“El s.XIII es la época de las catedrales”
“El s.XIII es la época de las catedrales”
Embedded Files
feudalisme
monarquia
religió
burgesia
06 Art gòtic
06 Art gòtic
Marc històric
Marc històric
A nivell comercial, va iniciar un període d’expansió amb un objectiu unificador: croades i pelegrinatges ➡ burgs, el sorgiment de la burgesia i l’enriquiment mercantil.
Aquest nou grup social va facilitar que la cultura passés a mans d’ordres mendicants de les ciutats, franciscans i dominics, que van crear escoles i universitats, centres de referència cultural a Europa.
Al s.XIV es va produir l’anomenada crisi de la Baixa Edat Mitjana, fam epidèmies, pesta negre, i les guerres van provocar un daltabaix demogràfic i econòmic a les ciutat europees.
“El s.XIII es la época de las catedrales” El gòtic és un art urbà, on la supremacia de l’església com a institució o focus cultural del romànic es va convertint en una vivència més sentimental i humana, que donarà lloc a una corrent de pensament, l’humanisme, pilar de l’època renaixentista.
Localització
Localització
El gòtic es va gestar a l’îlle de França (París i rodalies) i es va estendre a l’Europa occidental, assimilat i adaptat per diversos països. Es localitza entre el ss XII i XIV, encara que a Itàlia a principis del segle XV va ser substituït per Renaixement, mentre que a Anglaterra, Espanya i Portugal es va mantenir la tradició gòtica durant el ssXV i XVI.
Etapes:
Etapes:
1. Inicial➡sXII i principis sXIII: parteix dels models romànics i evoluciona cap a les formes gòtiques
2. Clàssic o plenitud➡sXIII i sXIV: expansió de les formes gòtiques
3. Final o flamíger➡sXV i principis sXVI: exuberància ornamental
Arquitectura:
Arquitectura:
La catedral esdevé l’edifici paradigmàtic de l’arquitectura gòtica i serà el model francès la inspiració més genuïna:
La nova espiritualitat religiosa i les innovacions tècniques i constructives van permetre edificis més alts i lluminosos ➡ arc apuntat i la volta de creueria, resultat de l’encreuament de 2 arcs ogivals, ja que permeten descarregar el pes damunt de columnes i pilars i alliberar el mur de la seva funció de suport. D’aquesta manera es van obrint grans finestrals, que es decoren en vitralls de colors. També l’amplada de les naus i l’alleujament dels murs portarà als arquitectes a reforçar l’estructura del edificis per mitjà dels arcbotants i contraforts per l’exterior dels edificis.
La planta serà de 3 a 5 naus longitudinals, la central més alta i ampla, capçalera amb transsepte i deambulatori o girola circumdat per capelles radials.
L’alçat es distribueix en 3 nivells: arcades, que donen accés a les naus laterals, el trifori, arcuacions estretes que substitueix la tribuna romànic i el claristori, cos superior amb finestres.
A l’exterior, té un element més destacat a la façana occidental, flanquejada per 2 torres a la part inferior les portalades, tantes com naus, decorades amb ornaments escultòrics, damunt un cos d’arcades, una gran rosassa i un trifori decorat amb escultures. Destaca la coberta a dues aigües, que cobreix les voltes interior i el cimbori, que a vegades corona el creuer. Altres elements són agulles i pinacles de forma piramidal o cònica que coronen les torres i els gablets o acabaments en punta con frontó que accentua la verticalitat.
Cal diferenciar edificis religiosos i civils, que apareixeran pel desenvolupament de la societat a partir dels segles XII-XIII.
Edificis religiosos:
Edificis religiosos:
La reforma monàtica del cister sXII va fomentar la pobresa i l’ascetisme. Les característiques constructives mostren la transició del romànic al gòtic, configurant un estil propi, el cistercenc, arcs apuntats, voltes creueria, basat a l’austerita i la prohibició d’incorporar als edificis portals amb escultures, vitralls de colors i pintures com a Santes Creus i Poblet.
A la 2 ½ sXII al nord de França va començar a sorgir les primeres catedrals gòtiques, que anomenem gòtic septentional o francés, que confereix gran importància a la verticalitat i la lluminositat interior: Nôtre-Dame de Paris, Chartres i Reims. Aquest model va ser seguit a Castella a les catedrals de Burgos i León i a Anglaterra i Alemanya, on es va potenciar més la verticalitat com la catedral de Colònia.
A ½ sXIII a França l’obsessió per l’alçada va portar a alleugerir el pes del edificis i reduir els murs, ampliant els vitralls, serà el gòtic radiant, la Sainte-Chapelle a París.
Als ss XV i XVI, la traceria, decoració geomètrica, les voltes i l’ornamentació es va anar complicant fins generar el gòtic flamíger, que recorda la forma ascendent de les flames.
A Itàlia no es va acceptar el model francès i va ser més una influència de transició del romànic al renaixement. Les construccions italianes recullen la tradició clàssica i bizantina i fan servir cobertes de fusta i amples murs que no necessiten suports externs. A l’exterior, presenten un revestiment de marbre, decorat amb relleus, escultures i mosaics daurats, d’acord amb la tradició de separar el baptisteri i el campanar de la catedral.
