Una perruca i un vestit de colors diferents caracteritzaven escènicament cadascun d'aquests personatges segons el grup a què pertanyia, de manera que el públic reconeixia el paper que feia l'actor, tan bon punt sortia a escena: perruques i túniques blanques per als vells, perruques negres i túniques de color porpra per als joves i perruques vermelles i túniques fosques per als esclaus.
[Plaute. El soldat fanfarró (Miles Gloriosus, trad. M. Llarena). Ed. RBA, 7ª ed. Barcelona, 2016. ISBN: 9788482646411. 142 p. P. 16.].
Calígula va ser, de lluny, el personatge més perillós de tota la família imperial, perquè era sàdic i viciós, un excèntric que vestia com una dona i que mantenia relacions incestuoses amb les seves germanes. Obsedit pel cabell, un dia es va <llevar amb al·lèrgia als calbs i tots els que va trobar els va llançar a les feres del circ.
Claudi, l'emperador inesperat. Montse Armengol. Article revista Sàpiens núm. 179, febrer 2017. Pàg. 50.
—Ave, Claudia —dijo Pompeya Sila sonriendo con aquel habitual aspecto distraído suyo mientras pensaba que si Claudia era una palurda, se adaptaba mucho al molde de Pala y Sempronia Tuditani; fuera de donde fuera que procediese allí debían de considerarla verdaderamente espabilada, con todo aquel maquillaje y el pelo decolorado y exuberante. Pompeya trató de mostrarse—. Ya veo el parecido de familia.
(…)
—¡Mi pobre niñita! —canturreó Clodio envolviendo a Pompeya en un abrazo—. Me iré, te lo prometo.
Se acercó a un espejo de plata magníficamente pulida que había colgado en la pared, y con ayuda de Fulvia se colocó la peluca en su sitio. (Pàg. 525)
Clodio presintió que había alguna clase de buena noticia en perspectiva, así que intentó tranquilizarse, pero cuando logró controlar el resto de sus apéndices, la barba de chivo continuó moviéndosele mientras el mentón le oscilaba al sacar y meter el labio inferior. Imagen que, por lo visto, César encontró muy divertida, pues acabó por estallar en carcajadas. Lo raro de César y su regocijo, sin embargo, era que no molestaba a Clodio del mismo modo que —por ejemplo— le molestaba a Cicerón.
—¿Por qué te empeñas en llevar ese ridículo mechón? —le preguntó César cuando la guasa se lo permitió.
—Todos lo llevamos —dijo Clodio, como si eso lo explicase. Clodio soltó una risita.
-Ya me había fijado. Excepto mi sobrino Antonio, claro está.
—Al pobre Antonio no le funcionó, le rompió el alma. En lugar de salir hacia afuera, la barba le salía de punta hacia arriba y le hacía cosquillas en la nariz.
—¿Me permites que adivine por qué os dejáis crecer todos la barba al final de la cara?
—Oh, creo que ya lo sabes, César.
—Para fastidiar a los boni.
—Y a cualquier otro que sea lo bastante tonto como para molestarse.
—Insisto en que te la afeites, Clodio. Inmediatamente. —¡Dame una buena razón para ello! —le preguntó Clodio con agresividad.
—Ser excéntrico puede resultar apropiado para un patricio, pero los plebeyos no son suficientemente antiguos. Los plebeyos tienen que seguir la mos maiorum.
Una enorme sonrisa de deleite se extendió por el rostro de Clodio. (Pàgs. 671-672)
¿A cuántas personas de Roma conocía César? No siempre eran romanos. Esclavos con gorros de libertos, judíos que llevaban el solideo, frigios con turbante, galos de cabello largo, sirios con la cabeza rapada. Si toda aquella gente tuviera voto, César nunca dejaría el cargo. (Pàg. 751)
Colleen McCullough. Las mujeres de César. (Caesar’s Woman, trad. S. Coca i R. Vázquez de Parga). Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 84-08-01755-1. 836 pàgs.
