es pensaven que els bufetejava la cara amb un massatge de debò —i feia una gran comèdia, donant-los aire amb una tovallola quan deien que picava massa—, el cert és que el meu besavi feia servir una loció comprada a 1'engrós. La destil·lava un químic del Poble Sec, al garatge de casa seva, i cada tantes setmanes en Martí pujava fins a sota Montjuïc amb dues garrafes de vidre buides, de cinc litres cadascuna, i en tornava amb les garrafes plenes. Es veu que la mescla aconseguida pel químic del Poble Sec s'assemblava molt al Floid autèntic i l’única diferència era que la loció falsa tenia una quantitat més gran d'alcohol pur.
Quan la Dolors el va trobar mort, aquell dissabte a mitjanit, en Martí jeia a terra amb la boca torta i els ulls oberts, i al seu costar hi havia una de les garrafes trencada en mil trossos. El fals Floid s'havia escampar pertot arreu i la barberia havia quedat submergida en aquella olor dolçassa i viril.
—Parece que nos encontremos en los vestuarios del Price —va comentar un dels guárdies civils, en alçar el cadàver—.Como mínimo, el señor habrá tenido una muerte perfumada. No hay mal que por bien no venga...
El metge forense va decretar una mort per intoxicació etílica i aturada cardíaca, pera no és va saber mai què farà matar de debò en Martí, si 1'infart o la inspiració excessiva de la loció falsa. Sigui com va seguir, és una llàstima que tot fos tan Senzill i prosaic, perque, vist amb perspectiva, li hauria escaigut més 1 mort furibunda, 1 ATAC de ràbia després de dir descobrir el secret que li amagaven mare i fill. M ' imagino una escena més dramàtica, per Exemple, sobreactuada com si la Intèrprets un quadre d ' Aficionats: veig el meu besavi que torna del cafè, 1 dissabte al vespre -no calç can viar de diari i passa per Davant de La Paloma , al carrer del Tigre.Veig en Conrad que està a punt d'entrar-hi con los Seus amics i veig la perruca ufanosa Damunt su cap, brillant i Borratxa de laca. Veig en Martí que és mira aquella cabellera de lluny, amb 1 certa admiració professional, i Quan és a tocar s'adona d'1 ' engany. La mirada, que ara és de fàstic, li va de la tofa de Cabells a la cara del propietari i aleshores veig que s'adona que és su fill Conrad. Veig com se li inflin els joves del coll i a els ulls li sud tingues d ' òrbita. Veig com els cames i tot el cos li tremolen Quan se liacosta per Darrere I, obrint-se pas a empentes, allarga la mà per estirar-li la perruca. Ara veig la cara de sorpresa d'en Conrad Quan és gira, veig la perruca engrapada per a Martí que voleia, veig els mars d'en Conrad que van a l'coll del su pari. I Quan l'home cau a terra, amb el su fill ofegant-ho i la mateixa boca coca per la Ganyo- ta del cobriment de cor, sento que va donar els Seves famoses Últimes paraules:
-No us refieu mai d'1 home que porti perruca!
-Els fets! Els fets! al ' Aeroport!
Els meus germans és tornin a queixar perque m'enfilo branques amunt i m'entretinc inventant defuncions massa fabuloses. Criden neguitosos (com si ELLS no s'hi haguessin esplaiat Abans) i em demanen que faci via. Tranquils, cristòfols. Ara m'embalo. La meva besàvia Dolors no va plorar gaire la mort d'en Martí. Quatre llàgrimes sinceres a l'hora de condol i para de comptar. Tan bon punt van passar els esqueles paper barri, va córrer la notícia i el pis és vaomplir de barbers del gremi i clients de la barberia que venien a acompanyar-la en el sentiment. En Conrad, a més, havia penjat el cartell de «Tancat per defunció» a la porta de l'Negoci del su pari, qui sap si Gaire abatut o Gaire content.
De la vetlla ens n'ha pervingut algun instant memorable gràcies als records de la Dolors. El gremi de barbers va Fer imprimir una esquela per repartir paper barri ia d'Altres barberies. Sota el nom del meu besavi, com si fos un blasó familiar, hi van Fer dibuixar una pinta i unes tisores encreuades. L'antic propietari de la barberia, que considerava a Martí el seu deixeble, va demanar per veure'l de cos present. Li van obrir la caixa i quan el va tenir al davant, mentre somicava, no és va poder estar d'treure 's una pinta de carei de la butxaca i arreglar el venerable tupè de l'mort, que ja és començava a pansir. I es veu que l'enterrament también vaFer parlar: en Conrad Manley havia decidit en un primer moment que hi aniria sense perruca, per respectar la darrera memòria del su pari, però la meva Besavia, que era molt tossuda, no va parar Fins que el va convèncer perque es la poses. A l'capdavall, ja era mort i el primer que en Conrad havia de respectar era su pròpia voluntat. Els barbers amics d'en Martí ho van considerar una provocació i més d'un, Qquan sortia de la parròquia del Carme i donava el condol a la família, li mirava la perruca de reüll i no podia dissimular el menyspreu i la ràbia.
Aixó passava el 1949 quan el meu avi tenia vint anys i només en faltava un perquè nasqués la meva mare. El traspàs sobtat d'en Martí va alleugerir considerablement la vida d'en Conrad i, com aquell qui diu, ja no es va haver de treure la perruca mai més. Al cap de tres mesos d'aquell enterrament tan hostil, quan encara duia una cinta negra al braç esquerre en senyal de dol, en Conrad va malvendre's els rentacaps, els miralls i les butaques del seu pare a un barber que es posava al carrer Tallers i va obrir una botiga de perruques al mateix lloc on hi havia hagut la barberia.
Li va posar per nom «Peluquería El Nuevo Sansón» i l'esdeveniment va commocionar la vida del barri. Els primers dies en Conrad va rebre unes quantes cartes anònimes que 1'amenacaven de tallar-li el cuir cabellut igual que els indis feien amb els rostrespàl·lids a les pel·lícules de John Wayne. L'antic propietari de la barberia, que ara se sentia com un orfe abandonat i no trobava cap altre barber que 1'adoptés, li va muntar un escàndol per aquella «traició a la història» i va exigir-li que li tornés la foto dedicada. El rector de la parròquia del Carme, al carrer de Sant Antoni, un corb al servei del Movimiento, va entrar una tarda a la botiga i amb una cara de menyspreu secular i una veu sinuosa, com de Richelieu, li va fer saber que el nom de la botiga era una heretgia i potser fins i tot un anatema. En Conrad va explicar-li que, ben al contrari, la referència a Samsó volia ser un homenatge a les ensenyances de les Sagrades Escriptures, i se'l va guanyar prometent-li perruques de franc per al Jesús i els apòstols a la processó de Setmana Santa.
Portats per 1'afany d'esborrar qualsevol rastre d'en Martí, en Conrad i la seva mare havien transformat de dalt a baix la vella barberia. Era com si els cabells tallats que abans cobrien el terra ara haguessin colonitzat cada racó: hi havia perruques a 1'aparador, majestuoses damunt els caps dels maniquins com bustos reials, perruques als prestatges, perruques al taulell, a punt de ser pentinades; perruques de totes mides, amb rínxols d'or, llargues cabelleres d'atzabeja o cabells blancs empolsinats de talc. L'única cosa que mare i fill no havien pogut eliminar del tot era 1'olor embafadora del Floid fals, que des d'aquell dissabte de la mort d'en Martí s'havia infiltrat a les parets. Tot i els canvis, de tant enTant encara hi havia antics clients despistats que entraven a la perruqueria i d'esma preguntaven per a Martí. A fer de les seves perruques, en Conrad havia enfortit su caràcter i no suportava aquelles regressions als vells temps, de manera que brandant la perruca que 1'ocupés a aquells i aquelles Moment, igual que si fos un Cap guillotinat -o la cabellera de Samsó en mans de Dalila-, és tornava mic i a els foragitava des de la porta:
-Aquí no ens quedem a els Cabells de ningú! Aquí a els venem, a els cabells!
En aquella ciutat de sutge i estrassa dels anys Cinquanta, en aquella Barcelona apocada i esporuguida, la majoria d gens veia El nou Samsó com una extravagància que no trigaria a abaixar la persiana per sempre, però justament quan va perdre la brillantor de la novetat i su presencia és va anar fent més opaca per a tothom -quan de nou va quedar engolida paper tràfec uniforme d'aquells carrers-, llavors el negoci va comentar funcionarà. En Conrad gastava una afabilitat un punt untuosa i exagerada i, Quan s'infla quina mena de client era, si tímid o presumit, de seguida a els deixava anar una de les seves màximes.
-Jo sempre una cosa: cada perruca d''aquesta botiga te un cap que l'está esperant.
-Si és que no estem fets per anar amb la closca a la intempèrie.
-És Miri com és miri, una perruca fa senyor.
Un matí d'octubre, l'encarregat d'atrezzo del teatre Romea s'hi va personar per comprar perruques i barbes postisses. Per Tots Sants representaven el Tenorio. Van quedar molt contents dels tractes i aviat va córrer la veu entre la faràndula. Els teatres del Paral·lel también és van convertir en compradora habituals d'El Nou Samsó. El galants que abans s'anaven a arreglar els puntes a la barberia d'en Martí, ara tornaven a entrar a la botiga, menys presumits i més atrotinats, i mig d'amagat, com si és lliuressin a l'estraperlo, demanaven un perruquí que a els dissimulés la clarianaincipient. Els mateixes vedets que en Conrad i a els seus amics havíen espiat a l'Arnau o el Molí, ara hi anaven a comprar extensions de cabells per a un nombre en què interpretaven a la reina de Saba acompanyada per a una colla de Salomons amb túniques vaporoses, o en què una valquíria innocenteta, que és cobria el pitram estratègicament amb una cabellera rossa i llarga fins a la cintura, destrossava un cuplet picant. Amb dits tremolosos, en Conrad Manley a els pentinava els extensions Davant d'un mirall i s'obligava a actuar fredament, però quan arribava el dissabte, dóna davant dels amics, és feia el fanfarró i a els explicava sopars de duro que hauríen pogut ser perfectament un nombre de revista. La Dolors, que a les tardes li feia companyia a la botiga, el veia tractar amb aquelles noies i li endevinava a els pensaments libidinosos. Després, quan és quedaven sols, provava de dispersar-dels-hi:
-Si em vols Fer ques, nen, no t'emboliquis mai amb 1 d'aquestes flasques. Què en pots esperar d'unes dons que és portin al migdia i beuen xampany per esmorzar! -Tot el que vulguis, mare, però ja saps que els clients sem pertinença laraó -li replicava llavors en Conrad per defensar-les. Amb el sovinteig, s'havia adonat que poques aquella aparenta de dons capritxoses s'hi ocultaven unes mosses senzilles i més Aviat primàries, fàcils de Tracte i rialleres perque si. Havíen Arribat de llocs com Ubeda, Ponferrada o Albarracín, i su mundanitat era tan sols una façana amb protecció.
