Embedded Files
El senyor Carey s'alçà lentament i va estrènyer la mà del noiet , Tot seguit, després d'una breu reflexió, s'inclinà per fer-li un petó al front. Era un home d'estatura inferior a la mitjana, amb certa tendència a l'obesitat, i duia els cabells llargs pentinats sobre la clepsa de tal manera que en dissimulaven la calvície. Anava pulcrament afaitat. Tenia unes faccions regulars, i hom podia imaginar que de jove havia estat força ben plantat. A la cadena del rellotge, hi duia una creu d'or. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 20.].
La senyora Carey se'l mirà amb ulls esverats i, tot seguit, avesada a dominar les seves emocions, va servir una altra tassa de te al seu marit. Ningú no va dir res. Al cap d'una estona, Philip s'adonà de Ics llàgrimes que lentament lliscaven per les seves galtes. Se li va estrènyer el cor en veure que li havia causat un disgust. Amb el seu estret vestit negre, confeccionat per la modista que vivia al capdavall del carrer, amb la seva cara arrugada i el seus fatigats ulls clars, els cabells grisos encara pentinats amb aquells rínxols tan frívols de quan era jove, la pobra dona feia una fila d'allò més ridícula, però estranyament patètica. Philip ho va advertir per primer cop. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 98-99.].
Estava tan prima que gairebé semblava transparent; els braços amb què li rodejava el coll no eren més que fràgils ossos que. li recordaven l'ossada dels pollastres, i el seu rostre pansit estava tremendament arrugat. Els rínxols grisos, que encara duia pentinats a la moda dels seus anys tendres, li atorgaven un aspecte estrany i patètic, i cl seu cosset agostat era talment una fulla autumnal que s'enduria la primera forta ventada que bufés. Philip comprengué que aquelles dues plàcides criatures havien arriba t a la fi de la vida: pertanyien a una generació passada, i allà s'estaven esperant pacientment -gairebé estúpidament- l'arribada de la mort. I ell, en tota la vigoria de la seva joventut, assedegat d'emocions i d'aventures, s'horroritzava davant aquelles vides desaprofitades. No havien fet res, i quan desapareixerien seria talment com si no haguessin existit mai. Experimentà una profunda compassió per la tia Louisa i, tot de sobte, l'estimà perquè ella l'estimava.
Aleshores entrà a la sala la senyoreta Wilkinson, que s'havia mantingut discretament absent, per tal que els Carey tinguessin ocasió de rebre el seu nebot en la intimitat familiar.
-Et presento la senyoreta Wilkinson, Philip -va fer la senyora Carey.
-El fill pròdig ha tornat -exclamà ella, tot allargant-li la mà-. He dut una rosa per al trau del pròdig.
Amb un alegre somriure col·locà a la jaqueta de Philip la flor que acabava de collir al jardí. El noi es ruboritzà i es va sentir com un beneit. Sabia que la senyoreta Wilkinson era filla de l'últim rector de l'oncle William, i estava familiaritzat amb el tarannà de les filles dels pastors. Duien vestits mal girbats i botes gruixudes. Generalment anavent vestides de color negre car, a la primera època de l'estada de Philip a Blackstable, els vestits estampats encara no havien arribat a East Anglia, i les esposes del clergat no toleraven els colors. Es pentinaven sense cap gràcia i sempre exhalaven una agressiva sentor a roba emmidonada. Consideraven indecoroses les gràcies femenines i, tant si eren joves com si eren velles, sempre tenien el mateix aspecte. Ostentaven la religió amb arrogància. L'íntim contacte amb l'església les menava a adoptar una actitud lleugerament dictatorial envers la resta de la humanitat.
Però la senyoreta Wilkinson era molt diferent. Duia un vestit de mussolina blanca estampada amb alegres ramells de flors, sabates en punta de taló alt i mitges reixades. Amb la seva inexperiència, Philip la trobava meravellosament elegant; no advertia que el seu vestit era massa llampant i ordinari. El pentinat era excessivament complicat, amb un rínxol al bell mig del front; tenia els cabells molt negres, brillants i gruixuts, i feia l'efecte que mai no els podia dur escabellats. Tenia uns enormes ulls negres, i el nas era lleugerament aguilenc; de perfil, feia recordar en certa manera els ocells de rapinya, però de cara el seu aspecte era imposant. Somreia sempre, però tenia la boca gran, i quan ho feia procurava d'ocultar les dents, que eren grosses i groguenques. Però el que més xocava a Philip era que duia la cara tota empolvorada; ell tenia criteris mol t estrictes respecte a la conducta femenina i considerava que una dama mai no havia de posar-se pólvores; tanmateix, la senyoreta Wilkinson era sens dubte una dama, car el seu pare havia estat pastor, i cis pastors són uns cavallers.
Philip pensava que mai no li acabaria de fer el pes. La senyoreta Wilkinson parlava amb un lleu accent francès, i ell no comprenia per què ho feia, ja que era nascuda i s'havia educat al cor d'Anglaterra. Trobava que el seu somriure era afectat, i la coqueta vivacitat de les seves maneres l'exasperava. Durant dos o tres dies es va mantenir callat i hostil, però aparentment la senyoreta Wilkinson no se n'adonava. Ella era sempre d'allò més afable. Quan parlava, s'adreçava gairebé exclusivament a Philip, i resultava en certa manera afalagadora la forma en què ella apel·lava constantment al seu bon criteri. També el feia riure, i Philip mai no s'havia pogut resistir a les persones que el divertien; posseïa el talent de dir, de tant en tant, una frase enginyosa, i resultava agradable tenir una interlocutora capaç d'apreciar-ho. Ni el vicari ni la senyora Carey tenien sentit de l'humor, i mai no celebraven les seves sortides. A mesura que s'acostumava a la senyoreta Wilkinson, i que desapareixia la seva timidesa, l'anava trobant més agradable; el seu accent francès li semblava pintoresc, i en una recepció a l'aire lliure que va donar el metge al jardí de casa seva, ella era la més elegant de totes les dames presents. Duia un fulard blau amb punts blancs, i Philip es va sentir molt orgullós per la sensació que causà.
-Estic segur que pensen que no sou tan formal com hauríeu de ser -li digué ell, rient.
-El somni de la meva vida és que em prenguin per una fresca
-replicava ella.
Un dia, quan la senyoreta Wilkinson s'estava a la seva cambra, Philip preguntà a la tia Louisa quants anys tenia la seva amiga. -Oh, fillet, no has de preguntar mai l'edat d'una dama; però no cal dir que és massa gran per a casar-te amb ella.
El vicari inicià el seu llangorós somriure d'obès.
-No és pas una perdiueta, Louisa -digué-. Ja era gairebé una dona feta quan érem a Lincolnshire, i això va ser vint anys enrere. Aleshores portava una llarga trena.
-Potser no tenia més de deu anys -va remarcar Philip.
-En tenia bastants més -afirmà la tia Louisa.
-Jo crec que en tenia a la ratlla de vint -ponderà el vicari.
-Oh, no, William! Setze o disset, a tot estirar. .
-Aleshores ara en tindria uns quants més de trenta -féu
Philip.
En aquell moment la senyoreta Wilkinson baixà àgilment l'escala, tot taral·lejant una cançó de Benjamin Goddard. S'havia posat un capell, ja que ella i Philip havien d'anar a donar un tomb, i allargà la mà al noi per tal que li cordés el guant. Philip ho va fer força maldestrament. Estava torbat, però volia mostrar-se galant. Ara conversaven deseixidament, i mentre passejaven xerraven de tota mena de coses. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 150-152.].
LA BARBERA
A França hi ha una barbera la més bonica del món,
nem-hi tots a fer la barba que molt bé que la resol.
"Déu la guard, gentil barbera, la barba em faríeu
(vos?”
"Sí per cert, el gentil home, ja en van prestos els re-
[sols.
Pugeu 's-en dret de la sala tot voltant del mirador,
assenteu's-os en cadira on s'assenten els senyors."
Mentre que li'n fa la barba ja trasmuda los colors:
"Me'n direu, lo gentil home, què trasmuda los colors?
Si us en fa mal la barbera, o eus dóna pena els resols."
"Mi no em fa mal la barbera, ni em dóna pena els re-[sols,
sinó la vostra hermosura que ane mi em travessa el
Me'n dirà, gentil barbera, a on té lo seu senyor." [cor.
"El senyor és a riera a pescar-ne algun truitó."
"Me'n dirà, gentil barbera, ell si és anat tot sol?"
"No per cert, lo gentil home, tots los seus criats hi
[són.
La un n'hi porta la trema, l'altre li porta els truitons
l'altre li va al darrera per guardà'! d'algun traïdor."
Al punt de la mitja nit ja li trucava al balcó.
"Ai trista de mi, més trista, esta nit moriré jo."
"No tinguis por, la barbera, ja l'aturaria jo."
A l'obrint-ne de la porta punyalada jan 'hi dó.
"Ai trista de mi, més trista, sens marido quedo jo."
"No tinguis por, la barbera, ja m 'hi casaria jo."
"Jo no crec amb un tal home que vagi amb traïció."
'L'endemà quan ne fou dia pres i lligat en presó:
"Ai tristo de mi, més trísto! quina pena passo jo!
Per l'amor de la barbera jo n'estic a la presó!"
(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 108.).