Va ser una cerimònia a l'antiga. En presència de testimonis, Marcel em va obsequiar amb una capseta d'ivori amb perles incrustades procedent d'Hispània, i jo la vaig rebre amb les paraules de rigor. La nit anterior a l'enllaç, davant de Lívia, Octàvia i Marc Agripa, em vaig acomiadar de les joguines de la meva infantesa i vaig oferir les que es podien cremar als déus de la llar, i més tard, aquella mateixa nit, Lívia, com si fos la meva mare, em va fer les sis trenes que simbolitzaven el meu pas a l'edat adulta i me les va lligar amb les tradicionals bandes de llana blanca.
John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 266.
69-98 d.C.
Parteni va fer-se a una banda. Els guàrdies imperials van passar sense mirar-lo; mai no miraven ningú. Just enmig de tots ells, el conseller va veure la figura ja una mica encorbada del madur emperador de Roma, amb la seva corona de llorer daurat, que ajudava a fer que no caigués la perruca que feia servir per amagar la seva ja gairebé completa calvície. Parteni es va inclinar i, malgrat que la mirada de 1'emperador no es va dirigir cap a ell, sabia que, d'una manera o d'una altra, Domicià estava atent a si el seu conseller el saludava com convenia. (Pàg. 39)
L'emperadriu estava sent assistida per dues esclaves que li arranjaven el complex pentinat ple de rínxols que s'enfilaven amunt fins a formar un gran arc de cabell; requeria tota la destresa de les dues fidels ornatrices per mantenir-se fermament al capdamunt de la seva egrègia portadora. (Pàg. 69)
Domícia va fer que sí, però la seva cara seguia amb el front arrufat. La mare va sospirar i es va asseure al seu costat. Estaven entrant un parell d'esclaves amb la resta d’ornaments per al pentinat de la núvia: pintes, més pintes, tintes i fins i tot un braser petit per escalfar els calamistra, uns ferros petits que havien de donar forma als rinxols deis cabells de la seva jove senyora, que havien de caure pel front per ocultar-la i així, d'acord amb els estrictes cànons de bellesa de Roma, augmentar la bellesa de la noia. (Pàg. 179)
Llavors es va mallar els cabells amb totes dues mans, uns cabells escassos per la seva joventut i que anunciaven que la calba seria ben aviat una preocupació a la seva vida -si sobrevivia a aquells mesos de barbaritats- i, per fi, va comentar a afaitar-se empassant-se el dolor provocat per la seva manca de traça. Es va tallar dues vegades, però va aconseguir el seu objectiu al cap d'una estona de tortura. Era per això que a Roma es valorava tant un bon tensor, que sabés afaitar sense dolor. Però ja estava, ja estava. Es va netejar els talls amb aigua fresca. L'afaitat havia estat horrible, però necessari: els sacerdots d'Isis sempre anaven amb el cuir cabellut tortament rapat. Domiciá va somriure. (Pàg. 229)
Domícia no va fer<cas al seu marit i, tot i arriscant-se a decebre’l, va optar per una stola gris molt discreta i empolainar-se amb mesura, recollint-se els cabells amb elegància però sense recórrer a cap dels complexos i més sofisticats pentinats que s’alçaven per damunt del cap després d’una hora de feina ingent per part d’unes quantes esclaves i ornatrices avesades a mantenir el cabell en equilibris impossibles a base de desenes de pinces petites. (Pàg. 291)
Avantguarda germánica, al nord del Rin
Els germànics que s'endinsaven en la superfície gelada del Rin portaven els cabells llargs, sense tallar des del seu naixement, o això es deia, i el mateix feien amb les barbes, molt poblades, llises i brotes. I, això no obstant, contràriament al que la imatge d'aquells guerrers peluts pogués suggerir, es tractava dels més joves, ja que entre els cats s'havia instal·lat el costum que només podien afaitar-se el cabell o la barba aquells que havien rnort un enemic en combat. Així els joves es veien obligats a suportar la humiliació de deixar-se créixer el cabell sense límit fins que redimissin la vergonya de no haver matat mai cap enemic. Però) els cats no eren inclements, i per això els cedien a aquests joves cepats i barbuts la primera posició en l'atac en qualsevol batalla, perquè tinguessin la primera oportunitat d'ennoblir la seva existència. (Pàg. 728)