Sigui com sigui, els avisos de la Dolors no van servir de res i al final en Conrad va caure a les urpes d'una aspirant a corista. La noia es deia Leonor Carratalá, Leo, «una lleona que busca domador», solia anunciar en presentar-se, i havia vingut d'Alcoi per triomfar al Paral-lel. El seu pare tenia una botiga de barrets i en Conrad hi va veure un senyal premonitori.
—Ja se sap que les perruques i els barrets fan una aliança indestructible. Res com un bon panamà, una pamela o un copalta per assegurar 1'estabilitat d'una perruca —va explicar a la seva mare el dia que li va presentar la Leo.
En Conrad i la Leo van festejar uns quants mesos sota la mirada inquisitorial de la Dolors. La mare temia l'hora en què arreplegaria els ossos del seu fill devorat per la lleona, i només va respirar quan per fi li van dir que es casaven. La Leo va abandonar els escenaris, els boàs i els passos de ball —es veu que tampoc no hi excel·lia gaire— i va reservar-se les metàfores de cabaret per a les hits matrimonials.
Les fotos d'ells dos que conserva la Rita són excèntriques i gracioses: un homenet garrell i de posat tens, amb la perruca que reposa sobre el seu crani com un platet volador, i al seu costat una donassa atractiva, ingènua i un pam més alta que ell. Podrien ser els dobles del superagent 86, Maxwell Smart, i la seva dona.
—Ben pensar, el meu pare era un carcamal i la meva mare una beneita que li seguia la veta —diu la Rita quan l'obligo a mirar-se aquestes fotos—. Només venien perruques i es pensaven qui sap què. No tocaven de peus a terra. El pare deia que s'havia enamorat de la mare perquè s'assemblava a la Hedy Lamarr, que havia fet de Dalila en una pel·lícula de l'época. Com si ell tingués la més mínima semblança al Víctor Mature! Hi havia estones en què la seva lleugeresa era divertida, però t'asseguro que a vegades també es feia insofrible, fins i tot per a una nena malcriada com jo. Ara, potser sí que estaven fets 1'un per a Falte. Per això té sentit que es morissin tots dos alhora.
En dies així la meva mare parla com si s'hagués quedat aturada l’abril de 1967, amb els setze anys acabats de fer, i després la seva vida no hagués sabut com continuar. Es com si encara es trobés en aquella habitació d'adolescent rebel on 1'hem deixada abans, estirada al llit i fullejant el darrer número de Garbo. La Rita Manley Carratalà passa les pàgines d'esma. Els seus pares, Conrad i Leo, fan les maletes. Mentrestant, cristòfols, si voleu, mentre s'acomiaden, podem omplir el buit d'aquests primers setze anys de vida de la Rita. (Els cristòfols assenteixen amb una exaltació que vol ser irònica.) Som-hi.
1950. En Conrad i la Leo es casen a l'església del Carme. Tres dies abans, la Leo participa en la seva última funció al teatre Victoria, ballant a la revista Locuras del amor.
1951. La Rita neix al cap de nou mesos, sens dubte concebuda en un hotel de Peníscola. Coincidències fatals: una setmana després, mor la meva besàvia Dolors (dutxa, relliscada).
1953. La venda de perruques segueix funcionant a ple ritme. Els meus avis compren mobles nous per al menjador. Els diumenges surten a dinar a la fonda, fan excursions a Sant Joan les Fonts i, per Corpus, a Sitges.
1956. La Rita Manley Carratalà comenta a anar a col·legi a les monges del Sagrat Cor.
1964. La joventut es deixa els cabells llargs, però El Nuevo Sansón no se'n ressent. Al contrari, en Conrad prefereix pensar que tots aquells peluts fan la punyeta als barbers. No passaran gaires anys que un parell de cantautors seborreics i víctimes de la calvície prematura visitin la botiga per comprar-s'hi una perruca.
1967. Abril. Per primer cop a la seva història, El Nuevo Sansón tanca per vacances aprofitant la Setmana Santa. El matrimoni Manley Carratalá se'n va a París. Els espera una habitació del Ritz, a la place Vendóme, i una ruta turística per la ciutat de la llum. El Louvre, Versalles, el Sena amb bateau-mouche. Després de fer-los petons i dir-los adéu, des del llit, la seva filla Rita sent la porta del pis que es tanca. Desganada, continua fullejant l'últim número de la revista Garbo.
Ja hi som. Desganada, la Rita va continuar fullejant l'últim número de la revista Garbo. Eren les deu tocades d'un dissabte al matí i no sabia com comentar a gastar aquella llibertat eixamplada. El silenci del pis, tan agradable, li recomanava que es quedés al llit fins al migdia. Si es tornava a adormir, avui la seva mare no la despertaria amb 1'aldarull de cada dissabte —una simfonia de persianes alçades, queixes enlluernades i retrets cridaners—. Va degustar la nova situació fent el mandra i al cap d'una estona va decidir que ho havia d'explicar a algú. Va sortir del llit i va anar al rebedor per telefonar a la seva amiga Raquel. Mentre demanava el número a la centraleta, al costat del telèfon va veure-hi un sobre amb 1'anagrama d'una agència de viatges. D'una revolada va penjar l'auricular i va obrir el sobre. A dins hi havia els bitllets dels seus pares. «Vuelo IB 1190. Barcelona-París», va llegir-hi. Va fer un crit de sorpresa. Com que anava descalça, va notar el fred de les rajoles que li pujava cames amunt i la paralitzava. Intentava decidir com podia arreglar-ho, però la sola idea que els seus pares perdessin el vol i li espatllessin aquella setmana la bloquejava. Aleshores va sentir les claus al pany i es va obrir la porta de cop. Era en Conrad. Tenia aquella cara desencaixada i contrafeta de quan es posava molt nerviós. Unes gotes de suor li sortien de sota la perruca esta Alain Delon i li baixaven per les temples.
—Ja érem a la plaga d'Espanya i el taxi ha hagut de tornar enrere! —va cridar—. Quin desastre!
Abans que la Rita pogués dir res, li va arrabassar els bitllets de la má i se'n va tomar sense tancar la porta.
—Corre, que encara hi sou a temps! —va dir-li ella des del replá—. Bon viatge.
—Al, ai, ai, ai, ai...!
La veu histèrica del seu pare es va perdre en Peco del forat de 1'escala. La Rita va tancar la porta amb una sensació de propietat, com si el pis ja fos només d'ella, i va tornar a la seva habitació sense trucar a la Raquel. Es va deixar caure sobre el llit, com un pes mort. Li va venir al cap la imatge dels seus pares fent una escena dins el taxi i, com tantes altres vegades, va representar-se'ls com dos ximplets. El món empetitit i convencional de casa seva, tan poc lluït, contrastava amb l’elegància i el bon gust que cada setmana retrobava al Garbo. Tony Franciosa, Ira de Furstenberg, Sylvie Vartan o la princesa Soraya l'havien mal acostumada, amb aquella desimboltura que mostraven a l'hora de respondre entrevistes impertinents o deixar-se retratar a les platges de la Cóte d'Azur. La Rita es turmentava imaginant-se els seus pares que passejaven pels carrers de París. Se'ls representava desorientats, o asseguts en un restaurant modestament luxós mentre en Conrad, que es pensava que parlava francès perquè sabia dir sivupié, demanava la carta amb aquell minidiccionari a les mans i el seu posat bufonesc.
Per contrarestar tanta ridiculesa, la Rita va tornar a fullejar la revista. A les primeres pàgines, com cada setmana, hi havia l'ho róscop que escrivia un tal Argos, dividir en Dues parts, un para los homes i L'altra per a les dones. Va buscar primer su signe -Càncer- A l'apartat «Per a ella» i va llegir el text. El mag li recomanava que no perdés l'esperança -així, en general- i li deia que la setmana és presentava clara, amb dies Molt rics en afectes i regals. La Rita va Omplir de contingut personal aquellesvaguetats I després va llegir Què passaria con los Seus parells. Sempre li FEIA gràcia que su mare, que és deia Leo, fos 1 Leo. L'Horòscop era tan contundent i apocalíptic que espantava: «Júpiter té males puces aquests dies amb vosaltres. Sigueu el més amables possible. Eviteu els malentesos en família. No escriviu. Fugiu de tots els que poden deprimir. No viatgeu ». Aquell últim imperatiu va Fer 1 Impressió fatídica a la Rita i per temperar-la, per allunyar-la del pensament, va girar pàgina i va buscar l'Apartat «Per a ell». El signe d'en Conrad era Bessonsi deia: «Període d'inestabilitat que sabreu dominar amb la vostra ràpida iniciativa. Eviteu tot el que pot excitar i posar-vos nerviosos. No heu desanimar. Demaneu consell als vostres éssers estimats. Divertiu molt, però sense viatjar molt lluny ». Els 2 horóscops hauríen encaixat com Les dues meitats d'1 mateixa taronja.
«Sembla una broma de l'Argos aquest», és va dir la Rita, i la perquè li havia Glaçat la sang durante 2 minuts va fondre 's len tament en aquells i aquelles silenci que 1 ' envoltava. En un Altre pis de 1'edi fici, un Veïna que feia dissabte és va posar a cantar una can «) d'Adamo.
-I les meves mans a la teva cintura ...
Tan bon punt havia entrat a l ' adolescència, com passa sovint, la Rita havia començat a menystenir 1'amor incondicional dels Seus parells. El pacte de naixença s ' esquerdava, la personalitat demanava pas. Els mateixes bromes que de petita la fèien esclatar en Grans riallades, Quan en Conrad gosava jugar amb la perruca -només per a ella, exclusivament i es la posava a l'inrevés o es la Treia per saludar com si fos un barret, ara la humiliaven de tan òbvies i Suades que eren. La condescendència de la Leo a l'hora de fermen a els delires (no li estava sempre a sobre, com fèien Les altres mars, i Fins i tot 1'ajudava) o la voluntat de defensar-la Davant elsu pari Quan demanava roba més moderna -avantatges que anys enrere li havíen ervit per destacar Davant de les amigues darrerament li semblaven un tret de feblesa i es n ' aprofitava. La vida interior de la Rita encara necessitava d ' aquestes sublevacions Mínimes per formar-se i d'Tant en Tant, en dies més negatius, sentia el desig intens que a els Seus parells és morissin de sobte, Tots dos alhora. Que la deixessin sola al món. Un cop pasado l'enterrament i a els plors, ha sabria espavilar-se. Habitualment aquestes idees li venien com ara un rampell eufòric i més Aviat inconcret, ia l'cap de poca estona els esvaia 1 Càrrega de culpa ben terrenal, però aquells i aquelles dissabte a matar la coincidència dels horòscops li va permetre desempallegar-se de la culpa i jugar amb la idea més lliurement. Ho profetitzaven Els altres, és deia.
