Al Marroc, es pot empresonar una dona si es queda embarassada i no està casada. L’associació Oum El Banine combat aquesta injustícia amb coratge i tendresa.
Marroc i França (2020). Duració 62 minuts.
VO en àrab, subtitulada en català.
Sinopsi. La legislació del Marroc tipifica com a delicte les relacions sexuals fora del matrimoni i una dona pot ser condemnada a presó si es queda embarassada sense estar casada. L’avortament també és il·legal, només està permès quan l’embaràs posa en risc la salut de la mare i l’home ha de donar el seu consentiment. Moltes dones joves es troben en una situació de vulnerabilitat i, sovint, no s’atreveixen a explicar l’embaràs a les seves famílies per por al rebuig. L’associació Oum El Banine, liderada per la carismàtica Mahjouba Edbouche, lluita contra una realitat injusta que és silenciada pels altaveus mediàtics del regne marroquí.
El grup de suport d’Edbouche ofereix una llar, cures emocionals i assistència legal fins al moment del part. El periple és ple d’obstacles i demana altes dosis de coratge i tendresa. La directora Myriam Bakir captura escenes d’impacte en què els pares de les noies embarassades neguen la realitat, tot i la persistència d’Edbouche per oferir solucions. Una mostra de com l’amor i la fraternitat planten cara a l’opressió d’un sistema que vulnera els drets bàsics de les dones.
La directora. Myriam Bakir, de pares marroquins, va néixer i es va criar a París. Després d'haver dirigit dos curtmetratges a França, va dirigir el seu primer curtmetratge marroquí, Samia (1998). El seu primer llargmetratge Agadir-Bombai es va estrenar el 2011. Amb Mothers, Myriam Bakir realitza el seu primer documental.
Una petita història irlandesa de pescadors, turistes, un volcà i una escopeta
Espanya, Islàndia i Lituània (2020). Duració 96 minuts.
VO en islandès i anglès, subtitulada en català.
La història L’espai on transcorre la pel·lícula és el cafè Bryggjan, l’ànima del poble més gris d’Islàndia. Vells pescadors, músics bojos, boxejadors, elfs… L’ambient d’aquest petit cafè, autèntic i recòndit, atrau l’atenció de tots aquests turistes que busquen un lloc on sentir-se especials. L’èxit de la sopa supera totes les expectatives, fins al punt de captar l’interès d’uns inversors ambiciosos. Volen comprar el local, ampliar-lo i penjar un gran esquelet de balena a la paret.
Islàndia ha estat un d’aquells llocs recòndits que s’han convertit en destí turístic pels viatgers amb ànima d’aventurers. Aquest creixement ha permès que Islàndia es desenvolupés dins d’un mercat més global, però generant estralls en un espai de per si fràgil, i és que les zones més populars del país no tenen capacitat per allotjar tots aquests turistes i acaben per ressentir-se’n. Com aconseguim un món global que també tingui en compte les particularitats dels pobles i ciutats?
Els directors. Pepe Andreu i Rafa Molés, ens submergeixen en un petit cafè d'Islàndia per reflexionar sobre els efectes del turisme massiu i de com les nostres vacances transformen els llocs i a les persones que els habiten.
Pepe Andreu (Elx, 1973) és director, guionista i realitzador. Llicenciat en Ciències de la Informació. Codirector del documental Five days to dance (2014), premi Canal+ al Festival MiradasDoc i seleccionat al Festival de Sant Sebastià, DocsBarcelona i el Festival Internacional de Santa Bàrbara, entre d'altres.
Rafa Molés (Castelló, 1974) és director i guionista. Llicenciat en Ciències de la Informació. L'any 2012 rep el premi Periodista de l'Any en la III Edició dels Premis Periodístics de la Comunitat Valenciana.