LA PINTA
"Si n'aneu a Barcelona
encomaneu-m 'hi la minyona."
"Si jo no sé on demora."
"Anau-hi a la Plaça Nova
que allí vo 'n donaran noves."
Passant jo pel carrer d'ella
ja la'n veig en finestrella
pentinant sà cabellera.
La pinta li cau en terra
i son galant li aplega.
"Galant torna'm la pintella."
"Un beso voldria d'ella."
"No pot ser, que som donzella."
"Si mentiu pel coll, la bella,
tres infants teniu en terra.
Lo un és un chapitaine,
l'altre criat de la reina,
l'altre coronel de guerra."
(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 320.).
Era un senyor d'aspecte fràgil i delicat, em va sem- un nas considerable i una tendència a anar amb el cap tort, si pesés una mica massa. Tenia cabells molt suaus i ondulats, el primer noi que va arribar em va informar que era una perruca gona mà, segons ell), i que el senyor Sharp sortia cada dissabte a a fer-se-la arrissar. [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 111.].
Els van fer esperar, a ell i al seu padrí, tres quarts d'hora ben llargs. Per fi, els van fer passar a un saló d'una elegància exquisida. Hi van trobar un jove alt, empolainat com una nina. Els trets de la seva cara oferien la perfecció i la insignificança de la bellesa grega. Sobre el cap, notablement estret, hi duia una piràmide de cabells d'un ros admirable. Els hi havien arrissat amb molta delicadesa: no tenia un sol cabell desigual. «És per fer-se arrissar d'aquesta manera —va pensar el tinent del 96— que aquest presumit del dimoni ens ha fet esperar tant». La bata bigarrada, els pantalons de matí, tot, fins les plantofes brodades, resultava perfecte i meravellosament combinat. La seva fisonomia, noble i buida, anunciava idees convencionals i escasses: l'ideal de l'home amable, l'horror a l'imprevist i al sentit de l'humor, molta gravetat.
Stendhal. El roig i el negre (Le rouge et le noir. Trad. F. Toutain). Editorial Destino, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788496863590. 608 p. P. 321-322.
1 PEINADO ESTILO ROMANO
La modelo de la izquierda lleva el pelo trenzado y enrollado alrededor de la cabeza en un elaborado peinado de estilo romano. El peinado completa el cuello de armiño de inspiración renacentista, rematado con un pequeño volante de encaje. Otro de los peinados de la época era el moño griego, muchas veces adornado con una toca con plumas. (127)
INDUMENTARIA ROMÁNTICA
El cinturón se utilizaba para llevar el bolso ridículo (derecha), impertinentes relojes de oro de bolsillo con cadena; así quedaban las manos libres para que la mujer llevase un parasol ribeteado con encaje. El sombrero poke, ajustado a la cabeza y con un a la alta, se ataba en la barbilla. Se llevaba con un peinado à la chinoise, un moño alto con rizos que caían por los lados, de moda en la década de 1830. Solía usarse raya en medio, con tirabuzones enmarcando el rostro y un moño detrás. PW (131)
Josefina Bonaparte
TRAJE DE NOCHE 1830-1840
1 PEINADO El cabello está peinado à la chinoise. Lleva la raya en medio para reflejar la simetría de los detalles del vestido. En la parte delantera, el pelo está muy rizado: detrás se ha recogido. Para dar más altura al peinado se ha añadido un llamativo tocado de plumas. (133)
VESTIDO VICTORIANO
La mujer victoriana (…)
El cabello se llevaba con la raya en medio, un moño de trenzas o tirabuzones sobre las orejas tocado con un sombrero en forma de cubo (coal-Scuttle), que protegía el rostro de quien lo portaba, pues estaba de moda Conservar una interesante palidez. Este tipo de sombrero más tarde fue reemplazado por uno más pequeño que se colocaba en la parte delantera de la cabeza. (147)
VESTIDOS DE FIESTA 1860-1870
1 PELO TRENZADO
El brillante cabello de la emperatriz Isabel está peinado con la raya medio y coronado con una trenza enrollada que cae por la espalda. En el cabello lleva estrellas recubiertas de diamantes que crean una informa tiara. (177)
Peinados sokuhatsu y vestidos occidentales 1880-1890
MODA FEMENINA
Comparación de bellas mujeres con tocados occidentales, xilografía en Color de Toyohara Chikamobu (1887).
Se popularizó el Sokuhatsu -peinado de estilo occidental con el pelo hacia atrás-, pero resultaba más difícil imitar los peinados occidentales que la ropa, probablemente por las diferencias físicas del cabello. Se realizaban combinados con peinados tradicionales japoneses. y el resultado eran peinados hacia atrás o levantados que se llamaban yakajimaki (moño Soirée), un híbrido que no era del todo japonés ni completamente extranjero. En esta xilografía, Chikanobu, famoso por sus exquisitas ilustraciones de la moda femenina tradicional y moderna, plasma varios vestidos y peinados. Los xilógrafos populares de la época desempeñaban un importante papel en la promoción de la política del gobierno Meiji de modernizar la ropa y los peinados.
Desde el período Edo (16O3-1868), en Japón existía una variedad de aceites y perfumes para arreglar el pelo. Empresas como Shiseldo y Pola, surgidas a raíz de la sofisticada cultura del acicalamiento de la era Meiji, se convirtieron en gigantes de la industria porque abrazaron el deseo japonés de sentirse moderno. Durante este período, las mujeres dejaron de afeitarse las cejas y de enmegrecerse los dientes. Los peinados masculinos también tuvieron influencias de la moda occidental. El emperador Meiji se cortó el tradicional moño en 1872; muchos japoneses lo imitaron y los peinados occidentales, las barbas y los bigotes pronto se convirtieron en la norma. TS
PUNTOS FOCALES
CUELLOALA WISTA
Mostrar el cuello de una mujer se considera un acto cargado de erotismo por lo que estos peinados provocaron reacciones escandalizadas, como las que produjo la introducción de la melena occidental en la década de 1920. La mujer deseaba ser considerada sexualmente madura y preparada para adoptar un nuevo y moderno estilo de vida. (182-183)
Una joven es peinada por otra hacia 1885. La ropa occidental no las que por cuestiones prácticas, no hacían concesiones al gusto, estaba al alcance de la mayoría de las chicas. Sin embargo, los peinados europeos eran una nueva tendencia con la que podían experimentar.
Vestido prerrafaelista (1860-1870)
PUNTOS FOCALES
1 PENADO NATURAL La cascada de cabello grueso y brillante transmite un mensaje cargado de erotismo en una era de mojigatería victoriana. El cabello era una característica importante de la mujer prerrafaelista arquetípica. Jane lo lleva recogido en un moño suelto en la nuca. (187)
Marnie Fogg (dir.). Moda. Toda la historia. (Fashion. The Whole Story, trad. R. Cano – A. Diaz). Ed. Blume, Barcelona 2016. ISBN: 9788498018905. 576 pp.
El mateix vespre del casament, Jude la dugué a la casa nova, i abandona la cambra a casa de la tia, on tan i tan durament havia estudiat grec i llatí.
En veure-la despullar-se per primer cop, s'esgarrifa un xic: tranquil·lament, Arabella desféu la llarga cua de cavall que dula cargolada darrera de la testa, en una enorme castanya, l'allisà i la penja sobre el mirall que Jude li havia comprat. --Com?... No era teu? —va dir Jude, sobtadament desplagut.
—És clar que no... Avui en dia, la gent fina sempre duu postissos.
—Bestieses! Potser a les ciutats, però al camp és diferent. A més, tu en tens força, de teu, oi?
—Sí, força pel poc que es duu al camp. Però a les ciutats als bornes els agraden més cabells. Quan vaig ser cambrera a Aldrickham...
—Cambrera a Aldbrickham?
-Bé, no exactament cambrera... Durant un poc temps, vaig servir begudes en una taverna, això és tot. A alguns seis ficà la ceba que me n'havia de posar un i em vaig comprar aquest, per caprici. A Aldbrickham, que és una ciutat molt més fina que tots els teus Christminsters, com més cabells duus, millor. Cada dama amb posició duu cabells falsos... M'ho va dir l'ajudant del perruquer. (65)
La cara de Jude era ara tan prima que els vells amics amb prou feines hagueren pogut reconèixer-lo. Era la tarda, i Arabella s'estava davant d'un mirall, rinxolant-se els cabells, operació que realitzava escalfant una barnilla de paraigua en la flama d'una espelma i utilitzant-la sobre el floc de cabells. Un cop hagué enllestit això, es féu clotets a les galtes, es posà totes les coses i girà els ulls cap a Jude. Semblava adormit, encara que estava una mica incorporat, ja que la malaltia li impedia de jeure del tot. (401)
Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure (trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp.
LA MAGDALENA PENITENT DEL SEGLE XIX, VISITEU AQUEST ENLLAÇ DE LA REVISTA SÀPIENS, ACÍ.