Dins el Llit, la Rita va provar de deixondir-se, però la mandra la guanyava. Aleshores, per foragitar a els parells i Alhora sentir-se més a prop d'aquells i aquelles món fetiller de la revista Garbo, va Fer una cosa que anys Després recordava enjogassada: és va Treure la ca missa de dormir. L'escalfor dels Llençols li va eriçar la pell d'excitació.
Tot i que aquest cop, sorprenentment, sé que no em demanaríeu que m'estalvü els detalls, cristòfols, no puc ficar-me sota aquells llençols amb la Rita, despullada i càndida i entremaliada, perquè aleshores d'alguna manera ja era la meva mare (el futur es troba contingut en el passat, diuen) i per tant vorejaríem 1'incest, ni que sigui un incest literari. I encara que avui dia ella ja no s'escandalitzi per res, la Rita de llavors potser sí que se sentir-la ultratjada per tantes confiances. Diré només que al cap d'una estona les parpelles li van començar a pesar i es va adormir un altre cop. La mort desitjada dels seus pares es diluïa en l’èter de la son.
Van passar tres hores. En aquella època els dissabtes d'hivern, a Barcelona, avançaven amb una calma esmorteïda de geriàtric. De tant en tant el ronxet d'una aspiradora embussada, dos pisos més avall, o 1'espetec d'una moto amb perla, al carrer, trencaven la quietud un instant i després 1'accentuaven encara més. La Rita es va despertar de gana, amb el ventre que li mormolava, i va trigar mig minut a recompondre el món: que aquella era la seva habitació, que anava despullada, que estava sola. Va encadenar tres badalls seguits i el tercer se li va estroncar quan va veure l'hora al despertador. Es va sentir alegrement rebel i indisciplinada.
Quan demano a la mare que revivim junts aquells moments —que surti del Bit, que es passegi nua i confiada pel pis, que esmorzi i que finalment es dutxi—, ella sempre em diu que li tornen amb una consistència líquida i borrosa, com si tinguessin lloc sota l'aigua, al fons del mar, o rere un vidre esmerilat. No és estrany. Abans de ficar-se sota la dutxa, la Rita va encendre una ràdio portàtil que hi havia en un prestatge del quarto de bany. Cada dia al matí, en Conrad s'afaitava amb les noticies de les vuit a Radio Nacional i la Rita va haver de sintonitzar una altra emissora per poder escoltar música. Al cap d'una estona va sortir de la banyera —curta, amb un graó, com les d'abans— i es va eixugar els cabells amb la tovallola. El mirall entelat li tornava la seva cara difusa. 1 llavors, de cop, enmig d'aquesta atmosfera vaporosa, a la ràdio el locutor va interrompre una caneó a la meitat per donar una noticia urgent.
Atención, por gentileza de Kelvinator, ¡me gusta la vida!, les ofrecemos una grave información de última hora. Por circunstancias que todavía se desconocen —va anunciar la veu de sobte apesarada—, hace unos minutos, en el aeropuerto del Prat de Barcelona, un avión de la compañía Iberia que se encontraba en pleno despegue ha salido de la pista y se ha incendiado tras colisionar con un camión de abastecimiento. Según fuentes del aeropuerto, se trataba del vuelo de Iberia 1190 con destino al aeropuerto de París Orly, en Francia. A esta hora se desconoce si hay supervivientes. La compañía aérea española, en colaboración con la Cruz Roja, ha hecho un llamamiento a familiares y afectados y les ruega se pongan en contacto con el siguiente número telefónico...
D'aquells minuts aquosos i difuminats, la Rita NOMÉS en sap destriar amb precisions 01:00 detall: que Enmig del caos, de 1'impacte per la notícia i els llàgrimes que ja li ennuvolaven a els ulls, va Escriure el nombre de Telèfon al baf del mirall, per no oblidar-ho. Uns minuts Després, Mentre aquells números s'anaven fonent, va trucar a Iberia i va Cridar el nom dels Seus parells.
-Perdoni, ¿em podria lletrejar el cognom del seu pare, senyoreta? -li va Demanar una veu de la Creu Roja que Volia ser afectuosa-. N de Navarra ..., A d'Alacant ...
-No, no! Manley! Conrado Manley. Amb M ... de mort, A ... d'accident, N ... de ... de ningú ...
DINS La Gàbia
Continua el bou d'en Cristòfol
En lloc de la fantasia romàntica de París, el Destí final d'en Amb rad i la Leo va ser el cementiri de Montjuïc a Barcelona. Un Pire Lachaise més humil PERÒ igualment bonic. Cristòfols: si un dia a els tot vent Fer una visita (és només un suggeriment), aneu a l'entrada dóna, Demaneu per 1'agrupació primera i busqueu els tombes dels anarquistes Durruti i Ascaso. Des d'allà, Mirant en direcció al paisatge de pins i camions, amb la calitja que difumina el port de mercaderies, al fons, camineu uns vint metres cap a la dreta i tre Bareu el nínxol on estan enterrats a els meus avis materns. Llegiu- ne la làpida: aquells noms i xifres són practicament Púnica prova material que van deixar aquestT món, perque després de dir l'accident d'avió no és van trobar restes significatives dels Seus embolcalls corporals -per dir-ho a la manera dels espiritistes.
Segons m'ha explicat la mare, l'accident va Deixar 01:00 desena de morts i un centenar de ferits. En aquella època encara no s'a via inventat la caixa negra dels avions, de manera que la versión oficial dels fets és va construir amb el testimoni dels supervivents -entre ells a els pilots- i els tats que aportaven des de la torre de control. Les autoritats van establir que, Quan l'avió començava a agafar Velocitat per enlairar-se, s'havia rebentat una roda i l'apareil havia comencat a derrapar per la pista. El pilot havia aconsellen guit domar-ho reduint la velocitat, però al darrer moment, quan semblava que nomès seria un ensurt, havia sorgit del no--res 1 camió cisterna i hi havia xocat per la cua. Malgrat que semblava que a els fets passessin a camera lenta, de resultes de l'impacte l'avió havia quedat seccionat en dos -un tall net, de guillotina i la cua de l'aparell s'havia incendiat tot seguir. «Enmig de la histèria general», van escriure a els periodistes de successos, «l'explosió va devorar l'instant a els viatgers dissortats que ocupaven a els seients posteriors». L'avi Conrad, precisament, seguint el consell del veí setciències, havia fet mans i mànigues perque el su seient i el de l'àvia fossin a la cua de l'avió. «Diu que és el lloc més segur perque queda lluny dels motors. Capritxos de l'aerodinàmica », havia manifestat per confortar-se a si mateix.
Aquella primera trucada de telèfon, acabada de sortir de la dutxa, ja va donar poques esperances a la Rita. Amb borres paraules, la noia de la Creu Roja li va dir que calla no defallir, pera que els seus pares sortien en una llista de víctimes més que probables. La Rita va deixar-li les seves dades i va esperar noticies. Escoltava la ràdio estirada al llit, com si alguna superstició la retingués a la seva cambra. De tant en tant sonava el telèfon, però no tenia ni ganes ni valor d'agafar-lo. Unes hores més tard dos policies van trucar a la porta. Potser és un clixé, però la mare els recorda com dos homes vells, adustos, amb el bigoti preceptiu i l'uniforme arrugat. Un d'ells, el que semblava més bonifaci, li va parlar amb una veu dolça, infantil, i li va dir que aquella tarda els seus pares havien patit un accident d'avió a 1'aeroport, com ja sabia, i que havien «anat al cel». La Rita s'havia mentalitzat tota la tarda per fer el cor fort, però de sobte les paraules del policia la van fer sentir una nena desgraciada i es va posar a plorar.
Els dos homes van esforçar-se per consolar-la. Li van oferir un mocador. Li van passar la mà pels cabells i li van dir que havia de ser una nena gran i forta. La Rita tenia setze anys, saltava a la vista que ja no era una nena, i per dins va sentir vergonya aliena de tots plegats, començant pels seus pares. Va eixugar-se les llàgrimes amb determinació i els policies van agrair-hi. El segon policia, de veu més estellosa i tarannà pràctic, va obrir una carpeta, en va treure un full i tot seguit li va demanar si tenia germans. No. ¿Avis? No. ¿Cap oncle? No. Amb cada resposta negativa, al policia bo se li humitejaven més els ulls. ¿I parents llunyans?, ¿recordava el nom d'algun parent llunyà, encara que fes anys que no el veiés? No hi havia ningú, esclar que no, però la Rita es va adonar que la pregunta sonava amb un deix ansiós, d'última oportunitat. Com que va dubtar uns segons, el policia bo la va espero‑nar recordant-li que encara era menor d'edat i que en aquelles circumstàncies no la podien deixar sola. Hi havia d'haver algú.
—Tinc una tia àvia que viu a Sagunt —va mentir. Va triar Sagunt perquè recordava que els seus avis hi havien viscut anys enrere—. Ja és molt gran, pera aquesta tarda l'he trucat i demà al migdia arribarà amb tren.
La mentida va fer efecte i els policies van respirar alleujats. Després li van demanar una foto on sortissin els seus pares i la van acompanyar a casa de la Raquel, la seva millor amiga. Els últims mesos s'hi havia quedat a dormir un parell de dissabtes. La Leo i la mare de la Raquel compraven a les mateixes parades del mercat. Per la Rita, aquells dies van transcórrer com si actués en una obra de teatre. En recorda 1'afectació del dol, la roba negra, la compassió general, les atencions melindroses de veiés i amics. Els pares de la Raquel la van tractar com una filla, fent-se càrrec dels tràmits luctuosos, i la seva amiga es va comportar com una germana engelosida.
Com que van haver d'esperar la confirmació oficial de les morts, l'enterrament no va tenir lloc fins al divendres, al cap de sis dies de l'accident. El dijous, els dos policies havien lliurat a la Rita un paper signat pel jutge, ple de segells oficials, i després li havien fet una pregunta singular:
—Vamos a ver, bonita. ¿Podrías confirmarnos si el día de la desgracia tu papá llevaba una peluca o un peluquín?
