Patrimoni de la Humanitat
DROTÁRSTVO
pràctica artística i artesanal en filferro
A Eslovàquia hi ha una tècnica artesanal anomenada "drotárstvo" que consisteix a fabricar manualment objectes amb filferro. En el segle XVIII, alguns artesans van veure les possibilitats que tenia el filferro per al desenvolupament dels seus oficis. Això els va portar a elaborar una senzilla tècnica manual, encara vigent avui dia, que consisteix a torçar els fils de metall, unir-los els uns amb els altres i entrellaçar-los a mà sense soldadura. Al principi, aquesta tècnica es feia servir per a la reparació d'objectes de tota mena, tant de ceràmica com de fusta i d'altres materials, o per fabricar i vendre senzills estris de filferro. Més endavant, en el segle XIX, la pràctica d'aquesta tècnica va esdevenir una artesania pròpiament dita i, ja en el segle XX, aquests artesans van començar a fabricar objectes d'ús quotidià o de valor artístic. A mesura que anava passant el temps, els practicants d'aquest element del patrimoni cultural viu es van anar adaptant a la demanda del mercat local, tot fabricant nous articles i objectes d'art que van anar enriquint la gamma de productes ja existents. La gamma més actual ja comprèn nous tipus de fil, materials i tècniques que no s'havien utilitzat abans. Els dipositaris i practicants d'aquest element executen, sobretot, objectes d'artesania artística i venen les seves creacions en fires, festivals o esdeveniments semblants. Alguns d'ells provenen de famílies amb llarga tradició que van transmetent aquesta tècnica de generació en generació. També s'han creat associacions i clubs d'artesans aficionats.
Aquesta tècnica artesanal va ser inscrita a la llista de Patrimoni Immaterial de la UNESCO l’any 2019.
HONGRIA
Em preguntava què sé d'aquest país, mentre llegia Magda Szabó, excel·lent escriptora hongaresa. Coneixia algunes personalitats d'Hongria, com ara Erno Rubik, creador del seu cub, o el futbolista Ferenc Puskás o el Nobel de Física del 1971, Gábor Dénes.
No obstant això, centrant-nos en els monuments que formen part del patrimoni de la UNESCO, és lloable ressaltar la bellesa del riu Danubi al pas pel barri del castell de Buda i l'avinguda Andrássy (1987), el poble medieval de Hollókö (1987), les impressionants grutes càrstiques d'Aggtelek (1995), la necròpolis precristiana de Pécs (2000), la monumental abadia benedictina de Pannonhalma (1996), el parc nacional de Hortobágy (1999) o el paisatge cultural de Fertö (2001). Però Hongria ha estat molt més important políticament, amb la institució de l'Imperi Austrohongarès (1867-1917), on es va encendre la metxa de la Primera Guerra Mundial el 1914 o la revolta contra el poder soviètic el 1954. És gairebé impossible descriure en poques paraules la majestuositat, la bellesa i la tradició d'aquest país centreeuropeu.
Guillermo Dagum Moisés
LA CONSTRUCCIÓ AMB FUSTA AL JAPÓ
L’art de la construcció d’edificis de fusta abasta un conjunt de tècniques i coneixements tradicionals transmesos de generació en generació, i són representatius del patrimoni immaterial d’aquest país.
Al Japó, els boscos representen quasi el 70% de la superfície del país; això significa, òbviament, que des de fa molts segles la fusta s’ha utilitzat en la construcció de cases i edificis públics.
L’edifici més antic del món fet amb fusta data de principis del segle VII i és el temple de Horyu-ji, a la prefectura de Nara, encara en peu actualment.
De les 17 tècniques i pràctiques mencionades en l’expedient de candidatura presentat a la UNESCO, se’n poden destacar quatre: la preparació i arrebossat “sakan”, la recol·lecció de l’escorça de xiprers autòctons, el lacat de les estructures tradicionals de fusta i la producció dels revestiments de terra denominats “tatamis”.