Barcelona
El canvi radical en la indumentària establert per la Revolució Francesa va completar-se amb la desaparició immediata de les perruques, conseqüència molt lògica, si hom té en compte que aquestes cofadures es conjugaven amb l'ús de la casaca però no pas amb els vestits que la succeïren. Aquestes modificacions varen trigar alguns anys a aclimatar-se a Barcelona, però com que tot arriba, quan aquesta innovació va anar guanyant terreny a la nostra ciutat, els perruquers es varen trobar amb el dilema de renovarse o morir. Alguns continuaren seguint la tradició a gust dels vells que s'entossudien a mantenir la perruca, encara que fos només per no avenir-se a una moda imposada per uns revolucionaris, i els més pusillànimes pensaren en la conveniència de fer de barbers, ofici considerat fins llavors inferior, ja que la nova moda conservava encara el rostre rasurat i eren molts els qui creien, erròniament com veurem, que els cabells, rasos o curts, serien xollats a tall de tisora. Era un motiu alarmant que, per disposició superior, presa l'any 1806, es suprimissin els cabells llargs dels militars, els jutges i la tropa. A més a més, hom inicia una campanya a favor dels cabells tallats arran. El 1807 es publica un llibre semisatíric amb el títol següent: Ensayo de una historia de las Pelucas, de los Peluquines y de los Pelucones, en la que se ridiculiza la moda de los peynados y se presentan las ventajas de cortarse el pelo, adornado todo con episodios y digresiones de poliglota erudición que valen más que el texto por el Dr. Akerlio Rapsodia; y dedicado á su Peluquero D. Torbellino Polvoreda, Ensems, el “Diario de Barcelona” insereix un Discurso sobre la utilidad de cortarse los cabellos en el qual es parla de "la paciencia que es menester tener por causa del pelo, (...) haber de esperar el peluquero, las inmundicias del polvo, el ensuciamiento de las ropas...", i safegia com a arguments capitals que no creiem que convencessin els primmirats: “... la utilidad que resulta á las tropas de haberles mandado cortar las colas..." i “...bien sabiamente pensó la R. Junta de Caridad (...) mandando cortar el pelo á los infelices mendigos”.
Simultàniament, en el mateix diari, es fa una apologia de la barba amb consideracions bon xic xiroies. S'hi escrivia:
Nuestros jueces, nuestros sacerdotes, nuestros médicos, ¿no se conciliarían más respeto y veneración, mayor confianza, con la barba larga plateada que no con el rostro tan despoblado? ¿Los jóvenes no respetarían más á los venerables ancianos, si éstos no renunciasen las señales de su edad? Las mugeres, ¿no honrarían más a sus maridos, si viesen en su cara los vivos caracteres de hombre? Se ganarían todos sus sentimientos, la piedad, el amor filial, y el de los verdaderos esposos.
Els mals averanys dels qui, amb la supressió de la perruca i la temença de l'adveniment del cabell curt, asseguraven la desaparició dels perruquers i consideraven el seu art com un ofici que ja havia acomplert la seva missió s'equivocaren de mig a mig, puix que la fantasia va intentar una infinitat de combinacions per a adornar la testa amb els cabells naturals, i més tard s'hi afegiren les porcions de pèl que es deixaren créixer a la cara, d'una varietat estilitzada, com el bigoti, les patilles, les mosques, la barba i les peres. De manera que els perruquers i els barbers, que ja tots eren u, tingueren un gran camp a córrer, d'amplitud infinita, perquè les modes es succeïren i els més enginyosos i acreditats artífexs del pèl podien imaginar creacions personals, ja que tenien al seu favor el fet, al qual ben aviat tothom va acollir-se, sense distinció d'edats ni de classes, o sigui la transformació soferta en aquesta part importantíssima de l'agençament masculí, que dóna fisonomia i caràcter, molt més abans que ara, consistent que els qui no són calbs duen uniformement el cabell tirat enrera i el rostre rasurat.
No era estrany, doncs, que a Barcelona es multipliquessin els establiments de perruquer —sobretot des de l'any 183o al 184o- i coincidissin també amb l'engrandiment de la ciutat, i que les modestes botigues d'abans es convertissin en luxosos i confortables ”salons” del gust més refinat. En aquest període remarquem la presència de nombrosos perruquers francesos que venien a competir, alguns d'ells a so de bombo i platerets, amb els ja existents del país i els qui s'hi anaren establint. Anotem entre els francesos nouvinguts els noms de Francard, Guillem Bach, Francesc Bach, Germà Bach, Narcís Dorville i Ernest Denecf, situats quasi tots a la Rambla, seu, per altra part, dels millors perruquers.
El sistema de propaganda era molt ben atès pels perruquers i va arribar a assolir extrems d’inaudita excentricitat. La xerrameca proverbial dels barbers i els perruquers, que té el seu més encertat exponent en el tipus de Fígaro creat per Beaumarchais, era propícia al reclam i no és d'estranyar, encara que ens pugui sorprendre, que els perruquers barcelonins o aclimatats a Barcelona fessin una propaganda estrident que semblava reservada a d'altres activitats.
Començava la batalla amb la inscripció d'anuncis en els periòdics o per mitjà de prospectes encaixats en ells en els quals es vanaven les excel·lències de tal o tal altre perruquer que es feia el panegíric; sovint, el propagandista s'atrevia a ferir l'amor propi i la dignitat professional dels seus collegues en afirmar que no enganyava ningú com d'altres - donava noms fins i tot- i que ell era l'"únic” que tenia habilitat i coneixements per a ”fer” caps i decorar barbes, patilles i bigotis a la darrera moda amb netedat i economia. Els al·ludits contraatacaven amb virulència i expressions despectives i, en aquest terreny, el reclam comercial es convertia en una polèmica aferrissada, que només tenia precedents en les baralles de safareig i en els penjaments i dicteris amb què es fulminaven els uns als altres els partits polítics en campanya electoral.
Com a mostra típica d'aquestes polèmiques que ara ens semblen incomprensibles, reproduïm el text d'alguns dels allegats que es publicaren a la premsa barcelonina l'any 1838. Romp el foc el perruquer Bartomeu Daunas, antiga casa establerta ja l'any 1793, amb aquest anunci:
El peluquero catalán Daumas, que vive en la Rambla frente al Café de las Delicias, ofrece servir al público sin hacer promesas que no pueden cumplirse según lo verifican los peluqueros franceses Guillermo Bach y el señor Francard.
No havia de fer-se esperar la rèplica virulenta dels alludits d'una manera tan directa com feridora. Un d'ells contesta en els termes següents:
El peluquero francés Guillermo Bach, que vive en la Rambla no 88, á pesar de los necios dicterios del Sr. Daunas, peluquero catalán, ofrece al público pelucas, tupés, etc.
L'altre perruquer és més contundent:
Francard, peluquero francés, nunca hizo al público promesas que no pudo cumplir, pero preciso es dar á conocer la ignorancia del Sr. Daunas, peluquero catalán, que en su ridícula vanidad, se figuró que nadie puede alcanzar su tan acreditada habilidad, pues que se presente y se le dará lecciones de lo que ignora.
Finalment, surt un tercer en discòrdia i aprofitant l'avinentesa per a dur l'aigua al seu molí:
Francisco Bach, peluquero, que vive calle Conde del Asalto n.° 3, suplica al público que no le confundan con Guillermo Bach de la Rambla n.° 88. Pues aquél no es capaz de despreciar ni poner en ridículo al Sr. Daunas, ni á ninguno de sus colegas.
No sabem l'efecte que havia de produir aquest singular estil propagandístic en els clients o els presumptes clients dels contrincants, i podia donarse ben bé el cas que creguessin que tots tenien raó, en el sentit pejoratiu, i que es fessin servir per qualsevulla dels qui no havien dit res.
Era més eficaç i, sobretot, feia més bonic la propaganda que entrava pels ulls: grans rètols als balcons que atreien l'atenció del públic, de dia, i fanals de diverses formes i variats colors, a la nit. Als perruquers correspon la glòria, si no d'iniciar, d'haver donat impuls a aquest reclam visual i lluminós que, de fet, animava la Rambla amb un al·licient més. Joan Cortada, que sota la rúbrica d'"Aben Abulema” registrava, com havem dit, els grans i petits esdeveniments de la ciutat, parlava, l'any 184o, amb un deix d'ironia, de l'enorme rètol que el perruquer francès Bach havia collocat en la balconada del seu establiment: “...de tamaño aventajado, de corpulencia prodigiosa y de color chillón, que se columbra desde Monjuí." En el ram dels anuncis lluminosos, mestre Bonifaci va penjar un gran fanal, rodó, graciós i lleuger. I el mateix Cortada comenta: "Es el padre de los faroles de Barcelona; cerca de él no hay farol bueno; y los de la calle están desairados y corridos, al verse á tanta distancia de su magnitud inusitada."
Un altre perruquer instal·lava un orgue, com a superació de la clàssica guitarra dels barbers, per a gaudi i entreteniment de la parròquia i batejava el seu establiment amb el nom de “salón musical". Anys després, Josep Duch, del Carrer Nou de la Rambla, rifava objectes entre els seus clients, novetat comentada per Serafí Pitarra en la seva comedia Coses de l'oncle:
ALBINA
Oh, oh, oh, quin rellotge!
LLUIS
Lo varen rifar a can Duch, i el vaig treure.
En la segona meitat del segle XIX, es destaquen, entre molts, a més d'alguns dels esmentats que encara continuaven la casa, els següents: La Habanera, davant de la Llotja; Salón de la Estrella, de la viuda de Raimon Ferrer, a la plaça de Santa Caterina; Pau Gaurin, Joan Girardeau, al carrer de Ferran; Vicenç Castellví, al carrer de la Unió; Josep Tomàs, a la plaça de l'Angel, al costat de la Tapineria; Ferran i Ramon Turell, a la Rambla; Carles Massip, carrer de Ferran; Josep Font, Cebado, Josep Castellet, a la Rambla; i Josep Trullols, al carrer de Ferran.