FITXA TÈCNICA
Guió: Pepe Andreu, Rafael Molés, Ólafur Rögnvaldsson, Arunas Matelis; Fotografia: José Luis González Iglesias; Música: Alberto R. Lucendo; Disseny de so: José Luis Rubio; Edició: Sara Marco; Producció executiva: Natalia Maestro, José Luis Rubio, Ólafur Rögnvaldsson, Algimanté Mateliené; Direcció de producció: Patricia Velert; Empreses productores: Suica Films, Rec Grabaketa Estudioa, Ax Films, Studio Nominium; Distribució: DocsBarcelona Distribution
“EL RETORN, LA VIDA DESPRÉS DE L'ISIS” Espanya i Regne Unit (2021). Duració 90 minuts. V.O. en àrab i anglès, subtitulada en català
La història. L’accés exclusiu d’Alba Sotorra al camp d’al-Roj, al nord-est de Síria, ens mostra la dura realitat d’un grup de dones atrapades pel seu passat com a membres d’Estat Islàmic. Shamima Begum (Regne Unit) i Hoda Muthana (EUA) van marxar dels seus països manipulades per la propaganda terrorista i l’odi de les xarxes socials. Van ser demonitzades pels mitjans de comunicació i ara ningú no en vol saber res. El penediment sincer mereix una segona oportunitat? Es pot justificar que els països occidentals acceptin el retorn dels fills però rebutgin que les mares puguin tornar? La directora catalana s’esforça per comprendre els matisos d’una situació complexa i delicada.
El seguiment durant dos anys de la vida de la Shamima, la Hoda, la Hafida, la Nawal i la Kimberly ens posa en un lloc incòmode, però el seu testimoni ens fa entendre la crueltat, l’abús i la misogínia que han viscut. La sensibilitat de Sotorra per observar sense prejudicis posa en evidència la necessitat urgent d’establir un diàleg honest i empàtic entre cultures, religions, gèneres i cosmovisions diferents.
La directora. Alba Sotorra Clua (Reus, 1980) és una directora i productora de cinema documental catalana. És la fundadora de la productora audiovisual Alba Sotorra S.L.
Les seves pel·lícules tracten temes contemporanis controvertits que involucren visions contraposades del món, relacionats amb conflictes polítics, socials i humans de l'actualitat. El seu treball se centra sobretot en les històries humanes que reflexionen, des d'una perspectiva de gènere, sobre temes com la llibertat, la igualtat i la identitat. Expliquen històries basades en personatges amb una forta narrativa, per un públic tant nacional com internacional.
L’Alba ha treballat a Síria, Afganistan, Corea, Bòsnia, Cuba, Estats Units, Guatemala, Anglaterra, Iran, Pakistan, Puerto Rico i Qatar, i ha viscut llargues temporades a l'Orient Mitjà. Les seves pel·lícules s'han estrenat a festivals internacionals com Hot Docs, Shanghai International Film Festival, Karlovy Vary i Seminci.
Els seus projectes més rellevants són els llargmetratges documentals Miradas desveladas (2008), Qatar la carrera (2011), Game Over (2015), pel que va rebre un Premi Gaudí a la millor pel·lícula documental, i Comandant Arian (2018), nominada als Premis Gaudí.
Sala d’actes de l’Arxiu Nacional de Catalunya
carrer Jaume I, 33-35 - Sant Cugat del Vallès
SESSIONS OBERTES
Protocol de mesures i recomanacions del Govern sobre la lluita contra el COVID-19
AFORAMENT LIMITAT AL 55% DE LA CAPACITAT DE LA SALA (55 ASSISTENTS)
IDENTIFICACIÓ DELS ASISTENTS ABANS D’ENTRAR A LA SALA
NOM I COGNOMS, DNI, TELÈFON, E-MAIL
OBLIGACIÓ DE PORTAR MASCARETA
MANTENIMENT DE LES DITÀNCIES MARCADES
HIGIENE DE MANS
Israel, Polònia (2020). Duració 66 minuts.
VO en hebreu i anglès, subtitulada en català.
La història. L’artista israelià Dani Karavan ha creat prop de 100 instal·lacions ambientals a tot el món. Ha guanyat alguns dels premis internacionals d’art més prestigiosos i li arriben constantment peticions per fer conferències sobre la seva obra innovadora.
Tot i això, Karavan no està ni molt menys satisfet. Les estructures monumentals es deterioren ràpidament igual que ell es va fent gran. El clima polític del seu país el comença a tornar boig quan, de sobte, es veu embolicat en un greu conflicte polític i artístic per la seva última exposició.
“El meu art és polític. Has sentit a parlar del Guernica?”, així es presenta Dani Karavan davant la càmera. I transcorreguts uns minuts d’aquesta conversa inicial, Karavan ens regala un primer tast del seu mal geni.