Resulta que l’única cosa d'en Conrad que va sobreviure a la catàstrofe va ser un fragment de la perruca estil Alain Delon. L'equipatge dels passatgers també va cremar amb la deflagració o es va desintegrar enmig del caos posterior, però hores més tard, mentre els equips de rescat provaven de recuperar restes humanes que els ajudessin a identificar les víctimes, un bomber va trobar un tros de la perruca. Era a vuitanta metres del sinistre, entre restes calcinades i enganxat a 1'asfalt. Al principi va recollir aquella cosa amb molta cura, pensant-se que era cuir cabellut, però després, quan la van analitzar els del laboratori, van adonar-se que es tractava de pell sintètica. La Rita no va arribar a veure mai la Cofa socarrimada, però aquell retall de la vanitat paterna li va inspirar un últim homenatge. Una de les escasses decisions de futur que havia pres en Conrad, i que la Leo sempre 1i retreia, havia sigut subscriure una assegurança de vida a La Unión y el Fénix. Encara que els cossos no existissin, doncs, com que els taüts i 1'enterrament ja estaven pagats d’avançada, la Rita va voler que se celebrés la cerimònia. A darrera hora, quan les dues caixes buides estaven a punt de sortir des de casa seva cap a la capella de Sant Llátzer, que és on es deia la missa de funeral, la noia va agafar la col·lecció de perruques de son pare i les va distribuir per l'interior endomassat del seu taüt. N'hi havia una desena, des d'aquell primer casc que semblava un barret de tramper fins a la que va estrenar el dia del seu casament, i totes juntes resumien les diferents etapes de la seva vida. Després, per compensar a sa mare, va buscar un número vell que guardava de la revista Garbo, va retallar-ne una foto de Hedy Lamarr i Víctor Mature i la va deixar dins el taüt de la Leo. Els nous Samsó i Dalila.
Un cop passat 1'enterrament, la Rita va prendre plena consciència que estava sola al món. D'un dia per l'altre, quan es va convertir en una imposició, aquell desig que havia formular i cobejat tantes vegades va perdre tot 1'encant. Òrfena perfecta, la mare explica que va trigar més d'un any a habituar-se a les noves circumstàncies. Quan finalment ho va aconseguir, ja era una altra persona.
La gran patacada li va venir del cantó del seu pare. Com que no havia volgut estudiar una carrera, la Rita havia deixat 1'escola als quinze anys. Des d'aleshores havia passat el temps a casa, fent veure que buscava la seva vocació a distància. Va aprendre a tricotar per correspondència, va provar les classes de francès, va inscriure's en un curs per ser hostessa de fires i congressos... Consentida com era, tot l'acabava avorrint. Sorprenentment, la mort d'en Conrad i la Leo va apaivagar-li aquesta desídia i un matí, a les nou, pocs dies després del funeral, va anar a obrir El Nuevo Sansón.
—Els pares no havien deixat cap testament i jo havia heretat el negoci, no?, doncs el més lògic era que me'n fes càrrec —recordava anys després la Rita—. El tràfec dels primers dies em va atordir i alhora em va esperonar. Algun cop havia ajudat a la botiga, però ara havia d'afrontar pel meu compte els entra-i-surts comercials. Els clients venien a recollir els encàrrecs i jo havia de remoure mig magatzem per trobar-los; els proveïdors s'aprofitaven de la meva inexperiència per endossar-me gènero. A cada moment, la veu cantonera del pare ressonava dins aquelles quatre parets per donar-me consells. «El secret és pentinar les perruques cada dia, que quedin ben ufanoses sobre els caps dels maniquins», deia. «Es molí important que els homes, sobretot els de més edat, perdin la por a emprovar-se el perruquí. Deixa'ls sols davant el mirall, dóna'ls intimitat».
Vaig passar les dues primeres setmanes tan atabalada i capficada que no tenia temps de decidir si la feina m'agradava o no. L'única certesa era que al vespre, abans de tornar a casa, feia caixa i no em sortien els números. Mirava la llibreta on el pare apuntava tots els moviments de vendes i compres i no hi entenia res. «Hauràs de llogar un comptable», em deia per calmar-me. Llavors un divendres va entrar a la botiga un home mudat i amb una maleta, que semblava un viatjant, i per sort (això ho dic ara) tot se'n va anar en orris. Resulta que el senyor no era un viatjant, sinó un passant d'advocat. Es va presentar i em va demanar si hi havia el senyor Conrad Manley. Li vaig explicar que el pare i la mare havien mort feia uns quants dies. Em va mirar amb escepticisme. «¿No és una broma, oi?», va fer. Li vaig dir que no, que jo era la seva filla i ara la botiga estaria al meu càrrec. Va acompanyar-me en el sentiment i, extremant el posat greu, em va allargar un paper i em va etzibar: «Aleshores, senyoreta Manley, li recomano que es busqui un bon advocat. Comprenc que vostè no en té cap culpa, però el seu pare, amb tots els respectes, era un estafador. Aviat rebrà una citació judicial».
Ai, l'avi Conrad, quin milhomes! Cristòfols: dir-li estafador és atorgar-li un pedigrí que no es mereixia. Més aviat hauríem de titular-lo d’il·luminat, o fins i tot de llampat. La Rita coneixia massa bé el seu pare per espantar-se de debò, però també havia crescut amb els seus atacs de temperament, amb aquelles rauxes obsessives que 1'encegaven durant uns quants dies i després oblidava amb la mateixa força.
—En el fons, amb la meva maina per comentar desenes de cursos per correspondència i no acabar-ne cap, vaig sortir igual que el pare —admet la Rita—. De sobte, per exemple, li agafava la baterola de fer-se ell mateix els iogurts, i omplia la nevera de cultius de fermentació. O durant quinze dies es dedicava a enviar cartes a tots els diaris, comentant el mal estat deis carrers. O aquella temporada que cada nit s'asseia davant la màquina d'escriure per redactar les seves memòries (no va passar de la pàgina vint, però tenien títol: Ni un pelo de tonto).
Uns dies després, quan el carter li va portar la citació judicial, la Rita va anar a casa de la Raquel i va explicar-ho als seus pares. El pare de la Raquel treballava en un banc i l'endemá va buscar-li un advocat. A mitja tarda, tots dos van passar pel Nuevo Sansón i van estudiar els llibres de comptes, la citació, les factures de proveïdors dels últims mesos. La Rita els sentia que xerraven i discutien al despatxet de la rebotiga, verificant sumes, i quan per fi en van sortir els delatava un posat compassiu.
Vet aquí, resumides, les explicacions que els dos senyors van donar a la Rita. Segons els números, feia més de quatre mesos que el negoci de les perruques anava de mal borràs. En lloc de buscar una solució raonada, en Conrad havia optat per una follia suïcida: havia demanat un crèdit al banc i havia posat la botiga com a aval. Es molt probable que la seva intenció fos eixugar els deutes pendents, però alhora, pel que intuïen, no havia pagat cap lletra i s'havia gastat gairebé la meitat dels diners amb els bitllets i la reserva d'hotel a París. Una factura d'una agència de viatges, que havien trobat rebregada com una pilota dins la paperera, confirmava aquestes sospites.
En Conrad, ja ho he dit abans, sempre havia sigut un rampellut, un d'aquells esperits que vessen pertot, però aquest cop 1'enlluernament havia anat massa enllà. Fins i tot se li podia atribuir un punt d'ironia malaltissa: el famós majorista de París que, segons ell, els havia convidat a fer el viatge, en realitat era el seu màxim creditor.
La conclusió de l'advocat va ser que la Rita tenia totes les de perdre. Seguint el seu consell, doncs, abans de final de mes va malvendre tot el que va poder de la botiga. Un grup de teatre d'aficionats se li va quedar, gairebé regalades, les perruques.
Jordi Puntí. Maletes perdudes. Ed. Empúries, 2ª ed. 2010. ISBN: 978-84-9787-616-2. 452 p. P. 258-284.
Els meus ulls s'omplen de llàgrimes recordant un llarg passat. Torno a veure la seva barberia de l'Escala, aquell món d'anticipació creat al voltant seu. Aquells pescadors intel·lectuals qe coneixien els clàssics grecs i discutien sobre l'humà i el diví.
Federica Montseny. Antoni Puig i Artigas. lliurepensador àcrata. Aquells pescadors i músics de l'Escala. Des de Tolosa de Llenguadoc, la portaveu de la CNT d'Espanya en l'exili s'acomiada, al 1960, d'un company de revolució.
Article Milers de petites històries, Pau Lanao / Carme Vinyoles. Revista Presència núm. 2098. 11-17 maig 2012.
Vidal Sassoon: un pèl català
Vidal Sassoon: un pèl català
El perruquer serà recordat per haver alliberat les dones dels rul·los i la laca. El su primer nom vaig provar de Catalunya, d'un avi sefardita de Salònica. El tallat de Mia Farrow a 'La llavor del diable' el va Fer vaig celebrar
El perruquer serà recordat per haver alliberat les dones dels rul·los i la laca. El su primer nom vaig provar de Catalunya, d'un avi sefardita de Salònica. El tallat de Mia Farrow a 'La llavor del diable' el va Fer vaig celebrar
FONT: DIARI EL PUNT AVUI 12/05/12 02:00 - BARCELONA - MJ JORDAN
Vidal Sassoon ens ha deixat aquesta setmana, Als 84 anys, víctima de la leucèmia. Per a les noves generacions su nom va lligat a una marca de Xampú, però aquest perruquer, fill d'un venedor de catifes, va ser un dels creadors que van ajudar a conformar el look alliberador femení dels Seixanta. Parlem del Swinging London, Un moment en que Mary Quant posava minifaldilles a dones primes d'aires infantils, com Twiggy, i Sassoon a els tallava el Cabell Molt curt, amb estil geomètric. La moda s'aliava amb la revolució social i cultural d'una joventut que no volia saber res de l'estil tocat i, posa't dels femenins anys cinquanta. Amb els Seus cómodes pentinats, va donar a les dones l'opció d'arreglar-se a casa, oblidar a els rul·los i la laca, a els monyos complicats i a els voluminosos Dissenys de la dècada anterior. Deia que s'inspirava en l'arquitectura, Especialment en la Bauhaus, i también a la dona del carrer, com fèien también Dissenyadors pioners com Yves Saint-Laurent. El 1964 va crear el tallat anomenat de les cinc puntes, Que era una reinvenció del popular Bob, hereu de l'tallat flapper que a els anys vint lluïa Louise Brooks. Un look Beatle feminitzat que va Fer furor.
A Sassoon el va acabar de convertir en una celebritat el fet que Roman Polanski volgués que li cintures el cabell a Mia Farrow el 1967 per protagonitzar La llavor del diable , passant per sobre del su marit, Frank Sinatra. El su marit en el film también l'hi retreu: "Què collons t'has fet?" Ella respon: "És un Vidal Sassoon." "Vols dir que has pagat per això?", Deixa anar John Cassavetes. Publicitat gratuïta per a l'estilista, que explicava que li havíen pagat 5.000 dólars per Fer un tallat que en costava 30. La Sessió de perruqueria és va fer a la Paramount amb 1 munt de Càmeres al voltant, cosa que va indignar Farrow: " no Teniu res més interessant a retratar? ", deia. Però Polanski sàvia Molt bé què és feia.