L'emperador va baixar de la seva majestuosa 'litera engalanat amb el paludamentum porpra; per amagar la seva calvície, cada vegada més pronunciada, portava una nova perruca exageradament llarga que li donava una aparença cómica, però sobre la qual, evidentment, ningú no s'atrevia a fer cap comentari. (Pàg. 862)
Era l'entrada a la Subura, un dels barris més populosos de Roma i, al seu torn, on es concentrava un nombre enorme de prostitutes, cada vegada més com més s'endinsés algú en els carrers estrets, però Parteni es va aturar allà. Li feia 1'efecte que algú 1'havia estat seguint. Una dona que portava els cabells amagats sota una caputxa. El conseller estava davant d'una taverna i, en efecte, va veure com se li apropava una jove vestida amb una bruta túnica grisa, coberta amb una espècie de stola de qualitat ínfima que servia per amagar-li el color dels cabells. Parteni s'imaginava la causa per la qual duia aquella peça: les prostitutes solien tenyir-se el cabell de ros o taronja per indicar la seva condició i la seva disponibilitat amb rapidesa, però si sortien del barrí podien optar per cobrir-se'l per no cridar tant 1'atenció. La noia se li va apropar. Un grup de clients ja alegres pel vi ingerit van sortir de la taverna i, entre càntics i crits, es van allunyar en direcció a la Subura, amb tota seguretat per concloure la tarda satisfent els sens intensos apetits carnals. Parteni feia anys que no sentia aquestes ànsies, per això, quan la noia que l'havia seguit es va decidir finalment a apropar-se, descobrir-se els cabells tenyits de taronja i parlar-li, el conseller imperial no va mostrar gaire atenció al seu oferiment. No era estrany que alguna prostituta en necessitat sortís a buscar algun client pels voltants d'aquell barrí, per ser així la primera a abordar-lo i avançar-se a tota competència. Això no obstant, a Parteni li va cridar l'atenció el bell rostre de la noia, alhora que el seu accent estranger estrany, que no va saber on ubicar. (Pàg. 976)
Santiago Posteguillo. Els assassins de l’emperador (Los asesinos del emperador) Trad. M. Olivé i R. Solà. Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-9930-710-7. 1216 pàgs.
¿Quin minyó esvelt, enmig de moltes rosses i amarat d’oloroses essències, t’estreny entre els seus braços, Pirra, dins una cova delitosa? ¿Per a qui et nues la rossa cabellera amb senzilla elegància?
Horaci. Odes i Epodes. Fundació Bernat Metge, Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-97-6251-8. Vol. II, p. 68.
Debades ufanós de la protecció de Venus, pentinaràs els teus rulls i modularàs en una cítara no pas amiga de la guerra uns càntics agradables a les dones, debades evitaràs, dins la cambra nupcial.
Horaci. Odes i Epodes. Fundació Bernat Metge, Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-97-6251-8. Vol. II, p. 78.
¿Quin és el que traurà de casa seva Lide, la barjaula entaforada? Vés, digues-li que vingui de pressa amb la lira de vori, amb la cabellera recollida graciosament en un ns, com una espartana.
Horaci. Odes i Epodes. Fundació Bernat Metge, Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-97-6251-8. Vol. II, p. 11
9.
¿Què potser tu donaries a canvi de les riqueses que tingué Aquèmenes o dels tresors de Migdó, rei de la fèrtil Frígia, un rull de la cabellera de Licímnia, o a canvi dels palaus opulents dels àrabs. Donaries aquell moment que torç el coll de rebre les teves ardents besades o que, amb una severitat fàcil de vèncer, et nega uns besos que li agrada que li robis, més que no pas a tu, que els hi demanes, i que de vegades ella et roba primer?
Horaci. Odes i Epodes. Fundació Bernat Metge, Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-97-6251-8. Vol. II, p. 120.
