01 Art grec

I de la cultura clàssica?

L’art grec 2025. Escultura

L’art grec 2025. Arquitectura

Obres titulars

PARTENÓ

TEATRE EPIDAURE

ALTAR DE ZEUS A PÈRGAM

KORÉ DEL PEPLUM

DORÍFOR DE POLICLET

HERMES I DIONÍS INFANT

LAOCOONT I ELS SEUS FILLS

Context històric

El naixement de la cultura i l’art grec va tenir lloc els segles IX i VIII aC, quan el món hel·lènic va superar la profunda crisi provocada per l’enfonsament de la civilització cretomicènica, després de la invasió del Peloponès pels doris. Aquest període inicial es caracteritza per la recuperació del comerç i la colonització de la zona occidental del Mediterrani.

Al segle VII aC, el contacte amb les cultures mesopotàmica i egípcia va provocar l’eclosió de l’arquitectura i escultura grega, que va assentar les bases de l’art hel·lènic. Segles després, la victòria contra els perses a les Guerres Mèdiques, va servir per iniciar un període de màxim esplendor de l’art grec, amb l’epicentre a l’Atenes de Pèricles.

La rivalitat de les polis gregues va ser l’inici de les guerres del Peloponès, lluites que van provocar la decadència de les ciutats estat gregues. Aquesta situació va ser aprofitada pels macedonis, que sota Filip II i després amb el seu fill Alexandre el Gran, van unificar totes les polis i van aconseguir el somni grec del domini de l’Imperi persa.

La mort d’Alexandre el Gran fa fragmentar l’imperi macedoni en diversos regnes i la cultura grega es va traslladar cap a orient, a ciutats com Alexandria. No obstant això, la cultura grega va servir com a punt de referència i la seva influència va ser absorbida pels romans.

"L'home és el centre de totes les coses" (Protàgores), recerca de la bellesa, basada a l'harmonia i proporcionalitat. A l'arquitectura, adapta les tècniques anteriors als seus principis i s'utilitzen càlculs matemàtics. A l'escultura s'orienta cap al naturalisme de la figura humana.

Tota la cultura i l’art Occidental estan profundament relacionats amb el llegat clàssic. Conceptes com home, natura, raó, harmonia, bellesa, són els pilars de l’art grec i han estat presents a l’art europeu al llarg de la història. Primer, van ser model de l’art romà, i posteriorment del Renaixement i el Neoclassicisme i fins i tot als nostres dies, o l’edifici del Teatre Nacional de Barcelona no recorda un temple clàssic?.

Localització

El marc geogràfic i cultural grec antic està format per la Península Àtica, el Peloponès, costa occidental Àsia Menor, les illes del Mediterrani, més el territoris colonitzats: Sicília, França (Mediterrani), Catalunya actual

Antecedents: l’art cretomicènic

L’art cretomicènic és el nom com que es coneixen dues civilitzacions, la cretenca, situada a l’illa de Creta i la micènica, desenvolupada en les ciutats de Micenes i Tirint.

El palau era l’edifici principal de la cultura cretenca, l’estructura de la qual deriva dels palaus de l’Extrem Orient, al voltant d’un pati rectangular. Un dels elements arquitectònics principals dels palaus són les columnes vermelles, referent principal de l’estil dòric. A l’interior, els palaus estaven decorats amb relleus i pintures al fresc, que recreaven escenes de la vida quotidiana, que poden recordar a l'egípcia, encara que presenta una major interès pel moviment.

De l’art micènic, destaca la construcció de grans muralles, aixecades amb pedres ciclòpies, enormes, de caràcter defensiu, i a l’interior destaca el palau, que per la seva distribució, planta rectangular, un pòrtic de columnes i un vestíbul, serà el punt de partida del desenvolupament de l’estructura del temple grec. Un altre element important serà es tholos, tombes de prínceps, que originaran els temples circulars grecs. La ceràmica també tindrà la seva influència a la grega en un primer moment per la decoració esquematitzada, que anuncia el període geomètric grec.

Característiques art grec

La frase l’home és el centre de totes les coses, Protàgores, sintetitza les característiques de l’art grec. Sota aquesta idea, es deixa de banda el monumentalisme dels estils orientals precedents i s’orienta en una recerca incansable en de la bellesa, basada en l’harmonia i la proporcionalitat en relació amb l’ésser humà, que s’aplicarà a tots els àmbits artístics. A l’arquitectura, s’utilitzaran els càlculs matemàtics per correccions visuals dels edificis, com l'èntasi, bombament suau del fust, perquè des de lluny l’ull percebi la columna recta, i a l’escultura, s’orientarà cap a la captació naturalista de la figura humana.