Nascut a Londres el 1928, Vidal Sassoon no ho va Tenir fàcil a la vida. El pare va abandonar la família i ell va haver de passar 1 temps en un orfenat, Fins que la mare, filla d'immigrants ucraïnesos, és va tornar a casar. Ella va ser qui el va empènyer a ser perruquer, i va aprendre l'ofici amb 14 anys en un saló jueu a Whitechapel Road. Obriria su pròpia perruqueria el 1954. En una entrevista a La Vanguardia el 2006 afirmava que su cognom Vidal era català: "me'l va donar el meu avi sefardita, que se'l va endur a Salònica." I apuntava que Sassoon és "felicitat" en hebreu. Amb gran disciplina (captura a L'exèrcit) i aprofitant a els Seus contactes amb els actrius més populars, Sassoon va aconseguir l'Èxit global obrint salons a tot el món. Ara ja és llegenda.
El Punt Avui. Edició Nacional 12-05-2012 Pàgina 30
LES PERRUQUES DE BARCELONA
Només desitjo escriure sobre les dones de les pensions del Districte 5è d'una manera real i amable i honesta perquè quan la meva mare em llegeixi digui així és en realitat i jo llavors pugui per fi riure i obrir les finestres i deixar entrar les perruques els colors.
Roberto Bolaño. La universitat desconeguda. Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, 476 pàg. P. 24. ISBN: 978-84-339-7144-9.
i els cabells tallats al raspall i els ulls
Poema TRAN-QUI-LO. En Roberto Bolaño. La universitat desconeguda. Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, 476 pàg. P. 87. ISBN: 978-84-339-7144-9.
i els cabells tallats al zero
Poema BISTURÍ-HOSTIA. En Roberto Bolaño. La universitat desconeguda. Ed. Anagrama, Barcelona, 2007, 476 pàg. P. 87. ISBN: 978-84-339-7144-9.
Més enllà de l'anecdotari de sexe i drogues -sense caure en l'hagiografia ni esquinçar-se'ls vestidures-, revela a els clarobscurs de l'Personatge, però sobretot els Raons del músic. "Juntament amb el tupè d'Elvis i el tall de tassa dels Beatles, el Cabell taronja de Ziggy formin el triumvirat Bàsics dels pentinats més rellevants del rock and roll."
Vidal Sassoon el 2003 amb la seva quarta dona Ronnie Foto: REUTERS.
Des del Jardí. Vicenç Pagès. Actitud Bowie. (Comentant la biografia d'David Bowie, Starman, de Paul Trynca). Article revista Presència núm. 2087, 24 feb.- 1 de març 2012. Pg. 32.
Pepe era moreno, con el pelo muy negro y una expresión reflexiva en el rostro, como si constantemente anduviera ocupado por algo. Todas las mañanas salía a trabajar vestido con el uniforme de oficial de la Fuerza Aérea. Su afeitado era perfecto, salvo los fines de semana, en que se ponía una sudadera y unos pantalones vaqueros y no se afeitaba. Lupita tenía la piel blanca, el pelo teñido de rubio, casi siempre con permanente, que se hacía en la peluquería o ella sola, con una maletita en donde había toda lo necesario para el pelo de una mujer y que Pepe le trajo desde Estados Unidos, y solía sonreír cuando saludaba.
Roberto Bolaño. El secreto del mal. de. Anagrama, Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-339-7143-2. 190 pg. Pgs. 18-19.
Panteixant, es desplomà en la gran butaca de cuiro vermell del seu despatx i s'estirà amb desesperació els cabells, més aviat escassos malgrat totes les potingues amb les quals s'havia empastifat el crani durant any sota la mirada irònica del senyor Honorat, l'apotecari, i les preparacions màgiques i secretes que provava d'amagatons del farmacèutic, amb resultats igualment decebedors.
Amor fatal en decúbit supí, conte de El cafè de la Granota, Jesús Moncada. Ed. La Magrana, Barcelona, 1998, 12ª ed. 124 p. Pàg. 97. ISBN: 84-7410-352-5.
Perruqueries almerienses
El perezoso paga cena y cama bajo su mirada desaprobadora y, una vez en la calle, se mete en la primera barbería. Si tuviera que caracterizar el Sur en tres palabras citaría seguramente a las barberías, junto a los niños y a las moscas. todos los pueblos de Murcia y Andalucía rivalizan en número y, a juzgar por mi experiencia, su horario es muy elástico. Una noche, en Guadix, conté dieciséis y entré en la decimoséptima cuando eran casi las once. La de Níjar es más mísera aún que las guadijeñas y, mientras el barbero me enjabona la cara, me entretengo mirando el mosquero, los frascos vacíos y un ventilador que luce en la rinconera, de adorno.
-¿A cuantos kilómetros queda Lucainena?
-A diez, debe esta...
-¿Y Carboneras?
-Lo menos a veintisiete. Como no tenga usté auto ... Yo diga que voy a pie y el barbero explica que Lucainena, Carboneras y Turrillas son pueblos sin interés y no merecen la visita.
-Además no encontrara un alma por allí. Mejó que dé usté media vuelta y tire hacia el Cabo de Gata.
-Queda lejos también.
-Lejos, sí esta. Pera es más curiosa que Carboneras y le sera facil para algún auto.
El barbera se expresa con el acento cantarín que tienen a menudo los hombres de la provincia y, al acabar su trabajo, me pone un poca de talco en la barba.
-¿Cuanto es?
-El señó me debe seis reales.
El sol castiga duro a aquella hora y, como el domingo no hay camiones, ni carros, sigo los consejos del barbero y echo a andar en dirección a Gata.
El camino es el mismo que tomé al venir, pero, en lugar de seguir la calle hasta el surtidor de gasolina y continuar por la carretera comarcal, tuerzo a la izquierda por la antigua entrada del pueblo y serpenteo entre los muros de piedra seca hasta la puerta del camposanto.
Juan Goytisolo. Campos de Níjar. Diario Público, 2010. Època 1960. 140 p. Págs. 61-62.
Al petit Viladomat li agrada dibuixar i pintar, aficions que cultivaria tota la vida. El 1908 es casa amb Ramona Mercader, que és estanquera. Tota una premonició per al compositor que dedicaria el seu tango més famós al tabac. A la barberia del pare, segons explicava el fill petit, l'escultor Josep Viladamat, s'hi afaiten els rics del poble, per la qual cosa, arran dels aldarulls socials de 1909, guillen de Manlleu.
Joan Viladomat o la industria del cuplet. MÚSICA. El compositor del celebèrrim tango "Fumando espero", Joan Viladomat (1885-1940) no surt a l'Enciclopèdia Catalana. Jaume Collellz. Article L'Avenç, 364, pàg. 64, Barcelona, ISNN: 0210.0150
PICASSO DAVANT DEGAS 15.10.2010/16.1.2011
Al catàleg de mà de l'exposició hi figuren sis quadres, tres de Degas i tres de Picasso, quant a pentinat un de cada artista, el millor no surt; és un quadre de Picasso de grans dimensions de tons rogencs i formes cúbiques, miraré de trobar-lo per internet. L'exposició mol ben comissariada i l'espai -el museo Picasso de Barcelona- interessant. El catàleg val poc més de trenta euros, pel que he poc fullejar no és car. Figura la gran obra de Degas, "Absenta" de museu d'Orsay de París. L'oli sobre contraplacat de Picasso, Nu pentinant-se té un títol desafortunat ja que la noia s'eixuga el cabell possiblement després de rentar-se'l. Quant a moda hi ha una estàtua de Degas, una ballarina amb un tutú magnífic. Les expressions de les ballarines de Degas, tot i que no són allò més important, doncs parla el moviment, tenen molta qualitat, fixant la vista, adivines l'edat, fins i tot força avançada, malgrat l'espectacularitat dels cossos, preciosos quan estan nus i singulars amb el mínim vestit de les ballarines clàssiques. Sens dubte, el descobriment és Degas, Picasso enfront fracassa, mai no va entendre el sensualisme de la dona, les seves creacions cubistes, després del 1945, Picasso cau en la mediocriat, de més qualitat són les matèriques. Sap expressar el dolor, cosa que no té cap mèrit, però l'alegria mai no és al seu abast. Degas és més honest amb la dona.
Navego pel web del museu Picasso i trobo un fragment del quadre que abans he considerat el millor, respecte al pentinat, celebro coincidir amb els organitzadors:
Hi va haver un temps en què el jugador de whist vivia en un carrer que feia “flaire de laca”. Era l’olor que s’enfilava de la Perruqueria Carmina, feta de laca i més coses: “xampú, tint, fixador i la resta de productes que llavors es feien servir a les perruqueries”. En arribar a aquesta pàgina puc ensumar la fórmula exacta de l’aroma de totes les perruqueries Carmina la meva infància, ara que les empreses que dissenyen “olors personalitzats per als establiments” s’han encarregat de despersonalitzar les antigues olors.
Imma Monsó. Poeta de guàrdia. Art. L’Avenç, núm. 363, des. 2010, pàg. 16.
AQUEST era Georges Perec
La perruquera donava els últims tocs al pentinat de Maria Rosa Savolta mentre la tarda declinava darrere de les cortinetes. La perruquera era una dona de quaranta anys, vídua, flaca, de faccions allargades, ulls bovins i dents irregulars i prominents com un rastell, que li donaven un molest ceceo en parlar. Hi havia exercit l'ofici abans de casar-se i després d'enviudar, després de cinc anys de matrimoni infeliç amb un home vague, egoista i malgastador a qui havia suportat estoicament mentre va viure i del qual ara es venjava ensalzándolo en el seu record i parlant d'ell a tota hora amb la inconscient i cruel acarnissament d'un romanticisme facilón que ho feia ridícul a l'oient forçat. La bona dona era xerraire a preu fet i es prevalía de la immobilitat a què condemnava als seus clients.
-Aquestes modes -anava dient a Maria Rosa Savolta després d'una llarga disquisició en la qual havia serpentejat per tots els temes amb la gosadia amb què el doctor Livingstone s'endinsava en les selves africanes- no són més que ximpleries per fer que les dones facin el ridícul i els homes es gastin els diners. Jesús, Maria i Josep, el que arriben a inventar aquests francesos! Sort que la dona espanyola sempre ha tingut un sòlid criteri de l'elegància i un sentit comú que li sobra, que si no ..., no li dic, senyora de Lepprince, el fachendosas que ens farien anar. Perquè, miri vostè, com deia el meu Fernando, que al cel sia -es senyava amb les tenacillas-, com deia ell, que tenia un sentit comú que ja voldrien molts polítics, no hi ha com el clàssic, el discret, un vestit ben tallat, sense fantasies ni foteses,
La fidel Matilde escoltava embadalida la llauna de la perruquera assentint amb el seu testa de pueblerina i murmurant pel baix: «Digui vostè que sí, senyora Emilia, digui vostè que sí», mentre sostenia forquilles, pintes, miralls, pinces, arrissadors, pintes i bigudins. Maria Rosa Savolta es divertia amb la bulliciosa xerrada que desvetllava les obscenes mentides inculcades pel pocavergonya de Fernando en la simple mollera de la seva dona perquè aquesta, tan lletja, no gastés ni un ral en el seu tocat.
Eduardo Mendoza. La veritat sobre el cas Savolta. Ed. Seix Barral, Barcelona, 2004. 448 pàgs. Pàg. 206-207.