* * *
Quasi tots els perruquers del XVIII i molts del XIX servien, indistintament, senyors i senyores, però amb excepció de la casa Lafont, que tenia un departament reservat per a les dames, i potser algun altre del qual no tenim notícia, els pentinats es feien a domicili, ja que fins el darrer quart del segle passat, o poc abans, no s'obren salons destinats exclusivament a l'agençament capil·lar de les senyores. Entre aquests es distingeix el de Pere Blasco, al carrer de la Tapineria, 3 5, principal, on, a més de pentinar en tots els estils, es venien i aplicaven postissos i afegits.
A títol anecdòtic, explicarem que, l'any 1817, es va presentar alegrement a Barcelona un jovencell, anomenat Jacques Furnier, el qual va fer la gran propaganda que havia arribat de París i que pentinava les senyores i tallava el pèl a la darrera moda; que ell mateix feia perruques de totes menes i tenyia el cabell amb tota perfecció. De moment, s'estatjava a casa del mestre perruquer Pau Martí, a la Rambla, davant dels caputxins. Com sigui que llavors únicament podien treballar com a perruquers, igual que els altres oficis, els que estiguessin agremiats, els prohoms del Gremi feren les corresponents investigacions, les quals donaren per resultat que el tal Furnier, que se les donava de mestre amb l’al·licient de venir de París, de fet treballava com a fadrí a casa d'un perruquer i, invitat a passar per un petit examen de suficiència, el jove va confessar que no sabia quasi res i que es conhortava que el prenguessin com a aprenent. Amb aquest motiu, el Gremi va cridar públicament l'atenció perquè hom es convencés que no era mèrit suficient l'anunci de procedir de París, puix que la millor recomanació era la pràctica de l'ofici, d'acord amb les ordinacions gremials.
Era natural que les pentinadores pentinessin i arrangessin el cabell de les persones de llur sexe com, en un altre aspecte, que els barbers afaitessin els homes, encara que alguns han manifestat la creença que les dones efectuarien meravellosament aquest servei, si bé, per motius que no cal exposar, però fàcils de comprendre, no seria aconsellable aquesta substitució femenina, sobretot si la barbera fos xamosa i el client, massa galant o atrevit, interpretés l'operació com una carícia, escabrosa en les dones i amb el perill de la navalla, com a arma defensora de la decència, en cas contrari. Es clar que resultaria més abellidor que mans femenines tinguessin contacte amb el rostre que no pas els dits de molts barbers que puden a tabac; però amb l'excepció, que sapiguem, d'una barbera vídua que fa anys exercia aquest ofici en un establiment de la plaça de Sant Agustí Vell, s'ha convingut en la pràctica que siguin barbers els qui rasurin els clients de llur espècie, mentre no hi ha cap inconvenient que els perruquers facin la toaleta capil·lar a les senyores. Perquè és el cas que les dames empraven i empren encara l'auxili de les pentinadores en l'agençament normal, de cada dia, dels cabells, però en circumstàncies excepcionals, per haver d'assistir a una festa assenyalada - noces, convits, recepcions, balls o la inauguració de temporada del Liceu, etc.-, el perruquer tenia la preferència per considerar-lo, potser, més hàbil i aciençat en l'execució de pentinats de cerimònia.
Les pentinadores acostumaven a exercir l'ofici a domicili, amb les mateixes presses d'anar de casa en casa i amb l'invariable instint de xafarderia i xerrameca, tan ben apreciat per les senyores curioses, que caracteritzava els perruquers.
Les velles botigues de pentinadora, desaparegudes quasi en la seva totalitat o transformades, tenien una parròquia sui generis, com venedores de mercat, dispeseres, comares del barri, treballadores distingides que volien lluir un pentinat ben fet el dia de festa i també, en hores determinades, per tal de no barrejar-se, pel bon efecte, amb la clientela considerada decent, un nombre respectable de messalines de diversa categoria.
L'establiment era ben típic: a l'exterior el tancaven unes ventalles amb els vidres baixos, coberts per unes cortinetes de batista o de cretona estampada, i al damunt de la porta hi havia penjada, com a senyal, la imprescindible cua de cabell nuada amb un llaç de paper fi de color de rosa, vermell o blau cel. L'interior ja és de suposar: un o diversos miralls grans, segons la importància de la botiga, les cadires corresponents, els penjadors de draps i tovalloles, prestatges plens de pots i flascons i l'arsenal de tisores, pintes, esclaridors, ferros d'arrissar i altres atuells. No faltava quasi mai la gàbia amb el canari, la cadernera, el passerell o el verdum, els quals amb llur cantadissa feien cor a la taralla de parroquianes i pentinadores, en la qual es sedassejaven la vida i els miracles del veïnat, sense perdonar les clientes que se n'acabaven d'anar i les que havien de venir. La tenda feia, naturalment, fortor, més que olor, de perfums com bergamota, mesc, pitxolí i clavell. La flaire d'aquestes i altres essències, el conjunt de les quals era anomenat vulgarment, no entenem per què, ”pudor de pops”, s’adeia amb els pentinats bon xic salaus que sortien d'aqueixes botigues, prou característics en la menestralia, que es preocupava de tenir el cap ben agençat a la moda, i que hom en deia ”pentinats de pentinadora”. Així veiem l'ostentació en moltes testes femenines del Vuit-cents de pufs, monyos alts, xavos o quarts de garrofa ben enganxats en les temples, serrells i, en les dones d'edat mitjana, una fina xarxa de cabells damunt el front, tot ben lluentat amb bandolina. Les més elegants, dins de la classe, lluïen rínxols o "tufes” treballats amb treneta de cabell i adornaments de cinta de setí.
* * *
De bell antuvi, sembla que cabelleraires, després perruquers, i barbers havien d'ésser si fa no fa, per raó de llur ofici, una mateixa cosa, però hi havia entre ells diferències essencials que, amb el temps, varen anar desapareixent fins a confondre's en una mateixa professió. Els barbers, a més de rasurar, podien tallar cabells, però no pentinar perruques, quan aquestes es feren de moda, i no hi havia res que privés que els perruquers, al seu torn, afaitessin llurs clients si és que aquests no preferien fer-se ells mateixos aquesta feina, que era aconsellable que s'efectués cada dia, perquè no hi havia res més lleig que el contrast d'una perruca ben feta amb un rostre amb pèl crescut. Si un hom, per comoditat o per temença a l'ús de la navalla, es feia afaitar, llavors s'acollia al servei més continuat del barber, perquè l'agençament de la perruca no s'efectuava pas cada dia.
Antigament, perruquers i barbers estaven corporativament distanciats perquè aquests, que no constituïen gremi com aquells, formaven, en el graó inferior, al costat dels metges i dels cirurgians, i així com els perruquers tenien per patró sant Onofre, els barbers es posaven sota el patrocini dels sants metges Cosme i Damià. De cirurgians també ho eren, però en to menor, i, en aquesta especialitat, es dedicaven exclusivament a aplicar sangoneres, extirpar grans i furóncols, fer sagnies... a més d'afaitar, ja que sembla que bisturí i navalla tinguin certa relació. Barber i cirurgià eren, vulgarment, sinònims, i aquesta confusió va durar fins a l'any 1826, en què s'ordenà als barbers que presentessin el títol o l'autorització per a actuar com a cirurgians, els quals s'atorgaven després d'haver sofert un examen, i si bé els qui no es trobaven en aquest cas podien afaitar privadament, era condició exigida que no exhibissin en llurs establiments bacines, gelosies o altres senyals que es consideraven propis dels cirurgians i sagnadors. Quan la cirurgia es va convertir definitivament en carrera, com a part de la medicina, els barbers deixaren per complet d'actuar com a cirurgians, fossin togats o romancistes, i pogueren penjar lliurement la bacina, que era el senyal de llur ofici.
La navalla i la bacina eren els elements bàsics del barber si és que es limitava a afaitar. La bacina era una gran plata rodona, de ceràmica o de metall, amb un tall en forma de mitja lluna per a ajustar-hi el coll, que servia per a remullar i ensabonar. Per a aquesta darrera operació s'empraven unes boles de sabó perfumat que, després de mullades, es feien passar per la cara i la barba, i es guardaven en unes capses de fusta rodones semblants a una guardiola o a l'as de copes del joc de cartes. Era costum que els parroquians, per poc escrupolosos que fossin, tinguessin la seva bola de sabó per a ús particular i, per això, en quasi totes les barberies es veien prestatges plens de capses pintades amb flors i dibuixos de diversos colors, com a adornament, a més d’un retolet amb el nom del propietari. També eren molts els qui tenien navalles pròpies i exigien que se'ls servís amb draps i tovallola nets, és a dir, que no s'haguessin utilitzat abans per a un altre client. Aquests, diguem-ne, refinaments s'empraven només en les barberies de certa categoria perquè en les d'ínfima condició no es solia mirar tan prim.
No es comprenia una barberia sense la corresponent guitarra, que tocava el mateix barber, o un fadrí, i sovint algun parroquià mentre esperava la tanda. No sabríem explicar la presència d'aquest instrument en les botigues de barber, almenys en les de la nostra ciutat, però la seva existència consta fins a mitjan segle XIX.