L’urbanisme i les ciutats

L’urbanisme va estar condicionat per tres fets: el caràcter independent de les polis greges, la topologia muntanyosa del terreny i la democràcia.

Les polis s’organitzen a l’interior d’un recinte emmurallat. A la part més alta, l'acròpoli, on es construïen els edificis de caràcter sagrat. Amb la democràcia, es va plantejar la necessitat de crear elements de tipus social, polític de caràcter comú, que s'organitzaran al voltant d’una àgora, o plaça pública, on s’hi desenvolupen diverses activitats públiques com assemblees, transaccions mercantils i administració de justícia. Per tant, parlem de l’inici de l’urbanisme. La ciutat de Milet és un exemple.

L’arquitectura

L’arquitectura grega va adaptar les tècniques constructives anterior i les va adaptar als seus principis, basats a l’ordre, l’harmonia i l’escala humana.

Utilitza un sistema arquitravat, que es tipifica al temple i s’estructura en quatre elements: plataforma (una sèrie de graons), columna (base, excepte dòric, fust i capitell), entaulament (arquitrau, fust i cornisa) i coberta (a dues aigües, tancada per un frontó triangular).

L’evolució arquitectònica es determina pels canvis de l’estructura de la columna, especialment en la seva progressiva complexitat.

A partir del s VII aC el dòric. És senzill i robust. La columna sense base, fust acanalat, capitell sense decoració, arquitrau llis i fris amb alternança de tríglifs i mètopes. El Partenó va ser construït per Pèricles i els seus arquitectes Ictinos i Calícrates, sota la direcció de Fidies. És octàstil i té 17 columnes, s’aixeca sobre tres grades. La naos té 3 naus separades amb columnes i a l’interior l'estàtua de Palas.

A partir del VI aC el jònic, es situa sobre una base, formada per superposició de motllures, el fust no té èntasis i el capitell decorat amb volutes. Davant la corpulència del dòric, el jònic es caracteritza per la seva esveltesa i riquesa de decoració. L’arquitrau consta de 3 zones i decoració d’oves i perles. El fris és llis o amb decoració animada. La cornisa formada per dentellones. Com el dòric té acroteris al frontó. Exemples: Tesoro de Sifnos en Delfos, Erecteion d’Atenes, Niké Aptea (victoria sense ales).

A partir del IV a C el corinti, també sobre una base, un fust molt més esvelt i capitell amb fulles d’acant. Més que un ordre és un capitell, ja que excepte aquest, la resta és com el jònic. Els grecs el vam utilitzar tardanament, a l'hel·lenístic i va ser més utilitzat pels romans. L’obra més antiga apareix a l’exterior a la llanterna de Lisícrates.

El temple és l’edifici religiós més destacat i era on es guardava la imatge divina. En un principi la seva construcció era de fusta i posteriorment en pedra, principalment marbre blanc policromat, que s’ha perdut amb el temps.

La seva forma deriva del micènic. La planta es rectangular i està dividida en: pronaos, zona d’entrada; naos, espai sagrat per la imatge de la divinitat; opistòdom, cambra on es guardava el tresor.

Els temples reben el nom pel nombre de columnes de la seva façana i la distribució de les columnes, el perímetre envoltat, perípter, dípter, 2 files columnes, pseudoperípter, adossades al mur. A més, existeixen els temples circulars, anomenats thólos. Els millor conservats són els d’Epidauro, Olímpia i Delfos.

L’edifici públic més destacat és el teatre, on es representaven les famoses tragèdies i comèdies. Eren edificis de gran acústica i visibilitat i s’aprofitava el desnivell de la muntanya per aconseguir-ho. Estava format per la grada de forma semicircular, l’escena, on es feia la representació i l’orquestra, destinat al cor. Teatre d’Epidaure i Delfos. Estadis (Atenes), pòrtics (Atenes), els propileus (porta monumental) d’Atenes, per tancar el recinte emmurallat de l’Acròpolis d’Atenes

L’escultura

L’escultura grega es va realitzar bàsicament en bronze i marbre blanc, policromades, que també s’ha perdut amb el temps. Es distingeixen dues tipologies principals: el relleu per la decoració dels timpans i frisos i l’escultura exempta. El tema principal és la figura humana, amb la qual se representava els deus i deesses, a més dels atletes, considerats ideal de bellesa.

L’escultura s’humanitza, interès per l’home, el naturalisme, a diferència de l'egípcia. Bellesa, expressió, moviment són l'essència de la plàstica grega. Els grecs aporten el principi essencial de que l’escultura és un art de volums que requereix varis punts de vista per ser contemplats. Aquesta conquesta de la forma i la perspectiva és lenta.

