4. L' EDAT MITJANA: DOCUMENTS

E per haver especialment la carn lluent e clara, no curants que n'envelleixen abans de temps e en perden les dents e puden fortment, sinó que les aigues, perfums, algàlia, ambre e coses aromàtiques que porten supleixen llur pudor, pinten-se ab innumerables ungüents e colors. E per tal que mills ne puixen venir a la fi que desigen, aprenen d'estil·lar, de fer untaments, de conèixer herbes e saber llur virtut, e propietat de les figues seques, del vermell de l'ou, del pa fresc de pura farina pastat, de les faves seques e de la llur aiga, de la sang e sagí de diverses animals e de la llet de la somera. Llurs cambres e altres llocs secrets trobaràs plens de fornells, d'alambrics, d'ampolles, de capses e d'altres vaixells peregrins, plens de les confeccions que ab gran estudi hauran aparellades a llur pintar, ab ajuda de molts. Car no hauran algun especial veí o hortolà que per elles no sia terriblement ocupat: alguns per fer argent sublimat, argentada, pomada Iliriada e mil llavadures e untaments; altres per anar cavant e cercant raels e herbes salvatges que no em pens que jamai hagués oft nomenar.

"E desijants que llurs cabells negres sien semblants a fil d'aur, moltes vegades ab sofre, sovent ab aigues, sabons e lleixius de diverses cendres, e especialment de mares de vin grec e de ginesta, e a vegades ab sagí de serp e de gatlla e ab los raigs del sol, converteixen aquells en la color que desigen. Puis fan-los caure a vegades per lo mig de l'esquena, e sovint escampats per los muscles, e a vegades redortats en lo cap, segons que els és vijares que mills los estiga. E han en gran e cordial privadesa algunes fembretes que els fan escorxaments, e els pelen les celles e lo front, e los raen ab vidre subtil les galtes e lo coll, llevants-ne certs pèls qui a llur parer hi estan mal, e los fan diverses maneres de pelador.

"No res menys, elles meten tot llur estudi en trobar guisa novella e pomposa, així d'arresaments com de comportaments. E no els dóna vijares que sia de bona manera, si doncs los hàbits no són novells, ben deshonests, trobats e portats primerament per fembres vanes, indignes estar entre dones castes; e que sien de fins draps e altament folrats, ab les mànegues molt amples entrò als talons, e ab les gonelles de la vinta avall molt amples e folrades per retre e mostrar llurs anques ben grosses, e de la cinta amunt, embotides de tela e de cotó per fer-los bons pits e grans espatlles e per cobrir molts defalliments que han; e ab les alcandores brodades, ben perfumades e aptes a caber en un clovell de nou; e ab los perfils de les aljubes de vairs purats o erminis, e que els comencen als genolls e en rosseguen dos palms per terra, a denotar que de major honor són dignes que els hòmens de ciència, qui aquells solen portar sobre llurs caps.

"La gran cura e sobirana diligència que han en llur lligar, qui la't poria dir? Si els hi anava gonyar o perdre l'ànima e la fama, no hi porien pus fer. Elles primerament se meten davant un gran e clar espill, e a vegades dos, per tal que en aquells se puixen veure de cascuna part, e conèixer qual d'aquells dos mostra mills la sua figura; e en la una part fan estar la serventa, e en l'altra la cabellera o les polseres, l'alcofoll e les pintures. E ab l'ajuda d'aquella comencen-se a lligar ab mil re- trets, dient: "Aquest vel no és bé ensafranat; e aquest altre no és bé estufat; e aquest penja massa d'aquesta part. Dóna'm aqueix altre pus curt, e fé'l estar pus tirant que aquell que tenc al front. Lleva'm aquell mirall petit que m'has posat detràs l'orella e posa'l pus lluny un poc. Adoba'm l'alfarda, que no em cobre tant los pits. Aqueixa agulla és massa grossa; aqueixa altra me serà caiguda del cap ans que sia acabada de lligar." E adés adés, cridant, blastomen-les dients: "¡Vé a mal guany, vilana traïdora, que no ést bona sinó a escatar peix e llavar les escudelles! Crida'm aqueixa altra, qui ho sap mills fer a cent vegades que tu." La qual venguda, posat que en sàpia tot ço que n'és, a cap de poc és pus vituperada que la primera, car impossible és que algú pogués lligar ne arrear fembres a llur guisa. E si per ventura llurs marits les reptaran d'aquest vici, diran que per més plaure a ells ho fan, e que ab tot açò no poden tant fer que plàcien a ells més que les serventes o catives.