A més de les barberies establertes en botigues, n'hi havia un gran nombre d’instal·lades en barraques fixes o llevadisses, a la Rambla (en el segle XVIII), al moll, al volt dels mercats i portals de muralla, a la vora de l'esplanada de la Ciutadella i en altres llocs excèntrics.
Els preus del servei eren, exceptuant els de les barberies de cert luxe, que variaven, els següents: afaitar, tres quartos; a domicili, tres rals el mes, servei setmanal; i sis rals, dos cops la setmana, fent-ho amb aigua d'espígol i boles d'olor. A les barraques, afaitar i arranjar els cabells costava quatre quartos als passavolants o desconeguts i dos quartos als parroquians o abonats. Sembla que amb aquests preus, que anaren pujant amb el temps, però que fins no fa gaires anys no passaven d'un ral per servei, cap barber no podia fer-s'hi ric, però també hi havia qui feia miracles. Ens conta Rafael d'Amat el cas d'un barber molt popular que es deia Valentí, àlias Alabat sigui Déu, que va morir l'any 1799. Sempre que anava pel carrer amb els atuells de l'ofici per anar a afaitar a les cases, el seguia un vol de xicots que li deien: ”Alabat sigui Déu”, que era el seu motiu, i ell responia: ”Per sempre sigui alabat, amén.” D’altres li deien: ”Santa Eulàlia” o el nom d'un altre sant, i el barber responia: “Ora pro nobis." Els minyons li demanaven, de tant en tant, el que ells en deien la mesada per llurs veus d'alabar Déu i els sants i, llavors, Valentí els repartia un o dos quartos a cadascun fins a acabar la xavalla que duia.
Per aquests antecedents, qualsevol diria que aquest bon barber era un ànima de càntir, però amb els estalvis fets amb el seu ofici pogué fer i comprar cinc casetes, unes al carrer de Sant Pau, d'altres al Carrer Vermell i algunes en el poble de Montmeló.
Com a cas també particular, esmentarem que l'any 1839 hi havia, al Carrer Nou de la Rambla, una botiga de barber on s'afaitava, es tallava el cabell i es netejava la dentadura a preus mòdics, però als pobres, de franc.
Molt cap ençà funcionaven unes acadèmies de barber, o sigui tendes, en les quals els neòfits aprenien l'ofici, i per tal de fer pràctica, afaitaven de franc els qui es presentaven. La intenció era bona i el procediment pràctic, però més d'una vegada algú, en sortir ”ben servit” d'aquestes proves de perfeccionament, degué preguntar-se si els barbers tornaven a fer de sagnadors.
Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàgs. 182-191.
Totes les paraules de desig que li deien els bosquerols li anaven venint a la memòria, com una corrua de mals esperits... I aleshores, ella va començar a treure's el mocador del cap, el mocador del coll, després va desfer-se els primers gafets del gipó i, quan ja anava a destrenar-se les cues, per a contemplar-se en tot l’esclat natural de la seva rústega boniquesa... va sentir un crit esfereïdor que la va deixar atordida.
— Guilleemaaa...! Era la veu de son pare que la cridava des del peu del cingle.
A corre-cuita, la mossa es va compondre com va poder, se va lligar els cabells, se va posar el mocador al cap i, cames ajudeu-me, cap al casalot.
— A on ets anada? No sé a on te fiques... —li varen fer el pare i l'àvia, en arribant...
Ella va donar qualsevol excusa, i en tot el sant dia va fer la farina blana, per estalviar renys i preguntes. Però, l’endemà, així que es va veure sola, altre cop va esquitllar-se cap avall, enduent-se’n pinta i escarpidor per a pentinar-se al torrent. Ni una regina davant d’un trèmol ha fruit mai tant com fruïa la Guillema davant del Sot d’aigua que li servia d’espill. Primer se desfeia les trenes, permetent que la tofa li pengés; després se passava l’escarpidor, per deixar els cabells ben esclarits; acabat, se'ls allisava amb la pinta, com si ordís seda per a teixir; al capdavall venia a trenar-se les cues i fer-se el monyo, aguantant-se els lligams, entre les dents i fins estarrufantse uns quants cabells sobre el front, lo mateix que les damiselles de ciutat. La vida sencera hauria passat encaterinada davant del sot d'aigua, si a lo millor de l’encantament no hagués sentit aquella veu que l’estemordia:
— Guilleeemaaa...! Aleshores trescava rostos amunt com una daina, per a aplacar les ires paternals, però l’endemà tornava a la cabòria, i cada dia lo mateix.
Una tarda, son pare va posar-se a l'aguait, la va veure sortir i se’n va anar darrera d'ella. Quan la mossa va ésser al torrent, va veure com se treia la pinta, com se desfeia els cabells, com se contemplava ella mateixa amb ella una mena d’adoració.
Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 338.
Dins de l'estil Imperi, es van crear uns petits miralls de pentinador, que els francesos anomenaven psychés, que podien moure's davant i darrera, per mitjà d'un eix fixat en els muntants d'un bastidor. Aquests miralls, que es col·locaven damunt una taula, foren els precursors dels tocadorets de caoba amb un mirall d'un pam i mig en quadre, sostinguts per dues columnetes que aguantaven un fris recte o ondulat, amb adornament o sense al capdamunt, i proveïts d'un calaixet, que veiem en totes les cases de l'època isabelina i que, ara, ens semblen propis per a jugar-hi a nines.
Deixem que les senyores, en baixar del llit, s’instal·lin davant del mirall, després de rentar-se més o menys sòbriament, cobertes amb la seva bata, calçats llurs peus amb plantofes i tret l'estrenyecaps o el ret de filoja que duien a la testa. No seria gaire interessant que descrivíssim la laboriosa operació, feta amb tota cura i paciència, d'empastissar-se el rostre amb pomades, colorets i pólvores. L'acte de més importància era el del pentinat, que efectuaven, sovint, amb ajut de les cambreres i de la pentinadora, encara que per a composicions complicades i difícils, com s'esqueia amb vista a una festa o recepció de compromís, hom requerís la intervenció d'un perruquer experimentat.
Els oficis dels perruquers en l'agençament dels cabells de les senyores, indispensables en el segle XVIII, van anar fent-se innecessaris a mesura que la moda seguia una altra trajectòria. El punt més exagerat dels pentinats femenins de totes les èpoques a Europa fou la moda francesa, que assolí el seu esclat vers l'any 1770, data de les noces de Maria Antonieta amb el delfí de França, que havia de regnar amb el nom de Lluís XVI. La cort havia extremat tant la moda dels pentinats complicats i aparatosos, que arribà fins a la ridiculesa -almenys ens ho sembla ara — de col·locar-hi fastuosos vaixells, grups de figures, cistelles de flors, tota una fauna d'ocells exòtics, grans plomalls en desmai, etc. Encara que les barcelonines de l’alta societat copiessin la moda francesa, no es deixaren endur mai per aquesta extravagància, potser per manca d'un ambient adequat. Es limitaven a portar els pentinats més senzills, dins de la moda que regnava, i els cabells empolvorats.
L'època Directori, a França, va acabar aquestes exageracions. Desaparegueren les perruques i les senyores adoptaren el pentinat amb el cabell més aviat curt, deixat anar amb un estudiat desordre sobre el front, rinxolat o sense, o bé recollit simplement. Pocs anys després, la moda Imperi exigeix el pentinat clàssic, a la grega, i es manté, amb més o menys variacions, fins que, a partir del 1825, va exagerant-se i, amb l'ús de les pintes, arriba al grotesc. L'any 184o s'hi esdevé un canvi radical: el pentinat baix s'imposa: clenxa al mig, bandes que tapen les orelles i tannara al clatell, amb tirabuixons a cada costat. Aquest pentinat va continuar fins al 1865, en què apareix la moda del ret i dels corns.
L'agençament capil·lar dels homes no era menys laboriós i complicat i no se n'escapaven els calbs, ni els proveïts de cabell ras, perquè l'element fonamental del pentinat era la perruca.
Les perruques les empraven els nobles i els cavallers, com també els menestrals acomodats i la gent de carrera, perquè, generalment, eren una peça cara. El poble —obrers i artesans-, si bé portava els cabells llargs, pentinats en trena o amb cuota a l'estiu, i deixats solts a l'hivern, eren els cabells propis.
Aquesta cofadura decaigué quan va desaparèixer la indumentària sumptuosa de les casaques i, amb ella, el capell de gresol o de tres puntes; la moda del barret en forma d'orinal i rodó, de feltre o de xarol, va imposar l'ús dels cabells naturals. No ens n'estranyem: les perruques eren sempre un destorb, i podem estar-ne segurs, perquè veiem en pintures i estampes que els senyors emperrucats porten llur capell de puntes sota el braç. Àdhuc resultaven incòmodes a casa mateix, com ens ho diu el costum, dels qui les usaven, de penjar la perruca en lloc adient i de cobrir-se la testa, en la intimitat de la llar, amb un casquet o una gorra amb brodats.