A l'evolució estilística grega podem veure tres etapes:

Arcàica ss VII-VI aC

Los Kouroi o atletes i les Korai o figures femenines, generalment sacerdotesses. Quan un atleta guanyava 3 vegades els jocs es mereixia una estàtua icònica que protegeix als seus conciutadans, per fer-li ofrenes. Aquestes primeres estàtues tenen la llei de la frontalitat egípcia, rigidesa, monumentalitat i concepció esquemàtica de les parts del cos. Les Korai de l’Acròpolis. Són arcaics dels últims moments els frontons del temple de Zeus a Olímpia, on ja desapareix la rigidesa i les formes humanes són més dolces. De transició al classicisme el Tro de Ludovisi, l’Auriga de Delfos en Bronze.

Clàssica V-IV a C

Segle V: es caracteritza per la representació de l’anatomia humana amb proporcions equilibrades, que aconsegueixen a partir d'arrodonir la musculatura, el contrapostto (figura en repòs) o la corba praxitiliana. Es perd la rigidesa i frontalitat i s’adquireixen cànons de proporció matemàtica entre el cap i la resta del cos. Els escultors més important són: Mirón, que s’interessa pel cos humà en moviment, el discòbol. Policlet, estudia les proporcions del cos humà i la ponderació de les masses en actituds, el Dorífor, el Diadúmen (el que porta la diadema). Fídies crea personatges perfectes, d’un gran equilibri expressiu, rarament s’assemblen als mortals. S’ha comparat amb Plató i el seu ideal de bellesa clàssic. La seva obra té 2 capítols: la decoració del Partenó amb 3 sèries: els frontons dedicats a Palas Atenea, les mètopes dedicades a les 4 lluites teològiques i el fris de la galeria amb la processó de les Panatenees. Les estàtues independents: Atenea Partenos.

s IV: Nomenat postclàssic. Els artistes comencen a representar els sentiments i emocions per mitjà de l’expressivitat dels. Els autors més importants són: Praxíteles, l’Afrodita de Gnido, el seu estil guanya en gràcia i corbes suaus i perd rigidesa. Els seus deus adopten aptituds indolents. Treballa en marbre. Escopes: interès pels estats de l’anima de passió violenta. Lisip: les seves estàtues tenen varis punts de vista. Crea un cànon diferent al de Policlet, serà l’escultor de la cambra d’Alexandre el Gran.

Hel·lenística

Sintetitza tota l’evolució anterior i culmina en composicions dinàmiques que trenquen els cànons de serenitat i equilibri. Hi ha una tendència al patetisme i als estats violents de les figures, produint obres de gran teatralitat. L’Afrodita continua sent la principal inspiració dels escultors: Venus de Milo. Els temes més importants són la representació de l’amor pur, sàtirs i temes de la vida humana, abans considerats indignes, el nen de l’espina. Proliferen els grups escultòrics i va sorgir el retrat, que deixa pas al gust pel realisme.

Escoles de:

Pérgam: 2 ½ s III es treballen obres de gal·los en actituds tràgiques: Gal·lo moribund, i es representa la Gigantomàquies als relleus de l’altar de Zeus.
Rodas: emparentada amb la de Pérgam per la grandiositat i l’expressió del dolor. Victòria de Samotràcia, Laocoont i els seus fills.
Alexandria no hi ha obres molt importants

Tanagra: estatuetes de fang que representen escenes de la vida quotidiana grega.

La ceràmica i pintura

Es conserven poques mostres de pintura, en canvi, destaca la gran varietat de ceràmica, en la que es poden distingir tres gran períodes:

Ceràmica geomètrica, ss X-VIII aC: parteix de la ceràmica micènica amb decoracions de línies geomètriques.
Ceràmica arcaica ss VII-V aC: prolifera la figura humana i el detallisme. Es troba en dues fases: figures negres sobre fons vermell, d’escenes mitològiques; figures vermelles sobre fons negre, escenes quotidianes
Ceràmica clàssica s V aC: domina la figura vermella sobre fons negre i la figura ocupa tot l’espai i la representació escènica esdevé més complexa.

El mosaic

El mosaic és una tècnica artística destinada a la decoració de terres, i murs per àmbit privats i monuments públics.

Es va utilitzar per primera vegada a Mesopotàmia, des d’on es va estendre cap a Grècia, sent al període hel·lenístic quan va tenir el seu màxim esplendor. Hi havia dos tipus de mosaic:

De còdols: pedres que es troben a la vora dels rius o platges.

De tessel·les: opus tessel·latum, està format per petites peces de pedra de diferent color tallades. Aquesta tècnica va substituir al de còdols. Evolucionarà cap a tessel·les diminutes, opus vermiculatum, que també utilitzaran els romans. Destaquen els de Delfos.

Fitxes PAU