Un retrat carregat de sentit de l’humor, sobre un creador amb una sensibilitat única per dotar de vida pròpia els espais urbans i naturals on treballa. El monument d’homenatge al filòsof Walter Benjamin a Portbou parla per si sol i permet copsar la senzillesa de l’art de Karavan en tota la seva magnitud.
El director. Barak Heymann (Israel, 1976) porta més de quinze anys dirigint i produint documentals per a la televisió i el cinema. La companyia cinematogràfica independent de Barak i el seu germà Tomer, Heymann Brothers Films, ha produït més de trenta documentals, alguns com a coproduccions internacionals. Les seves pel·lícules s'han estrenat en nombrosos festivals d’arreu del món, com la Berlinale, IDFA i Hot Docs, on han obtingut prestigiosos premis. Barak imparteix classes a diverses escoles de cinema d'Israel i actualment participa en diversos projectes en curs.
FITXA TÈCNICA
Codirecció: Lukasz Konopa / Producció: Barak Heymann (Heymann Brothers Films, Israel), Krzysztof Dzięciołowski (Vision House, Polònia) / Edició: Shira Hochman / Fotografia: Lukasz Konopa / So: Aviv Aldema / Música: Alberto Shwartz, Janek Duszynski / Documentació: Tali Shamir-Werzberger / Distribució: DocsBarcelona Distribution
PREMIS I FESTIVALS
Premi a la Millor Edició, Jerusalem Film Festival – Israel, 2020 / Cloenda, DocsBarcelona – Espanya, 2021/ Secció Oficial, Hot Docs – Canadà, 2021 / Secció Oficial, Krakow Film Festival – Polònia, 2021
Sud-àfrica (2019). Duració 93 minuts. VO en anglès i zulu, subtitulada en català.
Alemanya (2020). Duració 89 minuts. VO en alemany i anglès subtitulada en català.
La història. Un grup de periodistes d’investigació destapa un cas de corrupció en el què està implicat Jacob Zuma, qui fou president de Sud-àfrica fins el 2018. Poc després, la redacció rep una campanya de desinformació.
Dos joves d’una empresa tecnològica van trobar les proves que deixaven al descobert el modus operandi darrere del segrest econòmic de l'estat de Sud-àfrica, per part d'interessos privats i amb l'ajut d'alguns polítics.
Gràcies l'amic Zuma, els membres de la família índia Gupta van utilitzar els ingressos d'un país en el seu propi benefici: adquirint participacions de les mines de carbó, de mitjans de comunicació i empreses tecnològiques, i fins i tot, alguns càrrecs públics.
Quan s'obre una investigació judicial, el president Zuma declara que tot son mentides i notícies falses. Davant l'augment de lligams entre els interessos privats i el govern, els periodistes es pregunten si hi ha lloc per la justícia en la incipient democràcia sud-africana, que amb tant d'esforç va costar de guanyar.
Els directors. Rehad Desai (Sud-àfrica, 1963) és un dels documentalistes africans més notables. Ha dirigit i produït nombrosos llargmetratges, dels quals la majoria han sigut estrenats en festivals internacionals i sales de cinema, a més de rebre elogis per part de la crítica. L’any 2015 va guanyar el Premi Emmy a Millor Documental pel seu Miners Shot Down (2014), en el qual s’evidencia la seva habilitat com a cineasta i la seva experiència com a activista.
Mark J. Kaplan (Sud-àfrica) és un dels principals realitzadors sud-africans. Les seves pel·lícules se centren en temes socials i polítics, de drets humans i memòria històrica. Va ser productor del documental A Lion’s Trail (2005), que va guanyar un Premi Emmy l’any 2006.
PREMIS I FESTIVALS
Selecció Oficial, IDFA – Països Baixos, 2019 / Selecció Oficial, Durban International Film Festival – Sud-àfrica, 2020 / Selecció Oficial, Doc Edge – Nova Zelanda, 2020/ Selecció Oficial, Sydney SA Film Festival – Austràlia, 2020 / Selecció Oficial, Encounters IDF – Sud-àfrica, 2020
FITXA TÈCNICA
Direcció: Rehad Desai i Mark J. Kaplan / Guió: Anita Khanna, Rehad Desai / Producció: Zivia Desai, Anita Khanna, Rehad Desai / Producció executiva: Michael Auret, Mike Lerner, Geert Veuskens / Edició: Megan Gill, Geert Veuskens, Nikki Comninos / Fotografia: Nic Hofmeyr, Duncan Tilley / So: Sibusiso Zulu, President Kapa / Música: Jannous Aukema / Distribució: DocsBarcelona Distribution
D'on surten els diners?