"Quan bé seran arreades e debuixades, si algú les mirava les mamelles, les quals elles desigen per tothom ésser mirades, car per això les traen defora, amaguen-les corrent, volents donar a entendre que no han plaser que hom les veja; e és tot lo contrari, car a penes les hauran cobertes, les tornaran descobrir e mostrar com pus deshonesta- ment poran, per tal que hom les tenga per belles e els vaja bestiejant detràs. Puis, si algú les guardarà qui es prenga a lloar llur bellesa, seran tan alegres que tot quant los pories demanar te donarien tan- tost, si no els faïa fretura. E si algú haurà dit lo contrari o passant no les haurà guardades (car d'ésser ben mirades han gran desig), volrien-lo ha- ver mort de llurs pròpries mans.

"Puis, en noces e convits e solemnes festes, demostren-se bé parades als mesquins qui els van detràs, los quals tantost caen en la ratera, car o les prenen per mullers, o a vegades per amigues. E encontinent elles agúen llur desig en haver senyo- ria; e fenyents-se obedients e humils, demanen als bèsties de marits (qui tantost los ho donen) fer- malls, anells, perles, collars, paternostres, manilles, correges, moltes vestedures e diversos ornaments. E pus són bé arreades e han bé parades llurs cambres, vénen així com a regines davant los dolents e efeminats, e de companyones que eren, ocupen a si mateixes la senyoria; car los desastrucs no es gosen alegrar ni enfellonir, donar, prestar, vendre o alienar, sinó tant com elles ordonen. Puis, ab contínua rumor e brogit, barallen-se ab los escuders e servents e catius, e ab los germans e fills del marit qui aquí estan, volent mostrar que són gordadores d'açò que desigen despendre e fondre e destrouir.

Quantes solemnitats penses que sien servades quan deuen anar o van al bany, lo qual dien elles que continuen per conservar jovent? No les te poria dir, tantes són. Sàpies, però, breument, que untades hi van e pus untades se'n tornen. Puis, si per ta mala ventura les beses, jamai ocell no fou pus envescat per indústria de caçador que tu seràs entre els llambrots. Si aquesta sola persecució te'n seguia, toleradora seria; mas altres enemics hi ha de què no et pots gordar sens gran reguard. Diràs per ventura que no els coneixs: jo els te diré per ton avisament. Los enemics del teu humit radical, los quals acompanyen les fembres del bany al teu llit, són aquests: molts perfums e aigues, calç viva, orpiment, olis, sabons, estopa, banya de cabró, caparrós, sang de voltor, tela de cabrit calda, draps de cànem passat per cera blanca fusa, e al- tres innumerables materials qui et provocarien a vòmit si els oïes. Guarda-te'n, doncs, si viure desiges.

"L'ardor de luxúria que elles han no la't vull dir a present, car massa em costa, segons que da- munt has oït; e tu hi saps prou, si dissimular no ho vols. Solament però te'n diré un poc, car bé em pens que delit hi trobaràs. No és cosa que elles no assagen per poder satisfer a llur apetit. E mos- trant-se paorugues e temoroses, si llur marit mana a elles alguna cosa honesta, diran que no són bé dispostes; e si han a pujar en algun lloc alt, diran que el cervell no els ho pot soferir; si han entrar en mar, diran que l'estómac los fa mal; no iran de nits, car diran que paor han dels espirits e de les ànimes e de les fantasmes; si senten una rata anar per casa, o que el vent moga alguna porta, o que una pedreta caiga d'alt, criden e estremeixen- se, e fuig-los la sang e la força, així com si eren en un gran perill. Mas elles són ardides en aquelles coses que volen obrar deshonestament. No hauran elles paor de passar per les summitats dels terrats e de les torres, ni d'anar de nits e passar per los cementiris e pel mig dels hòmens armats, quan són cridades e esperades per llurs aimadors; e d'amagar aquells, si mester serà, en llocs secrets de llurs cases. Saps aquest foc de qual llenya viu? D'abundància de béns temporals. Mentre les ro- manes visqueren pobrament, observaren ab sobirana diligència castedat; tantost que foren riques. mudaren les de més llurs propòsits. (Bernat Metge. Lo somni. Edicions 62, 2ª ed. 1986, Barcelona. ISBN: 8429716149. 152 p. P. 96-99.).