Amb perruca o sense, els nostres avis anaven sempre cofats a casa i a fora, puix que, fins per dormir, no hi havia ningú que prescindís de l'estrenyecaps o de la gorra de punt. Aneu a saber si aquest costum de restar sempre cobert tenia arrels pregones. L’art de cofar la testa d'una manera gentil ha tingut, des de temps remots, a més de la utilitat d'abric i d'adornament, el caràcter de distintiu de jerarquia; així la corona en els reis, la mitra i la tiara en els bisbes i pontífexs i la birreta en els magistrats i catedràtics són signe d'honor i d'autoritat. Quant a l'element civil i a l'oficial, si no estava en funcions, hom es llevava el capell com a cortesia i reverència envers les dames i els superiors; però, generalment, hom el conservava posat, àdhuc en festes de cerimònia i, més cap a nosaltres, en llocs de reunió com cafès, sales de ball, etc. Els treballadors i la gent del poble baix no es descobrien tampoc mai, i la seva salutació es limitava a aixecar la mà al front o a donar un lleu moviment de rotació a la gorra.
L'ús de les perruques exigia constantment l'ajut imprescindible del perruquer i era motiu de no poques molèsties, a més que hom atribuïa, a aquesta cabellera postissa, la causa de nombrosos casos de feridura.
De l’ofici de perruquer, interessant en molts aspectes, en tractarem en un altre llibre. Ara, direm només que els auxilis del perruquer eren esperats amb impaciència, ja que els elegants confiaven tant en la seva destresa per a compondre'ls una bella testa, com en l'art del sastre per a ajustar-los un vestit ben cenyit al cos i que es fes veure per la seva originalitat.
La feina del perruquer, per molta manya que es donés, era lenta i complicada, i procurava amenitzar-la a satisfacció del ”pacient” amb la xerrameca proverbial dels afaiçonadors de cabells i el reportatge de xafarderies i noves. Calia netejar i esclarir els cabells empegueïts, fer-los una fricció d'aigües oloroses per untar-los de bell nou amb pomada, de manera que fossin dòcils a les formes, ondulacions, bucles i rínxols fets a mà, o per mitjà de ferros, a la manera com hom teixeix una palma per a la benedicció de Rams. Es considerava una obra ben feta quan la perruca s’ajustava perfectament, sense deixar veure cap escletxa, com si formés una part natural de la testa; i, després, venia el treball més enutjós d'empolvorar-ho tot, i encara que, en aquesta operació, es protegia el cos del parroquià amb una bata prou folgada i s'emparava el rostre amb una mena de carota llargaruda en forma d'embut amb forats per als ulls i la boca, no podia evitar-se després que, malgrat totes les precaucions, les pólvores embrutessin la casaca. Amb raó argüia Joan Cortada, en comentar l'època de les perruques:
Muchas cabezas cubiertas de pelo ajeno, de bucles una y mil veces atanaceados, pringados y enharinados, que más a propósito eran para freírlos que para ser lucidoy en eypléndįdo baile...
Quan s'aboliren les perruques, fou en general; al nostre país, però, i suposem que també en altres parts, les conservaren els vells i els aferrats a la tradició fins ben entrat el segle XIX: perruques esgrogueïdes i flàccides, sense possible renovació, que desaparegueren, junt amb les cues de cabell natural, quan van finar els entestats a lluir-les.
La moda de portar el pentinat senzill, els cabells tallats curts i deixats anar amb tota llibertat, va culminar en el període del Directori i amb l'adopció de les patilles, que, amb l'ús del bigoti, van donar un nou aspecte als rostres, fins llavors afaitats. Aquesta innovació no hauria estat res, dins del corrent de l'època, si no s'hi hagués afegit una moda singular que no va prosperar gaire: la de dur els homes anelles a les orelles com uns salvatges de qualsevulla tribu. Els elegants, especialment molts militars, adoptaren aquest adornament, que va merèixer la riota de tothom.
El baró de Maldà, tradicionalista a ultrança, s'indignava en esmentar aquestes i altres innovacions:
...ridiculs com van ab sabatas ab punta de puñal, botas y pantalons de allo ben estrets, dubtant si portan camisa, è tant sols un tros; rups o citoyens, escafits en grau superlatiu, pasats de måniga o no; patillas com jueus del Misteri del Azotament, o Coronament de Espinas, anellas en las orellas; cabells negres à la Jacobina, y Sombrero de enterat, o negre de orinal.
A començos del segle XIX, el comte de Santa Clara, capità general de Catalunya, ordena que els militars prescindeixin de les anelles a les orelles i es facin el pentinat com abans, la qual cosa va motivar que haguessin de posar-se cues postisses. En canvi, l'any 18o6 o 18o7 s'estableix, per raons d'higiene, que la tropa porti el cabell ras.
En una forma o altra, els militars van obtenir el privilegi d'usar bigoti i la cosa es va prendre tan a la valenta, que va motivar aquesta disposició, digna de passar a la història, com un argument més a afegir a una tirallonga de fets per l'estil:
Noticioso el Rey N.S. (que Dios Guarde) del abuso que se observa en la arbitrariedad de llevar bigotes ciertas personas contra sus soberanas resoluciones que provienen definitiva y particularmente quienes sea por preferencia del servicio que desempeña o por prerrogativa de su instituto pueden usarlo; ha tenido bien expedir una Real Orden de 23 de julio último, la que, entre otras cosas a prohibir en el artículo 3", esta libertad en la clase de paisanos siendo las palabras de este artículo las siguientes: -Si resultase que el encontrado con bigotes sin uniforme fuese paisano, sufrirá siendo noble, seis meses de arresto en un castillo y será multado en 40 o ducados con aplicación al fisco de la guerra y siendo plebeyo será pemado en seis meses de presidio con cadema en algún correccional. -Para que esta Real determinación tenga el efecto que merece y no sea eludido su cumplimiento he dispuesto la expedición del presente bando fijándose ejemplares para que no pueda alegarse ignorancia, en los pasajes públicos y acostumbrados y circulándose al mismo efecto á todas las justicias de este corregimiento. -Dado en Barcelona 24 agosto 1832. — El Conde de Villemur.
Al marge d'aquest ucàs tan imbècil com absurd, des de l'any 1829 el pentinat dels homes comença a prendre formes exagerades amb la clenxa partida al mig o en un costat, els grans tupès amb rulls pentinats i encerats, mentre anaven accentuant-se els rostres amb barba, bigoti o sense —amb permís de l'autoritat competent - i la creixença de claps i flocs de pèl sota el llavi inferior i en el mentó, com les mosques i perilles. El cabell llarg va adoptar-se fins passat el 186o, època en la qual les patilles van començar a eixamplar-se bo i baixant cara avall, fins a arribar a convertir-se en una cosa imposant.
Aquest canvi de figura va contribuir a accentuar la personalitat i el caràcter de la persona, contràriament a la monotonia dels rostres rasurats i de les perruques estilitzades dins uns models concrets.
Els perruquers van poder donar curs a la inventiva i crear fantasies, i si bé no anaven tan sovint a domicili a arranjar el cap als seus clients, aquests acudien als ”salons”, convertits en lloc de lectura i de relació.
Reculem uns quants anys per tornar a situar-nos en el període de transició entre la perruca i el cabell natural. Quan el perruquer donava per acabada la seva tasca, començava el segon temps de la toaleta destinat a la manicura, operació entretinguda en la qual, a més d'assuaujar-se les mans amb pomades primer i després amb essències que absorbissin la greixor, hom es tallava les ungles -rodones o llargues — i es tenyien de groc, vermell o verd. Era considerat com de gran to, entre els elegants, deixar-se créixer les ungles, com a testimoniatge que, per privilegi de naixement o de fortuna, no estaven obligats a un treball manual.
Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàgs. 106-112
(1887)
El parecido saltaba a la vista. Las mismas pecas, la misma boca grande. El tiempo no había sido clemente, sin embargo, con la madre de Édith. Se notaba que antaño había sido guapa. Después había engordado y, en los últimos años, se había vuelto dejada. Hacía tiempo se había teñido el pelo con hena, y las raíces grises se dejaban ver con la misma crueldad que un viento invernal que dispersa las hojas secas. (Pàg. 183)
(1897)
Roland gozaba de la simpatía general de los cadetes. Desde el principio había demostrado grandes aptitudes para realizar una carrera militar. En la academia militar de Saint-Cyr, había sido casi el primero de su clase , lo que quizás fuera más importante para sus aristocráticos compañeros, había efectuado tales proezas en la academia de Caballería de Saumur que por poco no había pasado a formar parte del cuerpo ecuestre de élite, el denominado Cadre Noir. Era un buen oficial, respetado por sus subalternos, y un amigo leal, dotado con un alegre sentido del humor. Aparte, era sincero y su aspecto correspondía casi con el prototipo del soldado de caballería. Era alto, un poco más que su padre. Tenía el cabello rubio ondulado, que llevaba peinado con una raya en el medio. También llevaba un bigote corto, salido por los lados, pero no rizado. En conjunto, se veía apuesto y varonil. (Pàg. 279)
Jules llegó con unos minutos de antelación. Casi enseguida apareció Cygne. Ese verano se había dejado crecer un bigote y una puntiaguda barbilla, muy de moda en ese momento, que le sentaban bastante bien. (Pàg. 307)
Rutherfurd, Edward. París. (París. Trad. D. Gallaert – A. Herrera). Ed. Roca, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-15729-60-0. 846 pàgs.
El sultà els va fer esperar una hora i quan els va rebre no va fer-ho a les seves dependències privades, tal com s'esperava en Yashim, sinó a la sala del tron, una sala que només havia vist un cop feia quinze anys.