Alemanya (2020). Duració 89 minuts. VO en alemany i anglès subtitulada en català.
Un viatge creatiu i humorístic on economistes i banquers tracten d'explicar el joc del capitalisme amb més o menys èxit.
La història. En els darrers anys, el nostre sistema econòmic s'ha fet invisible i incomprensible. La sensació que alguna cosa no funciona del tot bé l'ha tingut pràcticament tothom. Però, exactament, què és el que no funciona?
Capa a capa, Oeconomia revela les regles del capitalisme contemporani i com aquestes fan créixer sistemàticament el dèficit i la concentració de la riquesa. Amb astúcia i rigor, la pel·lícula analitza els aspectes més flagrants de l'economia capitalista, sovint invisibilitzats en les cobertures mediàtiques, fet que impossibilita comprendre la lògica que hi ha darrere de les estructures bàsiques que sostenen la nostra vida quotidiana.
Paradoxalment, l'economia només creix i els beneficis només són possibles quan hi ha endeutament. Un joc segueix instal·lat en la lògica de l'augment infinit de capital. Mostra signes d'esgotament el capitalisme? Ens trobem prop del seu final?
La directora. Carmen Losmann (Alemanya, 1978), després de cursar a Anglaterra el Bachelor of Arts Marketing, es va graduar en l'especialitat de cinema a l'Academy of Media Arts a la ciutat de Colònia. El seu llargmetratge de debut, titulat Work Hard Play Hard (2011), tracta dels efectes de la gestió dels recursos i ha estat guardonat amb el prestigiós premi televisiu Grimme-Preis, l'any 2014. Va rebre la beca Gerd Ruge Project per desenvolupar el documental Oeconomia, que és el seu segon llargmetratge com a directora.
PREMIS I FESTIVALS
Premi de la secció Testimonies, Ji.hlava IDF – República Txeca, 2020 / Selecció Oficial, Berlinale – Alemanya, 2020 / Selecció Oficial, IDFA – Països Baixos, 2020 / Selecció Oficial, CPH:DOX – Dinamarca, 2020 / Selecció Oficial, Sheffield Doc/Fest – Regne Unit, 2020 / Selecció Oficial, L’Alternativa Barcelona – Espanya, 2020 / Selecció Oficial, Zurich IFF – Suïssa, 2020 / Selecció Oficial, Bergen IFF – Noruega, 2020 / Selecció Oficial, Astra IFF – Romania, 2020 / Selecció Oficial, Inconvenient Films – Lituània, 2020
FITXA TÈCNICA
Producció: Hannes Lang, Mareike Wegener - Edició: Henk Drees, Carmen Losmann - Fotografia: Dirk Lütter - So: Peter Rösner, Till Röllinghoff, Etienne Haug, Detlev Schmelzenbach - Música: Peter Rösner - Distribució: DocsBarcelona Distribution
La història. Què faries si acusessin la teva àvia de bruixeria? Els temps de la Inquisició queden aparentment lluny, però avui en dia, a Kenya, la realitat de les dones amb una sensibilitat especial és dramàtica i ens fa reviure el terror de l’edat mitjana.
El jove Karisa emprèn un viatge de Mombasa als seus orígens rurals quan s’assabenta que la seva àvia Margaret està en perill. A través de les converses amb els seus familiars, descobrim amb incredulitat que el seu oncle, fruit d’una combinació de superstició i interessos econòmics, és l’instigador de la terrible acusació. A la vegada, les seves tietes intenten protegir l’àvia, que ha d’aprendre a conviure amb el temor de ser assassinada dins de casa. A Kenya, centenars d’ancians són acusats de bruixeria per tal de robar-los les terres.