Aitant me plaurà dix Tirèsias lo teu parlar com lo callar, ab que no vulles mantenir novelles e pomposes, e de la gran cura e diligència que han en llur lligar. Posat que així sia com tu dius, d'aquest pecat ab aiga beneita ne deuen ésser absoltes, majorment que els hòmens hagen la culpa, que, atesa llur condició, fan pijor que elles. Qui et poria dir que ells, en haver llurs cabells semblants a fil d'aur, crespats e rulls, no usen de totes aquelles coses que dessús has dit que fan les dones; e que per arrear-se bé, a llur juí, dels ca- bells blancs, qui són testimonis de vellesa, no els facen tornar negres com a carbó, per tal que les dones creseguen ells ésser jóvens? Cert, d'açò les passen: dignes són de gonyar joia. Novell me seria si oïa que jamai dona, en sa vellesa, hagués treba llat en alterar la color dels seus cabells. E los hòmens, qui se'n devien mills que elles abstenir, usen-ne sens tota vergonya públicament. No és menor cosa que el pintar de les dones lo raure que els hòmens han fer de llur barba fort sovent, e la manera que tenen de fer-la raure pèl amunt, per tal que la cara romanga pus llisa; e lo pelar que fan del lloc on llurs celles s'ajusten; e l'algàlia, am- bre, perfums e aigues bé flairants que usen.

"De la superfluïtat de l'arrear e del lligar de les dones no ha culpa altra persona sinó ells, qui cascun jorn troben guises novelles, deshonestes e sumptuoses. Adés van tan llargs que no els veu hom los peus; adés tan curts que mostren les vergonyes. Adés escombren les carreres ab les mànegues; adés les porten trossades a mig braços; adés les fan tan estretes que par que vullen garrotar; adés les fan tan amples que par que porten a cascuna part un manto. Adés porten los cabells plans, adés rulls; adés rossos, adés negres, adés llargs, adés curts. Adés porten caperó en lo cap, adès tovallola; adés xapellet, adés vel; adés paternostros, adés correja; adés capell de vebre, adés barret. Adés porten polaines llargues, adés curtes; adés porten les sabates sobre les calces, adés dejús. Adés van vestits de draps fins, adés de frisó. Adés armats, adés sens armes; adés sols, adés ab companyes. E açò que no els és menor vergonya, van ab alcandores brodades e perfumades, així com si eren donzelles qui deguessen anar a marit; e fan- les sobrepujar a les altres vestedures, per tal que mills sia vista llur dolentia.

"No sé llei ni secta qui haja lloat hòmens portar arreaments de dona. E finalment, per no tenir temps, tantes són les mutacions dels hàbits e gests llurs ab los quals donen mal eximpli, no solament als altres hòmens qui els veen, mas a les dones, les quals no són res preades per ells si no són bé pin- tades, arreades e complidament ornades, que si ara els veus, adés no els coneixeràs, ans te convendrà demanar qui són e d'on vénen. Moltes vega- des he pensat e creegut que si llurs pares o avis morts ressuscitaven, no els coneixerien ne creurien ells ésser llurs fills o néts, sens testimonis. E em pens que, si tornaven, no plauria molt a aquests, per tal que no els haguessen a proveir o fer part d'açò que aquells llurs havien lleixat en llurs testaments.

"De voler senyorejar a llurs marits les has notades. Decebut és: elles no desigen açò, mas voler raonablement senyorejar a la companya, qui contínuament és inclinada a mal saber, que companyones són dels marits e eguals a ells en lo regi- ment de la casa.

"De l'anar al bany no faces festa, que bé fan que el continuen, per tal com ne són pus netes, mig menjat. Deu o dotze vegades se dreçava la nit per veure jo si dormia o estava descobert. E cer- cava així mos plaers com si en degués aconseguir un regne. Jamai no isquera de casa ni volguera haver res fet, sens llicència mia." (Bernat Metge. Lo somni. Edicions 62, 2ª ed. 1986, Barcelona. ISBN: 8429716149. 152 p. P. 130-131.).