Fa molts anys, Quan jo era una nena que duia potser amb massa seny a els meus deu anys a l'esquena -aquest pes que em sembla donis d'ara tan Lleuger, equivocadament, sens Dubte ... Bata de Nil blau Elèctric, internat de menjars immenjables, Cabells Tallats a la mida de patge, PENTINATS Només per Damunt d'1 mena de niu de garses mal colgat. Trena escapçada de poc, desada lluny, entre filams de tabac ... Fa molts anys, pensava en un regal per al dia de la Mare. La mare, absent, lluny, Molt més lluny que no pas a els vint quilometres escassos que em distanciaven del poble. Tan Lluny com m 'era remota aquella nena, asseguda Davant el mirall d'una perruqueria rural veient com queia, ble a ble, aquells i aquelles senyal ambigu -corona o servitud? - que sempre, Fins aleshores, l'havia distingit. Queien floc a floc, barrejats, Cabells i dies. Els uns, fosses com gel al foc, però, de cop, de fent feix en alguna banda: Objecte de regateig acarnissat entre ocells de presa -la memòria, l 'oblit. I encara una tercera ocell sense nom. Els altres, recollits amb cura i destinats a ser-ne 1 vestigi privat de vida i, Alhora, un símbol intens i esmolat, dreçat inútilment al pas de la mort.
Maria-Mercè Marçal. La passió segons Renée Vivien. Edicions B / Proa. Barcelona, 1999. 356 pàgs. Pàgs. 74-75.
Anava pel món sense barret, escampant tants tirabuixons que no sàvia si eren a els Cabells més deixats d'Europa o l'Pentinat més Elaborat d'Amèrica.
Albert Sánchez Piñol. Tretze tristos tràngols. Ed. La Campana, Barcelona, 2008, 4t ed. 170 pàgs. Pàg. 147.
"Traçant d'una perspectiva en un esbós em vaig adonar que alló era pla i que jo el que Volia Fer era volum. Vaig omplir una1 bossa d'aquells i aquelles fang sulfurós que hi ha a l'Illa i vaig modelar una cara I després el cap. N'havia pentinat tants, que em van sortir les proporcions perfectes, i aleshores vaig vreure que ser perruquer m'havia convertit en escultor, perque treballar un pentinat és treballar un volum "
Lluís Llongueras. Revista Sapiens, núm 76, febrer, 2009, pàg. 11.
Els cercles professionals solen donar el to de les ciutats. Barcelona, per posar un exemple a mà, és una ciutat en la qual els advocats, els arquitectes, els metges, amb una llarga i prestigiosa tradició, darrere deixen sentir la seva empremta en l'estil ciutadà. Hi sens dubte, molts altres col·lectius, perquè la cosa es va ampliant. Els cuiners, els dissenyadors), que contribueixen des dels seus respectius oficis a infondre un caràcter que acaba modelant la ciutat i conferint-li un aire fàcilment perceptible per l'olfacte de propis i estranys.
Un d'aquests col·lectius, sobre això no tinc cap dubte, són els perruquers. Barcelona és una ciutat en la qual els perruquers tenen un especial relleu, i suposo que això es pot justificar des de molt variats punts de vista. L'interès per la moda, la creativitat en tots els oficis, el discurs sobre la modernitat que no deixa lloc sense ser sentit, unes ganes de presumir àmpliament compartides, o el simple decor. No ho se. El que em crida l'atenció és que els que més destaquen tinguin sense excepció una vida intel·lectual i artística brillant i intensa.
Ahí es nada, para empezar, que uno haya podido recibir sus primeras lecciones de sánscrito en una barbería, mientras muy filológicamente le repasaban raíces y puntas, o lo que es lo mismo la senda del saber etimológico, con admirable libertad de espíritu. No puedo ahora entretenerme en el debate futbolero de un Josep Pons, ni en los sugerentes y apasionados escritos de Pasqual Iranzo, ambos grandes y excelentes conversadores. Confío en que sabrán perdonarme cuando manda la actualidad. En los últimos meses, en efecto, dos grandes peluqueros, Lluis Llongueras y Raffel Pages, han reclamado la atención ciudadana.
Llongueras, un hombre inquieto e imaginativo, y al que la creatividad le desborda, ha efectuado propuestas sobre el arte moderno y ha llamado la atención sobre su labor como fotógrafo, poeta, ensayista, escultor, pintor, exhibiendo en todos los campos un nivel digno de ser tenido en alta estima. Llongueras, eso es demasiado obvio, es uno de los últimos hombres del Renacimiento.
Raffel Pages esta preparando una institución que va a ser referencia obligada en toda Europa: el museo de la peluquería, que abrirá sus puertas en breve, al lado de la basílica de Santa Maria del Mar. Mientras el momento de cortar la cinta no llega, ha escrito con Sergi Bancells el libro en el que se cuenta como a través del oficio -y sobre todo de la pasión por él, que es el origen del coleccionismo- puede escribirse una determinada historia de la civilización. Tan complementaria como apasionante, tan reveladora como la más elegante -y descarnada- de las novelas, allí donde Balzac y Thackeray darían la mano a Petronio y a Apuleyo: Cien anos de peluquería. Una mirada singular.
Antón M. Espadaler. Los peluqueros. Art. La Vanguardia, 22.12.2009.
Y al decir Valeria, veía una jovencita de dieciocho años, alta, hermosa, con un vestido largo de organdí y un sombrerito de paja de Florencia, una muchacha como yo no he sido nunca porque cumplí los dieciocho años en 1925, cuando se llevaba la falda corta, la cintura sobre la cadera y el cabello corto como un hombre.
Alba de Céspedes. Cuaderno prohibido. Ed. José Janés, Barcelona. 1ª ed., 1958. 260 pp. Pg. 229.
Em van donar una habitació dolentíssima, amb una finestra sense vista, que donava a l'altre cantó d'hotel. No em feia res. Estava massa deprimit perquè m'importés si tenia bona vista o no. El mosso que em va ensenyar l’habitació era un tio vellíssim, d'uns seixanta-cinc anys. Encara era més depriment que l'habitació. Era un d'aquells tios calbs que es pentinen tots els cabells del costat cap amunt per tapar la calba. Preferiria ser calb que fer això. De totes maneres, quina feina més fabulosa per un tio de cap a seixanta-cinc anys. Carregar les maletes de la gent i esperar propina. Suposo que no devia pas ser gaire intel·ligent ni res, però era horrible de totes maneres.
J.D. Salinger. El vigilant en el camp de sègol. Ed. Empúries, Barcelona, 2010. 4ª ed. 282 pp. Pàgs. 85-86.
Canvi de Look, Canvi de Vida, proposava l'escrit sota un cartell amb un retrat doble d'un home de mitjana edat, abans amb un aspecte trist i resignat, amb pocs cabells i la cara gastada, després amb cabells abundants, la cara fresca i un somriure optimista, abans del canvi, després del canvi, òbviament les dos fotos pretenien representar o mostrar que una transformació com aquella estava a l'abast dels clients, que era possible i fàcil, i que el resultat podia fins i tot tindre un aspecte natural, durador, no una metamorfosi efímera i patètica com aquella, que de sobte recordà vivament, en què el protagonista de La Mort a Venècia en el film de Visconti, enamorat d'un adolescent bellíssim, es posa en les mans d'un barber i se sotmet a una sessió angoixosa de rejoveniment impossible, els cabells tenyits d'una pintura negra que la pluja ha de dissoldre més tard i farà regalims per la cara, les celles depilades i després dibuixades amb llapis de carbó, els llavis pintats de roig viu, i un maquillatge de pólvores blanques que han de desfer i empastifar les llàgrimes. Però aquell cartell a l'aparador de la perruqueria NewHair Unisex suggeria una forma molt simple de metamorfosi, una restauració elemental, no un artifici de cremes i colors, i al voltant de la cara canviada i retornada a un estat anterior, cabells nous home nou, hi havia uns altres retrats més petits en blanc i negre i en color que mostraven sobretot cabells curts i punxosos si les cares eren de xicots joveníssims, cabells que l'anunci anomenava crew-cut, devia ser pel tall rigorós militar, i cabells lànguids que semblaven eixits de la dutxa pentinats a grapats o amb els dits si eren xiques de llavis oberts sensuals, o exhibien cabells femenins que semblaven tallats amb destral o amb ganivet de cuina; en tot cas tant se valia aquell lloc com un altre, era el primer que havia trobat en aquell barri nou que encara no era un barri, i havia eixit de casa no amb el pensament de portar a la pràctica la fantasia de canviar de cara i d'això que en diuen look sinó amb intenció de tallar-se només els cabells massa llargs que per les temples ja arribaven a cobrir les orelles i pel clatell el coll de la camisa. Es va veure reflectit en el vidre al costat dels cartells i les fotos i pensà que, de moment, ja li estava bé ser un home madur calb i amb barba, però qui sap si algun dia el seu retrat d'abans i de després no el posarien també a l'aparador com a reclam, abans un professor vell, després un jubilat jove.
Només entrar i rebre el bany de llum intensa blanca del local de parets lila clar i groc pàl-lid, va sentir com si haguera traspassat el llindar d'un petit món desconegut, un espai no imaginat abans d'entrar-hi, i on la seua presència devia ser igualment tan insòlita i nova que empleats i clients es van quedar quiets un instant, com si de sobte s'haguera congelat una escena animada, mirant immòbils l'entrada d'un visitant inesperat i exòtic, un habitant d'un altre planeta, i ell va pensar que s'havia equivocat d'establiment, que allò no era una perruqueria normal com la seua de sempre del carrer de Pelayo, que allí amb els cabells i amb les cares devien emprar mètodes màgics i estranys, i per tant més valia dir Perdonen i anar-se'n, pensant també que ell no seria del tot benvingut en un lloc com aquell que semblava destinat sobretot o únicament a clients molt més joves, no a jubilats com ell amb barba grisa i calbs, però llavors se li acostà una empleada baixeta i vivaç amb els cabells curtíssims i de pell molt morena, gesticulant amb els llavis com si tinguera un xiclet en la boca, i sí que en tenia un, va inflar una bufa rosada i la va fer esclatar, i indicant un racó de la sala amb tauleta de vidre i butaques com la sala d'espera d'un metge li va dir:
«Per favor posi 's comode, en pocs minuts l'atendrem.» Darrere de la perruquereta vènia trotant un gosset, si no era un fax-terrier era d'alguna raça molt semblant, i mentre ell seia en una cadira de braços metàl·lica il 'emprada ordenava un grapat de revistes damunt de la tauleta, el gos se li acosta, li va ensumar els cames i va seure i és va quedar mirant-ho.
«Quin gosset tan simpàtic, com li Diuen?», Va dir Mirant l'animal. No era el gos del dia de Pasqua al parc, no era el gos de la parada d'autobús, no era d'cap manera el mateix gos, però era el tercer gos que el mirava d'aquella manera.