Fins al segle XIX, els mestres fusters formaven els aprenents, transmetent les tècniques de construcció, però el procés de modernització va dificultar aquesta transmissió, la qual cosa va portar a la creació d’associacions dedicades a la salvaguarda d’aquests coneixements. Totes les tècniques tradicionals conservades per tal de continuar la construcció d’edificis i restauració dels existents han perdurat en el temps, gràcies a aquestes associacions. De fet, a causa del clima càlid i humit del país, les reparacions tot sovint són imprescindibles. També hi són del tot necessàries les col·laboracions d’artesans de diferents oficis. Alguns treballs de manteniment requereixen la participació de la població local. Les teulades de canyes i palla, per exemple, s’han de substituir cada 20 anys i aquesta tasca exigeix molta mà d’obra. Així, el manteniment i la restauració dels edificis té una funció social perquè fomenta la cooperació i la cohesió, a la vegada que enforteix el sentiment d’identitat cultural del poble japonès.
La construcció amb fusta al Japó va ser inscrita en la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO l’any 2020.
Joan Bordas
El temple d'Horyu-ji, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO l'any 1993 és el temple construït amb fusta més antic del món: La seva construcció data de l'any 607, amb una reconstrucció l’any 670 i restauracions posteriors els anys 1364 i 1607. Totes aquestes restauracions han respectat el 20% dels materials d'origen.
El temple està ubicat a la prefectura de Nara, al sud del Japó. És un temple budista amb un monestir de monjos. dividit amb tres parts amb vàries instal·lacions, la més antiga és el Kondo i la pagoda de 5 pisos. També és el més visitat del Japó. Una de les particularitats és que ha resistit tres terratrèmols d'intensitat de 6 a l'escala Shindo. La gran pagoda de 5 pisos té una alçada de 31,5 metres i cadascuna de les plantes és dedicada a un dels elements de la cosmogonia japonesa clàssica: terra, aigua, fusta, vent i cel. Cosmogonia és la teoria filosòfica, mítica i religiosa que tracta sobre l'origen i l'organització de l'univers. El recinte del temple té una extensió de 187.000 m² amb 18 edificacions de fusta. El seu significat és: Temple de l'ensenyança de la llei florent.
PRÀCTICA TRADICIONAL DEL CULTIU DE LA VINYA EN GOT
(VITE AD ALBERELLO)
DE LA COMUNITAT DE PANTEL.LERIA, ITÀLIA
El cultiu de la vinya en got (vite ad alberello) és una pràctica popular que es transmet de generació en generació entre les famílies de viticultors i pagesos de l'illa italiana de Pantel·leria, a l'oest de Sicília, en una comunitat de 5.000 illencs que cultiven les seves finques amb mètodes tradicionals.
Després d’anivellar el terreny, s'hi fan uns sots en els quals es planta el cep. Després, es poda acuradament el cep mare en sis sarments disposats en forma radial perquè formin un arbust. El sot es remou constantment per assegurar que el cep creix en el microclima adequat. Per acabar, es verema el raïm manualment durant les celebracions que comencen a finals del mes de juliol i que s'allarguen fins al setembre.
Aquests rituals i festes es transmeten de manera oral i pràctica en el dialecte local i permeten a la comunitat compartir aquest costum social. Els habitants de Pantel·leria es continuen identificant amb aquesta manifestació tradicional de la viticultura i s'esforcen per preservar-la.
Pantel·leria està situada entre Sicília i la costa de Tunísia. Té uns 10.000 habitants i uns 117 km². L’altitud màxima és un cràter de 836 metres, conegut com la Montagna Grande.
El cultiu de la vinya de got va ser inscrit el 2014 en la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO.
Joan Bordas
DIA INTERNACIONAL DE LES MATEMÀTIQUES
L'any 2019, la UNESCO va proclamar el 14 de març “Dia Internacional de les Matemàtiques”.
Aquesta iniciativa va ser promoguda per la matemàtica francesa Christiane Rosseau, establerta al Canadà i actualment al capdavant de la comissió internacional per promoure aquesta data com a festa de les matemàtiques arreu del món.
Les matemàtiques cada vegada són més necessàries per accedir de manera eficaç a la gran quantitat de dades que circulen, com per exemple, en la creació d'algoritmes perquè les nostres transaccions a Internet siguin més segures. Estan presents en tots els àmbits econòmics, financers, mèdics i tecnològics, i com gestionar tota aquesta informació de manera ètica és el gran debat del moment.