Tampoc no havia vist el sultà des de feia molts anys. La barba den Mahmut, que havia estat negra com l'atzabeja, ara lluïa un to vermellós de henna, i els seus ulls foscos i penetrants s'havien aigualit i quedaven enfonsats sota plecs de greix. La boca se li havia decantat en una ganyota de decepció permanent, com si després d'haver tastat tot el que els diners poden comprar d'aquest món, hagués descobert que tot ranciejava. Els va indicar que passessin amb una mà grassona, guarnida d’anells, però no va fer cap esforç per aixecar-se del tron. (Pàg. 279)
Va entrar a la cambra dels vigilants. Hi havia sis alabarders de guàrdia, asseguts en parelles al costat de les portes que duien cap al pati de la Validé i cap al Camí d'Or, un caminet a l’aire lliure, petit, que comunicava l'harem amb el selamlik. Els alabarders no anaven armats, tret per unes dagues curtes que portaven entaforades a la faixa dels seus pantalons balders; només duien les alabardes quan realitzaven serveis de protecció, com les rares ocasions en què escortaven les dones del sultà fora del palau. Entretant, compartien un tret distintiu característic: les llargues trenes negres que els penjaven des de la corona dels barrets alts com a símbol que havien estat acceptats per entrar a l’harem. En Yashim va recordar-se d'un francès que s'havia posat a riure en saber quina era la funció d'aquells cabells: “I us penseu que un manyoc de cabells privarà que els homes es mirin les dones del sultà?A França”, li havia explicat, són les dones les que porten els cabells llargs. I per això no poden dedicar mirades furtives als homes atractius” I en Yashim li havia respost, força enravenat, que els alabarders només accedien a les zones més públiques de l'harem per portar-hi la llenya. (Pàg. 284)
A l'altra banda de la ciutat, la Preen, la ballarina köçek, estava estirada al divan amb la mirada fixa en la finestra enfosquida. Una perruca de cabells negres autèntics, reforçada amb crin de la cua d'un cavall, estava estesa damunt d'un penjador. Els pots de maquillatge, els raspalls, les pinces, tot estava sense fer servir sobre el tocador. (Pàgs. 293-294)
Goodwin, Jason. L’arbre dels geníssers. (The Jenissary Tree, trad. M. Iniesta i Agulló). Edicions de 1984, 1ª ed., Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-96061-89-7. 342 pàgs.
Si es consulten les semblances de diputats que es publicaven a Madrid, siguin de l'any que es vulgui, es pot veure que en el cas catalans s’els caracteritza sempre com a homes al marge de la política normal, sobre els quals s’ironitza -el fet que un porti perruca de mala qualitat serveix per comentar que deu ser un producte de la indústria catalana, insistint sobretot en què no saben parlar i que, per aquest motiu, són gairebé sempre polítics muts.
Josep Fontana. La formació d’una identitat. Ed. Eumo, 4ª ed., Vic, 2014. ISBN: 978-84-9766-526-1. 486 pàgs. Pàg. 283.
-Quin francès?
-Un tal Dufar, potser l'heu sentit anomenar. Fa perruques per als actors de Gran Teatre; i això li va molt bé, perquè hi guanya molts diners. Ha comprat tota la propietat de la nostra senyoreta i ara és el nostre amo. I ens fa anar com ell vol. Per sort, és un bon home. La seva dona, que és russa, al contrari, és una pua que Déu ens en deslliuri! Ens roba a tort i a dret.. Ja arribem a la presó. On voleu baixar? A l’escalinata? Em penso que no ho permeten.
Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 303.
1887
El perfil del coronel, rubio, al través de su tez curtida, con aquel bigotazo canoso, virgen de todo cosmético, y su amable y encopetada manera de decirle: "¡Buenas noches, querido Lennan!".
John Galsworthy. Flor sombría. Ed. Vergara, Barcelona, 1962. 294 pàgs. Pàg. 110.
Segle XIX
1808
La moda masculina suprimí els brodats de la casaca, allargà els faldons, escurçà l’armilla i aparegueren les barbes i les patilles llargues.
El voluminós mirinyac fou suprimit de la indumentària femenina i el molest corset fou reemplaçat per un de més petit. El vestit de gasa í d`organdi es transforma en un cos de reduïdes dimensions, unit a una faldilla recta que arrencava just sota el pit. Les dones elegants lluïen riquíssims davantals de tissú amb encaixos i, com a roba d’abric, s’embolicaven amb uns grans mocadors; les sabates, de ras i sense taló, se subjectaven amb llargues cintes entrellaçades al voltant del turmell; els guants llargs, de camussa fina, s’estengueren fins a sobrepassar el colze; el pentinat se simplifica per deixar lliure el front, amb el cap guarnit amb garlandes, diademes i camafeus, dels quals emergia algun rínxol. Una aparença femenina que, com era d”esperar, fou condemnada per la societat conservadora. (Pàgs. 34-35)
1820
Pel que fa a 1a indumentària masculina, es posà de moda l’estreta levita de drap a l 'anglesa, amb costura a la cintura. El frac, igualment a l’anglesa, solia ser de color blau turquesa amb botons daurats, mentre l’armilla era l’única peça que admetia tons i dibuixos de fantasia. A l’hivern, era molt comú portar una capa blava amb sobrecoll de pell de llúdriga. Tot el conjunt es completava amb sabates negres xarolades, també de punta quadrada, corbatí de piqué, guants color canari o lliri i barret de copa alta, més ample a la part de dalt. El cabell, molt curt al clatell, tapava les orelles amb grans tofes i es tornaren a posar de moda perilles i llargues patilles. (Pàg. 43)
1830-1840
La vestimenta masculina també exagerà les formes. Aparegué la levita entallada a l’alçada de la cintura i les espatlles es feren més amples. Elisa Vives en fa una descripció més àmplia a Vida Barcelonesa del ochocientos:
La elegancia masculina cifrábase en el chaleco de Seda con dibujos y bordados de fantasía, sobre los que lucían cadenas y dijes con emblemas amorosas. Completaba el conjunto, el alto y delgado bastón y la corbata de tres vueltas. Algunos vestían frac, y larga y estrecha levita, otros. Eran corrientes las patillas, el bigote y la perilla. (Pàg. 52)
1850-1868
Poques diades, però, podien competir amb dijous de Corpus, inici de la temporada d’estiu, quan se celebrava la processó més lluïda de l’any. A Vida barcelonesa del ochocienros trobem una magnífica crònica d’un esdeveniment que era seguit per grans multituds. L’observador, per exemple, es podia fixar en com:
(...) la señorita de la Puertaferrisa, ataviada con el vestido color pensamiento, peinado a lo “Fuoco” y tocada con un sombrerito de gasa ladeado, contemplaba el paso de la procesión desde un balcón de un piso principal de la calle Fernando. (Pàg. 67)
Pentinat al “Fuoco” procedència imatge: http://pendientedemigracion.ucm.es
El 1868 es completa el procés de demolició de les muralles de la ciutat i Barcelona es desempallegà definitivament de la cotilla de pedra que l'estrenyia. Paral·lelament, les dones també s“alliberaren del mirinyac i, segons la crònica barcelonina d”Elisa Vives:
(...) también en este tiempo se habla de la “moda corta”, que dejaba al descubierto la punta del zapato. Y como consecuencia de moda los refajos se enriquecen más y más. Las elegantes, habían reemplazado las enaguas blancas por refajos de color, llegando a exagerar tanto la nota, que hasta debajo de los vestidos blancos y transparentes llevábanlos de tonos fuertes. La mujer; al recogerse la falda al andar, procuraba dejar entrever la rica prenda.
Los caballeros iban vestidos de frac y tocados con sombrero de copa. Llevaban melenas largas y fumaban en curvadas boquillas de ámbar y espuma representando cabezas de mujer. Los elegantes usaban monóculo. ¡Y que atractivos no tendría caminar por aquel Paseo de Gracia, en verano, escuchando la música... y pasar entre las dos hileras de rosales que crecían a lo largo del paseo, perfumándolo con su incomparable fragancia!
Barcelona creixia i, amb ella, un nou model social. (Pàg. 73)
1886
Persistien, doncs, els rigors morals, però es percebien canvis imminents. El 1886, per exemple, es veieren per primer cop models de roba interior a les revistes de moda i, entre les novetats, también se llevaba una prenda llamada corpiño interior, sin manga, de tela muy fuerte y muy ceñida a la cadera, moldeando el cuerpo. Es va tornar a posar de moda emblanquinar-se la cara que, juntament amb els pentinats vertiginosos i l’excèntric polissó van donar per resultat un conjunt que es prestava fàcilment a la sàtira, com mostra la caricatura d”aquesta pàgina, publicada el 1886 a L'Esquella de la Torratxa. (Pàg. 93)
Elisenda Albertí. Un passeig per la moda de Barcelona. Ed. Albertí, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-7246-098-0. 192 pàgs.