«Encara no te nom definitiu, és Molt jove i fa Poc que ens l'han regalat. De moment li diem Mefis: li agrada? »
«I a qui se li ha acudit el nom, si no és curiositat?»
«No ho sé. En Realitat pareix 1 nom de gat: Mefis, Mefis ... », va dir l'emprada mirant de través, però el gosset no li va fer ques i és va quedar mirant-ho a ell i Movent rítmicament la cua.
L'ascens a la mateixa Condició dels músics, per Exemple, que también van passar d'ésser membres una mica especials del Servei dels monarques, a els bisbes o a els nobles, a ser considerats encarnacions o intèrprets de les formes més sublims de l'esperit, también doncs un vestit femení ha esdevingut una obra d'art signada, i un tall de cabells una mostra de màgia, almenys això indicava un article, màgia i estil, igual com la cuina és una obra d'alquímia i 1 producte d'alambins i fioles al Servei de Diverses Teories del gust. Va repassar mentalment més de mitja dotzena de noms de modistes, perruquers i cuiners i constata que eren noms tan famosos i tan respectats com si foren pianistes, escriptors o pintors, o més respectats i famosos encara, certament més que a els poetes i que a els Historiadors, però ja que Hem de menjar, salts i connexions, i comprovà, fullejant la publicació del gremi, que a els perruquers reben también el nom d'estilistes, la penosa degradació dels mots i per tant dels Conceptes, Quan l'estil ja no Compta ni a la pintura ni en la literatura és redueix a la forma d'un tall de cabells, quan l'estètica ha perdut tot el crèdit consisteix ja nomes a aplicar líquids i cremes a la cara dels clients. Va sentir que l'gosset als seus peus remugava i grunyia, estava inquiet, com que tinença l'olfacte tan sensible, suposà, és devia TROBAR desficiós entre tants Olors combinades de química i de Tints, de potingues, perfums i cosmètics que saturaven l ' aire del local, uns quants Devién ser ELS MATEIXOS productes que veia ALS ANUNCIS d'una revista Marie Claire amb promeses infal·liblement falses d ' una vida lluminosa i robusta ALS Cabells, epidermis eternament jove, pell de vint anys als quaranta, qui sap si también de quaranta als seixanta, ventre llis sense greix, culets suaus sense pell de taronja, pits perfectes i ferms, no importa l'edat si acudiu a la nostra societat dermoestética, no importa el pas del temps si us apliqueu al cutis a els sucs màgics que Hem fet bollir a olles secretes dels Nostres laboratoris, però Llavors el gos negre és posa dret d'un bot, i la causa no eren les Olors o perfums sinó un gat blanc que s'acostava indolent, de fent un camí indirectei sinuós, alçant la cua i rebregant-se en els cames de les clients i de les empleades que els atenint. A l'darrere del gat, seguint-li a els passos i vigilant cap on anava, aparegué una perruquera que ell no havia vist abans, un dona no tan jove com les altres, i més alta i més prima, i quan el gat era ja prop del gos, poc més d'un metre, i semblava que havia vingut a propòsit per provocar-ho plantant-se Davant d'ell amb el llom arquejat i mostrant els dentetes , la dona és va ajupir, agafa suament l'animal blanc passant-li una mà sota el ventre pelut, se'l posa contra el pit acariciant-li el pèl estarrufat del llom i va seure davant del client que esperava, sota la bata fins a mitja cuixa portava calces molt caps de color blau fosc, Devién ser, va imaginar ell, d'aquelles que en Diuen leotards. Llavors el gos és va instaHar entre els cames del visitant com si foren els cames del su amo, i tots quatre, animals i persones, és van quedar un instant Mirant-se als ulls. i Semblava que havia Vingut A propòsit per provocar-ho plantant-se Davant d'ell amb el llom arquejat i mostrant els dentetes, la dona és va ajupir, Agafa suament l'animal blanc passant-li una mà sota el ventre pelut, se'l posa contra el pit acariciant-li el pèl estarrufat del llom i va seure Davant del client que esperava, sota la bata fins a mitja cuixa portava calces molt caps de color blau fosc, Devién ser, va imaginar ell, d'aquelles que en diuen leotards. Llavors el gos és va instaHar entre els cames del visitant com si foren els cames del su amo, i Tots quatre, animals i persones, és van quedar un instant mirant-se als ulls. i semblava que havia vingut A propòsit per provocar-ho plantant-se davant d'ell amb el llom arquejat i mostrant els dentetes, la dona és va ajupir, Agafa suament l'animal blanc passant-li 1 mà sota el ventre pelut, es 'l posa contra el pit acariciant-li el pèl estarrufat del llom i va seure davant del client que esperava, sota la bata fins a mitja cuixa portava calces Molt caps de color blau fosc, Devién ser, va imaginar ell, d'aquelles que en Diuen leotards. Llavors el gos és va instaHar entre els cames del visitant com si foren els cames del su amo, i tots quatre, animals i persones, és van quedar un instant Mirant-se als ulls. l posa contra el pit acariciant-li el pèl estarrufat del llom i va seure davant del client que esperava, sota la bata Fins a mitja cuixa portava calces Molt caps de color blau fosc, Devién ser, va imaginar ell, d'aquelles que en Diuen leotards. Llavors el gos és va instaHar entre els cames del visitant com si foren els cames del su amo, i tots quatre, animals i persones, és van quedar un instant mirant-se als ulls. l posa contra el pit acariciant-li el pèl estarrufat del llom i va seure davant del client que esperava, sota la bata fins a mitja cuixa portava calces molt caps de color blau fosc, devien ser, va imaginar ell, d'aquelles que en diuen leotards. Llavors el gos és va instaHar entre els cames del visitant com si foren els cames del su amo, i ots quatre, animals i persones, és van quedar un instant Mirant-se als ulls.
«Vosté espera Només per a tallar-se a els cabells?», Va dir la dona. Tenia la boca molt gran i a els llavis prims pintats de color grana i dibuixats amb una linia violeta, a els ulls petits Molt maquillats amb ratlles negres i parpelles blavoses i la pell de la cara i del coll, coberta de cremes i pólvores, no Semblava 1 pell natural sinó un cuiro moll adobat i flexible: era lletja, pensa, amb el nas massa Llarg, però d'una lletjor treballada per a ser atractiva, amb aquells Cabells tenyits de coure fosc rogenc amb metxes de color blau i taronja, un mostra d'art Abstracte capil·lar, i que a ell li semblaven Tallats amb un serrutx; podia ser una màscara de teatre japonès, una esperit tornat de l'altre món, o la caricatura moderna d'una bruixa, amb el gat màgic al braç i Mirant-me, pensa, com si estiguera a punt.
«Sí senyora, només tallar una miqueta el poc que em queda.»
«Podríem fer alguna cosa més», va dir la dona després d'haver-lo mirat o inspeccionat intensament, després d'avaluar-lo.
«Ah sí, retallar la barba.»
«Retallar-la no, llevar-li-la del tot, afaitar-la.» El gat va fer un miol de plaer, sentint la carícia insistent de les puntes dels dits al bescoll, la dona portava les ungles molt llargues pintades de blau. «Vosté no té una cara per dur barba.»
«Què vol dir?» El gos incorporà mig cos, es va quedar assegut, i posà el cap damunt del seu genoll esquerre, com demanant ell també una carícia.
«És una qüestió d'estructura. Té les barres molt amples, i la barba exagera el volum de les galtes. Un error.»
«Però si l'he portat tota la vida ... »
«Tota la vida ha Estat equivocat», Digue la dona que acariciava el gat. «El su jo Autèntic és un jo sense barba, l'original.» Aixó MATEIX havia imaginat ell més d'1 vegada, però era una imatge insubstancial, sense cap consequència, ningú no te un1 jo fals i un altre autèntic, te el que te per inèrcia o per costum. Encara que Haja Estat equivocat tota la vida.
«I vosté com ho sap, quin és l'autèntic?», Li pregunta, i pensa que era una pregunta estúpida.
«Psicoestètica. És una ciència. Cara, cabells i caràcter, tot ha de formar un tot. L'ànima s'a de manifestar. Aixó, aquelles xiques jovenetes no ho comprenen, ni els meues ajudants ni els clients, però vosté si que ho podrà entendre, que és veu ben clar que té molta experiència humana. Per Exemple, de què pensa vosté que tinc ànima? »
«No sabria què dir ...» Quina podia ser l'ànima d'una perruquera tan pintada i con los Cabells i els vestits de tants colors, i que li parlava d'aquella manera, quina ciència era aquella. El gos va fer un petit gest de coratge, és posa dret, estira el coll, va Fer dos lladrucs infantils en direcció a la dona, i després va tornar a arraulir-se entre a els peus del client desconegut.
«No s'atreveix a dir-ho, però jo sé que ho ha pensat: tinc ànima de bruixa, i cada volta que m'hi vaig ficar al llit el gos ho vaig sentir com si fora la primera. Ell és un dimoniet, però no et experiència, és afronta un cadell, és massa jove. »
«El gosset s'a alarmat paper su gat, com Tots els gossos.» I ell también estava una mica alarmat davant d'una dona que afirma que te ànima de bruixa.