El repte més important que planteja aquest canvi en el paradigma de les matemàtiques és l'educació matemàtica i revertir la discriminació existent en els estudis d’aquesta matèria, tant de gènere com de raça. Per això, cal despertar la sensibilitat envers aquesta problemàtica en tots els àmbits. Els professionals altament qualificats ja són una mà d'obra molt apreciada en tots els sectors, i és essencial per a la incorporació de futurs ciutadans en l'era del coneixement donar suport a les vocacions presents i futures, per tal de formar docents. Per tant, urgeix canviar-ne els criteris d'accés.
Com deia Mogens Niss l'any 2005 “la democràcia és una broma si la ciutadania és analfabeta en matemàtiques”.
Text extret de l’article “Matemàtiques per a un món millor”, de Dolors Herbera, presidenta de la Societat Catalana de Matemàtiques, del diari Ara del 14/03/2021.
L'ART DE LA CONSTRUCCIÓ DE MURS DE PEDRA SECA
Les construccions amb pedra seca daten des de la Prehistòria fins a l'època moderna i són testimonis del treball que es realitzaven per tal de preservar i protegir els terrenys de la desertització i els corriments de terres. Aquestes construccions afavoreixen la biodiversitat i la creació de condicions òptimes pel desenvolupament d’activitats agrícoles.
La construcció requereix una pràctica i una destresa en la seva execució mitjançant l'apilament de pedres, ja sigui sols pedres o amb terra, també seca. Era una pràctica comuna en poblacions rurals agrícoles i ramaderes, per tal d'obtenir el màxim partit dels recursos naturals i humans. Aquests murs han conformat també gran quantitat d'hàbitats tan humans com per l'agricultura i la ramaderia.
La transmissió de la tècnica s'efectua amb la pràctica adaptada a les maneres i condicions de cada territori. Un exponent d'aquest art el tenim molt present a Catalunya, sobretot en les cabanes de vinya al Camp de Tarragona, al Penedès, a les Garrigues, a l'Urgell, al Segrià, a la Ribera d'Ebre, a la Terra Alta, a l'Empordà o al Montsià.
En l'actualitat hi ha un creixent interès en la restauració d'aquestes construccions, molt malmeses pel pas del temps i la deixadesa de les administracions.
La construcció amb pedra seca va ser declarada patrimoni cultural immaterial de la UNESCO l'any 2018, una candidatura presentada conjuntament per vuit estats europeus de la conca nord del Mediterrani: Xipre, Grècia, Croàcia, Eslovènia, Suïssa, Itàlia, França i Espanya.
UN RACÓ A CATALUNYA
Catalunya és un país ric en monuments declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Entre els béns immaterials, espectaculars i meravellosos, tenim la Patum de Berga, els castells i les festes del foc als Pirineus. Entre els béns materials hi ha molts edificis modernistes, amb una arquitectura que enamora i peces de l'art romànic reconegudes mundialment. També ho són el Monestir de Poblet, la Tàrraco romana o l'art rupestre, com el de la Cova dels Vilars a Os de Balaguer.
Amb tot, el meu preferit és el conjunt romànic de la Vall de Boí perquè va ser el primer de tots que vaig conèixer. En un paratge rural pràcticament intacte aquest conjunt arquitectònic d'un pur estil romànic llombard "és el testimoni dels profunds intercanvis interculturals a l'Europa medieval i en particular a través dels Pirineus" segons la UNESCO.
Aquesta concentració d'esglésies complien una funció religiosa i també social. I per a nosaltres, un grup de sis amics sota una fina pluja que despertava la gana, va ser un cap de setmana de tardor inoblidable.
Guillermo Dagum
EL REDESCOBRIMENT DEL ROMÀNIC
A Catalunya, l'interès pel món medieval s'inicia al segle XIX amb els viatges històric-literaris i el moviment cultural de la Renaixença, seguint la tendència que es va iniciar a tot Europa amb el Romanticisme. A la fi de segle XIX es comencen a organitzar les primeres exposicions d'art romànic i gòtic i es creen els primers museus i col·leccions.