Atilio observó a la joven muchacha. Debía de tener unos dieciocho o diecinueve años. Cubierta por una túnica roja, su rostro de facciones suaves resplandecía pese a la penumbra que les rodeaba. Sus brazos desnudos mostraban una piel suave, blanqueada con un polvo blanco, casi transparente*, que traían de Oriente, mezclado con miel, para así ocultar el tono algo más oscuro de una dermis bañada por el sol del Mediterráneo. Las mejillas, sin embargo, estaban enrojecidas con maquillaje de algas. El pelo, recogido, era no obstante, muy largo, lo que denotaba que Atilio estaba ante una hetera de más alto nivel, y muy negro, peinado meticulosamente con peines de hueso y marfil. Las cejas eran igual de negras, repasadas con un tinte hecho con humo. Olía a limpia y es que la joven se había lavado con arcilla y una sal blanca y traslúcida** y se había depilado con una cuchilla y una pasta especial.
*Carbonato de plomo, también conocido como cerusita o albayalde, según lo denominaron los árabes. Las regiones de Siberia siguen siendo la mayor fuente de este mineral.
**Carbonato de sodio.
Santiago Posteguillo. La traición de Roma. Ediciones B, Barcelona, 2011, 1ª ed. ISBN: 978-84-666-4944-5. 1574 p. P. 663.
La escultura de bulto redondo produjo obras de desigual valor: junto a las numerosas copias de influencia helenística, muy apreciadas por Adriano, quien llenó con ellas su villa de Tibur, se puede resaltar la calidad de los bustos, notables documentos psicológicos (retratos de los emperadores) y útiles para el estudio de los peinados y la modas (retratos de las emperatrices): el trabajo, muy cuidado, tendía al expresionismo (pupila incisa, empleo de la broca o del taladro para el cabello, etc.), pero en ocasiones perdía fuerza: en los numerosos retratos de Antinoo, el efebo de Adriano, hermoso, lánguido y equívoco.
Paul Petit. Historia de la Antigüedad. Ed. Labor, Barcelona, 1986, 1ª ed. ISBN: 84-335-1806-2. 398 p. P. 346.
Horaci anava al capdavant, portant a la vista les despulles dels tres germans: la seva jove germana, que era promesa a un dels Curiacis, li va sortir al pas davant la porta Capena i, quan reconeix sobre les espatlles del seu germà el mantell que ella mateixa havia fet per al seu promès, es deslliga els cabells* i crida plorant el nom del promès mort.
* La noia es deslliga els cabells som a demostració de dolor.Era una pràctica pròpia per a l'enterrament d'un familiar.
Titus Livi. Història de Roma. Llibre I. Fundació Bernat Metge, Barcelona, 2002. ISBN: 978-84-297-6247-1. 218 p. P. 166.
Caesar ("d'abundant cabellera"), una ironia tenint en compte que el general que sotmeté les Gàl·lies patia alopècia.
Antoni Janer Torrens. "Joans, Joseps, Peres i ases..." Article Revista Presència núm. 2098. 11-17 maig 2012.
"¡Cuidado! No te conviertas en un César, no te tiñas siquiera, porque suele ocurrir" .
Marco Aurelio. Meditaciones. Ed. Gredos, Madrid 2010, ISBN: 978-84-249-0640-5. 252 p. P. 135.
En l’escriptura i en la lectura no iniciaràs a altre abans de ser tu l’iniciat. Això passa molt més a la vida.
Marc Aureli (anys 121-180)
[Traducció de l’original: “ En la escritura y en la lectura no iniciarás a otro antes de ser tú el iniciado. Esto ocurre mucho más en la vida.” Marco Aurelio. Meditaciones. Ed. Gredos, Madrid 2010, ISBN: 978-84-249-0640-5. 252 p. P. 230.]
Són les paraules d'un filòsof i emperador, tot i emprar la moda com vanitat, llegir-lo inspira i convida a la seva imitació. Insereixo la imatge eqüestre que segurament ha pogut arribar fins ara perquè el cristians, confosos, creien que era de Constantí, emperador tanmateix que legalitzà aquells monoteïstes.
Julio César. Campaña contra Vercingetórix
Al ver reunida gran multitud de ellos, las mujeres, que poco antes tendían las manos desde el muro a los romanos, comenzaron a suplicar a los suyos, soltándose el cabello, según costumbre de la Galia, y mostrándoles a sus hijos.
Martín de Riquer & Borja de Riquer. Reportajes de la Historia. Relatos de testigos directos sobre hechos ocurridos en 26 siglos (Volumen I). Ed. Acantilado, Barcelona, 2010, 1ª ed. ISBN: 978-84-92649-79-2. 1.472 pgs. Pg. 118.