Un retrat valent que posa en evidència com els valors de les comunitats rurals han estat trastornats a causa del colonialisme i la religió. Una història d’amor inter generacional, en què el carisma d’en Karisa demostra que és possible fer front a l’avarícia i en la qual el cos de la seva fràgil àvia amaga un poder femení indestructible.
Els directors:
Maia Lekow (Kenya), compositora i cineasta kenyana, coneguda per ser la líder de la banda Maia & The Big Sky. The Letter és el seu primer llargmetratge, dirigit i produït juntament amb Christopher King. Lekow va ser nomenada ambaixadora de bona voluntat d'ACNUR el 2013 i va rebre un premi de l'Acadèmia de Cinema Africà per la seva cançó Uko Wapi el 2009. Actualment segueix actuant en escenaris internacionals amb la seva banda i també ha compost la música original de The Letter.
Christopher King (Austràlia), cineasta, ha treballat a Kenya durant tretze anys, després d'haver fundat Circle & Square Productions amb la seva parella Maia Lekow a Nairobi. L’any 2009 va ser guardonat amb un premi de l'Acadèmia de Cinema Africà al Millor Muntatge, i ha treballat per a la indústria cinematogràfica d'Àfrica Oriental com a cineasta independent, editor i director.
Comentaris dels nostres socis
He vist el documental THE LETTER, impressionant documental sobre les supersticions tergiversades i abonades per les religions. Amb una banda musical que et penetra molt endins, junt amb una bona fotografia i un tempo molt adequat. Amb aquest documental un se’n adona de quan d’ important és l’educació, que pot, perquè no sempre és així, ajudar-te a pensar i reflexionar sense interfer
Joan Bordas
Sinopsi. Traïdora, advocada del diable... a la lletrada jueva Lea Tsemel l’han anomenat de totes les maneres possibles. Està especialitzada en la defensa de presoners polítics palestins i no té pèls a la llengua amb els seus companys de professió. Accepta els reptes més difícils, com ara representar acusats palestins que han comès, presumptament, delictes de terrorisme o crims contra ciutadans israelians sota la convicció que la repressió que pateix Palestina justifica la seva lluita per alliberar-se.
Un seguiment exhaustiu durant la preparació de les defenses de dos casos concrets, el de l’Ahmad, un nen de 13 anys acusat de participar en un apunyalament d’un noi israelià, i el de l’Israa Jaabis, acusada pels oficials israelians d’un intent frustrat d’atemptat suïcida, ens apropa a la inclassificable i excepcional personalitat de la protagonista. Defensora dels drets humans i amb una energia inesgotable, porta més de cinc dècades denunciant l’estat d’ocupació i repressió que pateixen els palestins i, a la vegada, intentant fer entendre a l’opinió pública que el govern d’Israel és responsable d’aquesta violència.
La història d’un terratrèmol al gremi de l’advocacia a Israel, des d’on Lea Tsemel ens envia un prec i un missatge poderós: "Hauríeu d’intentar entendre'm, perquè soc el futur".
Sinopsi. Amb 19 anys, l’Ada va ser violada tres vegades en una mateixa setmana per un home que coneixia bé. La història de l’Ada és contada a través de múltiples veus de diferents dones que construeixen el seu relat, la seva versió dels fets i com es va sentir abans, durant i després. Poc a poc, totes les dones d’aquesta pel·lícula es converteixen en les protagonistes de la història d’Ada i també en testimonis de les seves pròpies històries que, per desgràcia, parteixen del mateix punt de partida… Una pel·lícula coral que exposa, des de les dones i sense victimitzar-les, les sensacions contradictòries i les conseqüències després d’una violació o agressió sexual on l’abusador no és un desconegut. Una potent i sòbria pel·lícula que trenca el silenci de les violacions en entorns de confiança sense victimitzar les seves protagonistes.
La directora. Alexe Poukine, nascuda el 1982, és directora i guionista. Després d'assistir a classes de teatre, va estudiar etnologia, cinema documental i escriptura de guions. Petites Morts, la seva pel·lícula de graduació, ha estat seleccionada en diversos festivals internacionals. El seu primer llargmetratge documental, Dormir, dormir dans les pierres, es va projectar el 2013 en nombrosos festivals. Paral·lelament al rodatge del seu segon documental Sans frapper, està escrivint un llargmetratge de ficció.