MAXIMILIEN ROBESPIERRE
Sin duda, Robespierre era una persona trabajadora y entregada. Charlotte recordaba posteriormente que se levantaba entre las seis y las siete de la mañana y que trabajaba hasta las ocho, momento en que llegaba un barbero para afeitarlo y empolvar-lo. (Pàg. 75)
Robespierre era enormemente popular en París pero, a diferencia de otros jacobinos que se identificaban con los sans-coulottes, mantuvo sus viejos ritos de aseo matutino negándose a adoptar formas de vestir revolucionarias o a prescindir de la peluca. ¿Era eso una señal de las costumbres profundamente arraigadas de un hombre reservado y serio o, como habría dicho el biógrafo Max Gallo, su forma de “negar su cuerpo cubriéndolo, [...] un modo inconsciente de manifestar su amor por sí mismo y de negar el aspecto animal y carnal del hombre?”. (Pàg. 250)
Unos cuantos días después le acusó de querer encaramarse al poder sobre los cuerpos de los seguidores de Brissot, pero le advirtió (Olympe de Gouges, una defensora dels drets de les dones) que “su trono será el patíbulo”: “vuestro aliento ensucia el aire puro que ahora inhalamos: vuestros párpados temblorosos dejan al descubierto la vileza de vuestra alma y cada uno de vuestros cabellos es criminal”.
(Pàg. 220)
MC PHEE, PETER. ROBESPIERRE. VIDA DE UN REVOLUCIONARIO. ROBESPIERRE. TRAD. RICARDO GARCÍA PÉREZ. ED. PENÍNSULA, BARCELONA, 2012, 1ª ED. 462 PÀGS. ISBN: 9788499421551.
Doncs al recull remarcable d'articles que Josep Maria Espinàs acaba de treure –ja en parlarem– es parla d'un altre reglament constitucional, aquest del 1842, que autoritzava l'afaitament obligatori de qualsevol persona no militar que portava bigoti, sent el bigoti, aleshores, un privilegi exclusivament castrense. Als ciutadans que arrossegaven cap a la comissaria per treure'ls la decoració facial, els legalistes els devien sortir amb la mateixa cantarella: 'Si el reglament ho diu...'
Matthew Tree, Parole. Art. Diari El Punt Avui, 21/04/2013.
L’ondulador de cabells
LA CURA DELS CABELLS d’una manera generalitzada va arribar amb la creixent importància atorgada a la sensibilitat estètica.
El costum de preocupar-se seriosament pels pentinats a Europa va rebre un impuls especial de l’alta societat francesa del segle XIX i. després, es va anar estenent arreu d’Europa. Progressivament es va anar desplaçant de dalt a baix a tots els estaments socials. Les dones de les classes populars s’ocupaven també dels seus cabells i els dels seus fills. Per això a les llars catalanes s'hi podien trobar estris com l’ondulador de la imatge, unes tenalles per a l’ondulació del cabell. Pertany a la col·lecció del Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí. Aquestes tenalles també eren conegudes com a molls o ferros de marcar i funcionaven de la següent manera: primer, la part metàl·lica ondulada amb l’ajuda de brases o una altra font de calor; després, tenallaven els cabells entre aquesta peça ondulada i els ferros que feien la pinça. L’operació s’havia d'anar repetint amb cada floc de cabells que es volgués ondular. S'hi devien estar una bona estoneta.
Article revista Sapiens, núm. 119, agost 2012. ISNN: 1695-2014. Pg. 22.
Su cara redonda, rosada y de bondadosa expresión -imposible de trocarse en malévola-, aparecía enmarcada en banca cabellera, empolvada cuidadosamente, de la que colgaba una corta trenza sobre el ancho cuello de su casaca gris topo. A los setenta años, nuestro hombre no había abandonado la moda de su juventud, y prescindió únicamente de los galones que antaño adornaran las líneas de botones y los ribetes de los amplios cuellos. Jamás se decidió a usar pantalón largo.
Thomas Mann. Los Buddenbrook. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1964, 4ª ed. 604 p. P. 560.
La consulesa, que frisaba ya en los cuarenta y cinco, quejábase amargamente de la fatalidad de las rubias, que envejecen con demasiada rapidez. La delicada tez que suelen poseer las mujeres de cabello rojizo, al llegar a esa edad y no obstante emplear toda clase de recursos para conservarla, se vuelve mate y el pelo convertiríase en gris, inexorablemente, a no ser por la receta maravillosa de una tintura parisiense que, a Dios gracias, preserva de semejante calamidad. La consulesa estaba decidida a no encanecer nunca. Cuando la tintura fuera impotente, se pondría una peluca del color primitivo de su cabello... En lo alto del peinado, cuidado aún artísticamente, asomaba una cintita de seda ribeteada de blancos encajes, como precursora de la cofia. Una chaquea de seda, ancha y holgada, con la acampanadas magas forradas de muselina almidonada, cubría su pecho y, como de costumbre, unos brazaletes de oro tintineaban en su muñeca.
Thomas Mann. Los Buddenbrook. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1964, 4ª ed. 604 p. P. 699-700.
Thomas Buddenbrook, algo pálido todavía, era un mozo de gallardo aspecto. Parecía como si aquellos años hubieran completado su desarrollo intelectual y físico. Con los ondulados mechoncitos que le caían sobre las orejas, el levantado bigore rizado con tenacillas, a la moda francesa, y su recio cuerpo de anchas espaldas, ofrecía un aspecto casi militar.
Thomas Mann. Los Buddenbrook. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1964, 4ª ed. 604 p. P. 744.
No obstante, su cabello, alisado y partido en dos por una raya, continuaba siendo rubio oscuro, sin brillar en él ni un hilo de plata... ¿Era todavía un prodigio de la tintura parisense o usía peluca? Sólo la señorita Jungmann poseía el secreto y jamás lo hubiera revelado, traicionando a la señora de la casa.
Thomas Mann. Los Buddenbrook. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1964, 4ª ed. 604 p. P. 758.
Desde el momento en que, después de una noche trascurrida en un sueño pesado y fatigoso, recibía en su tocador y en negligé, al señor Wenzel, el viejo barbero –a las nueve, pues en otros tiempos, solía levantarse mucho más temprano-, empleaba el senador hora y media en vestirse y arreglarse por completo, hasta parecerle que estaba dispuesto a empezar su día, bajando a tomar el té al primer piso. Su toilette era tan minuciosa y se componía de una serie de detalles –desde la ducha fría en el cuarto de baño hasta haberse sacudido el último grano de polvo de la levita, no sin antes pasar por vez postrera las tenacillas por las guías del bigote, tan minuciosamente reguladas-, que el ininterrumpido curso de tantas pequeñeces le sumía siempre en la desesperación.
Thomas Mann. Los Buddenbrook. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1964, 4ª ed. 604 p. P. 1039.
Sobre Friedrich Engels
Engels contaba también una anécdota según la cual él, en su calidad de portador de una barba —cosa que por entonces se tenía como gran extravagancia y sólo era aceptada por escasos ingleses—, encontró durante uno de sus paseos dominicales a otro hombre igualmente barbudo. Y éste le saludó con una especie de fanatismo religioso. Los estrafalarios barbudos como aquél eran los discípulos supervivientes de la famosa John (Joanna) Southcott, la cual afirmaba que el 14 de octubre de 1814 había sido visitada por el ser sobrenatural Siloh, aunque en realidad falleció pocos días después víctima de hidropesía. Sus seguidores, de los que se dice que originariamente sumaban cien mil, no dejaron de existir hasta mediados del siglo ice. Consideraban que llevar barba era una especie de símbolo de predestinación.
Ernest Belfort Bax (1918) 1842-1844
Hans Magnus Enzensberger (ed.). Conversaciones con Marx y Engels. Ed. Anagrama, 1ª ed. 1999. ISBN: 84-339-2541-5. 586 pgs. Pg. 27.
Nicodemus Porteus constituía un pilar de la comunidad, recto y estrecho. Tenía el pelo ralo, canoso en las sienes, corto en la coronilla y ahuecado en unos rizos a los lados. Era una lástima que unos quince años antes los caballeros hubieran dejado de usar pelucas o de empolvarse el pelo; pues la cabeza alargada y estrecha de Porteus estaba hecha para lucir peluca, y su cabello habría ganado mucho empolvado. Pero desde la Revolución Francesa estas dos modasd habían periclitado dejando a Porteus, por así decir, abandonado a su suerte. Presentaba un aspecto tan deprimente como un árbol en invierno. Sus medias negras de seda y su calzón negro se adherían a las piernas más flacas que existían en el recinto catedralicio de Salisbury; sobre su levita negra, abotonada hasta el cuello, asomaban los dos extremos blancos y almidonados de su corbata clerical.
(1803)
Rutherfurd, Edward. Sarum. Ediciones B, Barcelona. 1ª ed. 2000, 1192 pgs. Pg. 1042.
- Quantes en tens, de perruca?
- Jo, dues-centes.
(perruca: moneda que portava una figura de rei amb cabellera llarga.)
[pelucona (de "peluca"; inf.) f. *Moneda de oro; particularmente, las que llevaban acuñado el busto de alguno de los monarcas de la casa de Borbón, hasta Carlos IV, porque llevaban peluca al estilo de la época.
Diccionario de María Moliner Entrada 59831
Narcís Oller. L’escanayapobres. Ed. 62, Barcelona, 4º ed. Pàg. 85. 110 pàgs.
ONZA DE ORO PELUCONA 1750 FERNANDO VI SANTIAGO ORO COLONIAL ESPAÑOL, 8 ESCUDOS SANTIAGO DE CHILE.
Page updated
Google Sites
Report abuse