Y calló. Publio le miraba con intensidad. Aníbal había sido breve, había sido directo y había ido al grano. El joven general se pasó la palma de la mano derecha por la barbilla que lucía recién rasurada por su tonsor.
Posteguillo, Santiago. Las legiones malditas. Ediciones B, Barcelona, 2011, 1ª ed. ISBN: 978-84-666-4799-18. 1.578 p. Pgs. 1.282-1.283.
El Tonsor (peluquero de caballeros, barbero) los clientes exigían a su estilista acciones más básicas, también afeitaba, depilaba, cuidaba las uñas y teñía el pelo, su trabajo pertenecía a las artes mecánicas y la mayoría de ellos trabajaban en la calle (salvo los de las clases pudientes). Las cuchillas que utilizaban eran de hierro, y aunque estas se afilaban de aquella manera siempre eran mejor que hacérselo cada uno en su casa, por eso siempre acudían a este profesional además la peluquería era un lugar social estupendo para enterarse de todos los cotilleos y noticias.
El hombre llevaba las piernas depiladas.
A principios del siglo I lo más frecuente era llevar el rostro afeitado por completo.
Hasta el siglo II el peinado más extendido era raparse o llevar el pelo muy corto, echándolo hacia delante, con más o menos estilo, se llevaba muy rasurada la barba (era obligatorio).
La moda de la barba se importó de la Grecia oriental y fue promovida por Adriano, su cara tenía un desagradable tono azulado, porque se le notaban mucho los capilares, además según algunos historiadores por causa de una enfermedad que le afectó la cara, otros que por causas de una gran cicatriz en el rostro.
Los hombres estaban muy preocupados por su imagen, se cuidaban mucho, Julio César estaba muy preocupado por su calvicie, tanto que al ser rechazado varias veces por el jefe Galo Vercingétorix (uno de sus grandes amores), mandó ejecutarlo y cortarle su larga y rubia cabellera, con la que se hizo una peluca.
El peinado de la época lo ponían de moda los emperadores. En cada etapa de su vida cambiaban de estilo, y hacían imprimir las monedas con su nuevo look, a través de estas la gente conocía la moda del momento.
A banda de la zona funerària, s’han trobat també objectes d’una gran varietat d’oficis: metall, forja, pales i pics, eines fines de precisió per fabricar joies, i objectes de la vida quotidiana com cinturons, pinces i objectes per afaitar. Un material molt ric per explicar el dia a dia de la cultura cèltica.
Descobreixen un nou poblat celta a França. Arqueologia. Hi destaca la qualitat de les peces trobades.
Lloc Ymonville, entre Chartres i Orleans (França)
Quan: s. V a I aC.
Font: Revista Sapiens, 99, gener 2010. C.M. pàg. 12. ISSN: 1695-2014.
(adaptació JMA)
La hermosa Julia estaba recostada indolentemente en su silla mientras la ornatrix (peluquera) levantaba, uno sobre otro, una verdadera masa de bucles, mezclando con gran destreza los naturales con los postizos y levantando tanto la fábrica que la cabeza parecía más bien estar en el centro que en la cima del cuerpo humano.
Su túnica, de profundo color ambarino, daba realce a su negro cabello y a su tez, más bien morena; caía en amplios pliegues hasta sus pies, que calzaban babuchas de color púrpura (sujetas en torno a sus tobillos por cordones blancos), ligeramente encorvadas al estilo turco y llenas de perlas. Una anciana esclava, familiarizada por la experiencia en todos los secretos del tocador, se encontraba cerca de la peluquera, sosteniendo en su brazo el enorme y rico ceñidor de la señora y dándole de tiempo en tiempo (mezcladas con prudentes lisonjas a Julia) instrucciones sobre la estructura de sus cabellos.
-Coloca ese prendedor más a la desecha...; más abajo, estúpida. ¿No ves qué hermosas son sus cejas? Parece que estás peinando a Corinna, que tiene la cara torcida. Pon ahora las flores... ¡No, necia!... No ese mísero alhelí... Escoges las flores como si fueran para la pálida cara de Cloris: las flores más brillantes son las que mejor van con las mejillas de la joven Julia.