«El meu gat i jo és com si forem la mateixa cosa.» El gat va Fer 1 mèeeu suau i llepà els dits de l'estima, i ella va traure de la butxaca 1 terrosset de sucre i li'l Dona. «Tot era parlar per parlar», va afegir, «matar el temps d'espera, no em faça molt de cas. Però porti 's la barba i serà un home nou. »
«Te Raó la meua companya», Digue el perruquer de brusa episcopal Quan ell ja seia a la cadira Davant de l'espill i cobert amb una tela negra lluent protectora ben ajustada al coll. «Qualsevol assessor d'imatge li dirà que a l'Seua estructura facial no li correspon portar barba. Però disculpi la pregunta indiscreta, vosté des de Quan en porta? »
«Des de sempre, no sé, des de fa més de trenta anys, potser prop de Quaranta.» Des del temps dels peluts, va pensar, Quan vam passar a pocs anys de no dur barba ningú a dur-ne tothom, dels cabells curts ben pentinats els cabells llargs en desordre perque a els temps canviaven d'un any a un altre i de la nit al matí, i quan ja havíen canviat ningú sabia, eren a els temps nous, això ha passat poques vegades en la història tan veloçment i tan visiblement, i la il·lusió sempre ha estat la mateixa, canviar d'algunes coses per Fora imaginant que canviaran también per dins, però Els Beatles mateixos, que potser havíen fet la música més important i més universal del segle XX, ha agitaven millones d 'adolescents Quan anaven encara ben afaitats, amb cabells curts amb la clenxa ben feta i vestits amb jaqueta i corbata, com va ser, doncs,que immediatament vingueren, no sap d'on vingueren, de la nit al matí, d'un dia per l'altre, a els cabells fins als muscles i els barbes amb florets ?, això también hauria de figurar al su llibre, i com s'explicava igualment que ara gran part dels cantants i dels adolescents que a els escortin portin el cap tan pelat que pareixen soldats en un camp d'instrucció, pioners comunistes o membres de les joventuts hitlerianes, un temps de hippies amb cabellera florida un temps de cabells curts militars, crew-cut deia l'anunciar, también su avi portava el cabells blancs escambuixats i són pari tenyits i aplanats cap arrere amb gomina, però ell, Llavors, per que és va reixar barba? Això també hauria de figurar al su llibre, i com s'explicava igualment que ara gran part dels cantants i dels adolescents que a els escortin portin el cap tan pelat que pareixen soldats en un camp d'Instrucció, pioners comunistes o Membres de les joventuts Hitlerianes, 1 temps de hippies amb cabellera florida 1 temps de cabells curts militars, crew-cut deia l'anunciar, también su avi portava el cabells blancs escambuixats i són pari tenyits i aplanats cap arrere amb gomina, però ell,llavors, per què és va deixar barba? Això también hauria de figurar al su llibre, i com s'explicava igualment que ara gran part dels cantants i dels adolescents que a els escortin portin el cap tan pelat que pareixen soldats en un camp d'Instrucció, pioners comunistes o Membres de les joventuts Hitlerianes, un temps de hippies amb cabellera florida un temps de cabells curts militars, crew-cut deia l'anunciar, también su avi portava el cabells blancs escambuixats i tenyits i aplanats cap arrere amb gomina, però ell, llavors, per què és va deixar barba? un temps de hippies amb cabellera florida un temps de cabells curts militars, crew-cut deia l'anunciar, también su avi portava el cabells blancs escambuixats i són pari tenyits i aplanats cap arrere amb gomina, però ell, llavors, per que és va Deixar barba?1 temps de hippies amb cabellera florida un temps de cabells curts militars, crew-cut deia l'anunciar, también su avi portava el Cabells blancs escambuixats i són pari tenyits i aplanats cap arrere amb gomina, però ell, Llavors, PER que és va Deixar barba?
«Ja veig d'on veu», li tallà a els pensaments el perruquer: «Vol dir que porta barba per inèrcia. Però ara olla prendre una decisió, recuperar la seua pròpia imatge, la que ha mantingut tant de temps amagada. Pense-ho mentre anem tallant. »
Llavors, Mentre sentia el clic clic clic Rítmic de la tisora per darrere i per damunt de les orelles tallant pell moll de color castany clar amb poques canes, quasi el MATEIX color que la pell de la calba, és va dir que qui sap si aquells i aquelles home tenia Rao, qui sap si aquella barba de pèls aspres ja barrejats de blanc no era en Realitat 1 pes superflu a la cara, no una part d'ell MATEIX sinó una cosa en Efecte sobrera i que havia arrossegat per inèrcia, i fet i FET ja ni tan Sols recordava la Seua imatge jove sense barba, quina devia ser Ara mateix la Seua pròpia cara no coberta de pèls, blanca i neta, com era la cara sencera amb la barbeta i els barres visibles ?, i quina seria la Sensació de passar-s'uneixi mà paper comentar i per els gaites o de sentir sobre la pell suau ben afaitada els dits i a els llavis tremolosos d'Irene? l en aquells i aquelles punt s ' el gest delicat de l'coll Llarg 1 mica inclinat i a els llavis entreoberts expectants, era difícil saber si de dolor o de beatitud. Quan el perruquer Hague Acabat amb Les Tisores va Cridar la companya i Tots dos un a cada costat- el miraven atents a l'espill on hi havia la Seua pròpia cara inexpressiva i per Damunt l'Aparició de bellesa irreal i distant, de bellesa absoluta.
«Ja podin Començar a afaitar-me», va dir Llavors, imaginant que aquella imatge era de carn, d'1 àngel Encarnat, i eixia de l'espill i era ella qui li ho demanava i li deia, con los llavis quasi fregant -li l'orella: M'agradaries Molt més sense barba. Mira el gos que estava gitat ALS SEUS peus, el gos vaig empassar la llengua, va Moure el cap amunt i avall, i li semblà que amb aquells i aquelles moviment l'animal Volia expressar les que hi estava d'acordar. El perruquer va somriure i va Fer 1 LLEU reverència, Agafa 1 tisora de fulla més curta i robusta, i ell Tanca a els ulls i és Deixa fer, sentint per els galtes, paper mentar, paper Bigot, no un clic clic àgil i agut com Abans sinó un soroll més aspre i lent, 1 crec crec, Quan la tisora tallava el pèl dur, però hauria d'haver-li-ho dit Abans Irene, hauria d ' haver demanat 1 Telèfon i dir-li que qui tornarà a casa serà 1 home diferent, sense barba, no amb els galtes hirsutes, cobertes de pèl, sinó amb galtes SUAUS esperant 1 carícia amorosa, qui sap si ella li hauria contestat amb 1 crit de sorpresa preguntant-li d'on havia tret ara la idea de canviar-se la cara o si li hauria dit que ja eren hores, que ella también li ho havia demanat més d'una vegada, i per què ara i no abans, però abans ell no s'havia online trobat una bruixa amb un gat ni se li havia aparegut cap imatge a l'espill. Quan s'acaba la feina laboriosa de tisora és va passar 1 mà per la cara i va notar l'pèl·lets curts i durs com ara un raspall, però no va Voler mirar-s'encara, en aquells i aquelles moment devia semblar que portava 1 d'aquelles Barbes tan curtes que no són ben bé barbes sinó cares Molt acuradament sense afaitar, Rostoll d'una semana, aquesta pareix que és la moda present, tan ambigua com tants, ni amb barba ni sense, igual com en tants Altres camps i Matèries, ni sí ni no, ni barbut ni afaitat, era així com anava también, recordà, el su deixeble o col·lega Ferrer que aprofitant els vacances d'agost potser ja s'havia canviat de despatx, ha ocupava el qual ell va deixar buit, ha hi havia instal·lat a els seus papers i a els seus llibres, i damunt de la taula el retrat de la Nova companya; segurament la Psicoestètica también forma part de la història, va concloure, Tant si ho pensem com si no, i el barber de Venècia n'era 1 prova indubtable i a els creadors de perruques dels segles disset i divuit que no eren estilistes artistes, eren només artesans i criats. Després el perruquer ara en funcions de barber.
«No creu que és com si fóra un home nou?», li somrigué la perruquera bruixa.
«No sé què dir-li: en realitat ja estava bé com era ... » Era ell mateix o ja no era ell mateix, o més ben dit era aquella la seua cara verdadera, la que no havia pogut veure en tant de temps, la seua cara oblidada de jove ara ja cara quasi de vell?
«Doncs, no senyor, no estava bé, i vosté ho sap encara que no ho reconega. Però encara ho podríem millorar. Torne a tancar els ulls, que tindrà una sorpresa.»
No va preguntar quina, l'esperava, ell no ho hauria demanat però no s'hi negava. Va sentir que parlaven entre ells en veu baixa, que li fregaven el crani amb alguna loció, li l'eixugaven, li'l palpaven com volent prendre'n la mesura, el deixaven sol tres o quatre minuts, tornaven, i després de tornar-lo a palpar li encaixaven una mena de boina ajustada o casquet, de pell molla o de no sabia què. l quan va obrir els ulls era com si entre el front i la coroneta li hagueren tornat a créixer els cabells, miraculosament semblants als pocs que conservava, no era un artifici incongruent, era un miracle, era ell mateix quaranta anys endarrere, més vell però el mateix d'abans, com un retrat en què només haguera madurat la cara, no era una perruca absurda de disfressa, era un fet màgic, i no va ser capaç de dir que no, que ell no volia cobrir-se el crani amb un postís ni havia demanat semblar més jove, no va respondre quan la bruixa i el seu company de la mitja sotana se'l van quedar mirant a l'espill i van dir:
«L'hem encertada a la primera: és increïble.»
«Era per a un client que, després que li'l van fer aposta, no el va trobar prou encertat i el va deixar», digué la dona. «I jo he tingut una intuïció. És simplement perfecte, és un prodigi.»
l pocs minuts més tard entrava a casa fresc i polit, tranquil, amb el postís dins d'una bossa petita de paper amb la marca d'un perfum, imaginant que quan volguera eixir al carrer sent un altre ell mateix, o ell mateix però un altre, aniria amb el crani vestit, i també es posaria unes ulleres de sol, llavors no es tornaria a sentir com un home d'esperit vaga i de cara i de cos tan vulgars, no un Don Quixot amb el cos i la cara de Sancho. Pel camí havia trobat, enganxat en el pal d'un semàfor, un full fotocopiat que oferia els serveis d'una dona, dona jove responsable seriosa, per ocupar-se de les faenes de casa o per acompanyar i cuidar persones malaltes o ancianes, i havia agafat una de les tiretes de paper amb el nom i el telèfon i se l'havia posat a la butxaca, el nom era Margot, però segur que no devia ser francesa, devia ser de l'Europa oriental o sud-americana.
Joan F. Mira. El professor d’història. Ed. Proa, Barcelona, 2ª ed., 2009. 310 pp. Pgs. 181-193.
De dins en va sortir una dona que menjava pa amb plàtan. Anava tan pintada que li va recordar una drag queen. Pel que va que va poder endevinar a través del maquillatge, que era ben poc, tenia cara de capsa de pack de sis condons; era una dona d'aquelles que justament perquè no són boniques surten retratades amb la seva família a les capses de preservatius. Són fotografies antigues de parelles nòrdiques amb un fill, amb pentinats estranys i tan passats de moda que ara només els veus als caps de la reialesa. Però els duia negres els cabells, i el serrell era massa llarg. Les esthéticiennes, normalment, no donen una excessiva importància a fer-se el cap perquè consagren la seva vida al cutis.
Empar Moliner. Feli, estheticienne. Ed,. Destino, Barcelona, 2000, 2ª ed. 278 p. ISBN: 84-233-3202-0. Pàg. 22.
Però els homes més estranys, els vaig veure al voltant del llit d'un malalt que era a tocar de l'envà del davant, lluny de mi. Un matí, en Pietka l'havia descarregat de l'espatlla i li havia dedicat tot el dia. Vaig veure que devia ser un cas greu i també vaig sentir dir que el malalt era rus. Al vespre, mitja habitació es va omplir de gent que el venia a visi- tar. Hi havia força erres, però també moltes altres lletres, i moltes gorres de pellissa, i pantalons estranys amb un folre de buata. Gent amb el cap rapat a mitges i amb els cabells pentinats d'un sol cantó, d'altres amb els cabells llargs però amb una franja afaitada amb màquina al mig del cap, des del front fins al clatell.
(213)
[Imre Kertész 1929-2016. Sense destí (Sortalanság, trad. E. Castelló). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2003, època 1975. 260 p.].
Page updated
Google Sites
Report abuse