Des de la FSS-CCOO ens unim a la indignació i vergonya per la sentència de la "manada"

• Article de la secretària de la Dona i Polítiques LGTBIQ de la FSS-CCOO, Silvia Espinosa López

Ahir 26 d'abril del 2018, va ser un dia nefast per a les dones. Un mal dia en què vam conèixer, per fi i després de seguir el cas al detall, la sentència sobre la violació en grup de "ramat". 

Esperàvem una sentència exemplaritzant i ho va ser, però no en el sentit just de defensa a la víctima i càstig als monstres, sinó en el contrari. El que pensàvem que havia de ser una eina contra les més de 1.000 violacions que es denuncien a l'any a Espanya, i contra les altres milers que es pateixen en silenci i impunement, es va convertir davant dels nostres ulls atònits en un missatge que ens fa més vulnerables a nosaltres, i més forts als monstres.

Ja durant el procés ens va indignar que no es tinguessin en compte, com a prova, els missatges entre ells previs al viatge a Pamplona, ​​missatges en què preparaven la "diversió" cridant-la pel seu nom "... que després volem violar tots". En canvi, sí que es va admetre com a prova que ella somrigués a les fotos després de l'agressió, echándosele en cara que seguís amb la seva vida ... la cosa pintava malament, perquè s'estava jutjant més a ella que a ells, però hi va haver veus juristes que van dir que tot era per protegir el procediment, perquè després no es pogués escapolir ramat recolzant-se en un mal pas durant el procés.

Però centrem-nos en el missatge de la sentència: NO ÉS VIOLACIÓ, és només abús sexual continuat, ja que no es reconeix ni violència ni intimidació. Que cinc homes joves adults, forts, fiquin a una noieta de 18 anys en un portal i li facin el que li van fer, que el gravessin per a alegria de la resta del ramat i perquè la humiliació fos pública, que la deixessin com una despulla , malmesa, i li robessin el mòbil perquè no pogués demanar ajuda en una ciutat estranya, no es considera ni tan sols intimidació. No la van copejar ... li van fer coses molt pitjors, però no es considera violència. Se suposa que ella no s'havia d'haver quedat quieta, se suposa que havia d'haver cridat de dolor, que s'hauria d'haver resistit ... encara sort que no ho va fer, perquè potser ara estaria morta.

Però crec que el pitjor de tot en la sentència és la consideració del consentiment, ja que s'entén que el va donar, encara que sota pressió. I, encara que no sóc jurista, el sentit comú em diu que com es pot considerar un consentiment donat sota una pressió extrema de superioritat física, quan s'està mig borratxa i sola davant de cinc monstres? Es retorça el concepte de consentiment, creant un precedent perillosíssim, un reclam claríssim que aboca al fet que una dona, davant d'una violació de la qual no es pot lliurar, tingui dues opcions: o resistir amb el risc de perdre la vida, o sotmetre sabent que després es va a entendre que no va ser violació.

Però, com deia la meva mare, no hi ha mal que per bé no vingui (encara que aquest mal és molt gran), perquè el dia va acabar amb centenars de milers de persones, per tota la geografia espanyola, manifestant la seva repulsió per una sentència que ens enfonsa en la vergonya i la indignació. Estic segura que aquesta nova ofensa a les dones va encendre encara més el foc transformador que és el feminisme, perquè bufen vents de canvi, i qui no vegi, és que no ho vol veure.

Des de la Federació de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO (FSS-CCOO) ens vam unir al rebuig i la indignació del moviment social, i ens comprometem a seguir lluitant contra les violències masclistes, entenent que aquesta sentència marca un punt d'inflexió en aquesta lluita. Continuarem exigint la dotació pressupostària compromesa per al desenvolupament del Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere, i l'adhesió al Conveni d'Istanbul, per ampliar el concepte de violència i reconèixer com a tal les agressions sexuals. Animem a treballadors i treballadores, ia la ciutadania en general, a participar en les manifestacions de l'1 de Maig, que aquest any serà més morat que mai, i en les moltes altres que vindran després.