-¡Con más suavidad! -gruñó la señora dando una patada-. Tratas a mi cabello como si arrancaras hierbas. (p. 159)
-Oh Fulvia, te aseguro que las últimas noticias que llegan de Roma demuestran que la moda de rizarse el cabello está quedando anticuada. Ahora se lleva el peinado alto como una torre, al modo del de Julia o en forma de yelmo, a lo Galerio, como el mío; hace muy buen efecto; ... (p. 202)
Bulwer-Lytton, Edward G. Los últimos días de Pompeya. The Last Days of Pompeii. Ed. Comunicación & Publicaciones. Barcelona, 2006. 320 pàgs.
Era tan exigente en el cuidado del cuerpo, que no solo se hacía cortar el pelo con cuidado y afeitar, sino que incluso se lo hacía arrancar de raíz, como algunos le reprocharon; y soportaba, en cambio, de muy mala gana el defecto de su calvicie al comprobar que muchas veces había sido el blanco de las chanzas de los maldicientes. Y por eso se había acostumbrado a echar su escaso cabello desde la coronilla a la frente, y, entre todos los honores que Ie concedió el Senado y el pueblo, ningún otro aceptó o explotó con más gusto que el derecho a llevar siempre una corona de laurel. (pàg. 155, Cèsar)
No obstante, ni siquiera entonces pudo frenar su naturaleza cruel y propensa al vicio; es más, asistía con gran pasión a los castigos y tormentos de los condenados al suplicio, recorría por las noches las tabernas y casas de prostitución tapado con una peluca y un manto largo... (pàg. 416, Calígula)
Fue de elevada estatura, de color muy pálido, de cuerpo desproporcionado, de extrema delgadez de cuello y de piernas, de ojos y sienes hundidos, de frente ancha y ceñuda, de escaso cabello y calvo en torno a la coronilla, pero velludo en las restantes partes del cuerpo. Por eso, cuando iba de paseo, se consideraba un acto criminal y digno de muerte mirarlo desde un lugar elevado o mencionar por cualquier causa a la cabra. (pàg. 442, Calígula)
A tan gran coraje de Oton no respondió en absoluto ni su cuerpo ni su aspecto. En efecto, se dice que era de poca estatura, de pies contrahechos y patizambo, pero que observaba un refinamiento casi mujeril, depilando su cuerpo y acoplando y adaptando una peluca a su cabeza, a causa de la escasez de cabello, para que nadie se percatara de ello; más aun, que se había acostumbrado también a rasurar su cara a diario y untarla con pan mojado y había establecido esta costumbre desde su primer bozo, para que nunca le saliera la barba; e, incluso, que había celebrado a menudo los ritos sagrados de Isis delante de todos ataviado con el traje de lino y de esta religión. Por esto yo pienso que su muerte causó mayor admiración, pues no concordaba en absoluto con su vida. (pàg. 617, Oton)
Le molestaba tanto su calvicie que consideraba como una injuria personal el que se imputara a algún otro este defecto en alguna broma o discusión; aunque, en una obrita, sobre el cuidado del cabello que dedicó a un amigo, llegó a incluir estas palabras, para consuelo suyo y de aquél:
«¿No ves cuan bello y fuerte soy también yo, y, sin embargo, me espera el mismo destino que a mis cabellos, y soporto con firmeza que envejezca mi cabellera siendo aún joven. Conviene que sepas que no hay nada más agradable y más fugaz que la belleza.» (pàgs. 708-709, Domicià)
Suetonio. Vidas de los Césares. Ed. Cátedra, Madrid, 2006. 752 pàgs.
Al hablar el joven se quitó la capucha y Petrus vio que llevaba la coronilla afeitada, y un flequillo circular en torno a la cabeza. Aunque en aquella época los monasterios eran todavía poco conocidos en Britania, Petrus supo por la tonsura que su interlocutor era un monje. (427 dC.) (Britània romana)
Rutherfurd, Edward. Sarum. Ediciones B, Barcelona. 1ª ed. 2000, 1192 pgs. Pg. 364.