Adalaisa, l'abadessa.

l'espera mig desmaiada.

Ell travessa la capella amb la barba escabellada

de l'orgia de la nit.

Passa, i la deixa tota profanada...

I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.

(P. 54)

Va cercant Adalaisa entre les celdes

i la veu que adormia sa hermosura

tota ajaguda als peus del Cristo nu,

sense vels, sense toca, sense manto,

sens gesto ni defensa... Allí, adormida.

Té una gran cabellera moli frondosa.

"Quins cabells més sedosos, Adalaisa!", pensa Arnau.

Però calla i se la mira.

(P. 57)

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 54 i 57.).

El aire de la mañana era tan brillante y tenue -como si se tratase del auténtico primer día de la primavera-, que los cabellos de la Princesa resplandecieron sobre su espalda y hombros -tal como se murmuraba- sin más complicación que un detalle en verdad curioso conjunto a las sienes, y rozando sus mejillas, se agitaban dos delgadas trenzas, iguales a las que, en alguna ocasión, habían visto a los guerreros norteños. Eran hilos de luz, suaves y sedosos como el viento sobre el Lago. Aquellos cabellos eran de un color tan extraordiario que la Reina no pudo evitar decirse: «Yo creía que mis trenzas eran rubias como el oro. Así me lo decían todos y yo misma lo veía, pero al ver los cabellos de esta criatura, se me antojan los míos del más basto cañizo… Esta Princesa es la Princesa más rubia de todas las princesas rubias que en el mundo hayan existido. Esto es ser rubia, y demás, rastrojos de maíz». 

Ana Mª Matute. Olvidado rey Gudu. Ed. Espasa Calpe, 2ª ed. Madrid, 1996. ISBN: 8423976645. 870 pàgs. Pàgs. 340-341.

Gener abraça ben fort la seva fresca Maig, la seva consort i el seu paradís. L'amanyaga; la besa moltes vegades; li refrega la tendra cara amb els pèls gruixuts de la seva barba, rasposa com la pell del peix gat i punxeguda Com un esbarzer— perquè s'acaba d'afaitar a la seva manera. (239) 

Això diria Natura, em sembla. 

Doncs aquesta donzella, en què Natura prenia tant delit, tenia: catorze anys. Així com Natura sap pintar blanc el lliri i vermella la rosa, exactament amb els mateixos colors havia adornat els bells membres d'aquesta noble criatura, en els llocs apropiats, abans que naixés, i Febus havia tenyit les seves llargues trenes del color dels seus raigs candents.  (291) 

Geoffrey Chaucer. Contes de Canterbury. (The Canterbury tales, trad. V. Gual). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1998. ISBN: 8477272530. 548 pàgs.

(1261)

En realidad, había sido él quien la había abordado, diez días atrás, en Notre Dame. Tras un siglo de obras, la nueva catedral estaba casi terminada, pero para aportarle mayor esplendor estaban remode­lando la nave lateral de acuerdo con los dictados del estilo en boga, transformando sus muros en grandes cortinas de vidrio emplomado, como en la nueva capilla real. Ella estaba contemplando el gran rose­tón del sector norte cuando él apareció, vestido con una túnica de estudiante y, como todos los estudiantes, con la coronilla afeitada con una tonsura clerical. (Pàg. 55) 

Rutherfurd, Edward. París. (París. Trad. D. Gallaert – A. Herrera). Ed. Roca, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-15729-60-0. 846 pàgs.

La donzella va prendre la diadema i la va posar damunt del cap de Blanca. L'esposa de Valles d'Antillon es va contem­plar al mirall i va tombar lleugerament el cap per retocar el floc de cabells castanys que li queia pel costat de 1'orella en forma de tirabuixó. No acabava de fer-li el pes i allargà el coll prim i elegant, mentre estirava el floc, en corbava la punta i el deixava anar diverses vegades, fins que adoptà la po­sició que ella buscava, simulant un ganxo que li atrapava la gaita i obligava els homes a dirigir la seva mirada cap ala bar­beta, netament tractada i delicadament dibuixada, per aca­bar atrapats als seus llavis carnosos i sensuals. Després ja pujarien cap al nas i als ulls o, tal vegada, deixarien relliscar el seu interès per tot el coll, com si l'acaronessin, i es bres­solarien en el plec que formaven aquells dos pits altius em­marcats pel brodat d'or que resseguia el seu vestit vermell, que s'estrenyia delicadament a la cintura i queia al llarg de tota la resta del cos, després d'accentuar els malucs. (Pàg. 143) 

