Una gran pintura damunt fusta de més de dos metres quadrats, representant dos elegants personatges masculins amb una taula entre ells dos, plena d’objectes peculiars que descriuen la personalitat dels retratats. I alguna sorpresa més que la saviesa de l’artista va saber afegir a ELS AMBAIXADORS (1533) del pintor alemany Hans Holbein; una història i una representació teatral que cal admirar per la seva dinàmica narrativa i el seu coneixement de la mitologia a l’ALEGORIA DE LA CALUMNIA (1495) del pintor italià Sandro Botticelli o l’apassionant historia dels bodegons flamencs que omplen molts museus europeus amb la seva sorprenent exuberància compositiva. Sembla sols decoració esplèndida...però és alguna cosa més en alguns casos especials, que es converteix en un codi comunicatiu molt xocant.

Amb aquestes obres excepcionals que, més enllà de la seva bellesa, amaguen missatges, codis, símbols i lectures afegides tanquem aquest cicle de conferències sobre quadres que amaguen secrets.

Carolina Camañes

Versalles, de jardins del Rei a jardins del poble

En un món com l’actual, en que l’impacte de l’acció humana es manifesta a gairebé tots els racons del planeta, podem afirmar que en major o menor grau tots els paisatges estan humanitzats. És a dir, que són el resultat de les interaccions existents entre els components naturals i els humans i que expressen els valors, les formes de vida i les cultures de les societats que s’han anat succeint en al llarg de la història.

Els paisatges esdevenen una part molt significativa del patrimoni dels pobles i de la humanitat, fet que ha fonamentat el concepte de “paisatges culturals”. La Convenció del Patrimoni Mundial, a l’any 1992, va ser el primer instrument legal internacional destinat a reconèixer i protegir els paisatges culturals, així com a adoptar directrius per a la seva inscripció a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. En la conferència tractarem els valors, la diversitat i els reptes i oportunitats de paisatges culturals del món.

Carme Farré Arana

Podem parlar de jardins de Gaudí realment?

El qüestionament està servit. Són realment jardins o estem parlant de jardins arquitectònics i/o simbòlics o l'intent del paisatgisme naturalista basat en el camp, un mena d'acostament cap al jardí salvatge?

La particular interiorització de Gaudí de l'arquitectura i la natura, fan que el seu coneixement transcendeixi a unes formes i concepció de l'espai únic i inconfusible, així és doncs també en els espais enjardinats.

Just en un moment on s'enfronta als jardins romàntics, als meditatius, fent dels elements naturals, l'orografia, l'arquitectura i l'ornament, una obra personal i evocadora, arribant fins i tot a què la crítica del seu temps considerés precisament el Parc Güell, un exemple de creació de les més interessants de l'anomenat jardí contemporani, fora de tota ortodòxia dins la tradició i lluny de les noves orientacions en jardineria del seu moment.

Maria Mercè Compte

La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides ha estat redactada l’any 2006 pel Comitè de Nacions Unides sobre els Drets de les persones amb Discapacitat. Espanya l’ha ratificada l’any 2007, entrant en vigor el 3 de març de 2008.

Introdueix tres principis bàsics, que són els principis de no discriminació, d'accessibilitat i d'autonomia. El seu propòsit és promoure, protegir i assegurar el respecte a la Dignitat inherent de tot ésser humà. La seva principal funció és establir un marc d’acció perquè els països partícips harmonitzin les seves lleis al respecte.

Estableix un canvi de paradigma i de model social vers el tracte cap a les persones en situació de discapacitat. Del model de beneficència o mèdic-assistencial, la Convenció suposa un consens mundial per un model social basat en els drets humans, on la persona és l’eix central de la seva vida i ha de ser tractada com a ciutadà subjecte de ple dret.

En la seva "Oda a espanya" de l'any 1898, després de la guerra de Cuba, Joan Maragall va plantejar el que seria el programa política del catalanisme durant és d'un segle: intentar transformar Espanya per convertir-la en un Estat modern u i europeu, i també en un estat que acceptés la seva diversitat lingüística, cultural i nacional. Demanava a Espanya que canviés en aquest sentit, i si no canviava o no volia canviar, acabava el seu poema dient: Adéu, Espanya. Més de cent anys després, el plantejament que sintetitzava Maragall no tant sols ha marcat un segle de la vida espanyola i catalana, convuls i a estones tràgic, sinó que és imprescindible per entendre el que passa avui mateix i els esdeveniments de l'actualitat més immediata.

Vicenç Villatoro