Amb la voluntat de conèixer i estudiar els monuments romànics de país, el 1907 l'Institut d'Estudis Catalans organitza la missió arqueològia i jurídica a la franja d'Aragó.
Durant el mes de setembre visiten la Vall de Boí, recorren els seus pobles i "descobreixen" les esglésies i les pintures murals que allí es conservaven.
Les fotografies, els dibuixos i els plànols realitzats durant aquest viatge seran la base de les posteriors publicacions de l'Institut. L'any 1911 s'edita el quart fascicle de l'obra "Les pintures murals romàniques", que recollia, entre d'altres, els tres conjunts de la Vall de Boí.
Pocs anys més tard, a l'estiu de 1919, la Junta de Museus descobreix que s'han adquirit i arrencat els frescos de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà), però no pot frenar la seva venda al Museu de Boston, a causa de la falta de lleis de protecció del patrimoni. Per evitar que fets tan greus es repeteixin, s'organitza la campanya d'arrencament de les pintures murals romàniques del Pirineu Català per conservar-les al Museu d'Art i Arqueologia de Barcelona. Les primeres obres s'extreuen de la Vall de Boí el desembre de 1919. El 1924 es van inaugurar les col·leccions d'art romànic a la Ciutadella.
LA MECÀNICA DE PRECISIÓ DE LA REGIÓ DEL JURA,
PATRIMONI I TRADICIÓ
La mecànica de precisió i la mecànica artística aplicades a la rellotgeria van passar a formar part, l’any 2020, de la llista representativa de Patrimoni Immaterial de la UNESCO.
Al segle XVIII, els millors mecanismes que servien com a base per a la fabricació de rellotges i ginys en moviment provenien d'aquesta regió suïssa. Els rellotgers més prestigiosos d'Europa els utilitzaven per fabricar tota mena de rellotges (de pèndol, de butxaca, de cucut, cronòmetres, d’autòmats) i altres artefactes, com ara capses de música.
Vall de Joux , cuna de la rellotgería de luxe
El reconeixement al procés d'aprenentatge i de formació que inclou els coneixements tècnics, teòrics i pràctics, com a artesans generalment formats en àmbits de famílies de llarga tradició i, després, en escoles professionals altament qualificades, perpetua l'ofici de rellotger i ret homenatge a les tradicions locals.
Muntatge a la Fàbrica Rellotgera,S.A. Fontainemelon
Per la intensa dedicació que aquest ofici comporta, Philippe Dufour, un dels grans artesans suïssos actuals, adverteix als joves aprenents i somiadors: "Hi ha tres paraules que un artesà rellotger ha de desterrar: caps de setmana, vacances i jubilació".
Avui Suïssa s'ha convertit en una gran potencia en la fabricació de rellotges d'alta gamma, arribant a produir 30 milions de rellotges a l'any, cosa que representa el 2,5 % de la producció mundial, i, el que és més rellevant, aquesta fabricació representa el 50 % de la facturació global.
Un dels seus exponents més famós és l’empresa Rolex amb una facturació anual de 5000 M de francs, seguit per Omega i Cartier, amb 2000 M. Així i tot, el pes dins l'economia suïssa és de l'1'5 % sobre el PIB. Aquest sector industrial és el tercer del país, per darrere de la indústria química-farmacèutica i de les màquines eina.
La indústria rellotgera es concentra a Neuchâtel, Berna, Ginebra, Solothurn, Jura i Vaud, cantons que aglutinen el 90% de la producció, emprant una força de treball entre directe i indirecte de 100.000 persones.
Aquesta indústria va arribar al seu zenit sobre els anys seixanta del segle passat, amb 1500 empreses i uns 90.000 empleats directes, però a partir dels anys setanta la irrupció dels rellotges de quars d'origen asiàtic van enfonsar el mercat. La profunda crisi es fa més evident durant els anys vuitanta, amb només unes 600 empreses i 30.000 empleats. Va ser llavors quan es van reinventar amb la producció massiva de rellotges a preus molt més assequibles a través de la firma Swatch. El 2014 aquesta indústria tornava amb potència a superar els 30.000 empleats, amb una facturació de 22.000 M de francs, el doble que quinze anys abans.
Joan Bordas