La nova reina s'estava dins deis llençols, amb l'esquena recolzada als gran coixins que les donzelles havien disposat al capçal del llit. L'havien rentada i 1'havien pentinada curosament, raspallant-li cinquanta cops els cabells. 

Quanta estona s'hi havia d'estar?, es demana Jaume, perquè ningú no li ho havia explicat. Tal vegada havia de dir al­guna cosa? (Pàg. 175) 

Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs.

A l'edat de quaranta-quatre anys, ja s'estava quedant calb i s’havia engreixat una mica, per culpa de la seva a la cervesa forta que omplia les bótes de la cerveseria de l'abadia. La clapa que tenia a la coroneta li facilitava la tasca de manteniment de la tonsura, i l'Ignatius, el barber, el deixava enllestit ben de pressa cada mes i l’acomiadava donant-li un copet amb la mà a la calba i picant-li l'ullet amb innocència.  

Glenn Cooper. La biblioteca dels morts. (Secret of the Seventh Son / Librrary of the Dead, trad. D. Fernández Jiménez). Ed. Alisis, 1ª ed. Badalona, 2010. ISBN: 978-84-936601-0-9. 454 pàgs. Pàg. 136)

Còrdova musulmana

Así, el teólogo cordobés Ibn Hazm (994-1064) escribió en El collar de la paloma ese encantador manual de ars amatoria, a la vez que documento social de primera importancia lo siguiente:

Todos los califas del Banu Marwan (Dios tenga piedad de sus almas), y en especial los hijos de an-Nasir, estaban inclinados por naturaleza, sin variación ni excepción, a preferir a las rubias. Yo mismo los he visto, y he conocido a otros que habían visto a sus antecesores, desde los días del reinado de an-Nasir hasta el presente; todos ellos tenían el cabello rubio, como sus madres, de manera que esto se ha vuelto un rasgo hereditario en ellos; todos con excepción de Sulaimán azZair (¡Dios tenga piedad de él!), del que recuerdo que tenía rizos negros y negra barba. En cuanto a an-Nasir y alHakam alMustansir (que Dios esté satisfecho de ellos), he sido informado por mi difunto padre el visir, como también por otros, de que ambos eran rubios y de ojos azules. Lo mismo es cierto respecto a Hisham alMuaiad, Muhammad al-Mahdi y Abdurrahman al-Murtada (que Dios les sea propicio); yo mismo los vi muchas veces, y tuve el honor de ser recibido por ellos, y me fijé que todos tenían el pelo rubio y los ojos azules. Sus hijos, sus hermanos y todos sus parientes más cercanos poseían las mismas características.  

Arnold J Toynbee. Ciudades de destino (Cites of Destiny, trad. G. Castro). Ed. Sarpe, 1985, Madrid. ISBN: 84-7291-925-0. 440 pàgs. Pàg. 231.

Mi tío se llamaba Quema En Los Labios. No podía esperar a que sirvieran la comida en cuencos, así que a menudo comía directamente de las marmitas de barro en que se cocinaba. Alardeaba de fiereza, pero era aún muy joven, sin experiencia guerrera, y todavía llevaba el pelo sujeto en dos trenzas en lugar de la cabeza afeitada y el mechón de los guerreros. 

Penina Keen Spinka. La niña que sabía dibujar. Trad. G. Moral; J. Homedes. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-4090-2. 564 pp. P. 20.

También parece demasiado aventurado el pensar en un amplio movimiento de expansión política, consciente y organizado: las primeras migraciones se sitúan en un momento en que apenas está asegurada la consolidación política de Noruega, bajo la dirección de Haroldo, el de la Cabellera Hermosa (hacia el 900). Jacques Heers. Historia de la Edad Media. Ed. Labor, Barcelona 1ª ed. 1986. ISBN: 84-335-1087-0. 464 p. P. 61.