A ½ sXIII va sorgir al sud de França, un model conegut com el gòtic meridional, representat per la catedral d’Albi, que servirà de model a Catalunya. La riquesa de la Corona d’Aragó durant els ss XIV i XV porta a la construcció de un gran nombre d’edificis gòtics, tant religiosos con civils i la tradicional relació d’aquesta corona amb els territoris del sud de França va facilitar la influència del model d’Albi. Aquest model es caracteritza per potenciar la horitzontalitat i prefereix una única nau, planta saló, sense transsepte. Els contraforts aguanten el pes de les voltes de creueria. Els mus interior sense decoració i a l’exterior els elements decoratius com els pinacles i gablets es redueixen: Santa Maria del Mar, catedrals de Girona i Palma.
Arquitectura civil
Arquitectura civil
Tindran una gran importància a partir del s XIV.
Ús de l’arc apuntat i volta creueria➡ abastir una gran superfície
Preferència a la línia horitzontal
Exemples: castell de Bellver a Palma, Drassanes de Bcn, llotja de València i Bcn
Escultura
Escultura
S'allibera de la seva subordinació a l’arquitectura, encara que continua lligada a la decoració d'edificis religiosos.
Té el seu orígen a França als ss XII-XIII. Seguint la tradició romànica va ser element principal d’ornamentació de la façana:
Timpans, arquivoltes, muntants, llinda, mainell, que es va poblar d’estàtues amb una intenció didàctica.
Exemples: portalades de Chartres i Reims.
Temes
Continuació dels romànics com:
l’Antic i Nou Testament,
Vides de sants,
Animals fantàstics,
Escenes vida quotidiana,
Motius florals, vegetals, geomètrics.
La Mare de Déu es convertirà, gràcies al Cister, en la imatge de l’església.
Materials➡ pedra, fusta o alabastre, policromat o daurat.
Característiques:
La figura humana s’humanitza i l’escultor presta més interés a l’anatomia i el tractament dels vestits.
Estilització i arrodoniment de les línies
Elegància moviments, cert naturalisme als gestos i expressivitat dels rostres
Preocupació pels volums dels cossos i dels vestits.
Inici sentit narratiu a la composició de les figures.
Al sXIII prolifera l’estàtua columna, escultures exemptes, que decoren muntants i trencallums, serà el primer pas de la independència de l’escultura respecte e marc arquitectònic i anirà de la ma de Claus Sluter al sXIV, per arribar a ser completament autònoma al sXV amb l’aparició dels retaules, els sepulcres i les imatges de devoció. Aquestes noves formes tenen molta difusió a Flandes, Castella i Catalunya i caracteritza l’últim període del gòtic.
França va liderar l’evolució de l’escultura i serà model a Europa, excepte a Itàlia, que ja tradicionalment estava deslligada de l’arquitectura i va produir un llenguatge expressiu ric en obres exemptes: púlpits, portes de bronze, inspirats a l’antiguitat clàssica i el món bizantí. Destaca Nicola i Giovani Pisano, considerats l’avantsala del renaixement florentí del s.XV.
Pintura
Pintura
Els vitralls van reduir l’espai que el romànic dedicava a la pintura i va provocar l’abandonament progressiu de la pintura mural dels frescos (excepte a Itàlia) i la generalització de pintura sobre fusta (retaules) i pintura de vitralls.
La miniatura va adquirir gran difusió, que en un principi era exclusiu dels monestirs, arran de la demanda de textos il·lustrats per les universitats i les escoles, es va produir tallers especialitzats a les ciutats.
Temàtica: Religiosa, amb preferència per la vida de Jesús i Maria i episodis dels evangelis apòcrifs i vida de Sants. Gradualment s’introdueix la temàtica profana i el retrat
Tècniques; Pintura al tremp sobre fusta, fresc a Itàlia i oli a Flandes a partir del s.XV.
Característiques: comuns amb la representació escultòrica:
Plasmació del cànnon i proporcions naturals, amb expressivitat facial i gesticual de les figures.
El marc espaial es va definint per mitjà de l’arquitectura
Els paissatges guanyen al fons daurat, adoptat de la pintura bizantina i romànica.
Estils :
Francogòtic o linial, f. SXII-XIII. ➡cort francesa.
vitrall, miniatures i predomini de la línia. Les figures sense volum i remarcades amb un traç negre gruixut que perfila la figura, recorda als vitralls i fa que ressalti sobre el fons daurat o monocrom.
Italogòtic 1250-1400➡iniciat a Itàlia com a herència de l’art bizantí per la monumentalitat, simetria i hieratisme, que es va anar barrejant amb el naturalisme del món clàssic. Predomini colors clars, de les corbes, interès pel volum i comunicació per la mirada. Primers exercicis de perspectiva. Centres: Siena i Florència Cimabue i Giotto. Ferrer Bassa i Pere Serra.
Internacional 1375-1425
Localitzat a les corts europees. Barreja l’estilització del gòtic francès amb el naturalisme dels pintors italians. Combinació de formes brillants i figures elegants i alternança de fons daurat i paisatges, predilecció per la intensitat cromàtica. Lluís Borrassà, Bernat Martorell.
Escola flamenca sXV: Països Baixos i Flandes, deriva del gòtic internacional. La pintura al oli va permetre la representació amb més detall i lluminositat. Absència de moviment i l’ús del simbolisme. Temàtica religiosa i profana, interès pel retrat. Destaca de Van Eyck, la captació emocional de Van der Weyden i Fernando Gallego, Bartolomé Bermejo, Jaume Huguet, Lluís Dalmau.
Report abuse